Anar al contingut

Idioma lusitano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Idioma lusitano

El lusitano és una llengua paleohispánica de la família indoeuropea coneguda per un grapat d'inscripcions i innumerables topònims i teónimos en la Lusitania històrica, és dir, el territori habitat pels lusitanos, que s'estenia pel centre-sur del Duero i bona part de l'actual Extremadura.

Distribució i història

Extensió geogràfica

La llengua lusitana en el context de les llengües paleohispánicas.

Les inscripcions s'han trobat en Riera de la Llum (Extremadura, Espanya), Cabeço dones Fráguas (Guarda, Portugal), Llepes de Moledo (Viseo, Portugal) i Arronches (Alt Alentejo, Portugal).

Si es té en conte també l'informació donada pels diferents teónimos, antropónimos i topònims, l'extensió correspon al nordest del modern Portugal i zones adjacents d'Espanya, en centre en la serra de l'Estrela.

Existixen sospites fundades de que la zona dels pobles galaicos, astures i potser els vettones, és dir tot el noroest peninsular, parlarien llengües emparentades en el lusitano. De fet la major part de les inscripcions trobades en l'actual Galícia (totes elles teónimos) són idèntiques o assimilables a les del territori lusitano pròpiament dit.[1]

Història

És de supondre que, de la mateixa manera que tots els demés pobles indoeuropeus, els lusitanos varen entrar en la península ibèrica en algun moment anterior al II, podent ser inclús anteriors a l'expansió celta del VIII i el VII i en una data provable en el VI Alguns autors els consideren provinents dels Alps i uns atres en canvi preferixen considerar-els un poble autòcton.

La Lusitania va ser conquistada per Roma cap al 150 a. C. De la mateixa manera que la majoria de les llengües peninsulars, el lusitano finalment va sucumbir a la pressió i el prestigi del llatí.

Classificació

Oposició antroponímica en Celtiberia-Lusitania i àrees d'influència.

El lusitano com a llengua indoeuropea

Com ya s'ha dit, es tracta d'una llengua indoeuropea com determinen les següents paraules: porcom 'porc' llatí 'porcus', taurom 'bou' llatí 'taurum', oila < **owilā 'ovella' llatí 'ovis', trebo 'casa, vila' **treb- 'construir' osco 'tríbud' 'casa', irlandés 'treb' 'casa'. Encara que la seua filiació exacta seguix sent discutida, i donades els seus especials característiques Ulrich Schmoll va considerar que es tractava d'una branca independent dins de les llengües ya conegudes de l'indoeuropeu occidental a la que va denominar galaico-lusitano.

El lusitano com a llengua cèltica o protocéltica

La posició de la llingüística indoeuropea és que el lusitano no és una llengua cèltica.[2] Per a això, la majoria dels autors mantenen que la conservació de p IE en algunes inscripcions lusitanas, com es veu en porcom és un problema substancial, ya que el protocelta va perdre dita consonant, passant cap a /h/ o Ø: compare's athir / orc (irlandés) i pater / porcus (llatí) significant "pare" i "porc (porc)" respectivament. Es arguye ademés l'existència de sons aspirats /h/ i la presència de /f/, desconeguts en les llengües celtes.

Estes traces farien que el lusitano no puga ser considerat estrictament una llengua cèltica, i aixina, Schmidt,[3] i Witczak consideren que la conservació de p exclou completament la possibilitat de l'orige cèltic del lusitano, i que la seua incorporació a esta branca "violaria els més elementals principis de la reconstrucció llingüística".[4]

Pel contrari, els defensors de la filiació en la branca cèltica veuen en la p mantinguda un arcaisme que no deu servir per a classificar una llengua, en l'afegitó de que no hi ha una etimologia segura de les paraules en /f/ ni per a les aspirades /h/. Per a estos autors el lusitano seria una llengua germana del protocéltico més que una llengua descendent d'est, és dir, una branca a banda del celta encara que en una relació propenca a est, justificant la presència d'esta /p/ per ser una llengua celtoide molt primitiva, anterior a la pèrdua, ya que des del punt de vista de la fonètica històrica les llengües celtes varen perdre, en casi total seguritat, la p inicial i intervocàlica en una época tardana.

Entre ells es conten Anderson,[5] Búa[6] i Jurgen Untermann[7] els qui han aïllat radicals presents en la toponímia i els antropónimos i que consideren emparentats en materials celtes: briga ‘tossal, lloc fortificat’, bormano ‘termal’, karno ‘montó de pedres’, krouk ‘otero’, crougia ‘monument, llaura’, etc.

El lusitano com a llengua itálica

Esta segona hipòtesis és la defesa per Francisco Villar, Rosa Pedrer, Joaquín Gorrochategui[8] i Blanca María Prosper, els qui la posen en relació en les llengües itálicas. La teoria es basa en paralelismes de noms de deus: lusitano Aquiaio, llatí aqua, sabino Poimunien, umbro Puemune, lusitano Pemaneieco < **Poi-mn̥o-i-aiko, la divinitat lusitana Collouesei front al llatí Colluuies,[9] o el 'Deu-ric' Revo (dat. Reve) front al llatí rivus 'riu', (abdós des de **HreyH-uos), Munidie 'Iuno Moneta'. Ademés d'atres concordancias del lèxic comú:
lusitano praidtom, praisom 'posat davant, expost' llatí praeditum
lusitano veja llatí via, umbro veja
lusitano radom llatí ratus
lusitano rurseaico llatí rursus
lusitano enetom umbro enetu, llatí initum
lusitano lamaticom llatí llepe
lusitano comaiam umbro kumiaf 'prenyada'
lusitano Peidurta llatí Peturtius 'quarto'
lusitano Ocrimira 'monte del riu Mira' llatí ocris 'mont pedregoso', umbro ocar.

Ya Michelena, observava que “en la mida en que es coneix la llengua lusitana semblaria abans itálico que cèltic”[10] i Villar és molt més explícit quan, referint-se a la llengua lusitana, expon que “en gran provabilitat és una varietat nova de llengua itálica, en traces específiques que la fan diferenciar-se per una part del llatí i per una atra de l'osco i el umbro”.

Per últim, i despuix de l'aparició de la nova inscripció d'Arronches, que incidix en la presència de /p/, sons aspirats i /f/, José Mª. Vallejo[11] conclou que no existixen ya grans dubtes de que el lusitano no pertany al grup de les llengües cèltiques.

Descripció llingüística

Consonante

  1. IE p > p: Front al cèltic, conservació de p indoeuropea: porco-, llatí porcus, antic irlandés orc. Oipaengia (Castelo Branco) 'deesa protectora de les ovelles' < **owi-peh₂n-ika. Coropotio (Càceres) 'senyor de la guerra' < **koro-poh₂ty-o (antic islandés herföðr). Paugenda 'menuda' (Còria, Braga i Viseu) < **peh₂uk-entā, llatí paucus < **peh₂uk-o-. Poemana 'protectora' (Lugo) < **poh₂i-mn-a, llatí Iuno Pomana, Lituà piemuo 'pastor' < **poh₂i-men.
  2. IE b > b: Comú al llatí i cèltic. treba 'habitació, poblat' < **treb-ā. Cèltic comú treba.
  3. IE bʰ > b: Front al llatí, en alguns casos, i en concordancia en el cèltic. Albo-ocelo (**albʰo-okelo-). 'promontori blanc' (Viseu, Vila Real). Datiu plural en -bo: deibobo 'per als deus' (Viseu) < **deiwo-bʰo.
  4. IE gʷ > b: Bovana, Bovecius < gʷou-i-k-i-vos. Coincidix en el cèltic (bou) pero no en el llatí (bos, bovis es considera préstam del sabino puix en llatí caldria esperar **us, vós.
  5. IE gʰ > h- > 0-: Front al cèltic i en concordancia en el resultat llatí (h-): oilam erbam 'ovella d'herba, ya criada', erba < gʰer-wā. Llatí herba < gʰer-dʰā. L'etimologia és sériament discutible.[12]
  6. IE gʰʷ > b: Bormano 'termal' (gʰʷorma-no-), véneto Formio < gʰʷorm-i-o.
  7. IE dʰ > d: Roudeaeco 'de Rouda = de la Roja' (Càceres) < **roudʰ-i-aik-o-. Coincidix en la solució del cèltic (irlandés antic ruad) i diferix de la llatina, que (a lo manco despuix de o-) fa -b: rubeus <**rufios < **roudʰ-i-vos.
  8. IE **ns > ss/s: Assaeco < **Ansaeco < n̥s-aik-o- 'favorable, propici', Asseconia (top.) < n̥s-ek-on-i-ā (estos topònims estan en relació en el britònic aissicunia i el ogámico assiconia: cf. De Bernardo Stempel, 2002). Cosoe < **Consuei < **kom-dʰ-t-wei (entre els astures Cossue). El resultat fonètic propost per B. M. Prósper presenta dubtes, ya que la pèrdua de la laringal és anómala. La forma **kom-dʰH-t-o podria donar lloc als numerosos topònims Comtat del noroest, relacionats en els gal-britònics Condatus i Condate (cf. igualment els antropónimos del NW peninsular: Condisa (Chaves) i Ancondei (Xinzo de Limia, Orense). El teónimo sabino podria partir d'una forma **kom-sew-yo-s > **kom-el seu-yo-s > **kom-el seu(o)-s despuix d'igualar-se al paradigma de tema en -o sacral en la formació de teónimos llatins (cf. COZEVIOD, CONSEVIO, CONSUVIUS en inscripcions sabinas).
  9. IE kʷ > p: Evolució similar al celta-P (gal-britònic i possiblement el astúrico) i osco-umbro: Peidurta < **peturto 'quart' < kʷetur̥-tó, Puppid < kʷodkʷaneu 'partícula interrogativa idèntica al sánscrito káścit < kʷodkʷaneu i paralela al osco pitpit < kʷidkʷaneu, que presenta la mateixa assimilació **dp > pp que el llatí **quidpe > quippe.[13] Petravioi < kʷetur̥- 'quarto'. Note's la relació de Pumpi < kʷinkʷi < **penkʷi 'cinc' en el galés modern pump 'cinc' i osco-umbro pompe 'cinc'. Aixina, pumpi-canti (inscripció d'Arronches) seria lliteralment 'cinccents' segons B. M. Prósper i Fco. Villar. Ampilua 'sirvienta' < h2mbhi-kwel-oā, llatí anculus 'sirviente' < h2mbhi-kwol-o (EDL:41), antic irlandés caile 'sirvienta' < kwlo-ia.[14]
  10. IE k´w > kk: Iccona < **ek´w-onā (gálico Epona).
  11. IE p... kʷ > p... kʷ: A diferència del llatí, galaico i celta, el lusitano no va conéixer l'assimilació p... kʷ > kʷ... kʷ: **penkʷi, llatí quinque, irlandés coic. De la mateixa manera que el astúrico, va conservar el numeral **penkʷ-to > pento / pinte i abdós llengües varen desenrollar ordinals analògics innovadors sense equivalents en cap atra llengua indoeuropea: **oktō-wó '8º' > astúrico Pintavius (cfr. Octavius) i **sept-m̥o '7º' > lusitano Pintamus.[15]

Vocals

  1. IE ō > o: Com en llatí i front al cèltic, timbre ō en la vocal de respal per a eh₃//oh/ō (en cèltic comú -ā-.)[16]
    doenti 'donen' < **deh₃-ent-i (llatí dōnum). Comparen-se estes en les formes en -ā- airl. 'donen' i celtibérico zaunom 'donado' < dā-mn-om < dō-mn-om. Poemana < **poh₂i-mn̥-a 'protectora', Bolosa (Guarda, Indanha i Càceres) 'flora' < **blosa < bʰleh₃-sā (llatí flora, osco fluusa) front al astúrico Blaeso / Balaeso < bʰleh₃-syo 'florido'.
  2. IE -ō > -o: Com en llatí i front al cèltic que realisa en /o/ (imperatiu celtibérico -tuz datuz 'donarà' < dh3-tōd), timbre -ō en la vocal final per a eh₃/ō. L'imperatiu singeieto 'haurà de juntar' < **sem-kih-eye-tōd,
  3. IE **ai > ai: Conservació del diptongo indoeuropeu -ai-: praiso participi 'posat davant, oferit' < **praisso < **preh2i-dhh1-tó, cfr. llatí praeditum < **preh2i-dheh1-tó, Aecandus 'que llança, llançador' (Condeixa-a-Velha, Alburquerque i Trujillo) < h2eik-not-o.
  4. IE **ei > ei: Front al llatí (que reduïx a /ī/: dīva < **deiwā) i cèltic (que reduïx a /ē/: dēva < **deiwā) conservació del diptongo indoeuropeu -ei- a lo manco en posició tònica: Deiba, Deibo 'deu, deesa'. No obstant en posició átona el diptongo sembla reduir-se eneto participi 'iniciat' < **eneito < h1en-h1ei-tó, cfr. umbro enetu 3º p. pl. imp. 'ells iniciaran' < h1en-h1ei-tōd, llatí initium < h1en-h1ei-t-i-o.
  5. IE **oi > ui: Front al llatí (que reduïx a /o/: raïm < **oiwā), conservació del diptongo indoeuropeu -oi-, en ocasions en tancament secundari en -ui-: muitio 'intercanviat, donado' < h₂moi-ty-o-, llatí mutuus < h₂moi-ty-o.
  6. IE **CHC > a: Com en llatí i cèltic, vocalisació en a de les laringals interconsonánticas radom (ac.) 'llegal, propici, medit' < **Hrh1-to, idèntic al llatí ratus < **Hrh1-to (EDL:519).
  7. IE n̥ > an i m̥ > am: Com en cèltic i front al llatí, realisació vocàlica de les nassals en grau zero an / am:
    Canti 'cent' < k´m̥t-i / cèltic cantom, llatí centum < km̥t-om.
    Bandu 'Mart' < bʰn̥dʰ-o 'que nuga o congrega'.[17][18]
    Arantonio < h₂ergn̥ton-i-o-, llatí argentum < h₂ergn̥t-om.
  8. Front al cèltic (ri / ar) i propenc al llatí (or), realisació vocàlica de la sonante líquida en grau zero r̥ > ur:
    Rurseaico < **ro-wurssaiko- < re-wurtty-aik-o- < re-wr̥t-t-i-aik-o-.
    Nurim < **nuryom < **nowuryom < **newuryom < **newr̥-i-om.
    Esta solució defesa per Prosper no és pacífica. La pròpia autora sosté un resultat cèltic en ar per a l'epítet trobat en Castelo Branco Bandi Arbariaico < h₂erh₃-wr̥-i-aik-o- (antic irlandés arbar 'camp') ademés dels coneguts casos de formacions en -briga < bʰr̥g-ā.
  9. Front al cèltic (li / la) i propenc al llatí (ol), realisació vocàlica de la sonante líquida en grau zero l̥ > ul. Possiblement, mateix resultat per a la sonante llarga l̥H:
    Equotullaica '(ciutat) de la terra de cavalls' < **ek´w-o-tuln-aik-ā < **ek´w-o-tl̥n-aik-ā. llatí vaig medir-tullium 'terra interior'. No obstant, el segment tullium podria ser atribuible al cèltic, si atenem als teónimos celtíbero tullonium i gálico tullinus.
    Corobulto 'voluntat de l'eixèrcit' < **koro-wulto- < **koro-wl̥H-to-. Véneto volti, cèltic vlati. Este eixemple entra en contradicció en el antropónimo lusitano vlatico < **wl̥H-tu-ko- de la gens dels Taporos (Vila del Rei, Càceres) en un llaura votiva dedicada a la deesa Nabia.

Atres desenrolls

Caiguda de -g-: Oposicions Magilo-Mailo i Medugeno-Medueno.
Extensió del fenomen betacista i lenición de -v- en Talavus i Navia.
  1. Com en llatí (Iūlius < **diou̯elo < **dyeu̯-elo, rusticus < **rou̯estiku, clueo < **klovo-yo < **kleu̯o-yo, pluo < **plovo < **pleu̯-o, ius < **iovos < h2ieu̯-o, ruo < **rovo < h3reu̯-o) i front al cèltic (Verclovius < **uper-kleu̯o-yo) i astúricos (zoela < **diou̯ela < **dyeu̯-ela i Ioviono 'lleal' < h2ieu̯-i-h3on-o), evolució dels grups -eu̯o- > -ou̯o- > ū i -eu̯i- > -ou̯i- > ū. Cosu (Viseu i Porte) < **Cosseu̯o, (entre els astures Cosiovo, Villablino (dat. Cosiovi) i entre els callaicos Cosivo, Nogueira).
  2. Caiguda de la dental en el grup **dyeu̯/dyou̯-, traça que compartix únicament en el llatí. Lusitano Ioveai < **dyeu̯-(i)yai, llatí Iouis < **dieu̯-is, osco Diúveí.
    Esta traça és una isoglossa que ho separa de la llengua dels astures, la realisació dels quals en resultat fricatiu és la pròpia del celtibérico: Zoela < Va donar(o̯)-ela, llatí Iūlius < Va donar(o̯)-elo.
    No obstant si nos atenim a EWC 2009:159 observem que iovernoi és un ètnic en Irlanda, ioviaco (oc. 34, 37) teónimo en la Galia, ioviaco(IA 24.3) topònim en Àustria, ioviacum (Eugippius, Vita Severini 24,1.) nom de lloc en la Galia; iovia era el nom d'una de les sèt illes d'Avalon i similar al nom de lloc iovia (IA: Ludbreg, Croàcia); iuvavum (IA 235.4, 256.7, 258.6) o iovavi (Tab Peut.) és hui Salzburc ademés de senyalar un pagus iovista en Pannonia, etc., posant-ho en relació en el IE **yew-ya- (IEW 138-39): scr. yavya 'riu, corrent, canal', a. persa yauviyä 'canal'.
  3. Caiguda d'oclusiva /g/ en posició postnuclear del grup -rg-:
    Beriso, Berisamo (actual Beresmo < bʰerǵʰ-i-baix- (entre els astures Bergidum)
    Aranta, Arantonio (Guarda, Càceres, Castelo Branco) < h₂ergn̥ton-i-o- (entre els astures Arganticaeni, i entre els cèltics de Beturia Argantoni)
  4. Caiguda generalisada de -g- en contacte en -i-, a lo manco en l'àrea galaica:
    Sesmo (ɔ) i Sesmaka < **sesam-akā < **segʰ-ism̥-akā. En Vadinia Segisamo, Celtiberia Segisama. Entre els astures Segisamo i Segidiaeco 'de Segidia'. Entre els cèltics de Beturia Segida (Badajoz)..
    Beriso < bʰerǵʰ-i-baix- (segurament l'actual Birizo. Entre els astures Bergidum, i Bergiso (actual Berdicio, Berzizo en la documentació migeval).
    Seilio (Beja i Càceres) < es(g)-ilo-. (Segilia i segilo en celtiberia).
    Mailo (Évora, Càceres) < **mh₂i(g)-ilo-. (entre els astures Magilo, i entre els cèltics de Beturia Magilancum.). Maelgeino 'fill de Mailo' < **mailgeno < **magilogeno.
    -breaego < -bʰr̥(g)-i-aik-o-.
  5. Atres casos de caiguda d'oclusiva -g- en posició intervocàlica:
    Brialeacui < Brialia (Castelo Branco) < bʰr̥(g)-al-i-aku-ei. No obstant entre els cèltics de la Coruña Brigantium.
    Meidueno (Orense, Castelo Branco, Càceres) < **medʰo-gen-o-s, Matueno (Badajoz), Catueno (Càceres, Castelo Branco, Guarda). Entre els astures Matugeno, i cèltics de Beturia Medugeno.
  6. Betacisme o confusió del fonema labial oclusivo [b] en la fricativa labial [β]. Deiba, Deibo[19] Debarono[20] 'deu, deesa' (cfr. llatí diva i cèltic deva). També l'onomàstic Dobitero, Talabus i teónimo Nabia en lloc de Dovitero, Talavus i Navia. Fenomen que també s'observa en Renania: cf. naviae/nabiae, Escòcia navarus/nabarus i Britania navio/nabione (cf. EWC 2009: 623-24).
    No obstant, s'aprecia en ocasions pèrdua de la semivocal w > Ø davant vocal. A on caldria esperar **obila, es constata oila < **owilā, 'ovella', canvi que compartix en els astures i càntabres (Na(w)ilo, No(w)anius, Pinta(w)ius, Tala(w)us, etc.) pero que no trobem en celtibérico. Esta lenición és igualment habitual en gálico tardà (noio < nóvio, doiro < dowiro) i en irlandés vaig sentir 'ovella'.

Sintaxis

A diferència del llatí, celtibérico, gal i lepóntico (Subjecte objecte verp o SOV), i del celta insular (Verp subjecte objecte o VSO), el lusitano presentaria un orde Subjecte verp objecte (SVO): Veamnicori doenti angom lamatigom Crougeai: 'Els veamnícoros donen (en sacrifici) un ango(?) de Lamatis per a Cróugea'.[21]

Proposta de declinació

L'autor José Cardim Ribeiro ha propost una declinació per al lusitano:[22]

Temes en -a Casos eixemples
nominatiu oila, crougia
acusatiu oilam
datiu oilai, crougiai
Temes en -o Casos eixemples
nominatiu porco
acusatiu porcom
datiu porcoi
Temes en -i Casos eixemples
nominatiu reve
acusatiu revem
datiu revei

Texts

Es coneixen solament cinc inscripcions lusitanas molt tardanes inscrites sobre pedra totes en alfabet llatí. Anteriorment al periodo romà no havia existit una epigrafia lusitana pròpia. Les dos principals inscripcions varen ser en territori portugués en Llepes de Moledo, Cabeço dones Forges, la tercera inscripció procedix de Riera de la Llum (Espanya). Recentment, una nova inscripció ha segut trobada en Ribeira dona Embena, al nort de la vila d'Arronches (districte de Portalegre, Alt Alentejo), en Portugal.[23]

A tots ells caldria afegir una inscripció recentment trobada en Viseo[24] escrita en llengua mixta, a on l'expressió de les divinitats està en llengua lusitana i la del dedicante i formulari votiu en llatí. Esta possibilitat d'acceptar l'existència d'epígrafs mixts, que mostren clares marques de desinències flexivas indígenes no assimilables a les llatines, ha dut a alguns autors[25] a propondre la mateixa categoria d'epígrafs indígenes (o millor mixts) algunes atres inscripcions com les d'Aigües Fredes,[26] Arroyomolinos de la Vora[27] i Santa María dona Ribeira (Ginzo de Limia, Orense).[28]

A continuació els texts coneguts:

Llepes de Moledo[29] : Arronches: Viseu:

RUFUS ET
TIR SCRIP
SERUNT
VEAMINICORI
DOENTI
ANGOM
LAMATICOM
CROUGEAI
MAGA
REAICOI PETRAVIOI B
ADOM PORCOM IOVEAI
CAELOBRIGOI

[- - - - - - - -] XX • OILAM • ERBAM
HARASE • OILA • X • BROENEIAE • H
OILA • X • REVE AHARACVI • T • AV [...]
IEATE • X • BANDI HARACVI AV [....]
5 MVNITIE CARIA CANTIBIDONE •
APINVS • VENDICVS • ERIACAINV[S]
OVOVIANI [?]
ICCINVI • PANDITI • ATTEDIA • M • TR
PVMPI • CANTI • AILATIO

DEIBABOR
IGO
DEIBOBOR
VISSAIEIGO
BOR
ALBINUS
CHAEREAE
F
O S L M

Riera de la Llum (I i II): Riera de la Llum (III):

AMBATVS
SCRIPSI
CARLAE PRAISOM
SECIAS ERBA MVITIE
AS ARIMO PRAESO
NDO SINGEIETO
INI AVA INDI VEJA
VN INDI VEDAGA
ROM TEVCAECOM
INDI NVRIM INDI
VDEVEC RVRSENCO
AMPILVA
INDI
LOEMINA INDI ENV
PETANIM INDI AR
IMOM SINTAMO
M INDI TEVCOM
SINTAMO

ISAICCID·RVETI ·
PVPPID·CARLAE·EN
ETOM·INDI·NA.[
.... CE·IOM·
M·

Cabeço dones Forges: interpretació A. Tovar[30]

OILAM TREBOPALA
INDI PORCOM LABBO
COMAIAM ICONA LOIM
INNA OILAM USSEAM
TREBARUNE INDI TAUROM IFADEM [...]
REVE TRE[...]

[se sacrifica] una ovella per a Trebopala
i un porc a Laebo
ofrena a Iccona Lluminosa
una ovella d'un any
a Trebaruna i un bou semental
a Reve Tre[baruna(?)]

Vore també

Referències

  1. ↑ Prósper, Blanca María, Llengües i religions prerromanas de l'occident de la Península Ibèrica, Salamanca, 2002, ISBN 84-7800-818-7
  2. ↑ "Comparative Indo-European Linguistics: An introduction". Robert S. P. Beekes & Michiel de Vaan. Ed. JBP Co. 2011. p. 28: seem to be Indo-European but not Celtic
  3. ↑ "A Contribution to the Identification of Lusitanian" K. H. Schmidt, Actes de l'III Coloqui sobre Llengües i Cultures Paleohispánicas. Salamanca, 1985, pp. 319-341.
  4. ↑ "The Celtic Problem. Ethnogenesis", K. H. Schmidt, Zeitschrift für celtische Philologie nº. 45, 1992, pp. 38-65.
  5. ↑ "Pre-Roman Indo-European languages of the Hispanic Peninsula" J. M. Anderson, Revue dones Études Anciennes nº 87, 1985, pp. 319-326.
  6. ↑ "Dialectes indoeuropeus na franxa occidental hispànica” C. Búa. Galícia fai dous mil anos. Santiago de Compostela 1997, 51-99.
  7. ↑ "Lusitanisch, Keltiberisch, Keltisch", Studia Palaeohispanica. Jurgen Untermann, 1987. Vitòria 1987, pp. 57-76.
  8. ↑ "Entorn a la classificació del lusitano” J. Gorrochategui. Veleia 2-3, 1987, 76-92.
  9. ↑ Francisco Villar i Rosa Pedrer "La nova inscripció lusitana: Riera de la Llum III” en “Religió, llengua i cultura prerromanas d'Hispania” Acta Salmanticensia. Ed. Universitat de Salamanca, 2003, pp 663
  10. ↑ “Llengües indígenes i llengua clàssica en Hispania” L. Michelena, Travaux du VI Congrès Internationale d’Études Classiques, Bucarest-Paris 1976.
  11. ↑ “Velles i noves qüestions de llengua en l'occident peninsular: el lusitano i l'onomàstica” José Mª. Vallejo. Palaeohispanica 9 (2009), pp. 271-289.
  12. ↑ No es consigna cap extensió del tipo gʰer-wā, i erbam pot explicar-se fàcilment des del cèltic erba < **erbʰā gen. 'femina cornata, cierva, vaca' (irl. earb)
  13. ↑ Francisco Villar i Rosa Pedrer "Riera de la Llum III”, en “Palaeohispanica 1”. Ed. IFC, 2001, pp 256
  14. ↑ . Esta solució marcaria una isoglossa en el dialecte galaico i el etnónimo dels Querquerni, del que de seguint una evolució similar des de **perkʷ-o-s 'carrasca' caldria esperar ***Perperni.
  15. ↑ Francisco Villar "Els antropónimos en "Pent-", "Pint-" i les llengües indoeuropeas prerromanas de la Península Ibèrica". Berlin. Ed. Walter de Gruyter, 1994
  16. ↑ Juan J. Moralejo "Vos celtes dona Europa Atlàntica". Actes do Iº Congrés Galego sobre a Cultura Celta. Ferrol, p. 44.
  17. ↑ "Els formularis teonímicos Bandus en el seu corresponent femení Bandua i unes isoglosses cèltiques” P. de Bernardo, Conimbriga 42, 2003, 197-212.
  18. ↑ (Prosper, 2002) sosté que no existixen en IE nom d'agent (el que nuga) en -o, per lo que ho fa derivar de gʷm̥t-o- 'pas', i Bascuas partint del supost caràcter aquàtic del deu, de la raïl band- 'gotear': “Aquis Ocerensis, deesa Ocaera, mont Ugeres i O Gerês” I. Bascuas, PalHisp 7, 2007, 43-54.
  19. ↑ Caburia Caturonia Deiba uotum soluit (Capela dona Senhora dona Granja - Idanha-a-Nova). Deibabo Nemucelaicabo (Avelelas, Vila Real). Deibobor Vissaîeigo (Viseu)
  20. ↑ Debaroni Muceaigaego Fuscinus Fusci f(ilius) v l a s (Chaves, Vila Real
  21. ↑ Búa Carballo, Carlos 1997 "Hipòtesis per a algunes inscripcions rupestres de l'Occident peninsular". En "Pobles, llengües i escritures en la Hispania prerromana: actes del VII Coloqui sobre Llengües i Cultures Paleohispánicas (309-328).
  22. ↑ José Cardim Ribeiro(2013).«Donem-t'esta ovelha, o Trebopala! A "invocatio" lusitana de Cabeço dones Forges (Portugal)».Palaeohispánica.(13)
    237-256.
  23. ↑ Carneiro, André (2008). «Uma inscrição votiva em língua lusitana», dpz. es/recursos/publicaciones/28/40/_ebook. pdf Palaeohispanica, Institució Fernando el Catòlic (Excma. Diputació de Saragossa).
  24. ↑ Luís da Silva, Pedro Sobral i Nádia Figueira "Divinitats indígenes numa llaura inèdita de Viseu" Palaeohispánica 10, 2009, p. 145.
  25. ↑ Joaquín Gorrochategui i José María Vallejo “Llengua i onomàstica les inscripcions lusitanas” Universitat del País Vasc - Euskal Herriko Unibertsitatea
  26. ↑ Águas Frias (Chaves, VRE), HEp 2, 839 + HEp 7, 1214: Deibabo / Nemucel/aicabo / Fuscinus / Fusci f(ilius) / o l a s.
  27. ↑ Arroyomolinos de la Vora (CC), Búa 2000, 526; HEp 13, 215: Arabo / Corobe/licobo / Talusico/bo / M T B / D M / L A.
  28. ↑ Santa María de Ribeira (C), CIL II 2565: Crougiai / Touda/digoe / Rufonia / Seuer[i]
  29. ↑ Cardim Ribeiro, José 2014 "Donem-t'esta ovelha, o trebopala; A invocatio lusitana de Cabeço dones Fráguas". Conimbriga” LIII (99-144)
  30. ↑ A. Tovar. "L'inscription du Cabeço dans Forges et la langue dones Lusitanians" Études Celtiques XI 1966 - 1967. p. 238 ss.

Bibliografia

  • Prósper, Blanca María, Llengües i religions prerromanas de l'occident de la Península Ibèrica, Salamanca, 2002, ISBN 84-7800-818-7
  • Palaeohispanica (revista sobre llengua i cultures de la Hispania antiga), tom 1 (págs. 235-274), Saragossa, 2001, ISSN 1578-5386.
  • Gorrochategui, Joaquín (1987): «Entorn a la classificació del lusitano», Actes de l'IV coloqui sobre llengües i cultures paleohispanicas, pp. 2-3.
  • Untermann, Jürgen (1997): «Lusitanisch, keltiberisch, keltisch», Veleia 2-3, pp. 57-76.
  • Untermann, Jürgen (1997): Monumenta Linguarum Hispanicarum. IV Die tartessischen, keltiberischen und lusitanischen Inschriften, Wiesbaden.
  • Untermann, Jürgen (2003): Discursos dona Investidura de D. Jürgen Untermann com doutor «Honoris causa». Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela.
  • Villar, Francisco (1996): Els indoeuropeos i els orígens d'Europa, Madrit.
  • Villar, Francisco; Pedrer Rosa (2001): «La nova inscripció lusitana: Riera de la Llum III», Religió, ´Llengua i Cultura Prerromanas d'Hispania, pp. 663-698.
  • d'Hoz, Javier (2013): "L'epigrafia lusitana i l'intersecció de religió i llengua com a marcador identitari" Revista dona Faculdade de Lletres. Volume XII. Ciências i Tècniques do Património. Universitat de Porto.
  • d'Hoz, Javier (1995): "Les societats celtibéricas i lusitana i l'escritura", AEA 68.

Enllaços externs

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Idioma_lusitano&oldid=1593249»