Iglésia de Sant Clemente de Tahull

La iglésia de Sant Clemente (Plantilla:Lang-ca) és un temple romànic de planta basilical perfecta,^[1] situat en la localitat de Tahull, en el vall de Bohí, província de Lleida, Catalunya, Espanya.

En 1931, va ser declarada monument històric-artístic (be d'interés cultural) i, en el 2000, Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, dins del conjunt de les iglésies romàniques catalanes del Valle de Bohí.

Història

Archiu:Paintings of Sant Climent in Taull- ESP(2).jpg

Inscripció en una columna de Sant Clement, en la data de consagració (Museu Nacional d'Art de Catalunya)

L'iglésia va ser consagrada el 10 de decembre, de 1123. La datació es deu a una inscripció trobada en una de les seues columnes, que es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC):

La seua planta de basílica perfecta en tres naus contrasta prou en la techumbre de fusta, substituïda en l'época per la volta de pedra i rajola. Açò podria considerar-se com un fet anacrònic.^[2]^[3] Per un atre costat, la decoració lombarda de l'exterior situa a l'iglésia en una modernitat que s'havia estés ya per les regions italianes de Mantua i Verona.^[4] ^[5]

El 30 de novembre de 2000 l'Unesco va declarar al conjunt romànic del Valle de Bohí Patrimoni de la Humanitat, si be des de l'organisació es va manifestar el desig de que en el futur les pintures i mobiliari originals de les diverses iglésies anaren tornades pel MNAC.

Descripció

Planta

És de planta basilical en tres naus, en un àbsit i als seus costats dos absidiolos, el que correspon a la nau central més gran que els atres dos, més una torre exenta situada en la frontera meridional cap a orient, molt prop dels àbsits.^[2]

Les naus convergixen llaugerament cap a la capçalera. L'estructura de l'edifici és rústica, en la pedra dels murs sense tallar. Estos no tenen finestres, sent els seus únics vans les portes: la meridional, l'occidental i la que dona accés a la torre. Només s'òbrin buits en la capçalera. La construcció de la coberta és molt primitiva i rústica. Els voltons estan superposts i tendides de mur a mur sense atirantar, formant aixina una armadura central a on es distribuïxen els atres voltons que sostenen el sostre.^[4] En la primera planta es pot apreciar les que usaven la (romànica) en la segona varen deixar molts misteris

Interior

Les naus varen ser dividides per tres columnes cada una. Les columnes són de forma cilíndrica, fetes de pedres amalgamadas. Algunes ixen directament des del sol, mentres que unes atres s'assenten sobre una basa molt simple. En la part superior estan adornades en un collarín de esquinillas, típica decoració lombarda, sobretot d'exteriors. Estes columnes carixen de capitelés i en el seu lloc estan arrematades en àbacs molt senzills, sobre els que s'assenten els arcs. Sobre els arcs s'eleva el mur, que té la suficient altura per a donar lloc a les dos vertents de la teulada.^[4]

La capçalera està composta per un àbsit central i dos laterals més menuts. En este cas s'ha amprat la volta. En les arquerías i finestres s'observa una millor i més cuidada llabor de pedra tallada.^[4]

Exterior

Els murs no tenen ornamentació cap i solament es veuen interromputs pels pomos de les portes. En els àbsits s'utilisa una decoració lombarda molt simple i armoniosa. L'àbsit central està decorat per grups de quatre arquillos cegos, dobles, separats per miges columnes. Sobre ells corre un friso de esquinillas com el que s'ha vist en algunes de les columnes de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha menuts óculos. Els absidiolos també duen la mateixa decoració lombarda, pero en grups de tres arcs cegos en lloc de quatre. Tenen una finestra cada u. L'iglésia estava pintada originalment en almagra, que la dotava d'un color rojós.^[6]

Torre

La torre campanar és quadrada i està exenta, encara que edificada molt prop del gros de l'edifici, en l'àngul del mur sur, junt a la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres lombardas alçades en la vall de Bohí. Correspon al grup de torres contemporànees de les italianes edificades en el XII, que es varen construir molt més elegants que les de l'etapa anterior.

Consta de sis pisos assentats sobre un zócalo massiç prou alt. En les seues quatre cares de cada pis es repetix una i una atra volta la mateixa decoració i el seu distint número de finestres. En el zócalo hi ha una sola finestra més els cinc arquillos cegos. En els restants pisos canvia el número de finestres, separades per unes columnillas que els seus capitells en forma de zapata estan disposts perpendicularment al mur de la seua torre. Els tres últims pisos duen a manera d'imposta una decoració de esquinillas com la dels àbsits. En el pis superior hi ha incrustaciones de ceràmica i colorit distint de la pedra.

Totes les torres de la vall de Bohí seguixen el cànon (o proporció de mides) dels minarets, que consistix que l'altura és igual al perímetro. En el quart pis de la torre hi ha una chicoteta campana.^[7]

Pintures murals romàniques

En el seu orige tota l'iglésia va estar revestida en decoració polícroma: les parets de les naus, els àbsits, i les columnes. S'han conservat a través dels sigles les pintures de l'àbsit central, d'un dels absidiolos i de les claus dels atres arcs. Estes pintures varen ser espoliades i traslladades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per a protegir-les i conservar-les adequadament. Les de l'àbsit central varen ser reproduïdes in situ en còpia exacta.^[8]

Els artistes són anònims, pero el mestre que va pintar l'àbsit central és reconegut en el món artístic com mestre de Tahull. Es distinguix com un pintor molt ben format, que domina les tècniques i que coneix l'iconografia que estava a l'us en l'época. L'atre pintor continuador de l'obra en els absidiolos és de menor categoria.^[9]

Pintures de l'àbsit central

Artícul principal → Àbsit de Sant Clemente de Tahull.

Tot el cascarón de l'àbsit central (de 4 m de diàmetro) estava recobert de pintures murals que es conserven en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Representen el Pantocrátor ficat en una mandorla perlada, assentat en una franja travessera que està decorada en dibuixos vegetals. A l'altura dels seus muscles estan dibuixades les lletres gregues Α i Ω, simbolisant a Crist com a principi i fi de totes les coses. El Pantocrátor està en actitut de bendició en la seua mà dreta mentres que en l'esquerra sosté un llibre obert en el que pot llegir-se:

«Ego sum lux mundi»

Yo soc la llum del món.

Està vestit en un corfoll grisácea i envolt en un mant azulado. Els seus peus nuets descansen sobre una semiesfera, eixint-se de la mandorla. Al seu entorn es veuen quatre àngels que duen els atributs dels quatre evangelistes el Tetramorfo i dos serafines de sis ales en les que s'han dibuixat sis ulls.^[10] La zona inferior mostra un fondo de to azulado sobre el que estan dibuixades les figures de la Verge i cinc apòstols, baix arcs rebaixats que es recolzen sobre capitells foliados. Es reconeix a Sant Joan Evangeliste per ser l'únic imberbe. La Verge està vestida en una toca blanca i un mant blau. Porta en la seua mà esquerra el Sant Grial.^[11]

Pintures en les claus dels arcs

En l'arc triumfal està representat el Corder nimbado i en el dibuix de la creu, en que la seua cara torna a repetir-se el símbol dels ulls (com a visió apocalíptica).^[12] En la clau de l'atre arc es veu representada la mà divina que beneïx eixint d'un círcul. En una atra clau es conserva la figura del patriarca Jacob i la de Lázaro en el seu gos, a la porta del ric avariento Epulón.

Frontal d'altar

En el Museu d'Art de Barcelona es conserva el frontal d'un altar procedent de Sant Clemente de Tahull, obra de el XIII. Les seues escenes estan dedicades a la vida d'este sant; la narració es dividix en dos zones, superior i inferior. En la zona superior es pot vore el sant convertint a Teodora (en contra de la voluntat del seu marit Sisinio, cortesano de Nerva) i l'escena de l'inventio de la font de la vida senyalada pel Corder. En la zona inferior estan les escenes del juí de Clemente davant l'emperador Trajano i el martiri,^[13] aixina com el milacre de l'arca marmórea que emergix en el chiquet viu despuix haver estat prou temps tancat. El marc i el fondo de la decoració són en relleu, en estuc.

Comentari artístic

L'iglésia de Sant Clemente de Tahull, situada en la província de Lleida, és una iglésia romànica que data de el XII. Pertany a l'estil romànic, pero posseïx una gran influència lombarda.

Posseïx una planta basilical formada per tres naus que queden arrematades en la capçalera per un àbsit junt al que se situen, a abdós costats, dos absidiolos. Ademés esta iglésia posseïx una torre exenta de forma quadrada, coronada per una teulada de forma prismàtica, que consta de cinc pisos situats sobre un zócalo, en cada u d'ells trobem una série de vans, la verticalitat dels quals és superior a la horizontalidad, que van descrivint un notable aument de tamany conforme ascendim. Sobre els vans podem trobar una série de arquerías cegues de diminut tamany que establixen els llímits entre pisos. En el mur, construït a sillarejo, no trobem una gran cantitat de vans i portes, i les existents són finestres saeteras. Adossades al mur, podem trobar una série de miges columnes o contraforts en l'àbsit i absidiolos en els cims del qual trobem, rodejant les construccions semicirculares, un friso dentado en l'interior del qual observem uns ulls de bou. Sobre el friso trobem el rebanc, sobre la que està situat el sostre de forma semicircular coronat en punta.

La torre exenta al mur tenia funció de campanar per a atraure als cristians cap al cult, puix a diferència de la majoria de les iglésies de l'época, esta no es destina al pelegrinage, sino com a lloc per al cult cristià. L'influència lombarda s'observa sobretot en la seua planta, eixemple és la torre exenta a modo de minaret destacat per la seua verticalitat. En el seu interior destaquen pintures murals fetes a fresca de manera que s'ha conservat perfectament la policromía. La més destacada és la situada en l'àbsit central, esta descriu a un cristo pantocrátor assentat en expressió hierática. Esta pintura es caracterisa per la seua frontalidad, puix a pesar d'estar assentat no es mostra en claritat. Rodejant-ho trobem els tetramorfos i en la part inferior a apòstols junt en la Verge María.

Vore també

Bens d'interés cultural de la província de Lleida

Referències

↑ Alteracions dels municipis en els Censos de Població des de 1842 en l'INE.
↑ ^2,0 ^2,1 Junyent, 1996, p. 105.
↑ En esta época ya era normal l'us de la volta de pedra. Es creu que va ser un compromís per a no alterar la tradició tan arraïlada en la vall de Bohí i en les altes valls pirenaics dels dos alvertents.
↑ ^4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 Junyent, 1996, p. 106.
↑ Aixina ho constata en els seus estudis publicats Joan Ainaud de Lasarte, director general dels Museus d'Art de Barcelona de 1948-1985.
↑ Junyent, 1996, p. 107.
↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 12 d'abril de 2012.
↑ Junyent, 1996, p. 108.
↑ Es tracta del mateix autor de les pintures de l'iglésia de Santa María, també en Tahull.
↑ Isaías 6,2. En una de les seues visions diu haver vist Deu Per damunt d'ell hi havia serafines. Cada u tenia sis ales: en dos cobrien els seus rostres, en dos cobrien els seus peus i en dos volaven. En este cas la paraula peus és una forma discreta de referir-se als genitals.
↑ Junyent, 1996, p. 109.
↑ Els 7 ulls són els sèt esperits de Deu enviats per tota la terra.
↑ Es conta que l'emperador Trajano va ordenar que Clemente fora tirat a la mar nugada a un ancora de ferro. Pero la marea va ser retrocedint cada any dos milles, mostrant una capella construïda per voluntat divina que guardava els ossos del màrtir.

Bibliografia

JUNYENT, Eduard. Rutes romàniques de Catalunya/I. Editorial Trobada, Madrit 1995. ISBN 84-7490-390-4

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Iglésia de Sant Clemente de Tahull.
Centre del Romànic del Valle de Bohí

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Iglesia de San Clemente de Tahull» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Alteracions dels municipis en els Censos de Població des de 1842 en l'INE.

[Junyent_1-2] 2,0 ^2,1 Junyent, 1996, p. 105.

[3] En esta época ya era normal l'us de la volta de pedra. Es creu que va ser un compromís per a no alterar la tradició tan arraïlada en la vall de Bohí i en les altes valls pirenaics dels dos alvertents.

[Junyent_2-4] 4,0 ^4,1 ^4,2 ^4,3 Junyent, 1996, p. 106.

[5] Aixina ho constata en els seus estudis publicats Joan Ainaud de Lasarte, director general dels Museus d'Art de Barcelona de 1948-1985.

[Junyent_3-6] Junyent, 1996, p. 107.

[7] «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 12 d'abril de 2012.

[8] Junyent, 1996, p. 108.

[9] Es tracta del mateix autor de les pintures de l'iglésia de Santa María, també en Tahull.

[10] Isaías 6,2. En una de les seues visions diu haver vist Deu Per damunt d'ell hi havia serafines. Cada u tenia sis ales: en dos cobrien els seus rostres, en dos cobrien els seus peus i en dos volaven. En este cas la paraula peus és una forma discreta de referir-se als genitals.

[11] Junyent, 1996, p. 109.

[12] Els 7 ulls són els sèt esperits de Deu enviats per tota la terra.

[13] Es conta que l'emperador Trajano va ordenar que Clemente fora tirat a la mar nugada a un ancora de ferro. Pero la marea va ser retrocedint cada any dos milles, mostrant una capella construïda per voluntat divina que guardava els ossos del màrtir.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]