Incursions otomanes en la costa suajili
Les incursions otomanes en la costa suajili varen ser dos expedicions dirigides pel corsario otomà Mir Ali Bey en 1585 i 1589 contra els llocs comercials portuguesos del Zanguebar, és dir, la costa suajili, en Àfrica oriental.
Durant el seu primer viage, Mir Ali Bey va conseguir que la majoria dels sobirans musulmans de la costa canviaren de llealtat i acceptaren passar del protectorat portugués al dels sultans otomans. Els portuguesos varen tindre que dur una flota de Goa, Índia, per a restablir la seua autoritat. La segona expedició de Mir Ali Bey, en 1589, va fracassar. Se li va unir una nova flota portuguesa en Mombasa i es va vore obligat a fugir i es va convertir en presoner per a escapar d'una tribu africana coneguda per la seua antropofagia. El corsario otomà va ser finalment enviat a Portugal, a on es va convertir al catolicisme, mentres que els atres turcs supervivents varen ser enviats a les galeras.
Existix un debat historiográfico sobre cóm deuen llegir-se les expedicions otomanes a Àfrica Oriental. Si per a alguns historiadors demostren la fragilitat de la posició portuguesa en Àfrica i l'amenaça que representen les incursions otomanes en l'Oceà Índic, per a uns atres els èxits inicials dels otomans solament poden explicar-se pel fet de que varen utilisar les tècniques de la velocitat, organisant una incursió en pocs mijos i beneficiant-se aixina de l'efecte de sorpresa. Una volta alertats del perill, els portuguesos varen reaccionar eficaçment.
Antecedents
[editar | editar còdic]
El viage de Vasc de Gama en 1497 va permetre als portuguesos obrir una nova ruta de les espècies passant pel sur d'Àfrica per a aplegar a l'Índia. Per a controlar esta ruta, varen fundar el Estat dona Índia, que tenia autoritat no només sobre els llocs comercials fundats en el subcontinent indi, sino també sobre la multitut de ciutats-estat costeres d'Àfrica oriental que s'estenien des de Moçambic fins a Somàlia, els governants de la qual reconeixien l'autoritat portuguesa. Este estrangulamiento en l'Oceà Índic va permanéixer indiscutible a principis del XVI.[1] Encara que algunes poblacions ribereñas de l'oceà Índic tenen una tradició marítima ben establida, com el Sultanato de Gujarat o el Sultanato d'Aceh, no tenen ni la tecnologia ni els recursos humans per a competir en els portuguesos.[2] Sobre els grans imperis de la regió, com la Pèrsia safávida, l'imperi mogol o l'Imperi vijayanagara en l'Índia, no tenen control sobre les mars.[2]
L'entrada d'un nou jugador en l'oceà Índic, l'Imperi Otomà, que era, en eixe moment, la principal potència marítima del Mediterràneu, anava a posar en perill la supremacia portuguesa. La conquista d'Egipte pels turcs en 1517 els va permetre basar una flota en Suez, en el fondo del Mar Rojo.[3] El seu nou paper com a guardians dels llocs sagrats del Islam despuix de la captura de Medina i La Meca els va donar la responsabilitat de garantisar la seguritat dels peregrins. Açò, sumat a l'importància comercial de Yeda, la terminal de la ruta de les espècies, els va dur a convertir la Mar Rojo en un llac otomà.[3] Esta funció, junt en el títul de Califa que ostenten els sultans otomans i que els convertix en els comandants dels creents, els dona un immens prestigi entre les poblacions musulmanes del Oceà Índic, lo que facilita les incursions otomanes en esta regió.
Primera expedició otomana
[editar | editar còdic]
En 1585, Mir Ali Bey va salpar en una sola galera des del port de Suez en el Mar Rojo fins a les costes africanes del Oceà Índic. Va dirigir una série de bols en la costa de Malindi, Kenya, saquejant propietats portugueses.[4] Va rebre ajuda de les poblacions musulmanes de la costa, que es varen alegrar de lliberar-se del domini portugués, i varis governants africans, que creïen que la galera de Mir Ali Bey era la vanguarda d'una força otomana major, varen jurar llealtat al sultà otomà Murad III. Aixina que, el corsario va poder establir un protectorat otomà temporal a lo llarc de la costa de Mogadiscio a Mombasa.
La major captura otomana va ser un barco mercant portugués, un fusta,[5] que contenia mercaderies valioses.[4] Varen abordar el barco en la complicitat del sobirà de l'illa de Lamu, qui, despuix d'haver promés la protecció dels portuguesos, va permetre que els corsaris otomans s'apoderaren del barco el capità del qual, Roque de Brito, va ser fet presoner, esperant els otomans obtindre d'ell un important rescat. Despuix d'esta captura, els otomans varen començar la seua tornada a la Mar Rojo carregats en el seu botí.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Soucek 2008, pàg. 83.
- ↑ 2,0 2,1 Soucek 2008, pàg. 84.
- ↑ 3,0 3,1 Soucek 2008, pàg. 86.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Soucek 2008, pàg. 101.
- ↑ Maria Benedita d'Almeide Araujo, Campanhas dona Índia, Sofala, Goa i Malaca 1501-1600, Quidnovi, Lisbonne, 2008, ISBN 978-989-628-001-7, page 54.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- (en) Svat Soucek, The Portuguese and the Turks in the Persian gulf in Studies in ottoman naval history and maritime geography, Estambul, The Isis press, coll. « Analecta isisiana n.º102 », 2008, 255 p. (ISBN 9789754283655)
- (en) M. D. D. Newitt, A history of Moçambic, Indiana University Press, 1995, 679 p. (ISBN 0253340063), [1])
- Este artícul conté una traducció derivada de «Incursiones otomanas en la costa suajili» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.