Sant Ignacio de Moxos
Sant Ignacio de Moxos (abreviat: Sant Ignacio) és una ciutat i municipi de Bolívia, capital i ciutat més poblada de la província de Moxos del departament del Beni.
Està situada a 94 quilómetros a l'oest de Trinitat, capital del departament, a la que està unida per una carretera asfaltada. Un atre camí, de 140 quilómetros, la conecta en Sant Borja, la localitat més poblada de la província del General José Ballivián. La capital moxeña es troba en el cor del bosc cridat Chape Simena (Mont Gran), circundada per tres grans curichis o pantans, pel nort i est La Posada; al sur el de la Teixiria; i a l'oest pel de l'estany Isireri. El municipi de Sant Ignacio conta en 21 114 habitants segons el cens INE 2012, sent el sext municipi més poblat del departament incloent les seues àrees urbana i rural.
Història
Fundació
En 1686 el jesuïta Antonio de Orellana, que es trobava en la missió de Loreto en companyia del pare José de Vega complint instruccions del superior, pare Pedro Marbán, va ser enviat a estudiar la ruta que podia seguir per a eixir pel país dels yuracarés a la vila de Cochabamba. En el seu recorregut va aplegar a conéixer als indígenes casaveonos. En eixes terres habitaven els cañacures o canacurees que permanentment tenien lluites en les nacions que habitaven les màrgens del Mamoré.
Als indígenes batejats se'ls va encomanar la tasca de preguntar als tapimonos, coriyrionos, als mateixos cañacures i als punuanas o paunanas, si recolzaven a que es fon una missió. En trobar resultats positius, la tasca li va ser donada als jesuïtes Antonio de Orellana i Juan d'Espill, acompanyats del germà Álvaro de Mendoza, realisant el comés l'1 de novembre de vores del riu Séñeri o Sénero, a 14 o 15 llegües a l'oest de Trinitat.
Sant Ignacio de Moxos va ser fundada l'1 de novembre de 1689 per les missions jesuïtes comandadas pels reverents jesuïtes Antonio de Orellana, Juan d'Espill i el germà Álvaro de Mendoza. Es va fundar baix la advocació d'Ignacio de Loyola, que va formar la Companyia de Jesús, i va ser la primera localitat establida passant la marge esquerra del riu Mamoré, prop de rieres Seveyuni i Canoa, i del riu Sénero, a 20 quilómetros al surest del seu lloc actual.
Anys despuix, en 1743, va ser traslladada a l'oest, a 800 metros de l'estany Isireri, lloc que en l'actualitat ocupa. La causa del canvi de lloc va ser una epidèmia de pigota i pallola que casi diezmó la població. L'encarregat del trasllat va ser el pare jesuïta Bartolomé Bravo i el seu colega Claudio José Fernández, que varen fundar novament el poble. El temple de la nova localitat va començar a edificar-se en 1744 i va ser conclós en 1752,[1] és dir, és l'únic que queda en peu construït pels discípuls de la Companyia de Jesús.
“La construcció de l'iglésia de tres naus, de de llarc per 90 d'ample en 1694 en l'inauguració del qual, segons l'informe del p. Eguiluz, varen precedir a la processó més de 100 ballarins en disfrassos de diversos animals de la selva. Forma particular de demostrar la seua alegria que s'ha conservat en els pobles de Moxos, en especial per a la celebració de certes festivitats religioses”. (Pág. 242, Història de Moxos, José Chávez Suárez).
La descripció d'esta processó du a l'orige de que en Sant Ignacio hi haja tant folclore, el mateix se seguix conservant i que per això li val el títul de ‘Capital Folklòrica de Beni’ i la seua festa patronal, la Ichapekene Piesta, declarada per l'Unesco com a Patrimoni Cultural Intangible de la Humanitat.
En la seua visita a la missió de Sant Ignacio, el pare Diego Francisco Altamirano va donar conte que en 1700 en este poble ya s'havien batejat 2.600 ànimes, de les quals 500 varen ser destinades per a la fundació de Sant Francisco Xavier.
Actualitat
La localitat ha experimentat en les últimes tres décades un gran creiximent demogràfic, acompanyat de modernisació i urbanitat.[1]
Geografia
El territori de Sant Ignacio de Moxos comprén tres zones geomorfològiques: l'Escut Precámbrico, els plans de Moxos i la serranía subandina. L'altitut del municipi de Moxos varia des d'uns 3000 m s. n. m. en la part més alta de la Serranía de Mosetenes al sur, fins a uns 150 m s. n. m. a l'altura dels llímits establits pel riu Mamoré.[2]
Ubicació
El municipi de Sant Ignacio és l'únic municipi de la província de Moxos i llimita pel noroest en la província de Yacuma, en el suroest la província del General José Ballivián, al sur en el departament de Cochabamba, en el surest en la província de Marbán, i en el noreste en la província de Tancada. La localitat més gran i el centre administratiu de la província és la ciutat de Sant Ignacio de Moxos, en la partix noroest del municipi.
Clima
El clima de la regió correspon a un clima tropical transicional cap a un clima subtropical. Segons la calificació Koeppen (1918), el clima del municipi és classificat com clima subecuatorial i clima tropical de sabana, o siga que durant tots els mesos de l'any existix una temperatura mija major a 18 graus Celsius. Sobre la precipitació, el nivell promig registrat en l'estació de Sant Ignacio alcança a 1500 mm.[2]
Demografia
D'acort en el cense bolivià de 2024, la població del municipi de Sant Ignacio de Moxos és de 21 584 habitants.[3]
La població del municipi va aumentar aproximadament una quinta part entre 1992 i 2024:
| Any | Habitants (municipi) | Habitants (localitat) | Font |
|---|---|---|---|
| 1976 | - | 3 020 | Cens |
| 1992 | 17 602 | 4 832 | Cens |
| 2001 | 21 643 | 9 240 | Cens |
| 2012 | 21 195 | 10 054 | Cens |
| 2024 | 21 584 | Cens |
La densitat de població del municipi en el cens de 2001 era de 0,9 habitants / km ² i la proporció de població urbana era de 41,1 %. L'esperança de vida dels recent naixcuts en 2001 va ser de 63,6 anys. La taxa d'alfabetisació entre els majors de 19 anys d'edat és 79,4 %, mentres que 85,2 % i 72,4 % en els hòmens i en les dònes (2001).
Transport
Sant Ignacio s'ubica a 94 quilómetros per carretera al suroest de Trinitat, la capital departamental.
Les dos rutes troncals Ruta 3 i Ruta 24 es troben en Sant Ignacio. La ruta 3 conduïx des de La Pau, la sèu de govern de Bolívia, a través de Sapecho i Yucumo fins a Sant Ignacio i després a Trinitat. La Ruta 24 ve del suroest a Sant Ignacio i conecta la ciutat en Vila Tunari, a 260 quilómetros, des d'a on hi ha conexions vials a les ciutats de Cochabamba i Santa Creu. No obstant, la ruta 24 no està totalment conectada ya que creua el Territori indígena i parc nacional Isiboro-Sécure i els indígenes del parc nacional han mostrat el seu rebuig a la construcció d'una carretera per mig del seu territori.[4]
Un enllaç per carretera corre cap al nort des de Sant Ignacio fins a Santa Ana del Yacuma, unes 160 km al nort, i d'allí fins a Exaltació.
Títuls obtinguts
Sant Ignacio és l'única missió moxeña a on els indígenes varen perpetuar els coneiximents adquirits durant de l'época jesuítica, conservant les danses, la música barroca i moltes de les costums. Per tot açò, en justeza, en 1975, en el primer festival departamental desenrollat en Trinitat, en motiu del Sesquicentenario de l'independència de la República, Sant Ignacio va ser nomenada Capital Folklòrica del Beni.
El músic i historiador ignaciano Luis Rivero Parada va ser artífex del triumfo puix ell va formar un cos de ball en un grup d'alumnes de l'escola Estanislao de Marchena per a viajar a Trinitat a on varen interpretar un ‘ramillete folklòric de Sant Ignacio de Moxos’, en un Achu en el seu chasquero (fòcs artificials), després li varen seguir els Macheteros, el Sol i la Lluna, les panderetes i atres ballarins que varen mostrar la varietat, riquea cultural i colorit del folclore, alçant-se en el primer premi.
El títul de Capital Folklòrica del Beni va ser oficialisat per mig de la resolució N.º 06/2000 del 30 de març de 2000 del Consell Departamental, a iniciativa del llavors conseller departamental per la província Moxos, Luis Rivero Parada.
En 1997 va començar una creuada per a la restauració del temple, l'únic que queda en peu dels que varen construir els jesuïtes en Moxos, per lo que es va efectuar una trobada d'estudiosos i arquitectes de Brasil, Argentina, Paraguay, Chile i de la regió boliviana de Chiquitos, que en finalisar es va decidir nomenar a Sant Ignacio com a Capital Espiritual de les Missions de Con Sur Suramericà per la riquea cultural, antropològica, material i arquitectònica que atesora, inclós l'archiu musical de més de 8.000 folis.
El 20 de setembre de 2011 es va promulgar la Llei 172 declarant a l'Ichapekene Piesta com a Patrimoni Cultural Immaterial de l'Estat Plurinacional de Bolívia.[5]
El 5 de decembre de 2012 el Comité Intergovernamental per a la Salvaguardia del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en París (França), va decidir incloure a la Ichapekene Piesta -Festa major de Sant Ignacio de Moxos- en la llista de Patrimoni Cultural Immaterial de l'Unesco.[6]
Cultura
La principal festivitat ignaciana es desenrolla cada any des del 7 de juliol, en la tala i recepció del pal encebao a càrrec del Cabildo Indígena, i conclou el 10 d'agost, en la festivitat de Sant Lorenzo Màrtir.
La dansa més representativa és la dels Macheteros o Chirípierus, que es constituïxen en els guerrers solars vestits de l'atractiu plomall fet en coes de paraves, que ajuden a Ignacio de Loyola en la seua lluita per a recuperar la bandera de la cristiandat i defendre als antepassats moxeños front als infels o enemics. El principal cultor de la música (taquirari) dels Macheteros va ser el mestre indígena Cirilo Yaca Émata.
Els guardians de la bandera cristiana són els Achus o Ichasianana, considerats amos del bosc i de l'aigua, que en el seu llenguage festiu i bromiste ballen al són dels seus propis taquiraris i la nit del 30 de juliol cremen els ‘chasqueros’ o fòcs artificials que duen en la copa dels seus llarcs capells fets de cuiro cru de vacú, simbolisant el dò de la llum i de la clarividencia.
La Ichapekene Piesta, nom en l'idioma moxeño-ignaciano que en espanyol vol dir 'La més gran de totes les festes', es desenrolla entre el 30 de juliol i el 2 d'agost, atrau a mils de turistes que gogen del colorit folclore. El sant patró de la població és Ignacio de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús, la festivitat de la qual, segons el santoral catòlic, és el 31 de juliol.
Una tercera dansa que respala el caràcter mestizo de la Ichapekene Piesta és la de les Mascaritas, que les seues cares rosades, barba plena i cabells ensortijados representen al carayana o home blanc que va aplegar a habitar les planures moxeñas, primer com a sacerdots que varen convertir al cristianisme als indígenes, i després com a pobladors i criadors de ganado vacú procedents de Santa Creu, a fins de el XIX i principis de el XX.
La farándula major d'esta festivitat es desenrolla a partir de les 14:00 del 30 de juliol, vespra del dia de Sant Ignacio de Loyola. Pero una processó similar ocorre el mateix 30 pero a les 4:00, en l'image de Santiago Apòstol, la qual culmina prop de les 6:00 en un estruendoso ‘camaretazo’ en l'atri del temple.
El 30 de juliol al migdia al voltant de la plaça principal un ginet cridat Tintiririnti, montat en un cavall i tirat pels Achus, anuncia l'arribada de festa. Per la vesprada s'aprecia l'image d'Ignacio de Loyola custodiada per la guàrdia pretoriana cridada ‘judeus’, integrat per gent del Cabildo Indígena.
Des del Belén (aixina es diu la sèu del Cabildo Indígena), situat en la part posterior del temple, els conjunts folklòrics van aplegant lluint multicolors paraments al són de les peres o conjunts musicals, que interpreten melodies natives o taquiraris.
Entre atres danses que desfilen estan la parella de jagantes coneguda com Juana Tacora o Wanatecure, els Asáñare (tigrillos), els Wacárapi (toritos), els Achane Tupana (pigmeos), els Cajáwana (cérvols), els Ajucharaqui, els Chunchos, els Ovejos, els Cavalls, els Angelitos, els Chiñisiris, els Sipasiñeque, els Canitsianas, que formen conjunts de vàries parelles.
Aixina mateix, són partícips els danzarines solitaris o a voltes dos o tres individus com el Sol i la Lluna, o els Cavitocusiri, el Japutuqui, els Púsimira (cara de posetacú o formiguer), els Júari (pandereta), el Yaguarito, el Tamucumirá (cara de gos), i el Jucumari (orso de la montanya).
Les dònes es visten de colorits tipois de setí o be de cotó natiu i integren els grups d'abad o mames (dònes d'alvançada edat) i les moperitas o Amaperuchicha, que són les mosses, aixina com la dansa del Sarao.
Ademés de les peres no falten les bandes de música que interpreten la cançó tradicional anomenada Piama, i atres temes natius.
Atractius
A banda de les processons i manifestacions folklòriques Sant Ignacio de Moxos té llocs interessants que mereixen ser visitats, com el museu que guarda relíquies religioses tant en joyeria, imàgens i tallats antics, com d'escenes de la vida prejesuítica de la regió.
El temple és l'únic construït pels jesuïtes que no va ser derribat com va succeir en els demés pobles en el departament del Beni. Té més de 250 anys i vàries voltes va ser restaurat, sent la més recent l'iniciada en 1995, que va concloure en 2003.
En l'edifici de la parròquia està l'Archiu Musical de Moxos, en més de 8.000 fulls de partitures heretades de la colónia i en aporte dels natius, els mateixos que les varen guardar celosament per molts anys i que hui són restaurades.
Institut de Música: Va ser establit en 1996, també té el seu sitial per la llabor que eixercix en la població brindant educació musical gratuïta i conseguint formar un cor i orquesta estable els mateixos que cada any realisen gires internacionals per Europa i països veïns i li'l coneix com Ensamble Moxos.
Estany Isireri: A 800 metros de la localitat de Sant Ignacio està un espill d'aigua en més de 20 quilómetros quadrats. Té una llegenda d'un esperit tutelar, que és un chiquet moxeño que va ser ‘engolgut’ per les aigües i que es va transformar una gran serp aquàtica (sicurí o anaconda).
Autoritats
L'autoritat política de la província Moxos és el subgobernador, que per al periodo 2021-2026, va ser elegit Miguel Ángel Cáumol, de el MAS.
L'alcalde municipal és Juan Carlos Abularach Suárez. Els regidors municipals elegits en els comicis del 7 de març per al periodo 2021-2026, són: María del Carmen Salazar Ortiz, Ruddy Arias Sales i Mercedes Dagna Yabeta Cardona, del partit de l'alcalde (Tots-Junts); Rodolfo Suárez Ardaya, María Teresa Netes Chávez i Fernando Fañio Velásquez (MAS); i Vilma Aguirre Penya de l'agrupació indígena CPEM-B. El corregidor és Mariano Matareco Cartagena (MAS); mentres que els asambleístas departamentals són: Cecilia Giraldo Justiniano i Rafael Pabón Arias (MAS) i Yoissy Zelada Viana (Tots-Junts).
Vore també
- Territori indígena i parc nacional Isiboro-Sécure
- Dansa dels macheteros
- Ichapekene Piesta
- Sant Lorenzo de Moxos
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «[1]», Agència Fides. Consultat el 10 de setembre de 2022.
- ↑ 2,0 2,1 «Diagnòstic Municipal Consolidat de Sant Ignacio de Moxos».Consultat el 21 d'abril de 2022.
- ↑ «Resultats CPV 2024». Institut Nacional d'Estadística de Bolívia. Consultat el 29 d'abril de 2025.
- ↑ «ha-que-saber-del-conflicte-que-du-decadas/ », La Paraula del Beni. Consultat el 10 de setembre de 2022.
- ↑ «Llei Nº 172». Lexivox.org. Consultat el 8 d'octubre de 2021.
- ↑ «[2]», Pàgina Sèt. Consultat el 8 d'octubre de 2021.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «San Ignacio de Moxos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.