Gula

Gula, una dels seccions de la Taula dels pecats capitals, de Hieronymus Bosch. Quatre personages, en l'escena: en la taula hi ha un home en gran pes menjant; a la dreta, de peu, un atre que beu ansiosamente, directament de la gerra; a l'esquerra, una dòna presenta una nova vianda en una font. Apareix un chiquet obés, que simbolisa el mal eixemple que es dona a l'infància. En primer pla, una salchicha es torra al fòc

La gula (del llatí gula «gola», de gluttiēre «engolir») és el desig excessiu, compulsivo o obsessiu que experimenta una persona pel menjar o la beguda. Es diu que una persona és galima quan no establix llímits en menjar, ya siga un tipo de menjar en particular o una combinació de menjars i begudes en general. La gula no es tracta únicament d'un problema sicològic, sino també d'una patologia que pot impulsar l'aparició d'atres afeccions, com són el sobrepés i l'obesitat (sumen-se a això, també, les afeccions derivades de dites malalties). Per estes causes, la gula està vista, des d'un punt moral, estètic i de salut, com alguna cosa mal en moltes cultures. Variades religions condenen esta pràctica argumentant que la gula és «simplement un desig egoiste i lujurioso que busca únicament la satisfacció personal», sent la més condenatòria en esta acció la religió catòlica.

Etimologia

El terme «gula» prové directament del llatí gula, i est, a la seua volta, de gluttiēre «engolir». En espanyol està documentat el seu us des de 1251. En llatí, «gula» està vinculada a la raïl indoeuropea gwel-, que significa «engolir», «ingerir aliment o beguda». Es vinculen en esta raïl paraules relacionades en l'acte de menjar, com «gola» (‘cavitat per que s'envia el menjar a l'estòmec’), o «engolir» (‘menjar alguna cosa en frenesí’). «Goloso» i «gollería», aixina com l'anglicisme «gulp», també presenten esta raïl. Del llatí gula ha derivat en anglés «gullet» (‘gola’).

Concepte sicològic

La gula s'associa social i psicològicament a la teoria de les adiccions. Una adicció és com una malaltia crònica i recurrent del cervell que es caracterisa per una busca patològica de recompensa o consol a través de l'ús d'una substància o atres conductes. Este comportament està associat a una incapacitat de controlar la conducta, dificultat per a l'abstinència, desig imperiós de consum, disminució del reconeiximent dels problemes significatius causats per la pròpia conducta i en les relacions interpersonals aixina com una resposta emocional disfuncional. El resultat és una disminució en la calitat de vida de l'afectat (generant problemes en el seu treball, en les seues activitats acadèmiques, en les seues relacions socials o en les seues relacions familiars o de parella). La neurociencia actualment considera que l'adicció a substàncies i a comportaments compartixen les mateixes bases neurobiológicas.  

Concepte religiós

Es coneix com gula eixe mecanisme humà caracterisat per la gana desmesurada en el menjar i el beure. Segons la religió cristiana, la vida és irrenunciable, d'ahí que un gana desmesurat seria aquell que cause problemes de salut que interferixquen en l'estat físic i en el comportament moral.

La gula és un pecat capital per a la religió cristiana ya que, segons esta, és un vici del desig desordenat pel plaer conectat en la menjar o en la beguda, el galima continua ingerint aliments sense sentir fam.

En el tercer círcul de l'Infern, és castiga als condenats pel pecat de la gula. Ilustrat per Stradanus.

Fra Andrés d'Olmos vincula la gula en el passage en que Eva i Adán incorren en pecat per menjar l'aliment prohibit. Pot ser interessant destacar que la serp els oferix un frut prohibit que els farà com Deu. És precisament eixa la raïl de tot pecat i la raó per la que l'home acaba en la terra a on constata que ell no és Deu, que té llimitacions.

El ser humà davant Deu no té drets puix no és com Deu. La vida és un dò que es rep per la gràcia de Deu i del que Deu dispon al seu antoix. ¨Solament Ell, Deu, decidix quàn nos priva de la vida i de quina manera. D'ahí que l'home no puga dispondre de la vida. El mateix Jesucrist en fer-se home va dispondre poc abans de la crucifixión que no es fera la seua voluntat sino la del Pare. L'home sí té, pel contrari, obligacions morals i entre elles, la de mantindre el seu cos i la seua ment en el millor estat possible, rebujant aquell frut prohibit que provoque en ell una gana insaciable, una dependència insaciable de tal modo que este frut prohibit no ho aparte de les seues obligacions morals.

En la raïl de tot pecat està sempre l'egoisme, que no és una atra cosa que creure's el ce ntro de tot, voler ser com Deu.

També Fra Olmos escriu un passage en que el galima ya en l'infern demana que li manen a Lázaro per a que mulle el seu dit en l'aigua i assossegue el fòc de la seua llengua.

En el poema L'Infern de la Divina Comèdia, es castiga als condenats pel pecat de la gula en el tercer círcul, en la pena de ser batuts per una fortísima pluja mesclada en gros graniç, i ensordecido pels terribles lladrits de Cerbero, que ademés els esgarra en ungles i dents.

Fra Andrés d'Olmos relaciona l'excés de despesa en l'excés de boato i ostentació (el que gasta molt en sí mateixa). També afirma que el que dispon dels bens materials que no li corresponen incorre en furt: Adán va furtar solament una frutita i va ser rebujat per Deu.

En la mateixa llínea, i recordant que lo següent solament expon un punt de vista religiós, en una situació de necessitat per escassea d'aliments, una persona no pot acaparar i privar a uns atres dels aliments que necessiten per a mantindre el seu cos i complir en les seues obligacions morals. La justificació és la mateixa: la vida (en este cas l'aliena) no és un dò que, segons els religiosos, Deu haja posat en els humans per a dispondre d'ella als seus interessos sino un ben que s'ha de cuidar. Pero és necessari resaltar que privar a uns atres dels seus aliments no és gula, sino que per a la religió cristiana constituïx una falta de caritat o misericòrdia davant el sofriment alié.

Este desig pot ser pecaminoso de vàries formes (sempre segons els preceptes de dita religió).

Menjar o beure en excés de lo que el cos necessita. Cortejar el gust per certa classe de menjar a sabiendas de que va en detriment de la salut. C onsentir la gana per menjars o begudes costoses, especialment quan una dieta luxosa està fòra de l'alcanç econòmic. Menjar o beure vorazmente donant-li més atenció al menjar que als que nos acompanyen. Desperdiciar el menjar, estant en la mateixa categoria que la de menjar més de lo que necessita el cos.

En els primers quatre casos, la gula és ocasionada pel mateix factor que la Luxúria: El desig d'obtindre satisfacció a partir del sabor de l'aliment ingerit impulsa a qui incorre en este pecat a menjar lo més possible.

En 1589 Peter Binsfeld, basant-se lliurement en fonts anteriors, va associar a la gula en el dimoni Belcebú, que tentava a la gent per mijos associats al pecat. La templanza és una de les Sèt Virtuts que formen part del Catecisme de l'Iglésia catòlica, la qual servix per a que el cristià sàpia cóm afrontar la tentació de la gula, posat a que es contrapon ad ella i, per això, servix com tota virtut a salvar l'ànima.

Vore també

• Pecats capitals
• Dejuni

Enllaços externs

• «gula». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).