Fòsfor
El fòsfor[1] és un element químic de número atómico 15 i símbol P. El nom prové del grec φώς [fos] ‘llum’ i φόρος [fòrums] ‘portador’. És un no metal multivalente pertanyent al grup del nitrogen (Grup 15 (VA): nitrogenoideos) que es troba en la naturalea combinat en fosfat inorgànics i en organismes vius pero mai en estat fonamental. És molt reactiu i es oxida espontàneament en contacte en l'oxigen atmosfèric emetent llum.

És un cicle sedimentari, el seu reservorio és la corfa terrestre. L'element s'acopla en roques fosfatadas i a mida que estes són erosionades es van lliberant composts fosfatados cap al sol i l'aigua. Despuix són absorbits per les plantes, a través de les raïls, incorporant-se als components vius del sistema, a mida que passen pels distints nivells tróficos. Una volta que els organismes (plantes o animals) moren, es descomponen i es llibera el fòsfor contingut en la matèria orgànica.
Característiques principals
- El fòsfor és un component essencial dels organismes del mig ambient
- És el segon mineral més abundant en el cos humà.[2]
- Forma partix dels àcit nucleicos (ADN i ARN).
- Forma part dels ossos i dents dels animals.
- El fòsfor és fins a un 1 % en massa d'animals i un 0,2 % en massa de plantes
- El fòsfor comú és un sòlit.
- De color blanc, pero pur és incoloro.
- Una característica olor desagradable.
- És un no metal.
- Emet llum per fosforescència.
Existixen vàries formes alotrópicas del fòsfor, sent les més comuns el fòsfor blanc i el roig;[3] abdós formen estructures tetraèdriques de quatre àtoms. El fòsfor blanc, extremadament tòxic i inflamable presenta dos formes, alfa i beta, en una temperatura de transició de −3,8 °C; expost a la llum solar o a la calor (300 °C) es transforma en fòsfor roig en reacció exotèrmica. Est és més estable i menys volàtil i tòxic que el blanc i és el que es troba normalment en els laboratoris i en el que es fabriquen les cerillas. El fòsfor negre presenta una estructura similar al grafit i conduïx l'electricitat, és més dens que els atres dos estats i no s'inflama.[4]
Alótropos
- Artícul principal → Alótropos del fòsfor.
El fòsfor té varis alótropos que presenten propietats sorprenentment diverses.[3] Els dos alótropos més comuns són el fòsfor blanc i el fòsfor roig.[4]
Des de la perspectiva de les aplicacions i la lliteratura química, la forma més important de fòsfor elemental és el fòsfor blanc, a sovint abreviat com WP. És un sòlit ceroso bla que consta de P molècules tetraèdriques, en les que cada àtom està unit als atres tres àtoms per un enllaç senzill. Esta molècula P el tetraedre també està present en fòsfor líquit i gaseós fins a la temperatura de 800 °C (1470 °F) quan comença a descompondre's en P.[5] El fòsfor blanc existix en dos formes cristalines: α (alfa) i β (beta). A temperatura ambient, la forma α és estable. És més comú, té una estructura cristalina cúbica i, a 195,2 K (-78,0 °C), es transforma en forma β, que té una estructura cristalina hexagonal. Estes formes diferixen en térmens de les orientacions relatives del component tetraèdric P.[6][7]
El fòsfor blanc és el menys estable, el més reactiu, el més volàtil, el menys dens i el més tòxic dels alótropos. El fòsfor blanc es transforma gradualment en f ósforo roig. Esta transformació s'accelera en la llum i la calor, i les mostres de fòsfor blanc casi sempre contenen una miqueta de fòsfor roig i, en conseqüència, semblen grogues. Per esta raó, el fòsfor blanc envellit o impuro (per eixemple, el de grau d'armes, no el de laboratori) també es diu fòsfor groc. Quan s'expon a l'oxigen, el fòsfor blanc lluïx en l'obscuritat en un tènue matís vert i blau. És altament inflamable i pirofórico (autoinflamable) en contacte en l'aire. Per el seu piroforicidad, el fòsfor blanc s'utilisa com a aditiu en el napalm. L'olor de la combustió d'esta forma té una característica olor a all, i les mostres solen estar recobertes de "pentóxido de fòsfor" blanc, que consistix en P tetraedres en oxigen insertat entre els àtoms de fòsfor i en els seus vèrtiços. El fòsfor blanc és insoluble en aigua pero soluble en disulfur de carbono.[8]
El fòsfor roig té una estructura polimèrica. Pot vore's com un derivat de P en el que es trenca un enllaç PP i es forma un enllaç adicional en el tetraedre veí donant com resultat una estructura en forma de cadena. El fòsfor roig es pot formar calfant el fòsfor blanc a 250 °C (482 °F) o exponent el fòsfor blanc a la llum solar.[9] El fòsfor despuix d'este tractament és amorfo. Despuix de calfar-ho més, este material cristaliza. En este sentit, el fòsfor roig no és un alótropo, sino una fase intermija entre el fòsfor blanc i violeta, i la majoria de les seues propietats tenen un ranc de valors. Per eixemple, el fòsfor roig lluent recent preparat és altament reactiu i s'encén a aproximadament 300 °C (572 °F),[10] encara que és més estable que el fòsfor blanc, que s'encén a uns 30 °C (86 °F).[11] Despuix d'un calfament o almagasenament prolongat, el color s'enfosquix (consulte les images del quadro d'informació); el producte resultant és més estable i no s'encén espontàneament en l'aire.[12]
El fòsfor violeta és una forma de fòsfor que es pot produir per mig del recocido de fòsfor roig durant un dia per damunt de 550 °C. En 1865, Hittorf va descobrir que quan el fòsfor es recristalizaba a partir del plom fos, s'obtenia una forma roja / violeta. Per lo tant, esta forma a voltes es coneix com "fòsfor de Hittorf" (o fòsfor violeta o α-metàlic).[13]
El fòsfor negre és el alótropo menys reactiu i la forma termodinámicamente estable per baix de 550 °C (1022 °F). També es coneix com a fòsfor β-metàlic i té una estructura alguna cosa pareguda a la del grafit.[14][15] S'obté calfant fòsfor blanc a altes pressions (al voltant de 12 000 atmòsfera estàndar o 1,2 GPa). També es pot produir en condicions ambientals utilisant sales metàliques, per eixemple, mercuri, com a catalisadors.[16] En apariència, propietats i estructura, s'assembla al grafit, és negre i escamoso, un conductor d'electricitat i té làmines arrugades d'àtoms enllaçats.[17]
Una atra forma, el fòsfor escarlata, s'obté deixant que una solució de fòsfor blanc en disulfur de carbono s'evapore a la llum del sol.[13]
Quimioluminiscencia
Quan es va aïllar per primera volta, es va observar que la lluentor verda que emanava del fòsfor blanc persistia durant un temps en un flasco tapat, pero despuix cessava. Robert Boyle en la década de 1680 ho va atribuir a el "carpiment" de l'aire. En realitat, es tracta del consum d'oxigen. En el XVIII, se sabia que en oxigen pur, el fòsfor no lluïx en absolut;[18] només hi ha un ranc de pressió parcial en el que sí ho fa. Es pot aplicar calor per a impulsar la reacció a pressions més altes.[19]
En 1974, la resplandor va ser explicada per R. J. van Zee i A. O. Khan.[20][21] En la superfície del fòsfor sòlit (o líquit) es produïx una reacció en l'oxigen, formant les molècules de vida curta HPO i P que emeten llum visible. La reacció és llenta i només es requerix una cantitat molt menuda dels productes intermijos per a produir la lluminiscència, d'ahí el temps prolongat que la lluentor continua en un flasco tapat.
Des del seu descobriment, els térmens fòsfor i fosforescència es varen utilisar de forma general per a descriure substàncies que lluïxen en l'obscuritat sense cremar-se. Encara que el terme fosforescència deriva del fòsfor, la reacció que dona al fòsfor la seua lluentor es diu pròpiament quimioluminiscencia (r esplandor per una reacció química en fret), no fosforescència (reemissió de la llum que prèviament va caure sobre una substància i la va excitar).[22]
Isòtops
- Artícul principal → Anex:Isòtops de fòsfor.
Hi ha 23 isòtops coneguts, des de 25P a el 47P.[23] Sol 31P és estable i, per lo tant, està present en una abundància del 100 %. L'espin nuclear mig sancer i l'alta abundància de <sup>31</sup>P fan que l'espectroscòpia de RMN de fòsfor-31 siga una ferramenta analítica molt útil en estudis de mostres que contenen fòsfor.
Dos isòtops radiactius de fòsfor tenen vides miges adequades per a experiments científics biològics. Estos són:
- 32P, a beta-emitter (1.71 MeV) en una vida mija de 14,3 dies, que s'utilisa de forma habitual en els laboratoris de ciències biològiques, principalment per a produir sondes d'ADN i ARN radiomarcadas, per eixemple, per al seu us en transferències Northern o Southern.
- 33P, un emissor beta (0,25 MeV) en una vida mija de 25,4 dies. S'utilisa en laboratoris de ciències de la vida en aplicacions en les que les emissions beta de menor energia són ventajoses, com la seqüenciació d'ADN.
Les partícules beta d'alta energia de 32P penetren en la pell i en la còrnea i qualsevol 32P ingerit, inhalat o absorbit s'incorpora fàcilment als ossos i als àcits nucleicos. Per estes raons, l'Administració de Seguritat i Salut Ocupacional dels Estats Units i atres institucions similars d'atres països desenrollats exigixen que el personal que treballe en 32P duga bates de laboratori, guants desechables i ulleres de seguritat per a protegir els ulls, i que evite treballar directament sobre contenidors oberts. També és necessari el control de la contaminació personal, de la roba i de les superfícies. La protecció radiològica requerix una consideració especial. L'alta energia de les partícules beta dona lloc a l'emissió secundària de rajos X a través de Bremsstrahlung (radiació de frenat) en materials de blindage densos com el plom. Per lo tant, la radiació deu protegir-se en materials de baixa densitat com l'acrílic o un atre plàstic, l'aigua o (quan no es requerix transparència), inclús la fusta.[24]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Lamberg-Allardt, Christel J.; Calvo, Mona S.(1 de noviembre de 2015).«Phosphorus».Advances in Nutrition.6(6): 860–862.ISSN 2161-8313.doi:10.3945/an.115.008516.Consultat el 30 de marzo de 2019.(en en)
- ↑ 3,0 3,1 A. Holleman (1985). «XV 2.1.3», Lehrbuch der Anorganischen Chemie, 33rd edició, de Gruyter. ISBN 3-11-012641-9.
- ↑ 4,0 4,1 Abundance. ptable.com
- ↑ Simon, Arndt; Borrmann, Horst; Horakh, Jörg(1997).«On the Polymorphism of White Phosphorus».Chemische Berichte.130(9): 1235–1240.
- ↑ Welford C. Roberts (1992-06-16). Drinking Water Health Advisory: Munitions, illustrated edició, CRC Press, 1992, p. 399. ISBN 0873717546.
- ↑ Marie-Thérèse Averbuch-Pouchot (1996). Topics in Phosphate Chemistry, World Scientific, 1996, p. 3. ISBN 9810226349.
- ↑ Greenwood, N. N.; & Earnshaw, A. (1997). Chemistry of the Elements (2nd Edn.), Oxford:Butterworth-Heinemann. ISBN 0-7506-3365-4.
- ↑ Parkes & Mellor 1939
- ↑ (2001) Inorganic chemistry, Academic Press, pp. 683–684, 689. ISBN 978-0-12-352651-9. Consultat el 2011-11-19.
- ↑ [[#CITEREFParkesMello r1939|Parkes & Mello r 1939]]
- ↑ Hammond, C. R. (2000). The Elements, in Handbook of Chemistry and Physics, 81st edició, CRC press. ISBN 0-8493-0481-4.
- ↑ 13,0 13,1 Berger, L. I. (1996). Semiconductor materials, CRC Press, p. 84. ISBN 0-8493-8912-7.
- ↑ A. Brown(1965).«Refinement of the crystal structure of black phosphorus».Acta Crystallogr.19(4): 684–685.doi:10.1107/S0365110X65004140.
- ↑ Cartz, L.(1979).«Effect of pressure on bonding in black phosphorus».Journal of Chemical Physics.71(4): 1718–1721.doi:10.1063/1.438523.
- ↑ Lange, Stefan(2007).«Au3SnP7Black Phosphorus: An Easy Access to Black Phosphorus».[[Inorg. Che m.]].46(10): 4028–35.doi:10.1021/ic062192q.
- ↑ Robert Engel (2003-12-18). Synthesis of Carbon-Phosphorus Bonds, 2 edició, CRC Press, 2003, p. 11. ISBN 0203998243.
- ↑ «Premio Nobel de Química 1956 - Discurso de presentación del profesor A. Ölander (miembro del comité)». Consultat el 2009-05-05.
- ↑ «Phosphorus Topics page, at Lateral Science». Archivat des de l'original, el 2009-02-21. Consultat el 2009-05-05.
- ↑ Emsley, John (2000). The Shocking History of Phosphorus, London: Macmillan. ISBN 0-330-39005-8.
- ↑ Vanzee, Richard J.; Khan, Ahsan U.(1976).«La fosforescencia del fósforo».The Journal of Physical Chemistry.80(20): 2240-2242.
- ↑ Michael A. Sommers (2007-08-15). Phosphorus, The Rosen Publishing Group, 2007, p. 25. ISBN 978-1404219601.
- ↑ Neufcourt, L.; Cao, Y.; Nazarewicz, W.; Olsen, E.(2019).«Neutron drip line in the Ca region from Bayesian model averaging».Physical Review Letters.122(6): 062502–1–062502–6.
- ↑ «Fósforo-32». Departamento de Seguridad Laboral y Salud Ambiental de la Universidad de Michigan. Archivat des de l'original, el 2016-05-28. Consultat el 2010-11-18.