Ironia

Un cartell de "Prohibit fumar" rodejat d'images d'un Sherlock Holmes fumant en l'Estació de Baker Street.

La ironia (del grec εἰρωνεία 'eirōneía': dissimule o ignorança fingida) és una figura lliterària per mig de la que s'expressa alguna cosa molt distint o inclús ho contrarie de lo que es diu o escriu. A voltes, el malentés es produïx sense voler.

Etimologia

<!-- Este contingut és en un 90% material de Wikcionario --> Ironia, procedix del sustantiu grec εἰρωνείa eironeia = "dissimule, ignorança fingida". En grec, este sustantiu és un deverbativo de εἰρωνεύομαι "fer-se l'ignorant", que a la seua volta procedix de εἴρων "eiron" = "dissimulat, que dissimula". Esta família de térmens no té etimologia satisfactòria en Indoeuropeo. El sentit actual de la paraula "ironia" depén de la seua evolució semàntica a través del llatí medieval, especialment del sentit que tenia com a terme retòric i com a terme filosòfic en l'obra de Plató.

Expressió explícita

Anunci en un lloc de bena de periòdics en Alemània.

Si l'ironia (cridada també en retòrica antífrasis o dissimulatio) és tan clara que és percebuda per qui l'escolta, sol denominar-se sarcasme. En general l'emissor (el creador del mensage en contingut irònic) espera que el receptor perceba el valor irònic del mensage sense necessitat d'indicacions explícites, perque conta en que este detecte l'oposició entre el mensage aparent i el que es pretén transmetre per compartir implícitament una série de valors o coneiximents. No obstant, si l'emissor tem que el sentit irònic no siga captat pel receptor, pot amprar una série de còdics que expliciten este valor. Encara que no existix un consens general en llenguage escrit, l'intenció irònica es pot explicitar per mig d'un signe d'exclamació tancat entre paréntesis; per mig de comillas; en un emoticono, etc. El poeta francés Marcel Bernhardt va propondre un signe ortogràfic específic per a marcar l'ironia: «(؟)», que per molt temps no va anar àmpliament acceptat, encara que hui en dia és molt usual vore-ho com «(?)» per la seua facilitat d'escritura.

Ironia socrática

L'ironia és la primera de les fòrmules utilisades per Sócrates en el seu mètoto dialèctic. Platón comença sempre els diàlecs psicopedagògics i propedéuticos socráticos des de la posició fictícia que enaltix a l'interlocutor (en este cas l'alumne) com l'sabio en la matèria per a donar a entendre la contradicció evident. El següent pas del diàlec seria la mayéutica, açò és ajudar a traure de la psique allò que l'interlocutor sap pero ignora saber. Per a això, el mètoto socrático sugerix realisar preguntes senzilles sobre el tema en el que el subjecte (alumne) ha segut nomenat com a sapient. Despuix, les respostes que l'interlocutor donava a Sócrates eren rebatudes, en especial confutadas en la finalitat de que l'alumne descobrira que el seu "saber" era un conjunt de pre-juïns i les anara completant i precisant per sí mateix prenent consciència, en tot lo possible, de lo real.

Eixemple d'ironia socrática, en el diàlec El sofista:

Teodoro. –Com vàrem convindre ahir, Sócrates, ací estem complint la nostra cita puntualment, i et duem a este estranger, natural de Elea, de la secta de Parménides i Zenón, que és un verdader filòsof.

Sócrates. –Potser, volgut Teodoro, en lloc d'un estranger, em dus algun deu. Homero referix que els deus i, particularment el que presidix a l'hospitalitat, han acompanyat moltes voltes als mortals justs i virtuosos, per a vindre entre nosatres a observar les nostres iniquitats i les nostres bones accions. ¿Quí sàpies si tens tu per companyer algun d'estos sers superiors, que haja vingut per a examinar i refutar nostres dèbils raonaments, en una paraula, una espècie de deu de la refutació?

Teodoro. –No, Sócrates; no tinc en tal concepte a este estranger; és més indulgent que els que tenen per ofici el disputar. Pero, si no cree vore en ell un deu, li tinc, per lo manco, per un home diví, perque para mi tots els filòsofs són hòmens divins.

Ací, Sócrates sap perfectament quí és l'hoste, pero a les paraules de Teodoro és un verdader filòsof, Sócrates diria "anem a examinar-ho", per a aixina vore en qui es parla. El pensador desconfiat no es guia per opinions.

Ironia còmica

És una forma d'humor, una incongruència aguda entre les nostres expectatives d'un succés i lo que ocorre.

L'ironia té en gran part com a orige la percepció que té l'individu d'una paradoxa. Per eixemple, en juny de 2005, l'agència d'ocupació de l'estat de Virgínia (EE. UU) que maneja les compensació als desocupats, va anunciar que despediria a 400 dels seus empleats per falta d'ocupació, ya que la desocupació era molt baix en l'estat. La percepció del llector d'una desconexió entre l'expectativa comuna, i l'aplicació de la llògica en un resultat inesperat, i les dos visions opostes, que mostren una conexió entre l'ironia i l'humor quan sorgix la sorpresa, nos sumergix en la rialla, per més que no totes les ironies siguen gracioses, per un atre costat.

La primera frase de la novela de Jane Austen, Orgull i Prejuí, comença en el següent postulat: «És una veritat assumida que un home fadrí en possessió d'una bona fortuna deu estar buscant esposa». L'escena següent traïciona el postulat. «No, Darcy, un home ric i fadrí que s'acabava d'instalar en el veïnat, no buscava una esposa». De fet, pronte es veu clar que açò es referia a lo contrari: les dònes (o les seues mares) estan sempre en busca d'un fadrí ric per a prendre-ho com a espós. L'ironia yacer en cóm promou la romançada i es termina en una boda doble.

Ironia romana

En els temps de l'antiga Roma, l'ironia era usada en els discursos i conversacions retòriques públiques, en les quals les paraules usades eren opostes al seu significat o intenció.

Shakespeare imita l'ironia romana en la seua obra Juli Cèsar en el discurs de Marco Antonio: «¡Amics, romans, compatriotes, presteu-me atenció! ¡Vinc a inhumar a César, no a enaltir-li!». Contínuament emfatisant que Brut i els conspiradores eren «hòmens honrats». El monòlec usa de l'ironia per a glorificar a César, i, encara que Antonio elegix paraules que semblen donar respal als seus assessins, el seu propòsit i efectes són oposts: incitar al poble romà commovent-ho per a que es llance contra ells.

Ironia verbal

Comparació del passat negatiu en el present positiu. Eixemples: "Abans tu la volies i ella no et volia, i ara (present) ella et vol i tu no la vols". "Abans el negoci anava mal per eixos models de sabates i inclusivament li'ls anaves a oferir a la competència; pero ara (present) el negoci marcha de maravella gràcies a aquells models de sabates."

Ironia tràgica (o lliterària)

En la tragèdia, l'nomenada «ironia tràgica» és un instrument o recurs per a aumentar l'intensitat d'una situació dramàtica. L'ironia tràgica està especialment present en els drames de l'Antiga Grècia. En esta forma d'ironia, les paraules i accions del personage mostren la situació real, que l'espectador observa i és completament conscient de lo que succeïx. Pot tindre vàries formes, el personage parlant pot donar-se conte de l'ironia de les seues paraules mentres que el restant dels personages pot ser que no, o ell o ella poden inconscientment, mentres atres actors compartixen el coneiximent en els espectadors, o els espectadors sols es donarien conte de l'ironia. El rei Edipo de Sófocles dona un eixemple d'ironia certera i en tota la seua extensió.

L'ironia aplega a expressar-se com un comportament inapropiat. Un text en una escena en amenaces violentes, per eixemple, pot percebre camaraderia per part de la víctima, pero el seu increment irònic ho convertix en llamativamente inapropiat.

Quan no es reconeix, l'ironia pot dur al malentés. Inclús si una ironia és entesa com a tal, a sovint expressa menys clarament lo que el parlant o escritor vol dir que si ho diguera directament.

Un atre famós cas d'ironia tràgica ocorre en l'obra de William Shakespeare Romeo i Julieta, quan Romeo troba a Julieta drogada, com si estiguera morta; ell supon que ho està, i se suïcida. En despertar-se i contemplar al seu amant mort yacer a la seua vora, Julieta es mata en un punyal.

En Crida un inspector, obra del dramaturc anglés J.B. Priestley, est utilisa clarament l'ironia dramàtica. En ella, el senyor Birling, pare i cap d'una família capitalista en l'Anglaterra anterior a la I Guerra Mundial, fa constants alusions al futur, assegurant que no succeirà res com una guerra, o fent referència a el Titanic, dient que és impossible que s'afone. L'obra, en estar escrita despuix de la II Guerra Mundial, fa que els espectadors comprenguen esta ironia que tant utilisava Priestley, puix que tots coneixen el context històric. Gràcies a açò, les idees socialistes del dramaturc queden expressades de manera coherent, ridiculisant a les famílies de dretes que solament es preocupaven de sí mateixes.

Vore també

• Llei de Poe
• Burlesca
• Rialla
• Sarcasme
• Sàtira

Enllaços externs

• «ironia». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).