Fòsfor negre
El fòsfor negre és un dels alótropos del fòsfor. Va ser preparat per primera volta per P. W. Bridgman en tractar el fòsfor blanc a elevades pressions (13 000 kg/cm³) a 200 °C. És la forma més estable; és conductor de l'electricitat. El fòsfor en estat de vapor presenta molècules tetraatómicas P4, en una estructura tetraèdrica. L'estructura consta de capes dobles, en a on cada àtom de P es troba enllaçat en 3 veïns. La distància entre els àtoms de P de la mateixa capa és de 2.33 Å, mentres que la distància entre els àtoms de P de capes successives és de 3.59 Å.

Per damunt de 1000 °C es troba ya parcialment disociado en molècules diatómicas. El fòsfor en estat líquit s'obté tant com per condensació del vapor com per fusió de qualsevol de les seues formes sòlides.
El fòsfor negre té un gran potencial com a semiconductor per a aplicacions electròniques. Encara que ya s'han trobat atres nanomateriales en propietats similars com el grafeno blanc.
El fòsfor negre és un equivalent casi idèntic al grafeno i un candidat excelent per a donar vida a una nova era de components electrònics. Com el grafeno, el seu major problema és conseguir processar la matèria primera per a obtindre làmines a escala nanométricas. Alvanços d'investigadors del Trinity College de Dublín va proporcionar un nou método de fabricació de fòsfor negre que assegura la creació de grans cantitats, controlant el tamany de les capes. D'esta manera es poden formar materials per a crear sensors de gas o reforçar materials. Este nou método solta el material en un solvent líquit, que despuix d'açò és bombardejat en ones acústiques que fan vibrar el material, desapegant les capes. Un punt negatiu del fòsfor negre és que estes capes es degraden ràpidament en contacte en aigua o oxigen. Per este motiu el fòsfor negre pot ser millor que el grafeno en moltes aplicacions, gràcies a una major brecha energètica del material que favorix la creació de dispositius elèctrics.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fósforo negro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.