Idioma indostánico

Idioma indostánico

El indostánico (हिन्दुस्तानी, ہندوستانی) o hindustaní, també conegut com "hindī-urdū", és un idioma de la branca indoaria de la família indoeuropea i que es parlen en les regions nort, central i noroest del subcontinent indi. Comprén dos registres estandardisats, l'hindi i l'urdu, idiomes oficials de l'Índia i Pakistan, respectivament. És un idioma parlat per més de 833 millons de persones en el subcontinent índico, principalment al nort de l'Índia i Pakistan, i en la diàspora etnocultural d'estos pobles. És el quarto idioma natiu més parlat del món i el tercer si es conten també els parlants que ho tenen com segona llengua. Es parla en Índia, Pakistan, Fiji, Guyana, Malàsia, Trinitat i Tobago i Surinam.

Este terme té una història complexa i té connotacions diverses per a persones distintes. En el cine en hindi ("Bollywood"), se sol cridar hindustaní a la llengua neutra que es parla en les películes, encara que en realitat es tracta del hindi coloquial, mútuament inteligible tant per als parlants de hindi com per als de urdu.

Classificació

El indostánico és un idioma indoeuropeu, indoiranio, de la branca indoaria i del subgrup central.

Els dos principals representants de l'indostánico són l'hindi i l'urdu. Abdós llengües són oficials i estandardisades, el hindi en l'Índia i el urdu en l'Índia i Pakistan. La forma vernàcula comuna d'abdós és el dialecte khariboli, una variant oral parlada als territoris rurals que rodegen Delhi. Un atre terme és el de bazaar hindustani o "indostánico de bazar" (o de mercat), nom donat pel llingüiste indi Sumit Kumar Chatterjee en 1931 a la lingua franca que es parlava en l'actual Calcuta (i també en atres territoris a on el hindi no és l'idioma predominant) i que es caracterisava per a ser una variant molt simplificada. Esta particularitat de lingua franca fa de l'indostánico una llengua neutra per al seu us en les películes de Bollywood, que són populars tant en l'Índia com en Pakistan.

El indostánico configura un continu dialectal de mútua inteligibilitat que s'estén pels territoris del Pakistan i el nort de l'Índia. Pero també es parla en els territoris en immigració provinent d'abdós països, com Nepal, Estats Units, Myanmar, Malàsia, Aràbia Saudita, els Emirats Àraps, Sri Lanka, el Regne Unit, Suràfrica, Canadà, Maurici, etc.

Actualment, es calcula que pot haver prop de 540 millons de persones parlants de indostánico en tot lo món. Les sifres varien o es contradiuen segons l'estudi. Aixina, per eixemple, les sifres de parlants de hindi van des dels 120 millons en tots els llocs fins als 420 millons només en l'Índia. Les sifres de parlants de urdu són més reduïdes: uns 10 millons en el Pakistan (un 8 % de la població) i uns 104 millons en tots els llocs.

Història

La frase Zaban-i Urdu-i Mualla escrita en caligrafia nastaliq.

Lashkari Zabān ("llengua de campament militar" o "llengua Hordish") en el guion de Nastaʿlīq

L'aparició de l'indostánico està lligada a les migracions de musulmans perses que varen tindre lloc al nort de l'Índia entre els sigles X i XIII. Les formes primerenques de l'indostánico actual varen emergir dels Concise Encyclopedia of Languages of the World vernàculs de les llengües indoarias miges del nort de l'Índia entre els sigles VII i XIII. Durant aquells sigles es va produir una mescla de cultures i de dialectes que va fructificar en una lingua franca oral necessària per al desenroll de les relacions comercials i de convivència. A finals de el XIII, en el marc del sultanato de Delhi, Amir Khusro va usar en els seus escrits estes formes llingüístiques (que eren la Concise Encyclopedia of Languages of the World del periodo) i la va denominar Concise Encyclopedia of Languages of the World. El sultanato de Delhi, que va tindre vàries dinasties túrquicas i perses, en sèu en Delhi, va ser succeït pel Imperi Mogol en 1526.

A pesar de que els Mogoles eren descendents dels Timúridas (The Baburnama: Memoirs of Babur, Prince and Emperor) turc-mongoles, foren The Baburnama: Memoirs of Babur, Prince and Emperor, i el persa va devindre gradualment l'idioma estatal de l'Imperi Mogol a partir de Babur.

Cap al final de l'época mogol, en la fragmentació de l'imperi i el sistema d'èlits, una variant del khariboli, un dels successors dels apabhramsha vernàculs en Delhi i les ciutats propenques, va anar gradualment substituint el persa com lingua franca entre les èlits educades i les classes altes particularment al nort de l'Índia, a pesar de que el persa encara va mantindre gran part de la seua preeminència. El terme indostánico (lliteralment: "del Indostán") va ser el nom que es va donar a esta variant del khariboli.

No hi ha casi cap registre significatiu de indostánico entre els sigles XIII i XVII, lo que dificulta l'estudi de la seua evolució. No serà fins al XVII que apareixerà el terme indostánico, segons el llingüiste Chatterjee.

Despuix de més de sis sigles de desenroll oral de l'indostánico, esta llengua va florir en la seua forma lliterària, ya al XVII. Es tractava d'una llengua marcadament influenciada per la cultura islàmica persa (s'escrivia en l'alfabet perso-àrap, contenia molts préstams perses, etc.), el nom de la qual es coneix com Hindi dakhini o urdu. Pero no deixava de mantindre el caràcter indígena i influències de les llengües locals (télugu, punyabí, canarés, etc.). El persa va ocórrer una llengua oficial en Dekan. Ademés, el braj bhasha també va florir al Nort de l'Índia com a llengua lliterària, i aixina va ser reconegut per l'emperador mogol Akbar. D'esta manera, el indostánico no va anar efectivament cultivada com a llengua lliterària, a pesar de ser parlada pels nobles de Delhi i Agra i pel mateix emperador mogol.

No va ser fins a l'arribada del poeta Wali Mohammed Wali a finals de el XVII, que el indostánico o rekhta va escomençar a desenrollar-se de forma lliterària al Nort de l'Índia. Els seus poemes es consideren la primera forma de indostánico-urdu. El terme urdu no apareix fins a 1776 en una composició del poeta Mashafi. A pesar de que ya existien els térmens zaban-i-urdu, zaban-i-urdu-i-shashi i zaban-i-urdu-i-mualla des de 1560, per a referir-se al urdu parlat al camp, la cort i la ciutat, respectivament.

En el XVIII, en coincidència en el Raj Britànic, es componen les primeres gramàtiques de indostánico pròpiament dit, com la de John Gilchrist. I també escomença a integrar-se el dialecte khariboli al indostánico lliterari. En esta época es va accentuar l'associació de l'indostánico-urdu en els musulmans i del hindi-hindwi en els hindús, associació que va perdurar fins al XX, moment en el qual es varen escomençar a estandardisar de forma oficial fins als nostres dies.

Bibliografia

• Asher, R. E. (1994). Hindi. In Asher (Ed.) (pp. 1547-1549).
• Asher, R. E. (Ed.). (1994). The Encyclopedia of language and linguistics. Oxford: Pergamon Press. ISBN 0-08-035943-4.
• Bailey, Thomas G. (1950). Teach yourself Hindustani. Londres: English Universities Press.
• Chatterji, Suniti K. (1960). Indo-Aryan and Hindi (rev. 2nd ed.). Calcutta: Firma K.L. Mukhopadhyay.
• Dua, Hans R. (1992). Hindi-Urdu as a pluricentric language. In M. G. Clyne (Ed.), Pluricentric languages: Differing norms in different nations. Berlín: Mouton de Gruyter. ISBN 3-11-012855-1.
• Dua, Hans R. (1994a). Hindustani. In Asher (Ed.) (pp. 1554).
• Dua, Hans R. (1994b). Urdu. In Asher (Ed.) (pp. 4863-4864).
• Rai, Amrit. (1984). A house divided: The origin and development of Hindi-Hindustani. Delhi: Oxford University Press. ISBN 0-19-561643-X.