Història del hinduismo

Archiu:Krishna Rukmini Satyabhama Garuda.jpg

Història del hinduismo

La història del hinduismo cobrix una àmplia varietat de tradicions religioses natives del subcontinent indi. La seua història se superpon o coincidix en el desenroll de la religió en el subcontinent des de la Edat del Ferro, i algunes de les seues tradicions es remonten a religions prehistòriques com les de la cultura de la vall del Indo de la Edat del Bronze. Els erudits consideren el hinduismo com una #síntesis de vàries cultures i tradicions índies, en diverses raïls i cap fundador. Esta #síntesis hindú va sorgir despuix del periodo védico, entre aproximadament el 500-200 a. C. i el 300 d. C., en el periodo de la Segona Urbanisació i el periodo clàssic primerenc del hinduismo, quan es varen compondre les Èpiques i els primers Purānas. Va florir en el periodo medieval, en el decliu del budisme en l'Índia.

Periodos històrics

L'història del hinduismo a sovint es dividix en periodos de desenroll. El primer és el periodo pre-védico, que inclou la civilisació de la vall del Indo i les religions prehistòriques locals, que termina aproximadament en 1750 a. C. Esta época va ser seguida en el nort de l'Índia pel periodo védico, que va vore l'introducció de la religió védica en les migracions indoarias, començant en algun punt entre 1900 a. C. i 1400 a. C. El periodo posterior, entre 800 a. C. i 200 a. C., és «un punt d'inflexió entre la religió védica i les religions hindús», i una etapa formativa per al hinduismo, el jainismo i el budisme. El periodo épico i puránico primerenc, des de c. 200 a. C. a 500 d. C., va vore la clàssica «Edat d'Or» del hinduismo (c. 320-650 d. C), que coincidix en el Imperi Gupta. En esta fase varen evolucionar les sis branques de la filosofia hindú: Samkhya, Yoga, Nyaya, Vaisheshika, Mīmāṃsā i Vedanta. Les sectes monoteistes com el shivaísmo i el vaisnavismo es varen desenrollar durant este mateix periodo a través del Moviment Bhakti. El periodo entre el 650 al 1100 forma el periodo Clàssic tardà o l'Edat Mija primerenca, en el que s'establix el hinduismo puránico clàssic i la consolidació d'Adi Shankara cap a la doctrina advaita.

El hinduismo, baix governants hindús i islàmics des de c. 1200 a 1750, va vore la creixent prominència del Moviment Bhakti, que continua sent influent en l'actualitat. El periodo colonial va vore el sorgiment de varis moviments de reforma hindú en part inspirats per moviments occidentals, com el unitarisme i la teosofia. La Partició de l'Índia en 1947 es va desenrollar en llínees religioses, i la República de l'Índia va sorgir en una majoria hindú. Durant el sigle XX, per la diàspora índia, s'han format minories hindús en tots els continents, en les comunitats més grans en números absoluts en Estats Units i el Regne Unit.

Religions pre-védicas (fins a c. 1750 a. C)

Prehistòria

El hinduismo pot tindre les seues raïls en una religió prehistòrica mesolítica, com s'evidencia en els abrics rupestres de Bhimbetka, que tenen aproximadament 10 000 anys, aixina com en l'época neolítica. Encara existixen vàries religions tribals, encara que les seues pràctiques poden no semblar-se a les de les creències prehistòriques.

Civilisació de la vall del Indo (c. 3300–1700 a. C)

Archiu:Shiva Pashupati.jpg

El cridat sagell de Shiva Pasupati de la cultura de la vall del Indo.

Alguns sagells del vall del Indo mostren esvásticas, que es troben en atres religions en tot lo món. En els restants de Harappa s'han trobat símbols fàlics interpretats com el lingam hindú molt més tardà. Un sagell mostra una figura en banyes assentada en una postura que recorda a la posició del loto i rodejada d'animals: va ser nomenada pels primers excavadors «Pasupati», un epítet dels deus hindús posteriors Shiva i Rudra. Escrivint en 1997, Doris Meth Srinivasan va dir: «No molts estudis recents continuen cridant a la figura del sagell un "Proto-Siva"».

En vista de la gran cantitat de figurillas trobades en la vall del Indo, alguns estudiosos creuen que els pobladors de Harappa adorava a una deesa mare que simbolisava la fertilitat, una pràctica comuna entre els hindús rurals en l'actualitat. No obstant, este punt de vista ha segut qüestionat per S. Clark, qui ho veu com una explicació inadequada de la funció i construcció de moltes de les figurillas.

Periodo védico (c. 1750–500 a. C)

El periodo védico, cridat aixina per la religió védica dels indoarios del regne de Kuru, va durar des de c. 1750 a 500 a. C. Els indoarios eren una branca de la família de llengües indoeuropeas, que molts erudits creuen que es va originar en la cultura kurgana de les estepas d'Àsia central. De fet, la religió védica, inclosos els noms de certes deidades, era en essència una branca de la mateixa tradició religiosa dels antics grecs, romans, perses i germànics. Per eixemple, el deu védico Diaus Chiular és una variant del deu protoindoeuropeo Dieus, del que també deriven el Zeus grec i el Júpiter romà.

Encara que algunes representacions primerenques de deidades semblen aparéixer en l'art de la civilisació de la vall del Indo, queden molt pocs artefactes religiosos del periodo corresponent a la migració indoaria durant el periodo védico. S'ha sugerit que la religió védica primitiva es va centrar exclusivament en l'adoració de purament «forces elementals de la naturalea per mig de sacrificis elaborats», que no es prestaven fàcilment a representacions antropomorfológicas. Varis artefactes poden pertànyer a la cultura dels depòsits de coure, alguns d'ells sugerint característiques antropomorfológicas. Les interpretacions varien sobre el significat exacte d'estos artefactes, o inclús la cultura i la periodización a la que pertanyien.

Despuix de el 1100 a. C., en l'introducció del ferro, les tribus indoarias es varen traslladar a la planura occidental del Ganges, adaptant un estil de vida agrari. Varen aparéixer formes d'estat rudimentàries, de les quals la tribu i el regne Kuru varen ser els més influents. Consistien en una unió tribal, que es va convertir en la primera societat estatal registrada en el sur d'Àsia al voltant de l'any 1000 a. C. Açò va canviar decisivament l'herència religiosa del periodo védico primerenc, recopilant els seus himnes rituals en les coleccions de Veda i desenrollant nous rituals que varen guanyar la seua posició en la civilisació índia com els rituals ortodoxos srauta-sutra, que varen contribuir a l'anomenada «#síntesis clàssica» o «#síntesis hindú».

Segona urbanisació i decliu del brahmanismo (c. 600-200 a. C)

Archiu:Yajna1.jpg

Els rituals śrauta varen ser una tradició vedista que va permanéixer en la Índia meridional.

El vedismo, en els seus rituals ortodoxos, pot haver segut desafiat com a conseqüència de la creixent urbanisació de l'Índia en els sigles VII i VI a. C. i l'afluència d'estímuls estrangers iniciada en la conquista aqueménida de la vall del Indo (al voltant de 535 a. C). Varen sorgir nous moviments ascéticos, que varen desafiar l'ortodòxia religiosa establida, com el budisme, el jainismo i els cults populars locals. La representació antropomórfica de vàries deidades aparentment es va recomençar a mitan del primer mileni a. C., també com a conseqüència de l'autoritat reduïda del vedismo.

El periodo posvédico de la Segona Urbanisació va vore un decliu del brahmanismo. Al final del periodo védico, el significat de les paraules dels Vedas s'havia tornat mal vist i es percebia com «una seqüència fixa de sons» en un poder màgic, «significant un final». En el creiximent de les ciutats, que amenaçava els ingressos i el patrocini dels brahmanes rurals, l'auge del budisme, la campanya índia d'Alejandro Magne (327-325 a. C), l'expansió del Imperi Maurya (322-185 a. C) que va adoptar el budisme i les invasions i el govern saka del noroest de l'Índia (sigle II a. C.-sigle IV d. C), el brahmanismo enfrontava una greu amenaça a la seua existència.

#Síntesis hindú i hinduismo clàssic (c. 200 a. C.-1200 d. C)

El decliu del brahmanismo es va superar proporcionant nous servicis i incorporant l'herència religiosa indoaria no védica de la planura oriental del Ganges i les tradicions religioses locals, donant lloc al hinduismo contemporàneu. Entre el 500–200 a. C. i c. 300 d. C. es va desenrollar la «#síntesis hindú»,–200 que va incorporar influències sramánicas i budistes i de la tradició bhakti emergent. Esta #síntesis va sorgir baix la pressió de l'èxit del budisme i el jainismo.

«Edat dorada» de l'Índia (c. 320–650 d. C)

Durant este periodo, el poder es va centralisar, junt en un creiximent del comerç a distància, l'estandardisació dels procediments llegals i la difusió general de l'alfabetisació. El budisme Mahayana va florir, pero la cultura brahmana #ortodox va començar a ser rejovenida pel patrocini de la dinastia Gupta, que eren vaisnavas. La posició dels brahmanes es va reforçar, i els primers temples hinduistas dedicats a les deidades varen sorgir durant l'era tardana Gupta. Durant el regnat Gupta es varen escriure els primers Puranas, que es varen utilisar per a difondre «l'ideologia religiosa dominant entre els grups tribals i prealfabetizados en procés d'aculturación». Els Gupta varen patrocinar la religió puránica recent emergent, buscant llegitimitat per a la seua dinastia. El hinduismo puránico resultant diferia notablement del brahmanismo anterior dels Dharma śāstra i els smritis.

Hinduismo Clàssic Tardà i hinduismo puránico (c. 650-1200 d. C)

Despuix del fi de la dinastia Gupta i el colapse de l'Imperi Harsha, la desintegració del poder central va conduir a la regionalización de la religiositat i la rivalitat entre creències. Es varen intensificar els cults i llengües locals, i es va reduir l'influència del «hinduismo ritualista brahmánico». Varen sorgir moviments rurals i devocionales, junt en el shivaísmo, el vaisnavismo, el bhakti i el tantra, encara que «les agrupacions sectàries només estaven al començ del seu desenroll». Els moviments religiosos varen tindre que competir pel reconeiximent dels senyors locals. El budisme va perdre la seua posició despuix del sigle VIII i va començar a desaparéixer en l'Índia.

Periodos medieval i modern primerenc (c. 1200-1850 d. C)

Domini musulmà

Archiu:Warangal fort.jpg

Kakatiya Kala Thoranam (porta de Warangal) construïda per la dinastia Kakatiya i actualment en ruïnes; un dels molts complexos de temples destruïts pel Sultanato de Delhi.

Encara que l'islam va aplegar al subcontinent indi a principis del sigle VII en el advenimiento dels comerciants àraps, va començar a afectar a les religions índies despuix del sigle X, i particularment despuix del sigle XII en l'establiment i després la expansió del domini islàmic. Durant este periodo, el budisme va declinar ràpidament mentres que el hinduismo es va enfrontar a la violència religiosa dirigida per militars i patrocinada pels sultanatos. Hi havia una pràctica generalisada de bols, expropiació i esclavitut de famílies d'hindús, que després eren venuts en ciutats del Sultanato o exportats a Àsia Central. Alguns texts sugerixen que varis hindús es varen convertir per la força a l'islam. A partir del sigle XIII, durant un periodo d'uns 500 anys, molt pocs texts, dels numerosos escrits per historiadors de la cort musulmana, mencionen «alguna conversió voluntària d'hindús a l'islam», #lo que sugerix l'insignificança i potser la rarea de tals #conversió. Per lo general, els hindús esclavizados es varen convertir a l'islam per a obtindre la seua llibertat. Va haver excepcions ocasionals a la violència religiosa contra el hinduismo. Akbar, per eixemple, va reconéixer el hinduismo, va prohibir l'esclavitut de les famílies dels captius de guerra hindús, va protegir els temples i va abolir els discriminatoris yizia (imposts) contra els hindús. No obstant, molts governants musulmans del Sultanato de Delhi i del Imperi mogol, abans i despuix de Akbar, des dels sigles XII a el XVIII, varen destruir temples hindús.

Unificació del hinduismo

El hinduismo va experimentar canvis profunts, ajudat en part per mestres com Rāmānuja Āchārya, Madhwa i Chaitania. Els seguidors del Moviment Bhakti es varen alluntar del concepte abstracte de Brahman, que el filòsof Adi Shankara va consolidar uns sigles abans, en una devoció apassionada i emocional cap als avatarés més accessibles, especialment Krishna i Branca. Segons Nicholson, ya entre els sigles XII i XVI, «certs pensadors varen començar a tractar com un tot les diverses ensenyances filosòfiques dels Upanishads, les epopeyas, els Puranas i les escoles conegudes retrospectivament com els "sis sistemes" (saddarsana) de filosofia hindú dominant». Michaels senyala que va sorgir una historización que va precedir al nacionalisme posterior, articulant idees que glorificaban el hinduismo i el passat.

Bibliografia

• (2003).«World Religions».Saint Mary's Press.Winona, MN:
• (2007).«Societies, Networks, and Transitions. Volume I: to 1500».Cengage Learning.
• (2007).«Hinduism. In: Joseph Kitagawa, "The Religious Traditions of Àsia: Religion, History, and Culture". Digital printing 2007».Routledge.
• (2010).«The Origins of Yoga and Tantra. Indic Religions to the Thirteenth Century».Cambridge University Press.
• (1996).«An Introduction to Hinduism».Cambridge University Press.
• (2009).«Hinduism».The Rosen Publishing Group.
• (2005).«Accessing R.I. Founders & Leaders, Buddhism, Hinduism and Sikhism Teacher's Book Mainstream».Folens Limited.
• (1995).«Índia's Agony Over Religion».SUNY Press.
• (2009).«Hinduism. In: "World Religions in America: An Introduction", pp. 179-198».Westminster John Knox Press.
• (2004).«Hinduism. Past and present».Princeton University Press.
• (2010).«A History of Índia, Second Edition».Wiley-Blackwell.
• (1967).«The Wonder That was Índia».
• (1967).«The Wonder That was Índia».
• (1997).«Many Heads, Arms and Eyes: Origin, Meaning and Form in Multiplicity in Indian Art».Brill.
• (2008).«A History of Ancient and Early Medieval Índia: From the Stone Age to the 12th Century».Pearson Education Índia.
• (2007).«The Horse The Wheel And Language. How Bronze-Age Riders From the Eurasian Steppes Shaped The Modern World».Princeton University Press.
• «High-resolution analysis of I-chromosomal polymorphisms reveals signatures of population movements from central Àsia and West Àsia into Índia».Journal of Genetics.80(3)

125–35.doi:10.1007/BF02717908.

• (1995).«Early Sanskritization: Origin and Development of the Kuru state».Electronic Journal of Vedic Studies.1

1–26.

• (2010).«A History of Índia, Second Edition».Wiley-Blackwell.
• (2007).«Greater Magadha: Studies in the Culture of Early Índia».BRILL.
• (2011).«Buddhism in the Shadow of Brahmanism».BRILL.
• (2015).«History and Religion:Narrating a Religious Past».Walter deGruyter.
• (2005).«The Encyclopedia of Religion».Macmillan Reference.14

9552–9553.

• (2007).«Hinduism. In: Joseph Kitagawa, "The Religious Traditions of Àsia: Religion, History, and Culture". Digital printing 2007».Routledge.
• (2010).«The Penguin Handbook of the World's Living Religions».Penguin.
• (2001).«From 'Brahmanism' to 'Hinduism': Negotiating the Myth of the Great Tradition».Social Scientist.29(3/4)

19–50.doi:10.2307/3518337.

• (2003).«The Penguin History of Early Índia: From the Origins to AD 1300».Penguin Books Índia.
• Eaton, Richard M. (2000). “Temple Desecration and Indo-Muslim States”. Journal of Islamic Studies 11 (3): 283–319. doi:10.1093/jis/11.3.283.
• (1999).«A Cultural History of Índia».Oxford University Press.
• (1999).«The early history of Índia».Oxford University Press.
• «From Al-Beruni to Jinnah: Idiom, Ritual and Ideology of the Hindu-Muslim Confrontation in South Àsia».Anthropology Today.1(3)

7–14.doi:10.2307/3033123.

• (2009).«Taxes through the Ages».
• (2010).«Unifying Hinduism: Philosophy and Identity in Indian Intellectual History».Columbia University Press.