Història de Camboya

La història de Camboya és l'història dels pobles que han ocupat l'actual estat de Camboya, pero sobretot és l'història de l'ètnia majoritària, els Jemers, els diferents regnes del qual han desbordat les fronteres actuals del país en temps passats.

La primera civilisació alvançada de Camboya va aparéixer en el primer mileni despuix de Crist en l'immigració de bramanes procedents de l'Índia que fugien de guerres civils del seu territori i varen introduir la religió hinduista en este territori, vocables del sánscrito i varen generar un procés d'agronomia més alvançat en la canalisació dels rius. Tal fusió entre locals i gent de l'Índia va fer que es conformaren el Regne de Funan que va ser substituït pel de Chenla en el 600 baix l'influència de l'Imperi Indonesiano en sèu llavors en Sumatra.

Regne de Funán

AP

Imperi jemer

Artícul principal → Imperi jemer.

Entre els sigles IX i XV, Camboya va ser centre de l'Imperi Jemer, la capital del qual llavors va ser Angkor.

Els de Sumatra havien assessinat al rei camboyano i seqüestrat al seu fill hereu, el mateix que en l'any 800, va retornar al país com Jayavarman II declarant-se rei-deu i fundant la ciutat de Angkor, a la vora del Tonlé Sap. Pero va anar el rei Suryavarman qui en l'any 1000 va planificar millor la ciutat, obra que seria continuada pels seus successors fins al XV. Era al mateix temps ciutat sagrada i tenia un complex i alvançat sistema de irrigació que hui continua admirant. En el llent pero fort sorgir de la nació siamesa (Tailàndia), que era una tribu chinenca que havia començat a entrar en el país en fugir de les invasions mongolas, l'Imperi de Angkor comença la seua decadència ya des del 1200.

Angkor Wat, el temple principal de l'imperi, es manté com a símbol nacional i és un gran atractiu turístic. Construït a partir de el IX en un context hinduista (la deesa Visnú) a instàncies del rei-deu Yavaryavan II, va ser terminat per cada u dels seus successors els qui agregaven el seu propi temple. En el adveniment del budisme en l'Imperi dut des de Sri Lanka, el temple es convertix també en monasteri dels monges budistes.

Abandonat en la decadència de l'Imperi, va ser descobert per casualitat per Henri Mouhot, explorador francés, en novembre de 1859 i va passar aixina a ser el més gran complex religiós del món. Les successives guerres internes del país a partir de 1970 varen provocar la seua deterioració i el vandalisme.

Protectorat francés

El molt publicitado viage del naturaliste Henri Mouhot, que va visitar la cort camboyana, redescubrió les ruïnes de Angkor i va viajar pel riu Mekong fins al regne laosiano de Luang Prabang (1859 a 1861), va despertar l'interés colonial de França per les supostes riquees de Camboya i el valor del Mekong com a porta d'entrada a les províncies del suroest de China. En agost de 1863, els francesos varen impondre un tractat en el rei Norodom (1859-04), successor d'Ang Duong. Este acort posava al monarca camboyano baix la protecció del govern francés, que estaria representat per un funcionari cridat “resident” (résident en francés). En 1867 els francesos varen firmar un tractat en els tailandesos que va donar a estos últims el control de les províncies de Battambang i Siem Riep, a canvi de la seua renúncia a qualsevol reclamació de sobirania sobre atres àrees de Camboya. La pèrdua de les províncies del noroest va molestar profundament a Norodom, pero estava en deute en els francesos per l'enviament d'ajuda militar per a suprimir una rebelió d'un pretenent real.

En juny de 1884, el governador francés de Cochinchina va ser a Nom Pen, la capital de Norodom, i va exigir la firma d'un tractat que establia canvis de gran alcanç, tals com l'abolició de l'esclavitut, l'institució de la propietat privada de la terra i l'establiment de residents francesos en ciutats de l'interior. Conscient de la presència d'un buc de guerra francés front a la seua capital, el rei va firmar l'acort a regañadientes. Les elites locals, no obstant, es varen opondre a les disposicions del tractat, especialment lo relacionat en la supressió de l'esclavitut, i varen fomentar rebelions en tot el país durant l'any següent. Encara que les rebelions varen ser reprimides per tropes franceses, i el tractat va ser ratificat, la resistència passiva per part dels camboyanos va pospondre l'aplicació de les reformes.

En octubre de 1887, els francesos varen crear la Union Indochinoise (Unió Indochina), que comprenia Camboya i les tres regions que constituïxen l'actual Vietnam: Tonkin, Annam i Cochinchina. (Laos va ser incorporat a l'Unió despuix d'haver segut arrebatat a Tailàndia en 1893). El principal funcionari colonial en Camboya va ser un resident general (résident supérieur), responsable davant el governador general de l'Unió i nomenat pel Ministeri de Marina i Colónies francés. Residents, o governadors locals, varen ser designats en tots els centres provincials importants. En 1897 el resident general es va queixar a París de que Norodom ya no era capaç de governar i va rebre autorisació per a dictar decrets, recaptar imposts i nomenar als funcionaris reals. Norodom i els seus successors varen quedar aixina reduïts a un paper casi simbòlic, com a caps d'Estat i líders de la religió budista. La burocràcia colonial es va expandir ràpidament, ocupant els francesos les posicions més altes. Pero inclús en els escalons inferiors de dita burocràcia, els camboyanos varen trobar poques oportunitats d'insertar-se degut a que el govern colonial preferia contractar vietnamites.

Quan va morir Norodom en 1904, els francesos varen deixar de costat als seus fills i varen impondre en el tro al seu germà Sisowath (1904-1927), ya que era considerat més cooperatiu en l'administració colonial, des de que el fill favorit de Norodom, el príncip Yukanthor, havia denunciat en l'estranger les injustícies colonials franceses demandant major autonomia. Sisowath i el seu fill Sisowath Monivong (1927-1941) varen tindre regnats en general pacífics, sent instruments flexibles del domini francés. Un dels pocs fets destacats del regnat de Sisowath va ser l'èxit de França en conseguir que el rei Chulalongkorn de Tailàndia firmara un nou tractat limítrof en 1907 que reintegrava a Camboya les províncies nort-occidentals de Battambang i Siem Riep.

A banda de recaptar els imposts de manera més eficient, els francesos varen fer poc per transformar l'economia de Camboya, sent que la administraciòn francesa considerava a Camboya com un hinterland rural i atrassat de la colónia de Vietnam, més pròspera i que generava molt més interés en França. Els camboyanos es varen vore obligats a pagar els imposts més alts per càpita de Indochina, lo que va donar orige violents incidents en les autoritats.

Per a desenrollar l'infraestructura econòmica, els francesos varen construir un número llimitat de carreteras i un ferrocarril que s'estenia des de Nom Pen fins a la frontera en Tailàndia, a través de Battambang. Els cultius de caucho i de dacsa sí varen tindre importància econòmica, i les fèrtils províncies de Battambang i Siem Riep es varen convertir en importants productores d'arròs. La pròspera década de 1920, quan el caucho, l'arròs i la dacsa varen tindre demanda en l'estranger, va supondre un creiximent econòmic considerable, pero la depressió mundial despuix de 1929 va causar grans sofriments, especialment entre els cultivadores d'arròs els ingressos del qual varen caure enormement i varen ser víctimes dels prestamistes locals.

Sorgiment del nacionalisme jemer i independència

En marcat contrast en els seus veïns de Cochinchina i els atres territoris de població vietnamita de Indochina, els camboyanos es varen mostrar relativament inactius políticament durant les primeres quatre décades de el XX. La ficció cuidadosadament mantinguda de govern real va ser provablement el factor més important que va contribuir a això. Les baixes taxes d'alfabetisació, que els francesos varen ser molt reticents en millorar, també varen fer molt per mantindre aïllada a la gran majoria de la població de les corrents nacionalistes que estaven agranant atres parts del surest d'Àsia.

No obstant, la consciència nacional va escomençar a sorgir entre el grapat de jemeres en educació que componien l'èlit urbana. Molts dels membres d'esta nova èlit eren graduats del Liceu Sisowath en Nom Pen, i criticaven les polítiques colonials franceses, la prevalença de l'usura en les zones rurals, la dominació estrangera de l'economia i la falta d'oportunitats per a accedir a l'administració pública i als llocs professionals, front al tracte de favor donat als vietnamites.

Camboya va tindre la sòrt d'escapar al sofriment soportat per la majoria dels atres pobles del surest asiàtic durant la Segona Guerra Mundial. Despuix de l'establiment del règim de Vichy en França en 1940, les forces japoneses varen ocupar Vietnam i varen desplaçar a les autoritats franceses. A mitan de 1941, es va realisar l'ocupació japonesa de Camboya, pero varen permetre als funcionaris colonials francesos permanéixer en els seus llocs. Aprofitant la situació, en giner de 1941, tropes tailandeses havien invadit Camboya. La lluita en terra va permanéixer indecisa, pero els francesos de Vichy varen derrotar a la marina tailandesa en un enfrontament en el Golf de Tailàndia. En este punt, Tòquio va intervindre i va obligar a les autoritats franceses a acceptar un tractat pel que cedien la província de Battambang i part de la província de Siem Riep a Tailàndia a canvi d'una chicoteta compensació. L'agressió de Tailàndia, no obstant, va tindre un impacte mínim en la vida de la majoria dels camboyanos, fòra dels que habitaven en la regió noroest del país.

El rei Monivong va morir en abril de 1941. Encara que el seu fill, el príncip Monireth, havia segut considerat l'hereu aparent, els francesos varen elegir en el seu lloc a Norodom Sihanouk, el bisnieto del rei Norodom. Sihanouk era un candidat ideal des del seu punt de vista per la seua joventut (tenia dèneu anys d'edat), la seua falta d'experiència i la seua flexibilitat.

En un esforç per obtindre el respal local en els últims mesos de la guerra, els japonesos varen dissoldre l'administració colonial francesa el 9 de març de 1945, i varen instar a Camboya a declarar la seua independència dins de la cridada Esfera de coprosperidad de l'est d'Àsia, controlada per ells. Quatre dies més tart, el rei Sihanouk va proclamar l'independència de Kampuchea (denominació original jemer de Camboya). El 15 d'agost de 1945, el dia en que Japó es va rendir, es va formar un nou govern en el nacionaliste Són Ngoc Thanh en calitat de primer ministre. Quan les forces aliades varen ocupar Nom Pen en octubre, Thanh va ser arrestat, acusat de colaboració en els japonesos, i va ser enviat a l'exili en França. Alguns dels seus partidaris varen fugir al noroest del país, encara baix el control de Tailàndia, a on es varen alinear entorn a una facció del moviment Jemer Issarak, format originalment en l'estímul de Tailàndia en la década de 1940.

La situació de Camboya al final de la guerra era un caos. La França Lliure, al mando del general Charres de Gaulle, estava decidida a recuperar Indochina, a pesar de que oferia a Camboya i al restant de la regió un cert grau d'autogovern dins de la cridada Unió Francesa. En Nom Pen, Sihanouk, en calitat de cap d'Estat, es va vore colocat en una posició sumament delicada, tractant d'entaular negociacions en França per la plena independència i, al mateix temps, tractant de neutralisar als polítics i simpatisants del Jemer Issarak, que ho consideraven un colaborador dels francesos. El Jemer Issarak era un moviment guerriller molt heterogéneu que operava en les zones fronterices i incloïa a izquierdista, nacionalistes antimonárquicos (Jemer Serei) lleals a Sò Ngoc Thanh, i simples bandits que aprofitaven el caos per a aterrorizar als parracs. A pesar de sofrir diversos revessos (un gran colp va ser el derrocament d'un govern amic en Bangkok en 1947), el Jemer Issarak –que operava en el Viet Minh vietnamita-, en 1954 controlava un 50 per cent del territori camboyano, segons algunes estimacions.

En 1946 els francesos varen permetre als camboyanos formar partits polítics i la celebració d'eleccions per a una Assamblea Consultiva que assessorara al monarca en la redacció de la constitució del país. Els dos principals partits varen ser encapçalats per príncips reals. El Partit Democràtic, liderat pel príncip Sisowath Yuthevong, impulsava l'independència immediata, reformes democràtiques i el govern parlamentari. Els seus partidaris eren mestres, funcionaris públics, membres actius del clero budiste. Molts demòcrates simpatizaban en els métodos violents del Jemer Issarak. Per la seua banda, el Partit Lliberal, liderat pel príncip Norodom Norindeth, representava els interessos de les èlits rurals, inclosos els grans terratinents. Preferia conservar alguna forma de la relació colonial en França, i advocava per una reforma democràtica gradual. En les eleccions de l'Assamblea Consultiva, celebrada en setembre de 1946, els demócrates varen guanyar cinquanta dels sesenta y siete escans.

En una sòlida majoria en l'assamblea, els demócrates varen redactar una constitució inspirada en la de la Quarta República Francesa. El poder quedava concentrat en les mans d'una Assamblea Nacional, d'elecció popular. A pesar de que ho reconeixia com "líder espiritual de l'Estat", la constitució reduïa al sobirà a la condició de monarca constitucional. El rei, de mala gana, va promulgar la nova Constitució el 6 de maig de 1947.

En les eleccions per a l'Assamblea Nacional de decembre de 1947, els demócrates varen tornar a obtindre una àmplia majoria. A pesar d'això, la disensión dins del partit estava molt estesa. El seu fundador, el príncip Yuthevong, havia mort i cap líder clar havia sorgit com el seu successor. Durant el periodo 1948 a 1949, els demócrates semblaven units solament per la seua oposició a la llegislació patrocinada pel rei o els seus designats. Un tema important va ser l'acceptació per part del rei de l'independència dins de l'Unió Francesa, proposta en un proyecte de tractat oferit pels francesos a finals de 1948. Despuix de la dissolució de l'Assamblea Nacional en setembre de 1949, l'acort es va alcançar a través d'un intercanvi de cartes entre el Rei Sihanouk i el govern francés, entrant en vigor dos mesos despuix, encara que la ratificació per part de l'Assamblea Nacional del tractat mai es va conseguir.

El tractat va concedir Camboya lo que Sihanouk va cridar una "independència del cinquanta per cent": la relació colonial terminava formalment i es donava als camboyanos el control de la majoria de les funcions administratives. Les forces armades camboyanas varen rebre llibertat d'acció dins d'una zona autònoma que comprenia les províncies Battambang i Siem Riep, que Tailàndia havia tornat despuix de la Segona Guerra Mundial, pero que els francesos, en dificultats en atres llocs, no podien controlar. Camboya, no obstant, tenia l'obligació de coordinar els assunts de política exterior en el Consell Superior de l'Unió Francesa, i França conserva un important grau de control sobre el sistema judicial, les finances i les #aduana. El control de les operacions militars en temps de guerra, fòra de la zona autònoma, permaneixia en mans franceses i a França se li permetia també mantindre bases militars en territori camboyano. En 1950, Camboya va rebre el reconeiximent diplomàtic dels Estats Units i la majoria de les potències no comunistes, pero en Àsia només Tailàndia i la República de Corea (Corea del Sur) varen brindar el seu reconeiximent.

Els demócrates varen conseguir novament la majoria en la segona elecció per a l'Assamblea Nacional en setembre de 1951, i varen continuar la seua política d'oposició al rei en pràcticament tots els fronts. En juny de 1952, Sihanouk va suspendre la Constitució, va dissoldre l'Assamblea Nacional i va assumir el control del govern com a primer ministre. Despuix, va crear un Consell Consultiu per a suplantar la llegislatura i va designar al seu pare, Norodom Suramarit, com regente, proclamant la llei marcial en giner de 1953.

En març de 1953, Sihanouk va ser a França per a convéncer als francesos de concedir al seu país l'independència completa. Pero estos, en principi, no varen accedir. No obstant, la situació militar s'estava deteriorant en tota Indochina, i el govern francés, el 3 de juliol de 1953, es va declarar dispost a concedir plena independència a Camboya, Vietnam i Laos. Sihanouk va insistir en els seus propis térmens, que incloïen el control total de la defensa nacional, la policia, els tribunals i qüestions financeres. Finalment, la policia i el poder judicial varen ser transferits al control de Camboya a finals d'agost i, en octubre, el país va assumir el mando complet de les seues forces militars. El rei Sihanouk, ara un héroe en els ulls del seu poble, va retornar a Nom Pen en triumfo i el dia de l'independència es va celebrar el 9 de novembre de 1953. El control dels assunts pendents que afectaven a la sobirania, tals com els assunts financers i presupostaris, es varen cedir al nou estat de Camboya en 1954.

Pero, encara que Camboya havia alcançat l'independència, la seua situació militar va quedar sense resoldre. Les faccions no comunista del Jemer Issarak s'havien unit al govern, pero el Viet Minh va aumentar les seues activitats. En abril de 1954, varis batallons del Viet Minh, varen creuar la frontera cap a Camboya; les forces realistes els varen fer front, pero no varen poder forçar la seua retirada total.

La Conferència de Ginebra, reunida en maig de 1954 en la finalitat de conseguir una pau duradora en Indochina, va estipular respecte a Camboya que totes les forces del Viet Minh es retirarien dins dels noranta dies i que les forces de la resistència camboyana s'desmovilizar dins dels trenta dies. En un acort separat firmat pel representant de Camboya, els francesos i el Viet Minh varen accedir a retirar totes les seues forces del sol de Camboya abans d'octubre de 1954.

L'acort de la conferència va establir també una Comissió Internacional de Control en tots els països de Indochina. Composta per representants de Canadà, Polònia i l'Índia, tenia com a missió la supervisió de l'alto el fuego, la retirada de les tropes estrangeres, la lliberació dels presoners de guerra, i la conformitat global en els térmens de l'acort. Els francesos i la majoria de les forces del Viet Minh es varen retirar en la data prevista en octubre de 1954.

Camboya baix el govern de Sihanouk

Sihanouk seguix sent una de les figures més controvertides del turbulento surest d'Àsia. Els seus admiradors ho consideren com un dels grans patriotes del país, l'insistència del qual en mantindre una estricta neutralitat va lliurar a Camboya de la vorágine de la guerra i de la revolució que afectaven al veí Vietnam durant més de quinze anys, abans de ser traïcionat pel seu estret colaborador Lon Nol. Els seus crítics ho ataquen per la seua vanitat, excentricitats i intolerància front a opinions polítiques distintes de la seua.

L'acort de Ginebra va estipular també que deurien celebrar-se eleccions generals en Camboya en 1955 i que la Comissió Internacional de Control devia supervisar-les per a garantisar l'equitat. Sihanouk va intentar sense èxit que la constitució anara reformada i, el 2 de març de 1955, va anunciar la seua abdicació en favor del seu pare, Norodom Suramarit. Després d'adoptar el títul de Samdech (príncip), Sihanouk va explicar que havia pres esta decisió en la finalitat de tindre les mans lliures per a fer política.

Per a enfrontar als demócrates, que eren els favorits per a guanyar les eleccions, el príncip Sihanouk va crear la seua pròpia organisació política, baix l'estrany nom de Sangkum Reastr Niyum (Comunitat Socialista del Poble), comunament coneguda com Sangkum. El nom és estrany perque els seus components més importants varen ser els partits de dreta, virulentamente anticomunista. Finalment, en les eleccions de setembre, el nou partit de Sihanouk va derrotar decisivament als demócrates, al Partit Independentiste de Sò Ngoc Thanh, i a l'izquierdista Partit Pracheachon, conseguint el 83 per cent dels vots i tots els escans en l'Assamblea Nacional. Sihanouk es va convertir aixina en cap de Govern i primer ministre.

El nacionalisme, la llealtat al monarca, la lluita contra l'injustícia i la corrupció, i la protecció de la religió budista, varen anar els punts principals de l'ideologia del Sangkum. El partit va adoptar una interpretació particularment conservadora del budisme Theravada, comú en els països del surest asiàtic, segons la qual les desigualtats socials i econòmiques entre les persones són llegítimes pel funcionament del karma. Per a les classes més pobres, la conducta virtuosa i creguda, obria la possibilitat de nàixer en una posició més alta en una vida futura. El recurs a la religió va guanyar la llealtat de molts sacerdots budistes del país, que eren un grup especial influència en les àrees rurals.

El Sangkum va tornar a triumfar en les eleccions de 1958 i 1962, convertint-se en l'únic partit autorisat. En 1960 va fallir el rei Norodom Suramarit i en juny d'eixe mateix any Sihanouk va ser nomenat cap d'Estat, encara que sense la dignitat de rei.

A pesar del seu defensa del statu quo, sobretot en lo concerniente a els interessos de les èlits rurals, Sihanouk va ser adoptant en el temps algunes mides d'orientació socialistes. En 1963, el príncip va anunciar la nacionalisació de la banca, el comerç exterior, i els segurs com a mig de reduir el control estranger de l'economia. En 1964 una empresa comercial de l'Estat, la Corporació Nacional d'Exportació i Importació, va ser establida per a manejar el comerç exterior. Els objectius declarats d'esta nacionalisació varen ser donar als nacionals jemeres, en lloc dels chinencs o vietnamites, un paper més important en el comerç nacional; eliminar els intermediaris, i conservar divises a través de la llimitació de les importacions de lux innecessàries. Pero, com a resultat d'esta política, l'inversió estrangera va desaparéixer ràpidament, i va sorgir alguna cosa similar al "capitalisme d'amics" que es va desenrollar en Filipines baix la presidència de Ferdinando Marcos, quan lucratius monopolis estatals varen ser entregats als partidaris més fidels de Sihanouk.

Per a fer front a les crítiques cada volta més violentes dels sectors dretans del seu propi partit, Sihanouk va declarar que anava a cedir el control de la selecció de candidats i permetria a més d'un candidat del Sangkum competir per cada escan en les eleccions per a l'Assamblea Nacional de setembre de 1966. Els resultats varen mostrar un aument sorprenent en el vot conservador en detriment dels elements més moderats i d'esquerra, convertint-se el general Lon Nol en primer ministre. No obstant, després de resultar ferit en un accident d'automòvil, Lon Nol va renunciar en abril de 1967. Sihanouk ho va reemplaçar en un centriste de la seua confiança, Són Sann.

Guerra civil

Artícul principal → Guerra civil camboyana.

Entre 1970 i 1975 el país va enfrontar una sanguinària guerra civil en el marc de la guerra de Vietnam. El 18 de març de 1970, el ministre proestadounidense Lon Nol va derrocar al regente de Camboya, el príncip Norodom Sihanouk. Lon Nol volia expulsar als Jemeres Rojos i a les forces norvietnamitas aliades en ells. Despuix de la seua caiguda, Sihanouk va decidir recolzar als Jemeres Rojos. Les seues files varen créixer de 6.000 a 50.000 combatents. El 29 de març de 1970, a petició dels Jemeres Rojos, Vietnam del Nort va llançar una ofensiva contra l'eixèrcit camboyano. Ràpidament varen invadir gran part de l'est de Camboya i varen entregar les àrees recent conquistades als Jemeres Rojos. Estats Units va creuar a Camboya en abril de 1970 per a destruir les forces norvietnamitas en base en Camboya. De 1970 a 1973, Estats Units va bombardejar intensament als soldats comunistes en Camboya. Açò va contribuir al reclutament dels Jemeres Rojos, ya que també varen morir molts civils. L'ajuda nortamericana al govern de Camboya va terminar en 1973 i els Jemeres Rojos, liderats per Pol Pot, varen prendre el poder el 17 d'abril de 1975 despuix de conquistar la capital, Nom Pen. Uns 300.000 varen morir en la guerra civil.

Kampuchea Democràtica

Artícul principal → Kampuchea Democràtica.

Saloth Sar usa el nom en el qual entraria en l'història: Pol Pot instaurant aixina lo que denomina "Any Zero", una dictadura marxista de brot agrari, buidant les ciutats i creant infrahumanos camps de treball. El "Angkar", una tenebrosa i cuasi-anònima institució va instaurar el més espantós règim de terror de l'història moderna. Baixe la seua fanàtica i sàdica opressió va tindre lloc el més metòdic i fret genocidi de el XX, que va sobrepassar la monstruosidad nazi, estalinista o maoísta.

El nou govern va canviar el nom de Camboya a Kampuchea i va aplicar un sistema socialiste, pero de manera tan radical que es va generar un gran derramamiento de sanc en el país pels següents tres anys i mig, deliberadament per a reduir el que creïa un excés de població que no estava en els seus plans d'una nova Camboya comunista, pero principalment de lo que cridava Pol Pot "L'enemic amagat", que no seria més que una constant paranoia cada volta més acreixcuda contra famílies i grups ètnics del comú que calificava de complicitat en occident i en especial en Vietnam.

El seu regne de terror va finalisar abruptament en giner de 1979 en una invasió de Vietnam que va aprofitar la situació camboyana per a continuar consolidant la seua influència política en el surest asiàtic.

Invasió vietnamita

Artícul principal → Guerra Camboya-Vietnam.

L'invasió vietnamita en 1978 posaria fi al govern de Pol Pot. El 8 de giner de 1979 va ser establida la República Popular de Kampuchea, governe satèlit de Vietnam, en el que participarien antics membres dels Jemeres Rojos i kampucheanos que havien buscat refugi en Vietnam despuix de la seua arribada al poder. Es va establir un sistema educatiu nacional de forta influència vietnamita. L'agricultura va continuar colectivizada. El govern estava controlat pel provietnamita Partit Revolucionari Popular Kampucheano. La falta de llibertats i la repressió va continuar esta volta baix la versió prosoviética vietnamita.

Al mateix temps, antics membres dels Jemeres Rojos i kampucheanos que havien marchat a Tailàndia varen formar un govern anti-vietnamita en l'exili, govern que va gojar del prolongat reconeiximent diplomàtic de molts països occidentals i asiàtics. A partir d'eixe moment, varen anar els Estats Units els qui varen incitar a China,Tailàndia i el Regne Unit per a que ajudaren als jemeres rojos a reconstruir les seues forces.

A lo llarc dels anys 1980, Vietnam mantenia més de 100.000 soldats en Kampuchea. El conflicte en forces opositores, unit a les hambruna, va provocar una alta inestabilitat econòmica. Mils de persones varen ser assessinades en enfrontaments. En 1983 el ministre d'assunts exteriors de Kampuchea, Hun Sen, passaria a ser el primer ministre del país. Mig milló de kampucheanos demanarien asil en Tailàndia durant els anys 80. Més de 300.000 varen acodir a atres països, principalment França.

En 1989 el govern nortamericà va promoure un govern de coalició entre antigues organisacions pro-yanqui i defensors de l'aliança en Vietnam. Sihanouk va passar a ser rei i cap d'Estat. Per la seua banda, el seu fill el príncip Ranariddh rivalizó en Hun Sen pel control, fins que este li va expulsar en un colp d'Estat.

A partir de 1989 es va escomençar a aplicar un programa de lliberalisació econòmica, que va posar fi a la colectivisació de l'agricultura i va provocar grans desigualtats socials. El mercat es va obrir a Tailàndia i Vietnam, països que es varen escomençar a apropiar dels recursos de Camboya gràcies a hòmens de negocis que residien en el país. Al mateix temps, es va intensificar la lluita entre el govern i els Jemeres Rojos, passant estos a ocupar zones en la partix nort del país i contant en respal de part de la població, descontenta en el procés de lliberalisació econòmica.

Camboya moderna

Reestructuració política

En octubre de 1991 les parts en lluita, l'Organisació de les Nacions Unides (ONU) i països estrangers en interessos en la zona varen aplegar a un acort en París per a acabar en el conflicte.

L'acort consistia en la pren del poder temporalment per un Consell Nacional Suprem format per autoritats de l'ONU i delegats de les distintes faccions del país. El príncip Norodom Sihanouk, actual rei i primer ministre de Camboya, seria el president del mateix.

Este Consell va continuar en el procés de lliberalisació i en maig de 1993 es varen celebrar eleccions pluripartidistas en la tutela de l'ONU. El partit monàrquic, conegut per les seues sigles en francés FUNCINPEC, va guanyar els comicis, obtenint el segon posat el partit liderat per Hun Sen. Es va formar un govern de coalició de tres partits, sent elegit el príncip Norodom Ranariddh primer ministre i Hun Sen com a segon primer ministre. En setembre de 1993 el govern va ratificar una nova constitució, restituint la monarquia i establint el Regne de Camboya, convertint-se Sihanouk en rei. Despuix d'estes eleccions, cap país reconeixeria al govern en l'exili, i est va perdre el seu assent en l'ONU i l'ajuda estrangera.

Crisis de Camboya de 1997

Artícul principal → Crisis de Camboya de 1997.

A lo llarc de 1997, les tensions entre Ranariddh i Hun Sen varen aumentar significativament. Finalment, la nit del 5 de juliol, militars partidaris del Funcinpec i partidaris del Partit Popular varen iniciar un fort enfrontament armat en un alt número de baixes. La prensa local, i alguns intelectuals varen interpretar açò ràpidament de manera general com un "sanguinós colp d'estat perpetuat per l'home fort Hun Sen", sense realisar una investigació més séria i neutral de les causes i el seu desenroll. Tony Kevin, embaixador d'Austràlia en Camboya, va ser qui va emetre la declaració més neutral, i periodiste Barry Wain va escriure que "les tropes de Hun Sen varen derrotar a les tropes monarquistas del príncip Ranariddh en Nom Pen". Com a conseqüència del colp d'Estat es va conseguir la dimissió de Norodom Ranariddh , el colapse definitiu dels Jemeres Rojos i el fi de la insurgencia en 1999. Es varen tornar a celebrar eleccions en juliol de 1998, en mils d'observadors internacionals, que varen senyalar que s'havien celebrat de forma raonablement lliure i neta. En qualsevol cas, un bon número de candidats opositors varen ser objecte de coaccions, encarcerats o assessinats. El resultat va donar la majoria al Partit Popular de Camboya. En eixe moment el príncip Ranariddh i l'opositor Sam Rainsy varen demanar asil en l'estranger i varen denunciar les eleccions com a fraudulentes. En novembre el Partit Popular de Camboya i FUNCINPEC varen aplegar a un acort pel que Hun Sen seria primer ministre.

Pol Pot va morir en 1998 i al començament de 1999 la majoria dels Jemeres Rojos que quedaven es varen rendir. Les tropes rebels varen ser integrades en l'eixèrcit camboyano. A pesar d'açò, eixe mateix any dos líders dels Jemeres Rojos varen ser arrestats i acusats de genocidi.

XXI

Les primeres eleccions comunals de Camboya es varen celebrar en febrer de 2002. Estes eleccions varen ser realisades per a seleccionar als caps i membres d'1.621 consells comunals (municipals) també es varen vore empañadas per la violència política i no varen ser lliures ni justes segons els estàndarts internacionals. Els resultats de les eleccions varen ser àmpliament acceptables per als principals partits, encara que els procediments per als nous consells locals no s'han implementat per complet.

En giner de 2003 es va produir una gresca en el que varen resultar danyades l'Embaixada de Tailàndia i varis negocis tailandesos. Despuix de l'incident, el primer ministre Hun Sen va expressar el pesar per part de l'estat de Camboya al govern tailandés i va prometre una compensació

El 27 de juliol de 2003, es varen portar a terme eleccions i el Partit Popular de Camboya del primer ministre Hun Sen va obtindre la majoria, pero no lo suficient com per a governar per complet. El Rei ha instat als atres dos partits, Sam Rainsy Party i FUNCINPEC, a acceptar a l'actual Hun Sen com a primer ministre. A mitan de 2004 es va formar un govern de coalició entre el FUNCINPEC i el CPP

En 2004, el rei Sihanouk, encara en mal estat de salut, va anunciar la seua abdicació del tro. El príncip Norodom Ranariddh va ser un dels principals candidats per a succeir a Sihanouk, pero el Consell Real del Tro va seleccionar al príncip Norodom Sihamoni com a nou rei.

Per al 2005 i com una senyal de la modernisació de Camboya, es va escomençar el va desenrollar de Camko City en les afores de Phnom Penh, en un valor aproximat d'inversió de dos mil millons de dólars es va transformar en el major proyecte immobiliari en l'història del país.

La prostitució (prohibida i perseguida durant el govern dels Jemeres Rojos) s'ha estés de manera alarmant, sent actualment un dels principals destins turístics sexuals a nivell mundial. S'estima ademés que 1 de cada 3 persones que eixercixen el comerç sexual són menors d'edat. El nivell de prostitució va ser de la mà en l'aument progressiu de l'incidència de noves infeccions per VIH. Despuix de les mides governamentals i de l'OMS, per al 2013 la taxa de noves infeccions va disminuir en un 67%, dels 3.500 afectats en 2005 a sol 1.300 nous casos. De totes maneres, la prostitució seguix sent un problema, per al 2020 s'estima que aproximadament 300.000 prostitutes treballen en les vores del Mekong Despuix de les reformes econòmiques i la sobreexplotació dels recursos naturals, per a l'any 2020 el Tonlé Sap, llac central de Camboya i la major font d'aigua dolça del surest asiàtic, s'ha anat progressivament secant, omplint-se ademés de cieno per les operacions de tala d'arbres al servici del mercat occidental.

Vore també

• Edat obscura camboyana