Anar al contingut

Front de l'Orient Pròxim (Primera Guerra Mundial)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:G.C. 18 March 1915 Gallipoli Campaign Article.jpg
Front de l'Orient Pròxim (Primera Guerra Mundial)


El front de l'Orient Pròxim de la Primera Guerra Mundial va vore acció entre el 29 d'octubre de 1914 i el 30 d'octubre de 1918. Els combatents varen ser, per un costat, l'Imperi otomà (inclosos els kurdo i algunes tribus àraps), en l'ajuda de les atres Potències Centrals; i per un atre costat, els britànics (en l'ajuda de judeus, grecs, assiris i la majoria dels àraps), els russos (en l'ajuda d'armenis) i els francesos d'entre les potències aliades. Va haver 5 campanyes principals: la Campanya del Sinaí i Palestina, la Campanya de Mesopotamia, la Campanya del Caucas, la Campanya de Pèrsia i la Campanya dels Dardanelos. També va haver vàries campanyes menors en el nort d'Àfrica i Aràbia (rebelió àrap). Abdós costats varen utilisar forces asimètriques locals en la regió.

La participació russa en el teatre va terminar com a resultat del Armistici de Erzincan (5 de decembre de 1917), despuix de la qual cosa el govern revolucionari rus es va retirar de la guerra baix els térmens del Tractat de Brest-Litovsk (3 de març de 1918). Els armenis varen assistir a la Conferència de Pau de Trebisonda (14 de març de 1918) que va resultar en el Tractat de Batum el 4 de juny de 1918. Els otomans varen acceptar l'Armistici de Mudros en els aliats el 30 d'octubre de 1918 i varen firmar el Tractat de Sèvres el 10 d'agost de 1920 i més tart (ya baix la República de Turquia) el Tractat de Lausana el 24 de juliol de 1923.

Preludi

[editar | editar còdic]

L'Imperi otomà es va unir a les Potències Centrals en octubre de 1914, en conformidad con l'aliança secreta germà-otomana,[1] firmada el 2 d'agost, amenaçant els territoris russos en el Caucas i les comunicacions britàniques en l'Índia.[2] El principal objectiu de l'Imperi Otomà en el Caucas era la recuperació dels seus territoris perduts durant la Guerra rus-turca (1877-1878), en particular Artvin, Ardahan, Kars i el port de Batum. L'eixida d'esta regió va obligar als russos a abandonar les tropes dels fronts polac i de Galitzia.[3]

Els assessors alemans varen prestar respal als esforços otomans en esta campanya. Des d'una perspectiva econòmica, l'objectiu estratègic otomà, o més be alemà, era tallar l'accés rus als recursos d'hidrocarburs del Mar Caspio.[4]

Alemània va establir una Oficina d'Inteligència per a l'Orient (Nachrichtenstelle für donen Orient) abans de la Primera Guerra Mundial. L'oficina va participar en la recollida d'inteligència militar i missions subversivas en Pèrsia, Egipte,[5] i en Afganistan, per a desmantellar la Entente anglo-russa.[5] El ministre de la Guerra otomà Enver Bajá va afirmar que si els russos pogueren ser vençuts en les ciutats clau de Pèrsia, es podria obrir el camí cap a Azerbaiyan, aixina com el restant de l'Orient Mig i el Caucas.


Si estes nacions tenien que ser alluntades de l'influència occidental, Enver va imaginar una cooperació entre estos estats turcs recentment establits. El proyecte de Enver va entrar en conflicte en els interessos europeus que es varen desenrollar com a lluites entre vàries potències imperials clau.

Els otomans també varen amenaçar les comunicacions de Gran Bretanya en Índia i l'Est a través del Canal de Suez. Els alemans esperaven apoderar-se del canal per al servici de les Potències Centrals, o a lo manco negar als Aliats l'us d'eixa ruta marítima vital.

Principals campanyes

[editar | editar còdic]

Campanya d'Àfrica del Nort

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya del Nort d'Àfrica (Primera Guerra Mundial).


Va enfrontar principalment a les tribus Sanusí i Bereberes, recolzades per l'Imperi Otomà i l'Imperi Alemà, contra el Regne Unit, Itàlia i França en el suroest de Líbia i Tripolitania. Els otomans tenien l'intenció d'obrir un nou front per a atraure a les tropes britàniques que combatien en el Sinaí i Palestina per a reduir la pressió que els alemans sofrien dels aliats en atres fronts. Els italians, que volien conservar els beneficis territorials que havien obtingut a través del Tractat de Lausana de 1912, varen participar en el conflicte.

Campanya de Sinaí i Palestina

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya del Sinaí i Palestina.


La campanya va començar en 1915, quan els otomans varen llançar un atac infructuós en el Sinaí en l'objectiu de destruir o capturar el Canal de Suez. Després d'un segon atac a l'any següent, els britànics varen ser a l'ofensiva, atacant Palestina. En 1917, baix el mando del general Allenby, els britànics varen capturar Gaza i posteriorment Jerusalem. A l'any següent, els britànics i els otomans es varen enfrontar en la batalla de Meggido, la qual va terminar en victòria britànica.[2] Despuix de la batalla, els britànics varen ingressar a Síria. Damasc va caure el 1° d'octubre i Alep el 26 d'eixe més.[6]

Campanya dels Dardanelos

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya dels Dardanelos.


També coneguda com a batalla de Galípoli, es va lliurar en la península turca de Galípoli en 1915. La batalla es va iniciar en febrer en un bombardeig massiu des de bucs de guerra britànics i francesos contra els forts otomans que defenien l'estret, i que va fracassar principalment per les mines. Este fracàs va promoure entre mandos i governs la necessitat d'una operació combinada, en forma de desembarc, entre britànics i francesos en la finalitat de conquistar la capital otomana de Constantinopla (l'actual Estambul). Esta idea s'iniciaria en el desembarc prop de Galípoli, pero els aliats no varen conseguir penetrar per sorpresa en el territori otomà i varen fracassar en les successives ofensives, en un resultat d'unes 250 000 baixes per cada u dels dos bandos.[2][6]

Campanya de Mesopotamia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya de Mesopotamia.


Va ser una campanya bàsicament britànica, centrada a protegir els seus interessos en les #refineria de petròleu i dels aliats britànics Pèrsia i Kuwait. Els britànics també varen contemplar obrir un nou front a l'orient de l'Imperi otomà en la possibilitat de conquistar Bagdad i provocar tumults entre els súbdits àraps de l'imperi. La campanya va terminar en la conquista britànica de Bagdad en març de 1917, despuix d'intents anteriors fallancs (entre ells, el lloc de Kut de 1915).[2]

Campanya del Caucas

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya del Caucas.


La campanya del Caucas es va estendre des del Caucas a Anatolia Oriental a Trabzon, Bitlis, Muş i Van. La flota russa va ser desplegada en la regió del Mar Negra controlada per l'Imperi Otomà.


El 23 de febrer de 1917, l'alvanç rus va ser detingut per la Revolució russa i, posteriorment, l'Eixèrcit del Caucas va ser reemplaçat per les Forces Armades de la recent creada Armènia, inclosos els voluntaris i irregulars armenis.

En 1918, la regió també va vore la creació de la Dictadura del Caspio Central i la República Democràtica d'Armènia, aixina com l'arribada d'un eixèrcit aliat cridat Dunsterforce compost per tropes d'èlit dels fronts de Mesopotamia i de l'oest. L'Imperi Otomà i Alemània es varen enfrontar en Batumi durant l'arribada de l'Expedició alemana al Caucas, la missió principal del qual era assegurar els camps petrolífers i l'oleoducte de Bakú en Batumi.

El 3 de març de 1918, la campanya va terminar entre l'Imperi Otomà i Rússia en la firma del Tractat de Brest-Litovsk i el 4 de juny, l'Imperi Otomà va firmar el Tractat de Batum en Armènia. No obstant, va permanéixer en guerra en la Dictadura del Caspio Central, en Armènia oriental despuix de la separació i la Dunsterforce de l'Imperi Britànic fins que es va firmar l'Armistici de Mudros el 30 d'octubre de 1918.

Campanya de Pèrsia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Campanya de Pèrsia (Primera Guerra Mundial).


Pèrsia (actual Iran) va ser neutral durant la Primera Guerra Mundial, pero es va vore afectada per la rivalitat entre els aliats i els imperis centrals. Pèrsia té importants reserves de petròleu i està estratègicament ubicada entre Afganistan i tres estats involucrats en el conflicte: l'Imperi Otomà, Rússia i l'Imperi Britànic.

L'única batalla principal en este teatre d'operacions es va produir quan una força composta principalment per russos es va moure cap al sur a través de Pèrsia occidental, en un intent d'ajudar a la guarnició britànica sitiada en Kut cap al final de 1915, pero encara estaven a 90 quilómetros de la frontera mesopotámica quan les forces britàniques sitiades es varen rendir.

Els chocs menors varen ocórrer en esta àrea durant el restant de la guerra, la major part del temps al voltant de la ciutat d'Hamadan. Rússia va tindre punts de vista durant estes operacions, en l'esperança d'aplegar al Golf Pèrsic i establir un port allí, pero no va poder conseguir este objectiu.

Conseqüències

[editar | editar còdic]

El 30 d'octubre de 1918, l'Armistici de Mudros va ser firmat a bordo del HMS Agamemnon en el port de Mudros en l'illa de Lemnos, entre l'Imperi Otomà i la Triple Entente. Les operacions otomanes en els teatres de combat actius varen cessar.

El 13 de novembre de 1918, l'Ocupació de Constantinopla (actual Estambul), la capital de l'Imperi Otomà, va ocórrer quan varen aplegar les tropes franceses, seguides per les tropes britàniques al sendemà. L'ocupació tenia dos etapes: l'etapa de facto des del 13 de novembre de 1918 fins al 20 de març de 1920, i l'etapa de jure des de de facto fins als dies posteriors al Tractat de Lausana. L'ocupació d'Estambul, junt en l'ocupació d'Esmirna, va contribuir a l'establiment del Moviment Nacional Turc i va conduir a la Guerra d'Independència turca.


El 18 de giner de 1919, varen començar les negociacions de pau en la Conferència de Pau de París. Les negociacions varen continuar en Londres, pero el tractat va prendre una forma definitiva solament despuix de la Conferència de Sant Rem en abril de 1920. França, Itàlia i Gran Bretanya havien planejat secretament la Partició de l'Imperi otomà cap a 1915. Els representants del Govern otomà varen firmar el Tractat de Sèvres el 10 d'agost de 1920, pero el tractat no va ser enviat al Parlament Otomà per a la seua ratificació, ya que el Parlament havia segut abolit el 18 de març de 1920 pels britànics. Com a resultat, el tractat mai va ser ratificat per l'Imperi Otomà.[7][8] El Tractat de Sèvres va ser anulat en el curs de la Guerra d'Independència de Turquia, i les parts varen firmar i varen ratificar el Tractat de Lausana en 1923.

El 3 de març de 1924, el califato otomà va ser abolit quan el govern turc (liderat per Mustafa Kemal Ataturk) va depondre a l'últim califa, Abdul Mejid II.

Baixes

[editar | editar còdic]

Les pèrdues militars aliades se situen entre 1.000.000 i 1.500.000 incloent morts, ferits, capturats o desapareguts.cita requerida Açò inclou 303.000 baixes de l'Imperi Britànic i França en Gallipoli,[9] 601.000 baixes de l'Imperi Britànic en Sinaí-Palestina,[10] a lo manco 140.000 baixes russes en el Caucas, i 256.000 baixes de l'Imperi Britànic en Mesopotamia,[11] aixina com pèrdues adicionals rus-britàniques en Pèrsia. La majoria de les baixes britàniques varen ser baixes no de batalla; el total de baixes de batalla britàniques infligidas pels otomans va ser estimat en 264.000 pel mariscal de camp Lord Carver.[12]


Les estimacions de baixes militars otomanes varien àmpliament, ya que la desintegració de la burocràcia i el govern otomans va significar que 1.565.000 hòmens simplement varen quedar en parador desconegut en els registres posteriors al final de la guerra.[13] Les estadístiques oficials otomanes de baixes publicades en 1922 varen ser de 325.000 morts (50.000 morts, 35.000 morts per ferides, 240.000 morts per malaltia), 400.000 ferits i un número desconegut de presoners. El Departament de Guerra dels Estats Units va utilisar les mateixes sifres de morts i ferits, i va estimar que 250.000 soldats otomans havien desaparegut o s'havien convertit en presoners abans del final de la guerra, per a un total de 975.000 baixes.[14] L'historiador nortamericà Edward J. Erickson, basant-se en historials individuals de campanya de la Primera Guerra Mundial no publicats en els Archius Otomans, va estimar les baixes militars otomanes en 1.680.701, el número total de baixes va ser el següent 771.844 morts/desapareguts (175.220 morts en combat, 68.378 morts per ferides, 61.487 desapareguts en combat i 466.759 morts per malaltia), 695.375 ferits (un total de 763.753 ferits, inclosos els que varen morir per ferides, i 303.150 que figuren realment en els registres; l'autor supon que només es tracta dels ferits greus, i estima el restant), i 145.104 presoners de guerra. L'altíssima proporció de morts per malaltia sobre les morts en combat s'atribuïx al colapse dels servicis mèdics otomans, que va provocar que afeccions que normalment serien tractades despuix de l'evacuació del teatre d'operacions en l'eixèrcit britànic, a sovint foren mortals en l'eixèrcit otomà. [15] Incloent als que varen morir per malaltia, 3.515.471 soldats otomans varen emmalaltir durant la Primera Guerra Mundial.[16]

L'importància de les malalties en este front pot ilustrar-se millor comparant el número d'hospitalisacions per malalties/lesiones (congelació, peu de trinchera, etc.) en este teatre d'operacions en el Front Occidental. En França i Flandes, 2.690.054 soldats de l'Imperi Britànic varen morir, varen ser ferits, varen morir per ferides, varen desaparéixer o varen ser capturats, mentres que va haver 3.528.486 hospitalisacions degudes a "baixes no de batalla", un índex d'1,3 NBQ per cada 1 baixa de batalla. En Mesopotamia va haver 82.207 soldats morts, ferits, fallits per ferides, desapareguts o capturats, i 820.418 hospitalisacions per malaltia o lesions, mentres que en la Campanya del Sinaí i Palestina 51.451 hòmens es varen convertir en baixes de batalla (sense contar als indis) i 503.377 varen ser hospitalisats com a baixes no de batalla. En abdós casos, l'índex és d'aproximadament 10 NBQ per cada baixa en combat. Ademés, encara que segons les sifres indicades les campanyes de Mesopotamia i Sinaí-Palestina només havien tingut el 5% de les baixes en batalla del Front Occidental (136.658 front a 2.690.054), varen tindre més del 70% de les morts per malaltia (22.693+ front a 32.098).[17]


El total de les pèrdues otomanes, inclosos els civils, ascendix casi al 25% de la població, aproximadament 5 millons de morts d'una població de 21 millons.[18] El cens de 1914 donava 20.975.345 habitants a l'Imperi Otomà. D'ells 15.044.846 pertanyien al millet musulmà, 187.073 eren del millet judeu, 186.152 no pertanyien a cap millet i el restant es repartien entre atres millets. [19] El professor turc Kamer Kasim ha afirmat que el percentage acumulat era en realitat del 26,9% de la població (un 1,9% més que el 25% indicat per les fonts occidentals), la proporció més alta de tots els països que varen participar en la Primera Guerra Mundial.[20] Este aument de l'1,9% representa 399.000 civils adicionals en el número total.cita requerida

Sense contar les que més tart es varen perdre a mans de l'enemic, els otomans varen capturar 1.314 peces d'artilleria en la Primera Guerra Mundial (en la seua majoria peces en el ranc de 87 mm a 122 mm). La majoria eren peces russes, pero també hi havia algunes d'orige rumà, alemà i japonés. Els canons capturats constituïen una part significativa del total de l'artilleria otomana al final de la guerra.[21]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «The Treaty of Alliance Between Germany and Turkey (2 August 1914)» (en anglés). Archivat des d'el original, el 16 de novembre 2001. Consultat el 9 de decembre 2022.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Middle Eastern theatre of World War I facts» (en anglés). Kiddle encyclopedia. Consultat el 12 de novembre de 2018.
  3. ↑ Hinterhoff, Marshall Cavendish. Illustrated Encyclopedia (en anglés), p. 499-503.
  4. ↑ (1920) The Encyclopedia Americana (en anglés), p. 403.
  5. ↑ 5,0 5,1 Popplewell, 1995.
  6. ↑ 6,0 6,1 «The Middle East during World War One» (en anglés). BBC. Consultat el 12 de novembre de 2018.
  7. ↑ Sunga, Lyal (1992). Individual Responsibility in International Law for Serious Human Rights Violations (en anglés), Dordrecht: Martinus Nijhoff Publishers. ISBN 0-7923-1453-0.
  8. ↑ Bernhardsson, Magnus (2005). Reclaiming a Plundered Past: archaeology and nation building in modern Iraq (en anglés), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-2927-9629-4.
  9. ↑ Erickson 2001a, p. 94.
  10. ↑ Hart, Peter. "La Gran Guerra: una història de combat de la Primera Guerra Mundial". Oxford University Press, 2013. Pàgina 409.
  11. ↑ Tucker, Spencer. World War 1: The Definitive Encyclopedia and Document Collection, ABC-CLIO, p. 1079.
  12. ↑ Edward J. Erickson. "Ottoman Army Effectiveness in World War I: A Comparative Study". Routledge, 2007. Pàgina 166.
  13. ↑ Mehmet Beşikçi Ottoman mobilization of manpower in the First World War: Leiden; Boston: Brill, 2012. ISBN 90-04-22520-X pp. 113-114.
  14. ↑ "Military Casualties-World War-Estimated," Statistics Branch, GS, War Department, 25 de febrer de 1924; citat en World War I: People, Politics, and Power, publicat per Britannica Educational Publishing (2010) Pàgina 219.
  15. ↑ Ordered to Die: A History of the Ottoman Army in the First World War, by Huseyin (FRW) Kivrikoglu, Edward J. Erickson, Page 211.
  16. ↑ Erickson 2001, p. 240
  17. ↑ T. J. Mitchell i G.M. Smith. "Medical Services: Casualties and Medical Statistics of the Great War". De la "Història oficial de la Gran Guerra". Pàgina 15.
  18. ↑ James L.Gelvin "The Israel-Palestine Conflict: Cent anys de guerra" Editorial: Cambridge University Press ISBN 978-0-521-61804-5 Pàgina 77
  19. ↑ Stanford Jay Shaw, Ezel Kural Shaw, "History of the Ottoman Empire and Modern Turkey", Cambridge University page 239-241
  20. ↑ Kamer Kasim, Ermeni Arastirmalari, Sayı 16-17, 2005, page 205.
  21. ↑ Erickson 2001, p. 234

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Popplewell, Richard J. Intelligence and Imperial Defence: British Intelligence and the Defence of the Indian Empire 1904–1924 (en anglès). Psychology Press, 1995. ISBN 0-7146-4580-X. (anglés)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Front_de_l%27Orient_Pròxim_(Primera_Guerra_Mundial)&oldid=728741»