Anar al contingut

Rāmānuja Āchārya

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Statue Of Equality Samatha Murthy.jpg
Rāmānuja Āchārya


Rāmānuja Āchārya (Sri Perumbudur, 1077-Sri Rangam, 1157) va ser un important teòlec i líder religiós indi.

El terme sánscrito rāma-anu-ja significa ‘germà menor de Branca’ (sent rāma- ‘plaure’, anu- ‘menut’ i ja- ‘nàixer’). Pot significar tant Lakshman (germà menor del rei Branca) com Krishná (germà menor de Bela Branca). Va ser un dels més influents pensadors del hinduismo.

Despuix d'un llarc pelegrinage a través de l'Índia, va fundar centres per a escampar la devoció cap al deu Visnú i la deesa Laksmī.

Biografia

[editar | editar còdic]

Ramanuja va nàixer en el sí d'una comunitat brahmánica tamil, en un llogaret anomenat Sriperumbudur (actual Tamil Nadu), baix l'Imperi Chola. Els seus seguidors de la tradició vaishnava varen escriure #hagiografia, algunes de les quals es varen compondre sigles despuix de la seua mort, i que la tradició considera verídicas.[1]

Les #hagiografia tradicionals de Ramanuja afirmen que va nàixer de mare Kānthimathi i pare Asuri Keshava Somayāji,[2] en Sriperumbudur, prop de la moderna Chennai, Tamil Nādu.[3] Es creu que va nàixer en el més de Chithirai baix l'estrela Tiruvadhirai.[4] Situen la seua vida en el periodo 1017-1137 d. C., en una duració de vida de 120 anys.[5] Estes dates han segut qüestionades pels estudiosos moderns, basant-se en els registres dels temples i la lliteratura regional dels sigles XI i XII anara de la tradició Sri Vaishnava, i els estudiosos de l'era moderna sugerixen que Ramanuja va poder haver vixcut en 1077-1157 d. C..[2][3][6]

Ramanuja es va casar, es va traslladar a Kānchipuram, i va estudiar en Iādava Prakāśa com la seua gurú.[7][8][9] Ramanuja i el seu gurú discrepaven en freqüència en l'interpretació dels texts védicos, en particular els Upanishads.[2][10] Ramanuja i Iādava Prakāśas varen separar, i a partir de llavors Ramanuja va continuar els seus estudis pel seu conte.[1][9]


Va intentar conéixer a un atre afamado erudit del Vedanta de el XI, Yamunāchārya, pero la tradició Sri Vaishnava sosté que este últim va morir abans de la trobada i mai es varen conéixer.[1] Ramanuja era bisnieto de Yamunāchārya a través d'una neta.[11] No obstant, algunes #hagiografia afirmen que el cadàver de Yamunāchārya va resucitar miraculosament i va nomenar a Ramanuja nou líder de la secta Sri Vaishnava, anteriorment dirigida per Yamunāchārya.[1] Una hagiografia afirma que, despuix d'abandonar Iādava Prakāśa, Ramanuja va ser iniciat en el Sri Vaishnavismo per Periya Nambi, també cridat Mahapurna, un atre erudit del Vejauānta. Ramanuja va renunciar a la seua vida matrimonial i es va fer monge hindú..[12] No obstant, afirma Katherine Young, les proves històriques sobre si Ramanuja va dur una vida matrimonial o va renunciar i es va fer monge són incertes.[13]

Ramanuja es va convertir en sacerdot del temple de Varadharāja Perumal (Vishnu) en Kānchipuram, a on va començar a ensenyar que moksha (lliberació i eixida del samsara) no deu alcançar-se en el metafísic i nirguna Brahman, sino en l'ajuda del deu personal i saguna Vishnu.[9][14] Ramanuja ha gojat durant molt temps de la màxima autoritat en la tradició Sri Vaishnava.[15]

Antecedents històrics

[editar | editar còdic]

Ramanuja va créixer en la cultura tamil, en una societat estable durant el govern de la dinastia Chola.[16] Este periodo va ser de creències pluralista, en el que varen prosperar juntes les tradicions vaishnava, shaiva, smarta, el budisme i el jainismo. En la tradició monástica hindú, el Advaita Vejauānta havia segut dominant,[8] i el gurú de Ramanuja Iādava Prākāsha pertanyia a esta tradició.[9] Abans de Ramanuja, el Sri Vaishnava sampradaya ya era una organisació establida baix Yamunāchārya, i les vores bhakti i les idees devocionales ya formaven part de la cultura tamil pels dotze Alvārs.[17] La fama de Ramanuja va créixer perque se li va considerar el primer pensador en sigles que va rebatre les teories de Shankara i va oferir una interpretació alternativa de les escritures dels Upanishads.[16]

Primers anys

[editar | editar còdic]

Quan Ramanuja i el seu gurú Yadava Prakaasa es varen separar per les seues diferències en l'interpretació dels Lliteratura védica, Ramanuja es va convertir en devot del Temple Varadharaja Perumal en Kanchi. Durant este periodo, els discursos i la fama de Ramanuja varen aplegar molt llunt. Yamunacharya, el acharya vaishnavita i cap religiós del Temple Ranganathasamy en Srirangam havia seguit de prop a Ramanuja des de molt jove. Quan va aplegar el moment de transmetre el llegat, el acharya va decidir que recorreria a Ramanuja. En conseqüència, va cridar a Sri Mahapurna, un discípul que li estava ajudant en els assunts del temple, i li va demanar que fòra a Kanchi i duguera a Ramanuja.[18]


Quan Mahapurna es va reunir en Ramanuja i li va informar del desig del seu gurú, Ramanuja es va alegrar molt i abdós varen partir immediatament cap a Srirangam. Pero en Srirangam els esperaven males notícies i abdós es varen enterar de que Yamunacharya havia mort. En el cor destrossat, Ramanuja es va marchar a Kanchi i es va negar a adorar a Sri Ranganatha perque ho considerava responsable d'haver-se dut a Yamunacharya d'este món.[19] Sobre Mahapurna, va començar a ajudar a Tiruvaranga Araiyar, el fill de Yamunacharya en la gestió dels assunts del temple. Pero en el pas del temps, Tiruvaranga Araiyar i atres membres d'alt ranc de l'orde Vaishnavite varen sentir que hi havia un buit despuix de la desaparició de Yamunacharya i que carien d'una persona que poguera interpretar els Vedas i els Sastreses com Yamunacharya. Aixina que finalment es va decidir que Sri Mahapurna deuria anar una volta més i invitar a Ramanuja a Srirangam.[19]

Mentrestant, en Kanchi, Ramanuja es reunia regularment en Kanchipurna, un companyer devot, i pronte va decidir que es convertiria en discípul de Kanchipurna. Quan es va acostar a Kanchipurna al respecte, este es va negar cortésmente, ya que no pertanyia a la mateixa casta que Ramanuja, i li va dir que conseguiria un gurú més apropiat.[19] Despuix d'açò Kanchipurna va partir cap a Tirupati per a adorar al Senyor Venkateswara i retornaria només despuix de sis mesos. Quan finalment va retornar, va anar a través d'ell que el Senyor Varadaraja va transmetre el seu desig a Ramanuja. En conseqüència, Kanchipurna va aconsellar a Ramanuja que era el desig del Senyor que es marchara a Srirangam i trobara consol en Sri Mahapurna.[18][20]

Inducció al Vaishnavismo

[editar | editar còdic]

En acabant de que es decidira que Mahapurna aniria a invitar a Ramanuja a Srirangam, el acharya va partir cap a Kanchi en la seua esposa. Mentres es dirigia a Kanchi, Mahapurna i la seua esposa varen decidir descansar en Maduranthakam, un lloc situat a 40 km de l'actual Chennai. El destí va voler que Ramanuja, que es dirigia a Srirangam, aplegara al mateix lloc i, per a la seua alegria, trobara a Mahapurna. Pronte es varen abraçar i Ramanuja li va demanar que no perguera temps en iniciar-li en l'orde vaishnavita. Mahapurna va accedir immediatament i Ramanuja va rebre els Panchasamskaras (els cinc sacraments).[20]

Persecució

[editar | editar còdic]

Algunes #hagiografia, compostes sigles despuix de la mort de Ramanuja, afirmen que un rei chola, Kulothunga II,[21] sentia un immens odi cap al Sri Vaishnavismo. Se li va cridar Kirimikanta Chola o Chola de coll de cuc, cridat aixina perque es diu que el rei patia càncer de coll o gola.[22][23] L'historiador Nilakanta Sastri identifica a Krimikanta Chola en Adhirajendra Chola o Virarajendra Chola en qui va terminar la llínea principal (Vijayalaya).[24][25] Coneixent les males intencions del rei, el discípul de Sri Rāmānujā, Sri Koorathazhwan va persuadir a Ramanuja per a que abandonara el regne Chola. Sri Rāmānujā es va traslladar llavors al regne Hoysala durant 14 anys, en els que va convertir al hinduismo a un rei jainista, Bitti Deva, despuix de curar miraculosament a la seua filla. Bitti Deva va canviar el seu nom pel de Vishnuvardhana. El rei Vishnuvardhana va ajudar a Sri Rāmānujā a construir un temple del Senyor Thirunarayanaswamy en Melukote que és actualment una ciutat temple en Mandya districte de Karnataka. Rāmānujā va retornar més tart pel seu conte a Tamil Nādu despuix de la desaparició de Krimikanta Chola.[21] Segons Sastri, Krimikanta o Adhirajendra Chola va ser assessinat en un alçament local dels vaishnavas.[25][26]

Segons "Koil Olugu" (registres del temple) del temple Srirangam, Kulottunga III era fill de Krimikanta Chola o Karikala Chola.[27] Es diu que el primer, a diferència del seu pare, fon un fill arrepenedit que va recolzar el vaishnavismo.[28][29] Es diu que Ramanuja va fer a Kulottunga III discípul del seu nebot, Dasarathi. El rei va concedir llavors la gestió del temple Ranganathaswamy a Dasarathi i als seus descendents segons el desig de Ramanuja.[30][31] Alguns historiadors sostenen que Krimikanta, el perseguidor de Ramanuja tenia una animadversión personal cap a Ramanuja i no va perseguir als vaishnavitas.[32]

Reforma

[editar | editar còdic]

L'orde Sri Vaishnavita anterior a Ramanuja no era contrària a les persones d'atres castes, ya que tant Kanchipurna com Mahapurna no eren brahmanes.[19] Aixina que quan Ramanuja es va rebelar contra la discriminació que s'havia introduït en el sistema de castes, simplement estava seguint les mateixes llínees que els Alwars i va ajudar a les persones que eren considerades intocables (dasa, dasulu, dasu), a ser absorbides pel Moviment Sri Vaishnava Bhakthi, animant-los a alcançar l'allumenament Espiritual ensenyant-los Sri Alwar Divyaprabandham. Va cridar a estes classes oprimides Tirukulattar, que significa de noble linaje en Tamil, i va contribuir decisivament a admetre-les en el temple de Melukote.[33][34] Les opinions lliberals de Ramanuja també varen conduir a la reorganisació dels rituals en Srirangam i a la participació de persones no brahmanas en el cult vaishnava. Este canvi de política va contribuir a millorar l'estatus social dels artesans i atres grups de castes no brahmanes, especialment els tejedores (SenguntharKaikola Mudaliyar), que varen ser un dels principals beneficiaris. Despuix del periodo de Ramanuja, la comunitat Sri Vaishnava es va dividir per esta qüestió i va formar les sectes Vadakalai (septentrional i sánscrita) i Thenkalai (meridional i tamil).[35] Abdós sectes creuen en l'iniciació en el Sri Vaishnavismo a través del Pancha Samskara.[36] Esta cerimònia o rito de pas és necessària per a convertir-se en un brahmán Sri Vaishnava. La realisen brahmanes i no brahmanes per a convertir-se en vaishnavas.[37]

Relació en el mestre Iāmuna Āchārya

[editar | editar còdic]

En la seua vellea, Rāmānuja ―que ya era el líder de l'escola Sri Vaisnava (de Sri Rangam)― contava que no va aplegar a conéixer en vida al reconegut mestre Iāmuna Āchārya, pero que va aplegar a Sri Rangam el mateix dia en que va fallir el mestre, dient que Iamuna ho anava a nomenar el seu discípul principal, i líder de la seua escola.

Rāmānuja va notar que el mestre mantenia rectes tres dits, i va dir als discípuls que per lo tant el mestre ho havia nomenat el seu successor i que eixos tres dits significaven que el mestre li havia deixat com a herència tres tasques per fer:

  1. devia commemorar el nom de l'sabio Parellāśará (el pare de l'sabio Vyāsa, escritor dels texts védicos) nomenant en el seu honor a una persona digna de cridar-se aixina;
  2. devia redactar un comentari sobre el Tiruvaymozhi (de Nammalvar, el més prolífic dels escritors Alvar);
  3. devia redactar comentaris sobre vàries Upanishads, el Vedanta sutra i el Bhagavad-guitá.

Quan Rāmānuja va nàixer, Iamuná havia mort feya 17 anys, en 1060. Per això alguns autors corrigen la data de naiximent, i ho fan viure 120 anys, entre 1017 i 1137, pero esta última data no considera l'exili de Ramanusha durant les persecucions contra els visnuistas baix el rei sivaísta Kulothunga Chola II, qui va regnar entre 1133 i 1150 i va ser conegut per la seua persecució religiosa. Per a harmonisar totes les contradiccions, Rāmānuja tindria que haver vixcut 140 anys, entre 1017 i 1157.

En la seua vellea, Rāmānuja va deixar el liderage de la seua escola Sri Vaisnava en mans del seu primer Sri Embar Suami.

Doctrina de Rāmānuja

[editar | editar còdic]

Rāmānujacharya va ser la major figura en la doctrina visishta adwaita, la qual emfatisa la necessitat del ànima de ser unida en un deu personal. Les seues primordials contribucions doctrinales són:

  • el món fenoménico és real i proporciona coneiximent verdader, i
  • les exigències de la vida quotidiana no són opostes a les de la vida espiritual.

Totes les interpretacions de Rāmānuja sobre els antics texts hinduistas presenten el punt de vista del bhakti (la devoció a Deu).

Rāmānuja i la datació del «Bhagavata-purana»

[editar | editar còdic]

Les senyes biogràfiques de Rāmānuja i d'Iāmuna Āchārya (entre el sigle X i el XI) s'utilisen com a base per a datar el Bhágavata-purana (possiblement del sigle X), ya que Rāmānuja va escriure comentaris de cada u dels texts sánscritos que parlaven de bhakti, pero no va mencionar l'existència del Bhágavatam, que se supon que és el Purana més important del bhakti).[38][39]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Jon Paul Sydnor (2012). Rāmānuja and Schleiermacher: Toward a Constructive Comparative Theology, Casemate, pp. 20–22 with footnote 32. ISBN 978-0227680247.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Mishra, Patit Paban (2012). «Ramanuja (ca. 1077–ca. 1157)», Rāmānuja (ca. 1077–ca. 1157) in Encyclopedia of Global Religion (Editors: Mark Juergensmeyer & Wade Clark Roof). doi:10.4135/9781412997898.n598. ISBN 9780761927297.
  3. ↑ 3,0 3,1 Jones y Ryan , 2006, p. 352.
  4. ↑ Narasimhacharya, 2004, p. 17.
  5. ↑ Carman, 1994, pp. 45, 80.
  6. ↑ Carman, 1974, pp. 27-28, 45.
  7. ↑ Doniger, Wendy (1999). Merriam-Webster's encyclopedia of world religions, Merriam-Webster, p. 904. ISBN 978-0-87779-044-0.
  8. ↑ 8,0 8,1 Patrick Olivelle (1992). The Samnyasa Upanisads : Hindu Scriptures on Asceticism and Renunciation: Hindu Scriptures on Asceticism and Renunciation, Oxford University Press, pp. 10–11, 17–18. ISBN 978-0-19-536137-7.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 «Ramanuja | Hindu theologian and philosopher» (en en).
  10. ↑ Ramanuja's explanation (in (en-IN)), The Hindu.
  11. ↑ Sakkottai Krishnaswami Aiyangar. Ancient Índia: Collected Essays on the Literary and Political History of Southern Índia, Asian Educational Services, 2004, p. 195.
  12. ↑ Alkandavilli Govindāchārya (1906). The Life of Râmânujâchârya: The Exponent of the Vaig voreśistâdvaita Philosophy, S. Murthy, pp. 62–70.
  13. ↑ Katherine Young (1996). Steven Rosen (ed.). Vaiṣṇavī, Motilal Banarsidass, pp. 286–288. ISBN 978-81-208-1437-0.
  14. ↑ Jon Paul Sydnor (2012). Rāmānuja and Schleiermacher: Toward a Constructive Comparative Theology, Casemate, pp. 84–87. ISBN 978-0227680247.
  15. ↑ Carman, 1994, p. 82 with footnotes.
  16. ↑ 16,0 16,1 Carman, 1994, p. 80.
  17. ↑ Jon Paul Sydnor (2012). Rāmānuja i Schleiermacher: Cap a una teologia comparativa constructiva, Casemate, pp. 10-11. ISBN 978-0227680247.
  18. ↑ 18,0 18,1 Smt. Latha Balasubramanian. Sri Ramanuja Pictorial, Sri Ramakrishna Math.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Compilació. Les obres completes de Swami Ramakrishnananda, Volum 2, Lulu Press, Inc, 2014.
  20. ↑ 20,0 20,1 Narasimhacharya, 2004, p. 21.
  21. ↑ 21,0 21,1 K.V. Raman (2003). Temple de Sri Varadarajaswami, Kanchi: A Study of Its History, Art and Architecture, Abhinav Publications, p. 15. ISBN 978-81-7017-026-6.
  22. ↑ Sarojini Jagannathan. Impact of Śrī Rāmānujāçārya on Temple Worship, Nag Publishers, 1994, p. 114.
  23. ↑ B. S. Chandrababu, S. Ganeshram, C. Bhavani. History of People and Their Environs: Essays in Honour of Prof. B.S. Chandrababu, Bharathi Puthakalayam, 2011, p. 278.
  24. ↑ Sarojini Jagannathan. Impact of Śrī Rāmānujāçārya on Temple Worship, Nag Publishers, 1994, p. 148.
  25. ↑ 25,0 25,1 Raju Kalidos. Història i cultura dels tamiles: From Prehistoric Claves to the President's Rule, Vijay Publications, 1976, p. 139.
  26. ↑ N. Subrahmanian. Ennes, 1993 (ed.). Història social i cultural de Tamilnad, Volum 1, p. 158.
  27. ↑ Maṇḍikalrāma Śāstrī, És. Ār Līlā, Bi. És Rāmakr̥ṣṇarāv. Meghapratisandesha: With English Translation, Mandikal Ramashastry Pratishthana, 2000, p. 142.
  28. ↑ V. N. Hari Rao. Kōil Ol̤ugu: The Chronicle of the Srirangam Temple with Historical Notes, Rochouse, 1961, p. 87.
  29. ↑ Mu Kōvintacāla meua. Un estudi de les fonts per a l'història de la lliteratura tamil, Universitat de Annamalai, 1977, p. 161.
  30. ↑ C. R. Sreenivasa Ayyangar. La vida i ensenyances de Sri Ramanujacharya, R. Venkateshwar, 1908, p. 239.
  31. ↑ Colin Mackenzie. T. V. Mahalingam (ed.). Mackenzie manuscripts; summaries of the historical manuscripts in the Mackenzie collection, Volume 1, Universitat de Madrás, 1972, p. 14.
  32. ↑ B. S. Chandrababu, S. Ganeshram, C. Bhavani. Bharathi Puthakalayam, 2011 (ed.). History of People and Their Environs: Essays in Honour of Prof. B.S. Chandrababu, p. 163.
  33. ↑ Narasimhacharya, 2004, p. 11.
  34. ↑ Arvind Sharma. Reservación i discriminació positiva: Models of Social Integration in Índia and the United States, SAGE, 2005, p. 139.
  35. ↑ Radha Champakalakshmi. Comerç, ideologia i urbanisació: South Índia 300 BC to AD 1300, Oxford University Press, 1996, p. 397.
  36. ↑ Roshen Dalal. Hinduismo: An Alphabetical Guide, Penguin Books Índia, 2010, p. 385.
  37. ↑ Jörg Gengnagel, Ute Hüsken, Srilata Raman (2005). Words and Deeds: Rituals hindús i budistes en el sur d'Àsia, Otto Harrassowitz Verlag, 2005, p. 91. ISBN 9783447051521.
  38. ↑ J. A. B. van Buitenen (1928-1979, professor de Indología en l'Universitat de Chicago): «The archaism of the Bhāgavata-purāṇa», en Milton Singer: Krishna: myths, rites, and attitudes (págs. 23-40), 1966.
  39. ↑ Daniel P. Sheridan: The advaitic theism of the Bhāgavata-purāṇa, a on es menciona l'assunt de la datació del Bhágavata-purana.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rāmānuja_Āchārya&oldid=754822»