L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Evangelio de Lucas

El Evangeli de Lucas, abreviat Lc, és el tercer i més extens dels quatre evangelios canònics del Nou Testament bíblic. Relata la vida de Jesús de Nazaret, centrant-se especialment en el seu naiximent, ministeri públic, mort, resurrecció i termina en el relat del seu ascensió. El propòsit de Lucas, en escriure una història de la vida, mort i resurrecció de Jesucristo, era que les persones fòra de la fe i cultura judeua pogueren entendre el mensage de salvació. En grec el seu títul s'escriu Κατά Λουκᾶν εὐαγγέλιον [katá loukán euanguélion].

Evangeli de Lucas
Final del Evangeli de Lucas en el Còdex alejandrino, d'el V, el tercer més antic conegut (sent els anteriors el Còdex sinaítico i el Còdex vaticà).

Finalitat

El seu evangeli té una finalitat pastoral: la seua intenció és la aprofundiment de la fe, mostrant a Crist com el salvador dels hòmens, resaltant el seu esperit de misericòrdia.

Gènero

Encara que el evangeli es considera en sí un gènero lliterari, l'opus lucanum (‘obra de Lucas’) pugues també emmarcar-se, per lo que ell mateixa diu, dins de l'historiografia helenística.[1] Lo que du a pensar aixina és la presentació que l'autor fa en el pròlec:

  • Ha investigat (παρακολουθέω).
  • Els fets (πράγματα).
  • Pretén fer una narració (διήγησις); no parla, com Marcos, (εὒαγγέλιον).
  • La crítica de la redacció nota que, quan corrig a Marcos, freqüentment no és solament per millorar el grec, sino per a acostar més el text al gènero històric.
  • En alguns moments posa una datació sincrónica, com a l'inici del Evangeli (Lc 1, 5), a l'inici del capítul 2 i a l'inici del capítul 3. Açò és una convenció historiográfica que Lucas respecta.
  • Usa discursos en boca de personalitats importants per a explicar el contingut d'alguns fets (un atre recurs que s'usava en l'historiografia grecorromana).

Autoria

Tradició

Davant tot, la tradició ha sostingut unànimement que este Evangeli és solament la primera part d'una obra de dos volums, el segon dels quals serien els Fets dels Apòstols. Esta senya és acceptada casi unànimement pels estudiosos, ya que abdós obres estan dedicades a un mateix personage, un tal "Teófilo". L'autor dellibre dels Fets, ademés, fa en el seu pròlec referència a una obra precedent. S'ha subrallat ademés l'homogeneïtat d'estil i de pensament d'estos dos llibres.[2]

Encara que el evangeli es considera anònim perque no està firmat, tradicionalment s'ha atribuït a Lucas, el «mege volgut» al que aludix Pablo de Tarso («sant Pablo») en el seu Epístola als colosenses. Adolf von Harnack va buscar confirmar que es tractava del mateix Lucas analisant el vocabulari de l'escrit i mostrant que, dels atres evangelios, est era el que tenia més térmens mèdics.[3]

Segons la tradició, encara que Lucas mai va conéixer a Jesús, despuix de la seua conversió al cristianisme, va ser discípul de Pablo de Tarso, a lo que s'atribuïx que en alguns moments dels Fets dels apòstols, també de la seua ploma, parle en primera persona plural durant alguns dels viages d'est. Ademés, alguns postulen contactes en Pedro i Marcos,[4] aixina com en Maria (mare de Jesús).[4] El contacte en María li hauria permés narrar en el seu evangeli numerosos fets de l'infància de Jesús.

Posades en dubte

No va ser fins al XX que varen escomençar a plantejar-se els dubtes sobre la senya de la tradició. L'atribució a Lucas presenta problemes, sobretot per la diferent visió de Pablo i de les seues iglésies que presenta este evangeli sobre les epístoles paulinas.[2]

De lo que el propi autor afirma en el seu pròlec pot deduir-se que no va conéixer personalment a Jesús,[2] puix, segons el seu propi testimoni, va ser escrit despuix d'haver «investigat diligentment tot des dels seus orígens» consultant en «testics oculars i servidors de la paraula». Tampoc és provable que siga habitant d'Israel, ya que els seus coneiximents sobre la geografia d'esta regió i sobre les costums judeues són molt generals i a voltes equivocats.[2]

L'erudit bíblic cuáquero Henry Cadbury (1883-1974) va estudiar l'afirmació del Cànon de Muratori sobre l'autoria d'esta obra.[5]

Per a entendre cóm es pot haver aplegat a allí, va buscar entendre el context d'el II Aixina que descobrix que en eixe temps, quan s'està formant el cànon, es donen dos fenomens particulars: per un costat es tendix a atribuir els texts sagrats a personages en autoritat (com a Pedro, a Pablo, a Bernabé...), i per un atre costat la tradició s'incrementa a partir de les senyes existents en els texts (per eixemple, si Pablo parla de «Lucas el mege», si trobem un personage que es diu Lucas direm que és mèdic).

  • Cadbury aplega a la conclusió de que el Cànon de Muratori no té valor històric, puix lo que diu de que «no va vore personalment en carn a Crist», és perque ho va prendre del pròlec del Evangeli; quan diu que va anar en Pablo és perque li l'atribuïx de la secció «nosatres» de Fets dels Apòstols, i la senya que va ser mèdic ho trauria d'algunes cartes de Pablo. La teoria de Cadbury és sugestiva, pero un punt dèbil de la teoria és, sense dubte, lo que afirma J. M. Cregau: «Lucas no és una personalitat prominent en l'época apostólica... Si el Evangeli i els Fets dels Apòstols no hagueren primer passat baix el seu nom, no hi ha raó òbvia per la quala tradició deuria haver-els atribuït a ell».[6]

Per un atre costat el mateix Cadbury admet que la seua proposta de cóm es va aplegar a afirmar que el companyer de Pablo en la secció "nosatres" de Fets era elucas de Colosenses és solament una conjectura.[7]

Actualitat

Hui en dia, encara que en moltes excepcions, més estudiosos solen admetre que hi haguera una tradició primitiva bàsicament històrica que afirmara que Lucas, un siri d'Antioquía, influenciat per Pablo, anara l'autor; també formaria part d'esta tradició que va escriure la seua obra en Acaya i que va morir en Beòcia o en Tebas (Grècia). Esta tradició bàsica s'hauria desenrollat posteriorment basant-se en lo que el propi autor afirma en el seu pròlec o Pablo en les seues cartes: que no va conéixer personalment a Jesús,[2] puix, segons el seu propi testimoni, va ser escrit despuix d'haver «investigat diligentment tot des dels seus orígens» consultant en «testics oculars i servidors de la paraula». Que va viajar un temps en Pablo (puix en els Fets hi ha una secció quan parla de "nosatres"), que va ser mèdic (com diu Pablo en la carta als Colosenses d'un talucas), etc. El fet de que els seus coneiximents sobre la geografia de Judea i sobre les costums judeues siga molt genèric i a voltes equivocat, reforça l'opinió de que no procedia d'eixa regió.[2]

Datació

Arguments per a una datació tardana

La majoria dels autors situen la composició d'este evangeli en la década dels 80 d. C., degut a que suponen que Lc 21, a on es descriu la destrucció del Temple de Jerusalem, ocorreguda l'any 70, és una narració post eventum; és dir, que Lucas estaria posant en boca de Jesús una profecia que ya s'havia complit. Aixina, referint-se al temple Jesús diu: «aplegaran dies en que no quedarà pedra sobre pedra que no siga derruïda» i, responent a la pregunta de quàn succeiria respon: «Quan sentiu parlar de guerres i revolucions, no vos aterréis; perque és necessari que succeïxquen primer estes coses, pero el fi no és immediat» i «S'alçarà nació contra nació i regne contra regne». Una minoria d'erudits sosté que este evangeli va ser escrit a finals del primer sigle o a principis del segon, argumentant que el seu autor va prendre elements de l'obra de Flavio Josefo Antiguetats dels judeus, per lo que no pot ser anterior a dita obra, terminada cap a l'any 93 o 94. [8]La majoria d'erudits rebuja esta idea. [9]

Les datacions més tardanes tenen que explicar vàries senyes que semblen sugerir una datació anterior: cita requerida

  • La presència d'este evangeli en el papir P75 (cap a l'any 200) i la menció del evangeli de Lucas que fan Ireneo de Lió i el fragment muratoriano cap a l'any 180 és estranya si fòra de finals d'el I; és poc temps per a haver-se difòs tant.
  • La conclusió abrupta dels Fets dels Apòstols, segona part de l'obra, a on, contràriament a lo que s'esperaria, no es narra la mort de Pablo, semblaria indicar que Pablo no hauria mort aun cuando es va compondre. Pablo va morir baix Nerón cap a l'any 64. No obstant els qui sostenen la datació tardana expliquen que Lucas este final abrupte és solament aparent, puix Lucas voldria demostrar que el Evangeli va aplegar fins als confines de la terra, i açò ho conseguix quan Pablo aplega a Roma. De modo que, encara que Pablo haguera mort, Lucas hauria escrit este final.
  • La secció "nosatres" dels fets: Si Lucas va viajar en Pablo, en els anys 50, no va poder sobreviure massa temps a l'apòstol.
  • Sembla que Lucas no coneix les cartes de Pablo, ya esteses a finals d'el I (com atesta la segona epístola de Pedro), puix si fora aixina no donaria senyes que contrasten en estes.

Arguments per a una datació primerenca

Els qui posen la composició d'este evangeli molt abans (Vf. Robert Lisle Lindsey; David Flusser; J. B. Orchand; B. Reicke; J. A. T. Robinson) es basen en els següents arguments:

 
Ilustració bizantina d'el X: Lucas escrivint el seu evangeli.

1. Alguns autors (C. C. Torrey; C. H. Dodd) exponen que Lucas 21 no dona cap detall històric de la destrucció de Jerusalem, sino que pren totes les imàgens del Antic Testament (Jeremías 21; Zacarías 12; 14; Esdras 9; Salm 79; Ezequiel 40–48; etc.). Aixina, en alguns d'estos passages citats, també es diu:

  • «Judá serà sitiada, lo mateix que Jerusalem, i totes les nacions de la terra es juntaran contra ella» (Llibre de Zacarías, 12).
  • «Perque yo reuniré a totes les nacions per a combatre contra Jerusalem. La ciutat serà presa, les cases seran saquejades i violades les dònes» (Llibre de Zacarías, 14). També Ezequiel, en el context de la pren de Jerusalem per Nabucodonosor II, descriu Jerusalem sitiada (cap. 24) i el seu pren (cap. 33), aportant descripcions que varen poder haver segut preses per Lucas. En esta mateixa llínea argumental, es diu que de tractar-se d'una profecia post eventum podria haver-se enriquit la descripció aludint, per eixemple, al fòc, puix el Temple va ser incendiat.

2. La destrucció de Jerusalem i del seu temple és profetizada en Daniel 9:26: «... es llevarà la vida a un ungido i no li quedarà res i el poble d'un príncip que ha de vindre destruirà la ciutat i el santuari».

3. Atres personages, com Jesús, el fill d'Ananías, també varen predir la destrucció del temple, segons Flavio Josefo en el seu Guerra dels judeus VI, 300-309.

4. Ni el Evangeli de Lucas ni els Fets dels Apòstols mencionen el compliment d'esta profecia, lo que supon un indici de que el Temple no havia segut destruït en el moment d'escriure's, especialment si es considera que en les profecies post eventum es descriu el seu compliment, com en Juan 21:18–19 (profecia post eventum sobre la mort de Pedro) i en Fets 11:28 (provable profecia post eventum d'un periodo de fam que va ocórrer en Claudio).

5. Les recomanacions de Jesús de fugir a les montanyes de Judea no varen ser seguides, puix els cristians de Jerusalem varen fugir a Transjordania.

6. Els Fets dels Apòstols, del mateix autor i presentat en el pròlec com a segona part del Evangeli de Lucas, finalisa en Pablo somés a arrest domiciliari en Roma, lo que va ocórrer l'any 62. Per això, és llògic pensar que Fets va ser escrit cap a eixe any i, ya que es va escriure com a segona part de l'evangeli de Lucas, est tindria que haver segut escrit algun temps abans, potser a finals dels anys 50 o inicis dels 60. Este argument cobra més força quan es considera que una tercera part de Fets narra l'arrest i procés de Pablo, lo que fa més estrany encara el que no es narre la seua mort si ya haguera ocorregut.

7. En el capítul 8 de la Segona epístola de Pablo als Corintios, escrita en un arc que oscila entre l'any 54 i l'any 57, s'aludix a que Pablo va enviar a Corinto a Tito i «al germà, el renom del qual a causa de l'evangeli s'ha estés per totes les iglésies» i que «va ser designat per elecció de totes les iglésies com a companyer del nostre viage». Alguns erudits com Julián Carrón Pérez i José Miguel García Pérez, pertanyents a l'escola exegética de Madrit, en el seu llibre Quàn varen ser escrits els Evangelis, interpreten que el «germà» que va acompanyar a Tito, famós per la seua proclamació del Evangeli, va ser Lucas i que la proclamació del Evangeli sol podia realisar-se duent en si un llibre que continguera el Evangeli.[10]

Argument sobre l'orige arameo de Lucas

Encara que el consens sobre l'orige grec del Evangeli de Lucas és ampli, Anderson considera tindre suficients arguments per a afirmar que l'obra va ser escrita originalment en arameo, abans de l'any 70, i va ser dirigida a Teófilo ben Anás, sum sacerdot (saduceo) entre els anys 37-42 d. C., cunyat de Caifás.[11]

Anderson resalta certes senyes internes que apunten cap a la direcció de que el destinatari no podia ser un gentil, sino que devia ser un piadós judeu: evidencia que en l'obra es presuponen coneiximents alvançats del judaisme (per eixemple, els canvis de tandes dels sacerdots [Lc 1:8-9]), s'emfatisen algunes profecies del Antic Testament i es presenta a Jesús i a quants li seguixen com a piadosos i devots practicants de la Llei de Moisés. El fet de que el grec de Lucas siga més clàssic que el dels atres evangelios, sempre en opinió d'Anderson, no seria un obstàcul per a esta teoria, puix també el grec de l'historiador Flavio Josefo era molt bo (més que el de Lucas) i, no obstant, Josefo mateixa va declarar en els seus escrits que l'idioma original de la seua obra va ser l'hebreu (Antíquitates, prefacio). A estes consideracions s'afig que, en opinió d'alguns científics, el fragment 4Q246, escrit en arameo abans de l'any 70 d. C., seria una cita del Evangeli segons sant Lucas (Lc 1, 32-33. 35), convertint-se aixina en el testimoni més antic del Nou Testament i una prova de que la llengua original del Evangeli va ser el arameo. Cal dir, no obstant, que esta opinió no és seguida entre els estudiosos de Lucas, i que pràcticament no es troba reflectida en la lliteratura científica actual sobre el tercer Evangeli.

Autenticitat d'alguns texts

Lc 1, 5 - 2, 52

Esta secció de l'evangeli conté una série de característiques que ho diferencien del restant de l'obra.[12] Per un costat el grec usat per l'autor és molt més semitizante que en el restant del opus lucanum, especialment en els càntics (Vg. en lloc de "força salvadora" usa l'expressió "banya de salvació"). Tota l'obra lucana té semitismes (és opinió corrent que l'autor està imitant el grec de la Bíblia dels Setanta), pero en esta part són molt més abundants. Per un atre costat hi ha molts personages que apareixen en estos capítuls que no tornaran a vore's (Zacarías, Isabel, Simeón, Ana). El Juan anunciat i naixcut en el capítul 1 no sembla que tinga res a vore en el que es presenta a partir del capítul 3 (vore, per eixemple, quan en 7, 19 mana mensagers a preguntar Jesús sobre la seua identitat). També hi ha alguns temes teològics tractats en estos dos primers capítuls que no semblen tindre la mateixa llínea (o simplement no es presenten) en el restant de l'evangeli: l'Esperit Sant, els àngels (solament apareixerà un en 22, 43, i és comunament acceptat que eixe versícul no és lucano). Per últim, a l'inici del capítul 3 trobem una llarga i precisa referència cronològica, modo en el que solia escomençar el gènero històric grecorromano. Semblaria, en efecte, i seria molt llògic que despuix del pròlec (1, 1-4) deuria vindre en seguida 3, 1. A estes constatació es poden donar, bàsicament, dos solucions:

Per eixemple Julius Wellhausen[13] considera que és un midrash judeocristià insertat posteriorment a l'obra lucana. Ademés sembla que sant Efrén, en el seu comentari al Diatessaron, no ho contempla.[14]

També Hans Conzelmann[15] aplega a la conclusió de que l'idea principal de la teologia lucana consistix en la divisió de l'història en tres temps: d'Israel, de Jesús i de l'Iglésia. Segons esta intuïció considera que Lc 1-2 trenca en esta idea lucana, puix unix el temps d'Israel en el de Jesús. Conzelmann va ser molt criticat per centrar-se massa en un passage (en este cas Lc 16, 16) oblidant el restant. L'obra de Conzelmann va donar peu a una série d'investigacions sobre els evangelios de l'infància lucanos. Paúl S. Minnear[16] demostra que en varis llocs Lucas atribuïx a Juan el paper de precursor, que és cridat "més que un profeta" i que és posat a l'inici de la vida pública de Jesús. D'esta manera és palés que Lucas no pretén dividir tant a Juan i a Jesús com Conzelmann supondria. Molts uns atres des de llavors creuen que Lc 1, 5 - 2, 52 són del mateix autor que el restant de l'obra; que, a pesar de les diferències, hi ha una unitat fonamental en ellenguage que usa l'autor. Esta hipòtesis és sostinguda, per eixemple, per Plummer,[17] von Harnack, Cadbury. En apoyo d'esta teoria està el fet que de les 62 paraules més freqüents usades en el restant de l'obra, 46 apareixen també en esta secció. Per a justificar l'increment de semitismes consideren que provablement l'autor va usar fonts de Palestina que va canviar poc (siga del círcul de la família de Jesús, siga de l'Iglésia primitiva), o tal volta que va voler imitar més fortament l'estil de la Septuaginta. El fet de que en 3, 1 sembla escomençar el Evangeli s'explicaria perque, encara que l'autor seria el mateix, provablement ho hauria afegit anys més tarde (inclús despuix d'haver terminat els Fets dels Apòstols, obra en la que, de fet, esta secció és molt afí sobre la temàtica). Uns atres, com Raymond Edward Brown[18] i Joseph Augustine Fitzmyer, S. I., han sugerit que este passage haja segut afegit posteriorment pel mateix autor. D'esta manera es dona raó del canvi d'estil, dels varis finals i principis que existixen en el text, etc., sense renunciar a la prou provada autoria lucana.

Lc 22, 23-45

Est és el text que descriu quan Jesús sua gotes de sanc i és confortado per un àngel en Getsemaní. El problema en este passage es presenta únicament per la crítica externa: falta en importants manuscrits, entre ells, segons sembla, en el Papir 69, i certament en la primera revisió del Codex Sinaiticus, el Vaticanus, en el Washingtoniano, en vàries versions i alguns pares de l'Iglésia.[19] L'explicació tradicional d'estes omissions en tan importants i diversos volums és que hauria segut eliminat "per els qui sentien que la narració de Jesús abrumar per la debilitat humana era incompatible en la seua compartir la divina omnipotencia del Pare".[20]

No obstant hui en dia hi ha prou consens (i aixina ho va vore el consell interconfesional de The Greek New Testament en la seua quarta edició) en que és més provable que estos dos versículs "hagen segut afegits a partir d'una font molt primitiva, siga oral, siga escrita, de tradicions extracanónicas concernents a la vida i passió de Crist".[21]

Contingut

El evangeli de Lucas aporta notícies que no apareixen en els demés evangelios, com per eixemple sobre els primers anys de la vida de Jesús. També conté prou detalls sobre la predicació de Jesús en les regions de Galea, Samaria, Judea i Perea. Per una atra part, conté una versió reduïda del cridat Sermón del mont, coneguda com Sermón de la planura. També són pròpies d'este evangeli un conjunt de paràboles: la del bon samaritano, la de la moneda perduda, la del fill pròdic, la del ric epulón i el pobre Lázaro, la paràbola del juge inicuo i la viuda importuna, i la del fariseo i el publicano. El seu relat de les aparicions de Jesús despuix de la resurrecció és particularment detallat, en particular l'aparició davant els cridats peregrins d'Emaús. Segons Jaroslav Pelikan, el evangeli de Lucas es dirigix fonamentalment a llectors cristians d'orige no judeu, com el Teófilo mencionat al principi. Un dels seus objectius, en opinió d'este historiador, seria demostrar davant les autoritats romanes, que ni Jesús ni els seus seguidors suponien una amenaça per al Imperi romà.[22]

Segons Anderson H,R, el evangeli de Lucas es dirigix a Teófilo ben Anás; sum sacerdot saduceo entre els anys 37 – 42 d. C., cunyat de Caifás, i per tant a una audiència saducea.[23]

Vore també

Referències

  1. ↑ W. C. Van Unnik (1973): «Once more, St. Luke’s prologue. Essays on the Gospel of Luke and Acts», artícul en anglés publicat en la revista Neotestamentica (Pretòria), 7, págs. 7-26; 1973.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Luis Fernando García-Viana (2002): «Evangeli segons Sant Lucas» (págs. 185-262) en ellibre Comentari al Nou Testament (de varis autors). Estella: Casa de la Bíblia, 2002. ISBN 978-84-8169-183-2.
  3. ↑ Robertson, A. T. (2003). Comentari al text grec del Nou Testament, Viladecavalls, Barcelona: Editorial Clie, p. 115. ISBN 978-84-8267-351-6. Consultat el 26 de febrer de 2015.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Evangelio segons Sant Lucas - Enciclopèdia catòlica». ec. aciprensa. com. Consultat el 2021-10-17.
  5. ↑ Cadbury, Henry Joel: «The tradition», capítul en el seu llibre Beginnings of christianity, vol. 2.
  6. ↑ Cregau, John Martin [1930]: The gospel according to St. Luke (págs. xiii-xiv). Londres: Macmillan, 1965.
  7. ↑ Cregau, John Martin [1930]: The gospel according to St. Luke (pág. 261). Londres: Macmillan, 1965.
  8. ↑ Exegete, The Amateur (2022-12-30). «Steve Mason: If Luke Didn’t Know Josephus…» (en en). The Amateur Exegete. Consultat el 2026-07-25.
  9. ↑ 'La relació entre Lucas i Josefo ha produït una abundant lliteratura, que ha intentat mostrar la dependència lliterària d'un respecte de l'atre. No crec que puga demostrar-se tal dependència', Marguerat, 'The First Christian Historian: writing the «Acts of the Apostles»', p. 79 (2002). Cambridge University Press.
  10. ↑ Pérez, Julián Carrón; Carrón, Julián; Pérez, José Miguel García (2001-04-10). Quàn varen ser escrits els Evangelios: El testimoni de sant Pablo (en es), Trobada. ISBN 978-84-7490-616-5. Consultat el 2021-10-17.
  11. ↑ Anderson H,R. (1997). Theofilus, a proposal, Evangelical Qartery Vol 69-3.
  12. ↑ J. HILLMANN, "Die Kindheitsgeschichte Jesu nach Lukas kritisch untersucht" en Jahbuch für protestantische Theologie 17 (1891).
  13. ↑ J. WELLHAUSEN, Dones Evangelium Lucae, Berlin 1904.
  14. ↑ F. C. Conybeare, "Ein Zeugnis Ephräems *über dones Fehlen von c. 1 und 2 im Texte dones Lukas", ZNW 3 (1902), pp. 192, 197
  15. ↑ CONZELMANN; Die Mitte der Zeit, 1954
  16. ↑ P. S. MINEAR, "Luke's use of Birth Stories" en Studies in Luke-Acts, NTS 10 (1963-1964), pp. 202-226.
  17. ↑ A. PLUMMER, The Gospel according to Saint Luke (ICC; Edimburgh, 1901)
  18. ↑ R. I. BROWN, The Birth of The Messiah. A commentary on the Infancy Narratives in the Gospels of Matthew and Luke, ABRL, Nova York 1993, pp. 240-241
  19. ↑ NESTLÉ-ALAND, Novum Testamentum Graece, Stuttgart 1979 (26.ª edició).
  20. ↑ B. M. METZGER, A Textual Commentary on the Greek New Testament, Deutsche Bibelgesellschaft, Stuttgart 1994, p. 151.
  21. ↑ Ibíd.
  22. ↑ Pelikan, Jaroslav (febrer de 2008). Història de la Bíblia, 1ª ed. edició, Barcelona: Kairós, pp. org/details/historiadelabibl0000peli/page/137137-138. ISBN 9788472456679.
  23. ↑ Anderson H,R. (1997). Theofilus, a proposal, Evangelical Qartery Vol 69-3, 1ª ed. edició.

Bibliografia

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Evangelio_de_Lucas&oldid=1529093»