Geografia de Mart
La "geografia" de Mart, també coneguda com areografía, aborda la delineació i caracterisació de regions geogràfiques de Mart. Se centra principalment en lo que es coneix com geografia física en la Terra; açò és, la distribució de característiques físiques al voltant de Mart i les seues representacions cartogràfiques.
_with_poles_HiRes.jpg)
Història
.jpg)
Les primeres observacions, varen ser fetes en telescopis des de la superfície terrestre. El història d'estes observacions està marcada per les oposicions de Mart, quan el planeta està més prop de la Terra i per això és més fàcilment visible, lo que ocorre una volta cada dos anys. Inclús més notables són les oposicions perihélicas de Mart, que ocorren aproximadament cada 16 anys i es distinguixen perque Mart es troba encara més propenc, pròxim al perihelio.
En setembre de 1877, (una oposició perihélica havia ocorregut el 5 de setembre), l'astrònom italiano Giovanni Schiaparelli va publicar el primer mapa detallat de Mart. Estos mapes contenien característiques que ell va denominar canali ("canals"), que més vesprada es va demostrar eren únicament ilusions òptiques. Es va supondre que estos canali eren llínees llargues i primes en la superfície de Mart, a les que ell va donar noms de rius famosos de la Terra.
Seguint estes observacions, es va sostindre durant llarc temps la creència de que Mart contenia vastes mars i vegetació. No va ser fins que naus espacials varen visitar el planeta durant el programa Mariner de la NASA en els anys 60, que estos mits varen ser contestats. Alguns mapes de Mart varen ser elaborats usant senyes d'estes missions, pero no va ser fins a la missió Mars Global Surveyor, llançada en 1996 i conclosa en 2006, quan es varen obtindre complets i elaborats mapes.
Topografia
En la topografia marcianana existix una dicotomia destacada: en el nort abunden planures alisadas per colades de lava, en contrast en els terrenys montanyosos del sur, excavats i poblats de cràters per vells impactes. La superfície de Mart segons es veu des de la Terra està, en conseqüència, dividida en dos tipos d'àrees, en diferents albedos. Les planures més pàlides cobertes de pols i arena rica en òxits de ferro de tons rojosos varen ser antigament concebuts com a 'continents' marcianans, i aixina se'ls va assignar noms com Aràbia Terra o Amazonis Planitia. Els terrenys més obscurs varen ser llavors concebuts com a mars, i se'ls va assignar noms com Mare Erythraeum, Mare Sirenum i Aurorae Sinus. El terreny obscur més gran vist des de la Terra és Syrtis Major.
El volcà en escut Monte Olimp és, en els seus 26 km d'altura, la montanya coneguda més alta del sistema solar. El volcà es troba en un vast territori montanyós conegut com Tharsis, que conté atres grans volcans. La regió de Tharsis conté aixina mateix el sistema de canons més gran del sistema solar, el Valls Marineris, que medix uns 4000 km de llarc i alcança 7 km de profunditat. Mart és un planeta aixina mateix marcat per un gran número de cràters d'impacte. El més gran d'ells és Hellas Planitia, cobert per arena de tons rojosos clars.
Mart presenta dos conyes polars de gèl permanent: una al nort, localisada en el Planum Boreum, i una atra al sur, en el Planum Australe.
La diferència entre els punts més alt i més profunt de Mart és d'al voltant de 31 km (des del cim del Monte Olimp a una altitut de 26 km, fins al fondo del cràter de Hellas Planitia a una profunditat de 4 km per baix del datum). En comparació, la diferència entre els punts més alt (mont Everest) i més profunt (fossa de les Marianes) de la Terra és de sol 19,7 km. Combinats en la diferència en els radis d'abdós planetes, estes senyes signifiquen que Mart és prop de tres voltes més asprós que la Terra.
El Working Group for Planetary System Nomenclature, de l'Unió Astronòmica Internacional és l'orgue responsable dels noms assignats als accidents geogràfics marcians.
Nivell de la mar
ya que Mart carix d'oceans, i per això no té 'nivell de la mar', és convenient definir un nivell arbitrari d'elevació zero o "datum" per a cartografiar la superfície. El datum es definix per a Mart en térmens de l'altura a la que l'aire té una pressió particular, a una temperatura propenca al punt de fusió de l'aigua: una pressió de 610,5 Pa (6,105 mbar), aproximadament el 0,6 % de la pressió terrestre, a la temperatura de 273.16 K. Esta pressió i temperatura corresponen en el punt triple de l'aigua. Les condicions en Mart són tan diferents de les de la Terra, que les altituts de Mart no deurien ser directament comparades en les de la Terra per a propòsits com trobar vida, potencials regions aptes per a establir colónies, etc.
Meridiano zero
L'equador marcianà està definit per la seua rotació, pero la localisació de la seua meridià zero (l'equivalent marcià del meridià de Greenwich) va ser especificada, com en el cas de la Terra, per l'elecció d'un punt arbitrari que va ser acceptat per observadors posteriors. Els astrònoms alemans Wilhelm Beer i Johann Heinrich Mädler varen triar un chicotet accident circular com a punt de referència quan varen produir el primer mapa sistemàtic de Mart entre els anys 1830 i 1832. En 1877, la seua elecció va ser adoptada com el meridià zero per l'astrònom Giovanni Schiaparelli quan va escomençar a treballar en el seu notable mapa de Mart. En acabant de que la missió Mariner 9 proveïra d'una significante cantitat d'imàgens i senyes de la superfície de marte en 1972, un chicotet cràter (posteriorment cridat Airy-0), localisat en el Sinus Meridiani a lo llarc de la llínea de Beer i Mädler, va ser elegit per Merton Davies de la RAND Corporation com una definició més precisa de la llongitut 0.0°, quan va establir una ret de control planetográfica.
Cuevas
Fins al moment s'han trobat sèt coves en Mart, localisades per la Mars Odyssey en setembre de 2007. Són entrades circulares de tamany comprés entre els 100 i els 250 metros de diàmetro. Són conegudes com "les sèt germanes", a totes se'ls han donat noms femenins: Dena, Chloe, Wendy, Annie, Abbey, Nicki i Jeanne.
Vore també
Referències
- Sheehan, William, "The Planet Mars: A History of Observation and Discovery"
- Archivat el 11 de setembre de 2017 archivat en Wayback Machine. (Full text online) The University of Arizona Press, Tucson. 1996.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geografía de Marte» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.