Hastial
El hastial[1] o piñón,[2] en arquitectura, és la part superior triangular de la paret o mur d'un edifici utilisat per a dispondre les pendents de la coberta, que es recolzen en ell (determinant la tipologia de coberta denominada a dos aigües). És un element arquitectònic que arremata la frontera o mur testero i que queda emmarcat pels dos alvertents del teulada: va des dels ràfols fins a la cumbrera, encara que després es varen desenrollar hastials que sobrepassaven la coberta i va passar a ser la part per damunt dels ràfols, anaren o no evidents. En orige, eixa paret o mur era portante, encara que en l'introducció de sistemes estructurals basats en l'us de pilars i voltons, el piñón o hastial va perdre el seu caràcter resistent i pas a designar la forma d'un tancament vertical acabament en triàngul, exterior o interior, d'una edificació en coberta a dos aigües. Per extensió, també es denomina hastial a tota la frontera de l'edifici quan es configura d'eixa manera. Segons es varen desenrollar, varen ser complint cada volta més funcions ornamentals, com els hastials escalonats (que presenta els alvertents en escalons[3]), en dents de serra o de volutes (hastial holandés). En espanyol, a voltes s'ampra la veu gablete com a sinònim, encara que esta deu reservar-se per a designar un element merament decoratiu, molt significatiu de l'arquitectura gòtica, usat per a resaltar la verticalitat de les edificacions. També s'usa la veu «aguilón» per a senyalar l'àngul superior de la paret d'un edifici cobert per una teulada a dos aigües, en general reservat als chicotets hastials triangulars que arrematen les buhardilla.[4] I per analogia i incorrectament, s'ampra la veu frontón, que designa un element de l'arquitectura clàssica compost per un tímpan rodejat per un marc i dispost sobre l'entablamento, per un marc i que descansa en general sobre columnes o vans, solament similar en la forma triangular. Els hastials no marquen la seua vora inferior en un rebanc horisontal i queden integrats en el restant de la frontera (si esta presenta rebancs o un atre tipo de delimitació horisontals, es marquen en una llínea distinta a la de la base del triàngul del hastial).
- Diferents elements triangulars
-
Senzill hastial sense buits del château de Cramirat, Sergeac (Dordonya)
-
Modest piñón, en entramat i buits, d'una casa tradicional
-
Quatre murs piñones en una vivenda indiana en Santiago d'Estàs, Tomiño (Galícia, Espanya), transició a un pseudofrontón.
Etimologia
[editar | editar còdic]La veu hastial prové de la paraula llatina fastigiāli, i esta de fastigĭum ‘teulada de dos alvertents’.[6] A la seua volta, piñón procedix també dellatí, de pinnio, derivat de pinna ‘punta, merlón’ (la part horisontal entre almenas d'una fortificació).[7]
Descripció
[editar | editar còdic]El piñón sorgix per a rebre la més simple de les armadures de coberta, les correges (voltons horisontals) que soporten els parells (voltons de menor secció colocades seguint la llínea de pendent). El piñón pot terminar-se llaugerament per damunt de la coberta, ya siga en el front o en l'interior de l'edifici com arremate de la part superior d'un mur portante, i estar descobert. Eixe piñón descobert es pot cobrir en elements d'arremate que lo impermeabilicen, sent comú l'us de dents: la tapa va formant passos que aniran definint el propi estil de la frontera i que algunes voltes són un element de transició a solucions en aresta o flecha. El piñón també pot estar cobert per la coberta desbordant i en el cas de forts pendents, estar seccionat per una chicoteta aguada biselando els extrems en alt dels dos alvertents, una solució coneguda com a coberta a l'holandesa.
El mur piñón
[editar | editar còdic]
El mur que comporta el piñón es diu mur piñón o mur apiñonado en oposició al «mur canalón» que soporta el canalón o pesebre que a voltes conduïa l'aigua de pluja a un depòsit d'aigua dispost en la part atrassera de l'edifici per a usos domèstics i per al jardí. El mur piñón ha segut el soport favorit dels fumerals, característica que es manté com a distintiva en algunes arquitectura tradicionals, com la mampostería típica en Bretanya, el penty. Les finestres devien situar-se en oposició a la llar, i per això estos murs piñón en fumeral eren cegos, sense obertures, i a sovint es varen dispondre en les pijors orientacions, enfrontant els vents i pluges dominants. El chalet francés té una arquitectura que mostra la continuïtat en l'us del piñón com a soport dels voltons: la frontera principal és en piñón i pot ser inclús més ampla que la frontera lateral. És també en piñón la disposició habitual dels molts tallers construïts en el XIX, en la que els murs més llarcs són acabats en «dents de serra» i soporten les cobertes cobertizos. En els inicis dels assentaments urbans les disposicions de les cases eren prou anàrquiques, disponent un chicotet jardí tant davant com darrere. Despuix es va aplegar a l'hàbit d'alinear els piñones, i els jardins i horts varen passar tots a la part atrassera de les cases. En França i atres llocs de Centroeuropa va aplegar a ser costum construir el mur hastial en front al carrer, lo que permetia acodalar les fusteries de coberta unes contra atres, encara que tenia com a inconvenient la facilitat en que es propagaven els incendis en el cas freqüent de fòc en alguna de les cases. Esta pràctica va ser prohibida en París per ordenança de policia de 18 d'agost de 1667. Esta mida va coincidir casualment al poc en el gran incendi de Londres que va destruir la ciutat en setembre de 1666. De fet, el fòc s'havia estés fàcilment a través de les armadures de coberta. En el sentit modern, el mur piñón a sovint es troba com a mur amijanador en les ciutats en oposició al «mur de frontera principal» al carrer, i es va convertir en el «mur que no té l'entrada». Pero també pot ser el respal d'una coberta plana o aterrazada i no tindre la part superior triangular, tindre un canalón si està baix una cresta i tindre finestres si no està enfrontat a una atra propietat pròxima.
- Piñones al carrer
-
Carrer apiñonada de Bruixes
Hastials en edificis religiosos
[editar | editar còdic]L'us en moltes iglésies de cobertes a dos aigües també va motivar que aparegueren murs hastials en les primeres iglésies, que es varen ser complicant en les planta de creu llatina, quan ya eren tres: la dels peus (que solia ser la portada principal) i les dos laterals que arremataven el travessia. Estos hastials varen ser fent-se cada volta més complexos fins a donar lloc a les portades en les que a penes s'intuïxen.
- Hastials en edificis religiosos
-
Hastial del transepto sur de Notre Dona'm de París, un complex hastial en un gran óculo que ya sembla més una portada.
Piñón ornamental
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Hastial holandés.
S'observen varis estils de piñones en les arquitectura del nort d'Europa, especialment una gran varietat de piñones en dents de serra (o de pas de cheu), piñones escalonats (Staffelgiebel o Stufengiebel en alemà) comuns en l'arquitectura gòtica de rajola i en els edificis renaixentistes, o piñones de volutes (Volutengiebel), típics de les arquitectura renaixentista i barroca. El frontón trencat que pot recobrir tot un piñón es troba ya en l'antiga arquitectura greco-romana i va ser repres/représ per l'arquitectura barroca i historicista.
- Diferents estils de piñones
-
Modest piñón dentado en una vivenda en Pirineus
-
Piñón escalonat de la ciutat polaca de Nysa
-
Piñón orlado en Toruń
-
Piñón en espina, sense cap buit o ornament, més que el curiós aparelle
Atres usos del vocablo hastial
[editar | editar còdic]En les províncies d'Àlaba i Viscaya (País Vasc espanyol) es diu "hastial" als soportals. En ingenieria es denomina hastial a la cara lateral d'una excavació (vejau també trinchera).
Curiositats
[editar | editar còdic]_France.JPG){kind=link}
En França, la veu pignon ha donat lloc a vàries expressions i usos: un pignoniste és un pintor de murals en els piñones (amijanadores) i encara es diu «avoir pignon sur rue» [tindre piñón al carrer] per a reflectir una situació en que s'era amo d'una propietat urbana.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ la RAER definix hastial com: «Part superior triangular de la frontera d'un edifici, en la qual descansen els dos alvertents de la teulada o coberta, i, per ext., tota la frontera». No arreplega cap accepció en la veu piñón que es referixca a un element arquitectònic.
- ↑ El Diccionari d'Arquitectura i Construcció arreplega la veu piñón que definix com: «Part superior triangular de la frontera d'un edifici des del rebanc fins al ràfol d'una coberta a dos aigües. També cridat hastial.» Disponible en llínea en: [1] [2] archivat en Wayback Machine..
- ↑ Fatás i Borrás, Diccionari de térmens d'art.
- ↑ Vejau l'entrada «aguilón» en el TheFreeDictionary. com, disponible en: [3].
- ↑ "Willow Prairie Cabin - Oregon". Font citada en Willow Prairie Cabin
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Vejau en l'etimologia en francés de «pignon», en [4].
- ↑ Grote Markt i Gildehuizen. Fonts citades en Grote Markt (Antwerpen)
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Découverte virtuelle: Dones pignons sur un bec, sur li site Patrimoine et Inventaire d'Aquitaine (en francés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Hastial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.