Anar al contingut

Viet Minh

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Viet Minh, forma abreviada de Vaig voreệt Nam Ðộc Lập Ðồng Minh Hộ@i (Lliga per a l'independència de Vietnam), es va formar en Pác Bó, a través d'una conferència celebrada el 19 de maig de 1941, com a aliança entre el Partit Comuniste Indochino i grups nacionalistes, en la finalitat de conseguir independisar-se de França.[1] La lliga va estar dirigida per Hồ Chí Minh, que junt a Lê Duẩn, Võ Nguyên Giáp i Pham Van Dong varen integrar el grup fundador.

Història

Introducció

En 1941, durant la Segona Guerra Mundial, el règim de Vichy pressionat per l'Alemània nazi va cedir el control de l'Indochina francesa i de les seues bases militars a Japó. El Viet Minh va lluitar contra ells en el respal de l'OSS d'EEUU i l'Unió Soviètica. En anar produint-se el regrés dels francesos despuix de l'eixida dels redactors, el Viet Minh va centrar els seus atacs en les guarnicions franceses, caent la primera en decembre de 1944, quan Giap ya havia format les primeres brigades. En la rendició de Japó el 15 d'agost de 1945, la lliga va prendre el control del país i Hồ Chí Minh va proclamar l'independència el 2 de setembre. Despuix d'infructuoses negociacions, en decembre de 1946 l'armada francesa va bombardejar la ciutat d'Haiphong provocant mils de morts.

Aquella acció va donar començ a la guerra d'Indochina. Inicialment Hồ Chí Minh no volia utilisar al seu eixèrcit contra les tropes colonials; no obstant, al verse casi sense respals, va estar d'acort en Giap en llançar un atac.

Orige del Viet Minh

Despuix d'un llarc viage, Hồ Chí Minh va retornar a Vietnam despuix de 20 anys el Plantilla:Data d'inici, a Pac Bo.[2] Immediatament va convocar un ple del Partit Comuniste de Vietnam en el que es va decidir crear un ampli front polític per a lluitar contra el nou ocupant japonés i el poder colonial francés.[2] Les fonts d'ingressos devien ser aixina mateix lo més àmplies possible. Per a conseguir el respal financer del govern chinenc, controlat pel Kuomintang, es va decidir reactivar una organisació revolucionària que havia segut reconeguda per eixe govern en 1936, pero que, per falta de fondos, no existia més que en el paper. Oficialment, l'organisació era independent del partit comuniste. L'organisació es dia Vaig voreệt Nam Ðộc Lập Ðồng Minh Hộ@i, el Viet Minh.[2]

Fins a 1945, el Viet Minh es va enfrontar en un doble desafiu: la colonisació francesa i l'ocupació japonesa. Va establir un govern en la Zona de Lliberació de Viet Bac que constava de 6 províncies en 1944.[3] En març de 1945 les forces japoneses varen realisar un colp d'Estat. La fam s'estenia pel país i el poble va assaltar els depòsits d'arròs i des d'abril varen ser creats Comités de Lliberació en vàries províncies.[4] Quan Japó acabava de rendir-se als Aliats, en agost de 1945, el Viet Minh va organisar manifestacions en tot el país i des del 14 d'agost va cridar a l'insurrecció general. Despuix del triumfo de la Revolució d'agost va ser constituït el Comité de Lliberació Nacional de Vietnam, un govern provisional en Ho Chi Minh com a President. El 2 de setembre de 1945, va proclamar l'independència de la República Democràtica de Vietnam.

En acabant de que els francesos varen tornar a ocupar Indochina, el Viet Minh va lluitar per a recuperar l'independència nacional i el territori de Vietnam. Des de setembre de 1945, el Viet Minh va liderar accions guerrilleres contra les tropes franceses.[5]

Les primeres accions

En els primers moments el Viet Minh solament podia realisar algunes accions aïllades en les escasses armes capturades als redactors anys arrere i als francesos en els pocs combats lliurats. No obstant el control de les zones rurals es va revelar més difícil de lo que París supononía.[6]

En 1948 varen invadir el nort de Vietnam en forma de grups guerrillers que hostigaban a les forces franceses i varen començar a prendre el control de les àrees rurals que rodejaven la delta del riu Rojo; pero no el de les ciutats, lo que preocupava alguna cosa a les tropes franceses encara sense alarmar-els en excés. Tant és aixina que els soldats a les órdens de França es mofaban d'ells per la seua chicoteta estatura i aspecte aparentment dèbil.

A principis de 1948 el Viet Minh va optar per llançar un atac sobre el fort de Phu Tong Hog; pero la Batalla de Phu Tong Hog va resultar un fracàs per als vietnamites que varen deure abandonar, deixant centenars de morts.[7]

China com a refugi segur

En l'arribada al poder de Mao Tse-Tung en China, els vietminh no solament consolidaven el seu santuari segur en China sino que l'esclat de la guerra de Corea i la seua allineament en els comunistes els proporcionava certa ajuda militar de chinencs i soviètics.

Despuix del succés de Phu Tong Hog, Giap va reestructurar el Viet Minh ampliant-ho en efectius cada volta millor armats i entrenats. Aixina en 1950 ya podia contar en dos divisions d'infanteria i una d'artilleria ben armada. En estes forces va decidir llançar l'atac contra la Ruta Colonial 4, una carretera que ya havien atacat vàries voltes en forma de guerrilla. l'Operació Hong-Phong 2 va resultar un èxit absolut[8] i va ser la primera gran victòria dels "Viet" (com els denominaven despectivamente els francesos) i tot un descalabro per a França. Despuix d'esta operació les forces franceses varen començar a vore en ulls més respectuosos als "Viet".[7]

Animat per l'èxit Giap va seguir per la mateixa via engrossant el Viet Minh en nous membres en grans formacions i en 1951 el Viet Minh contava en quatre divisions d'infanteria i una d'artilleria. En estes forces va llançar l'atac cap als hòmens del casi nouvingut Jean-Marie De Lattre de Tassigny en la Batalla de la delta del riu Rojo; pero l'estratègia del cap francés va desbaratar per complet als Vietminh i els infligió una tremenda derrota (destrossant el 30 % de les seues forces).

Despuix d'açò el Viet Minh va tardar mesos en tornar a reunificarse i cobrir les pèrdues.

El Viet Minh com un eixèrcit consolidat

Superada la derrota de Vinh Yen i terminada la guerra de Corea els "Viet" podien esperar més ajuda dels seus aliats chinencs i soviètics. Aixina en 1954 estaven preparats per a enfrontar-se als francesos en les batalles decisives per la lliberació de Vietnam.

Giap va continuar aumentant els seus efectius i organisant-els en una estructura piramidal de tres nivells:[9]

  • La milícia: el més bàsic ho formaven hòmens i dònes dels llogarets. Generalment no estaven armats, o si lo estaven era en unes poques escopetes i fusils. Ells s'ocupaven de la llogística duent suministraments en les seues bicicletes. En 1954 ho integraven més de 300 000 persones.
  • Forces regulars: era el segon nivell nutrit per hòmens en més antiguetat, més entrenament i millor armats; pero generalment solament era armament portàtil o llauger. En 1954 formaven part d'esta força uns 75 000 hòmens.
  • El Chung Lung: ho integraven les millors i millor entrenades forces vietnamites en el millor armament a la seua disposició. En 1954 formaven esta força 5 divisions d'infanteria i 1 d'artilleria que, com va succeir en la Batalla de Dien Ben Phu, podien derrotar a qualsevol eixèrcit en qualsevol lloc de Vietnam. Els Chung Lung estan calificats per varis autors com a cossos d'èlit, al mateix nivell que la Legió Estrangera en la que varen terminar medint-se.

El final del Viet Minh

Despuix de la guerra el Viet Minh va ser dissolt encara que els seus membres fundarien en 1960 el Front Nacional de Lliberació i varen ser els que varen entrenar als primers Vietcong. Paulatinament esta força de veterans va ser disminuint fins que l'EVN va prendre el pes de la guerra de Vietnam. En Vietnam del Nort molts dels antics membres d'esta força varen integrar el EVN, entre ells el seu comandant en cap, Vo Nguyen Giap, com a ministre de defensa de la recent creada república socialista de Vietnam.

Bibliografia

  1. ↑ 50Minuts. és (4 de giner de 2018). La guerra de Vietnam: Un tràgic conflicte fratricida en plena Guerra Freda (en es), 50Minuts. és. ISBN 9782808003988. Consultat el 8 d'abril de 2018.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Haslam, Jonathan: "The Soviet Union and the threat from the East, 1933-41 : Moscow, Tòquio, and the prelude to the Pacific War". University of Pittsburgh Press (1992). ISBN 978-0822911678
  3. ↑ Thành Đạt (19-8-2025). «80 năm Cách mạng tháng tám thành công: La teuaổ@i trẻ Tuyên Quang nguyện tuếp nố@i truyền thống Thủ đô kháng chiến». Tiênphong.
  4. ↑ Trường Chinh (1969). Seguim el camí traçat per Carlos Marx, Edicions en Llengües Estrangeres, pp. 91-92.
  5. ↑ Epain, Gérard-Gilles (2008). Indo-Chine: Unix histoire coloniale oubliée, L'Harmattan,, p. 309. ISBN 978-2336284156.
  6. ↑ Peter Batty, Visions de la guerra. La batalla de Dien Ben Fu, editor Margaret Harris, Pamplona, IVS (Internacional Video Sistemes), D. L., 1990
  7. ↑ 7,0 7,1 Varis, La Ruta de la Mort, fascículo 2 de Cossos d'Elite, Barcelona, Editorial Delta, 1986, ISBN 84-7598-184-4
  8. ↑ Varis, Crònica del sigle XX, Plaça & Janés Editors, Barcelona, 1986, ISBN 84-01-60298-X
  9. ↑ Varis, Artilleros de Giap, fascículo 90 de Cossos d'Elite, Barcelona, Editorial Delta, 1986, ISBN 84-395-0337-7