Ichapekene Piesta
La Ichapekene Piesta Inasianuana[1] és una festivitat que se celebra anualment en la localitat boliviana de Sant Ignacio de Moxos en homenage a Sant Ignacio de Loyola, el patró de la ciutat. Se li denomina la festa major de Sant Ignacio de Moxos i ocorre entre el 7 de juliol i el 5 d'agost.[2]
Es tracta d'una festivitat sincrética que mescla elements de la cultura moxeña i l'evangelisació dels pobles moxos pels jesuïtes, que varen ser part de les Missions jesuíticas de Moxos de el XVI.[3]
Les festivitats comencen en maig en exhibicions de fòcs artificials, vores i alabanzas, i continuen en juliol en celebracions diàries i nocturnes que inclouen diversos tipos de celebracions religioses. Apleguen a participar fins a cinquanta danses.[4]
Un dels principals events és la representació de la batalla espiritual que va resultar en la conversió d'aquell poble al cristianisme, presentada com la "Victoria de Sant Ignacio", en la qual dotze guerrers del sol, usant trages ornamentados en plomes lluiten contra els guardians de la bandera sagrada, que són els "amos" originals del bosc i de l'aigua abans de convertir-los al cristianisme.
Cronograma
Com a activitat prèvia al començ oficial de la Ichapekene Piesta, el 7 de maig en Sant Miguel del Apere del Territori Indígena Multiétnico (TIM), es talla un pal d'1.90 m per al Pal Enceba'o, i li la deixa prop del poble abans del 7 de juny.[1]
El 7 de juliol inicia oficialment la festivitat. El pal és transportat per una tradicional carreta de fusta jalada per bous fins a Sant Ignacio. Eixe dia s'organisa una novena per a la Verge del Carmen en ritos solemnes, dura fins al 14 de juliol, és una etapa d'espera que es fa en el Temple Misional. En els actes llitúrgics els danzantes participen de l'eucaristía i les campanes repiquen diferent.[5] El 15 de juliol termina la novena, participa el cor musical i les Mamitas Abad que canten i resen. Al sendemà hi ha una processó en Cameratazo -un contenidor de fierro en pólvora que en encendre's explota de manera estruendosa-, Chasqueros i Jerure.
El 22 de juliol els passats del Cabildo polixen el pal des de primerenc. Comença la Novena al Sant Patró. Participen Sargents Judeus en el ofertorio ademés dels Macheteros en el evangeli, els qui realisen una retreta. Fins al 29 es repetix el ritual, cada dia canvia la dansa, el 23 participen Angelitos i Mascaritas, el 24 Achus i Cérvols, el 25 Loretanos, Toritos, Sol i Lluna - també és el dia del Apòstol Santiago; el 26 Chiñisiris i Ovejitos, el 27 Tigres i pescaditos, el 28 Chunchus i Ajúcharaki i finalisa el 29 en Toreros i el Gran Cabildo Indigenal, termina en el Jerure.
El 30 de juliol repiquen les campanes a les 3 am, a les 4 am és la salutació a l'Aurora. Salva de camerata, passejada de Santiago apòstol pel poble que ix del Temple Misional. Participen conjunts juramentados el Gran Cabildo Indigenal en homenage a San Ignacio. A les 7 am hi ha oracions i vores per part del Cor Musical per a que després les Mamitas Abad adornen les imàgens. Al mig dia entra el Tintiririnti acompanyat per Achus, al seu pas sona la camerata.
Els conjunts es preparen per a la passejada de la Santa Bandera que ix en l'image del Sant Santiago, a on participen les esposes del Cabildo, Mamitas Abad, El Cor Musical, Consell de Patrimoni, Autoritats indígenes i polítiques, estudiants i el poble general entren en danses típiques. De nit termina la novena en una missa i una passejada del Puri.
El 31 de juliol comença a la 1 am en una marcha dels Sargents Judeus en el Puri, Passejada del Sant Vers i conjunts juramentados als velorios del Sant Patró. A les 4 am hi ha una salutació a l'Aurora, a les 9 am hi ha una missa a càrrec del Bisbe, seguida per una processó per la plaça encapçalada pels conjunts, la Creu Alta li seguix, també la Santa Bandera duta pel Corregidor del Cabildo que els passats duen al Temple Misional. El ensamble que toca música barroca, els macheteros i achus ballen tot el matí.
Al mig dia hi ha almorzar. A les 3 de la vesprada hi ha el jocheo de bous i maripeo, acompanyat dels conjunts. A les 17:30 els conjunts juramentados passegen per la plaça, a les 8pm es dona la festa de maripeo de chicha en honor als toreros en el Cabildo Indigenal. Paralelament hi ha una missa d'acció de gràcies.
L'1 d'agost es posa el Pal Enseba'o en mig del corral del Jocheo de bous que està en la plazuela Lorenza Congo. De nit l'Escola de Música oferix un concert gratuït del Ensamble de Moxos. El 2 d'agost despuix de l'almorzar colectiu hi ha una processó de despedida i el 3 d'agost la població acull als conjunts de dansa en les seues sèus i conclou en l'almorzar colectiu.[6] El 4 es desarma el corral, el 5 hi ha salutació a l'Aurora en camerata, repic i grups folcklóricos a càrrec de la FFAA. De nit hi ha desfilada de teas i guardat del Puri.
Transport
Per a aplegar es partix des del Mercat Llaurador de Trinitat d'a on ixen uns minibuses coneguts com ATL. Els dies de la festa els preus solen duplicar-se. Sant Ignacio de Moxos està a 96 km de Trinitat. Es creua el riu Mamoré en una barcaça.[7]
Història
L'1 de novembre de 1689, en commemoració de Tots els Sants, el jesuïta Antonio de Orellana funda Sant Ignacio de Moxos que conforma la tercera missió de la regió i se situa en el Ichase Awasare que significa Poble Vell. Originalment situada a 20 km d'a on es troba actualment degut a que despuix de reunir a 17 llogarets en 1749 varen sofrir una epidèmia "del mal vent" una llegenda que conta com una béstia eixia del riu i s'alimentava dels pobladors, que va resultar ser pallola per això la reducció es va traslladar.
En 1701 es creen els Cabildos Indígenes en l'arribada del pare Diego Francisco Altamirano. Es va crear una jerarquia per a organisar les diferents llabors agrícoles, ganaderes, artesanals, la producció d'aliments i organisació de les festes religiosa. Fins a l'actualitat mantenen eixes llabors per això la seua presència és important per a la continuïtat de les tradicions.
La festivitat del Ichapekene Piesta commemora la mort de Sant Ignacio de Loyola, un espanyol de carrera militar i de família noble, qui durant la guerra contra França va ser ferit i en estar prop de morir va fer una conversió espiritual, es va posar al servici del Papa durant el periodo de reformes protestants. En 1540 va crear la Companyia de Jesús que en 1576 va aplegar a Amèrica per a fundar les missions jesuíticas. Va elegir seguir "la bandera de Deu" que actualment es representa com "la Bandera Santa" de Sant Ignacio de Moxos que consistix en els colors de Bolívia en l'image de Sant Ignacio.
Durant el trasllat els Jichis, que són esperits del bosc, despuix d'una guerra en els jesuïtes es varen apoderar de la Bandera Santa i el Puri, Sant Ignacio no es va deixar véncer i les va recuperar. Sant Ignacio va morir en el trayecte i Santiago va dur els artefactes recuperats al territori actual. Per això la doctrina jesuítica té representacions pròpies dels indígenes. Quan la Campanya de Jesús va aplegar, la dansa dels macheteros ya existia en una connotació guerrera. Des de la fundació es dansa en honor al fundador, pero el seu orige és entorn al sol. En 1751 es va construir el temple.[8]
El Jurament
En Mojos des de jóvens s'inicien en la música, en époques precoloniales ya contaven en instruments i vora. Durant les missions es varen adaptar estos instruments a lo europeu pero es va rebujar la vora indígena i es varen convertir estrictament en religiosos. Quan els jóvens deprenen de forma insividual la música un moment que marca la seua vida és quan escomencen a integrar un grup, quan els taytas veuen que el músic complix en les expectatives accepten que esta faça un jurament que es realisa en l'iglésia, d'eixa forma els intérprets tenen eixa llabor fins que moren. El ser músic representa una càrrega en el seu rol de liderage i gojaven de privilegis.[6]
El Temple Misional
Este temple de les Missions jesuíticas de Moxos és fonamental per a la festivitat del Ichapekene Piesta, ya que les activitats es constituïxen entorn a este monument històric i colonial que va ser restaurat durant 20 anys.[9] Les "mamitas abad" tenen una estreta relació en este lloc ya que en moments específics elles es dediquen a decorar i netejar-la.
Cabildo Indigenal
El Cabildo Indigenal de Sant Ignacio de Moxos s'encarrega d'organisar esta celebració entre menjars, misses, almoines i velorios.[2] Ho fa des de fa més de 300 anys,[10]la seua principal preocupació és l'hospitalitat del moxeño ignaciano. En el passat el poble gojava d'abundància i acollia a qualsevol que volguera aplegar, per això s'organisen per a donar menjar a tots els assistents que ho desigen. En els dies de festa s'escolta als membres del Cabildo exclamar "¡Va nàixer… Va nàixer!" en alusió a Sant Ignacio.
Música
Museu
En el museu del temple es troben instruments de l'época misional, antigues imàgens, caraces, trages i partitures musicals de sèt mil folis, l'únic archiu musical de la regió. Esta colecció de música barroca té peces dels sigles XVIII, XIX i XX, dividides en tres seccions: Trinitat, Sant Ignacio de Moxos i TIPNIS. Inclou els càntics en oracions que usaven els doctrineros, els qui s'encarreguen de mantindre la fe viva.
Ensamble de Moxos
La germana María de Jesús Echarri va fundar l'Escola de música barroca en 1994 per a que torne a sonar la música creada en la regió dels Moxos. En 1996 el proyecte Ruta Quetzal regala 12 violins i huit flautes i després apleguen dos luthiers d'Espanya que ensenyen a Miguel Uche a fer els instruments de corda, qui es va convertir en el constructor més reconegut d'este camp. Este Ensamble va donar a conéixer al món la música barroca del departament del Beni.[8]
Instruments
Els baixons són els instruments més cridaners, consistixen en tubos fets de fulls de palma Cusi enrollada, que pot aplegar a medir 1,5 metros. També sona el cáyure, que és una flauta de canya d'un sol to, el jerure que és similar pero té tres tons, el chuyu’i és com una ocarina d'argila de dos tons. També està el Sivivire, el Sankuti, la caixa, la tampura, el chonono i el violí.
En algun moment els instruments de metal varen escomençar a apoderar-se de la música, pero es va regular el seu us i no són part rellevant de la festivitat. Els vells conformen el cor que fan donar regressos al puri, un tipo de barril damunt d'un pal que té moltes cintes de colors,[7] i que té inscripcions referents a la festa que és part del Jerure.[8]
Danses
La dansa del Achu
Ve de la paraula áchuka que significa yayo. Representa a un antepassat en forma d'un deu totémico que aplega per a compartir alegria i coneiximents en els seus nets. També és part d'atres festivitats. La seua indumentària consistix en un gran capell de cuiro cru, una caraça de fusta, un sac, chononos, un bastó torçut i una nina en la mà.[5] De nit entren els chasqueros que duen un capell en una estructura en el cap que s'encén com un fòc artificial i van corrent despuix de la gent fins que l'artefacte explota, se supon que açò espanta als mals esperits. Esta dansa és anterior a la colonisació i també representen als esperits del bosc. El 30 de juliol acompanyen al Tintiririnti, una representació de l'apòstol Santiago, al seu ingrés al poble.[7]
Macheteros
Es caracterisa per un frondós plomall de 36 plomes de parava[7] en el cap que representa una salutació al sol. En el seu idioma es traduïx com "l'horisó matutino crepúscular". També tenen coa de tigre, un machet per a recolectar chocolate i chononos que sonen i marquen el ritme. El machetero és el Chiripieru una chicoteta au que siba com el machetero quan suber per les aigües.[6]
Atres danses
La mascarita, sol i lluna, ovejitos, tigres, cavalls, pescaditos, japutunqui, gos, kabitukusiri, chunchos, pigmeos,[5] muçols, aus zancudas, tucanes, bàrbars, el sargent judeu, carayanas, cambas, angelitos, toritos, cérvols, chiñisiris, moperitas, mames, Juan i Juana Tacora que es ballen al ritme de taquirari.[11] Cada dansa representa una història de la diversitat cultural que existix.[3]
Tradicions
Pal Ensebao
Consistix en un pal de 19 metros que s'unta en greix i olis fins a abans del 31 de juliol, dia que escomença els principals
ritos. Molts intenten pujar per a conseguir premis. Es tracta d'un repte individual l'ensenyança del qual recau en la colaboració per a conseguir un objectiu ya que és molt difícil pujar.[5]
Chicha de camote
Durant les festivitats és servida una beguda no alcohòlica denomina com "chicha de camote".
Reconeiximents
El dia 5 de decembre de 2012, l'Unesco va declarar que la festivitat formava part de el "Patrimoni Cultural Imaterial de la Humanitat".[12][13][14][15][16] Sergio Càceres va ser el representant bolivià qui va rebre la notícia, mentres que el ministre de cultura en eixe moment era Pablo Groux.[2] Ya el 20 de setembre de 2011 es va crear la llei nacional 172 que habilita el reconeiximent que en 2012 l'Unesco va ratificar. Cada cinc anys es fa una evaluació per a vore si seguix mantenint la seua autenticitat per la que va ser declarada com a patrimoni.[4]
Des de 1997 és Capital Espiritual de les Missions Jesuíticas del Con Sur d'Amèrica, i baix la resolució 06/2000 del 30 de març de 2000 del Consell departamental és la Capital Folklòrica del Beni, reconeiximent que va obtindre en 1975.[8]
Preservació
Junt en la Cooperació espanyola i la governació del Beni, l'organisació "Pla Moxos" es comprometen a mantindre viu este llegat per a preservar esta festivitat i unes atres de la regió.[17]
El Pare Bernardo Mercat és un coneixedor de la perspectiva històrica de l'espiritualitat moxeña i va publicar les seues investigacions en els llibres:
- Doctrinero, músic i animador de la fe. Casimiro Maza. El Gran Moxos i els seus líders espirituals (2022).
- Gran Mojos. Història d'amistat en la Amazonía boliviana (2019).[18]
En l'Assamblea N° 001/2023-2024 de l'Assamblea Llegislativa del Beni es va determinar exigir en la rigurosidad de la llei que fraternitat, ballet, organisacions socials i civils, entitats i institucions públiques, privades i religioses respecten i garantisen l'originalitat de les danses conforme a lo que les lleis departamentals N° 034 Llei de la Dansa “Els Macheteros”, N° 46 Llei de la Dansa Els Achus (Ena Ichasianana), com les lleis nacionals N° 2612. N° 172 i N° 1228 dictaminen.[19]
En 2010, el calendari de la ONG Taupadak del País Vasc, Espanya, els qui varen aportar en la creació de l'Escola de Música, va dedicar la seua edició a Sant Ignacio de Moxos per la candidatura de l'Unesco. Els diners recaptats es va anar a proyectes en l'Amazonía boliviana.[20]
Vore també
- Moxeños
- Idioma ignaciano
- Chope Piesta Santíssima Trinitat
- Dansa dels macheteros
- Missions jesuíticas de Bolívia
- Anex:Patrimoni de la Humanitat en Bolívia
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «[1]».
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «[2]».
- ↑ 3,0 3,1 «[3]».
- ↑ 4,0 4,1 «a-la-unesco/ ».
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «[4]».
- ↑ 6,0 6,1 6,2 el_Jurament_per a_el_sivivire_Instrument.pdf&Expires=1732498494&Signature=Jmn9BFJmibZPznPXR195O38QiXJ7CQO-HThlikUTn1hMYT4VSHPRhYOYiCLyV6sIEwG2m6z5bU7hWcnWpiH6wM7PhUogrcxzH2heD5BiVAEszBiacfx9EKFc4Q0VY7RGmC0mTQKjaiHcf1rCmoDaXO1qjuq2Uwm1nHuwsFoODOq6YgCdYmgqvI0b8nvlq5ZzisgGMP3iV1iGn05qIZVI5Lsu9bOoiSO86NfPAOzUqu3EG1SEI5ZXu3ISTSRgEdZ7O7zYSD9QeNbzLGAw2p9FP7Q1kboXl55DlCzzGWqcFYjDtbYdO879PKxeWaiXykv9MtoAmEYorIFAv3okFw__&Key-Pair-Aneu=APKAJLOHF5GGSLRBV4ZA «El "Jurament" per al sivivire: Instruments musicals, danses i músiques en Sant Ignacio de Moxos».Reunió Anual d'Etnologia Nº 26, La Pau: MUSEF, 2013, Tom 2 – Cultura(s) Popular(és).
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 «[5]».
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «[6]».
- ↑ «Temple Sant Ignacio de Mojos: obres de restauració i conservació del patrimoni cultural i religiós».
- ↑ «[7]».
- ↑ «[8]».
- ↑ Sant Ignacio de Moxos Folklore Capital of Beni - Bolívia, em inglês, acesso em 05 de dezembro de 2017.
- ↑ SAN IGNACIO DE MOXOS: EL LEGADO RELIGIOSO I CULTURAL QUE PERSISTE EN EL TIEMPO, em espanhol, acesso em 05 de dezembro de 2017.
- ↑ Ichapekene Piesta, the biggest festival of Sant Ignacio de Moxos, em inglês, acesso em 07 de dezembro de 2017.
- ↑ “Ichapekene Piesta”, un homenage a Sant Ignacio en sabor indígena, em espanhol, acesso em 07 de dezembro de 2017.
- ↑ LA ICHAPEKENE PIESTA: LA FESTIVIDAD MOXEÑA A LA QUE TODOS ESTÁN INVITADOS, em espanhol, acesso em 7 de dezembro de 2017.
- ↑ «[9]».
- ↑ «[10]».
- ↑ «DECLARACION DE ASAMBLEA N° 001/2023-2024».
- ↑ «[11]».
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ichapekene Piesta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.