Estret de Bass
El estret de Bass (en anglés: Bass Strait IPA /bæs/) és un estret marí que separa l'illa de Tasmania de la costa meridional d'Austràlia, estat de Victoria. El primer europeu que ho va descobrir va ser en 1798 el britànic Matthew Flinders, Plantilla:Fact que li va posar el nom del doctor de la nau, George Bass.
En les illes de l'estret de Bass viuen els únics aborigen supervivents de Tasmania, aquells que no varen ser exterminats durant la Guerra Negra.
A efectes de navegació marítima, l'Organisació Hidrogràfica Internacional ho considera un mar.
Geografia
[editar | editar còdic]L'estret de Bass té aproximadament 240 km d'ample en el seu punt més estret i una profunditat propenca als 50 metros. Va estar pràcticament sec durant l'última era glacial. En l'estret es troben vàries illas, entre elles illa King i illa Flinders conten en assentaments importants.
Illes
[editar | editar còdic]Hi ha més de 50 illes en l'estret de Bass, entre les que destaquen:
- En la secció occidental: illa King, illa Three Hummock, illa Hunter i illa Robbins.
- En la secció surest: el Grup Furneaux (illa Flinders, illa Cape Agranen i illa Clark) i més de 50 illes més menudes.
- En la secció noreste: Grup Kent (illa Deal i 3 illes menors), illa Hogan i illa Curtis.
Navegació
[editar | editar còdic]De la mateixa manera que el restant de les aigües que rodegen Tasmania, i per la seua escassa profunditat, l'estret és molt difícil de navegar. Molts barcos varen naufragar en el mateix durant el XIX. En 1848 es va construir un far en l'illa Deal per a guiar als bucs en la zona oriental de l'estret, pero no va haver senyalisació en l'entrada occidental del mateix sino fins a 1859, quan es varen completar les obres d'un far (Wilsons Promontory Lighthouse). A este últim se sumaria en 1861 un atre far en veta Wickham, en l'extrem nort de l'illa King.
Les corrents entre l'oceà Antàrtic i el mar de Tasmania fan de l'estret un lloc de grans ones. Per a ilustrar l'intensitat de les marees en la zona, cal tindre en consideració que l'estret de Bass és dos voltes més ample que el canal de la Taca, al com també duplica en l'intensitat del seu onage. Els naufragis en les costes de Tasmania i Victoria es conten per centenars, si be les tècniques modernes de navegació i els bucs en caixcos metàlics han reduït el risc d'accidents en forma significativa. Molts bucs, alguns d'ells de gran tamany, han desaparegut sense deixar rastres o ben deixant escasses evidències del seu passage. A pesar dels mits que parlen de pirateria i fenomens supranaturals similars als del Triàngul de les Bermudes, les desaparicions poden atribuir-se invariablement a combinacions de vent i males condicions marítimes, aixina com també a les numeroses roques semisumergidas i als secs que abunden en l'estret.
Recursos naturals
[editar | editar còdic]L'Estret de Bass conta en camps gasíferos i petrolífers. El camp oriental, conegut com Conca de Gippsland, va ser descobert en els anys 60 i està localisat a 50 km des de la costa de Gippsland. Els jaciments es troben a uns 50 a 65 km de la costa de Gippsland a profunditats d'uns 70 m.[1] Els hidrocarburs són enviats per conductes cap als centres de processament i #refineria ubicats en Longford, Western Port, Altona i Geelong, i per petrolers a Nova Gales del Sur. Les reserves de la zona occidental, conegudes com Conca Otway, varen ser descobertes en els anys 90 i la seua explotació va començar en el 2005.
En juny de 2017, el Govern de Victoria va anunciar un estudi de viabilitat de tres anys[2] per al primer parc eòlic marí d'Austràlia. El proyecte, que podria contar en 250 aerogeneradores dins d'un àrea de 574 km², té previst suministrar al voltant de 8.000 GWh d'electricitat, lo que representa al voltant del 18% de l'us d'energia de Victoria i substituïx gran part de la producció de la central elèctrica de Hazelwood, que es va tancar a principis de 2017.
Infraestructures
[editar | editar còdic]Transporte
[editar | editar còdic]La forma més ràpida i econòmica de travessar l'estret de Bass és per avió. Les principals llínees aérees per a fer-ho són Qantas, Jetstar Airways i Virgin Blue. Entre els aeroports més importants de Tasmania es troben l'Aeroport Internacional de Hobart i l'Aeroport de Launceston. Els aeroports menors són servits per Regional Express, en vols que per lo general apleguen solament fins a Melbourne i les illes de l'Estret de Bass.
La ruta marítima pot realisar-se per mig dels ferries de l'empresa Spirit of Tasmania, que transporten tant passagers com a automòvils i tenen base en Devonport, Tasmania. El recorregut es realisa entre esta ciutat i Station Pier, Melbourne.
Energia
[editar | editar còdic]El cable de corrent contínua en alta tensió Basslink es troba en servici des de 2006. Este cable conta en capacitat per a transportar fins a 630 megavats de potència elèctrica a través de l'estret, i és el cable submarí de potència elèctrica més llarc del món.
Alinta és l'ama d'un ducto de gas submarí que abastix de gas natural a clients industrials localisats en les rodalies de George Town, com aixina també a la ret de gas Powerco en Tasmania.
Comunicacions
[editar | editar còdic]El primer cable submarí que va travessar l'estret de Bass va ser tendit en 1859. En un dels seus extrems en veta Otway, Victoria, travessava l'estret tocant les illes King i Three Hummock i alcançava l'illa de Tasmania en Stanley. Des d'allí es prolongava fins a la ciutat de George Town. No obstant, el cable va escomençar a fallar algunes semanes despuix d'haver segut completat, i per a 1861 va deixar de funcionar per complet.
Tasmania es troba comunicada actualment en el restant d'Austràlia per mig de dos cables de fibra òptica operats per l'empresa Telstra. Atres cables submarins inclouen:
| Periodo | Extrem nort | Extrem sur | Companyies (Constructor / Operador) |
Detalls |
|---|---|---|---|---|
| 1859-61 | Cape Otway | Stanley Head | Henley's Telegraph Works / Governs de Tasmania i Victoria | Sistema 140 nm |
| 1869-? | ? | ? | Henley's Telegraph Works / Governe d'Austràlia | Sistema 176 nm |
| 1885-? | ? | ? | Telcon / Govern d'Austràlia | |
| 1909-43 | ? | ? | Siemens Bros / Govern d'Austràlia | Sistema 285 nm. Reutilisat en l'estret de Torres |
| 1935-? | ? | ? | Siemens Bros / Governe d'Austràlia | Primer cable telefònic |
| 1995- | Sandy Point | Boat Harbour | ASN / Telstra | Primer cable de fibra òptica |
| 2003- | Inverloch | Stanley Head | ASN Calais / Telstra | |
| 2005- | Loy Yang | Bell Bay | Basslink | Primer cable de distribució elèctrica |
Delimitació de la IHO
[editar | editar còdic]La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars a efectes de navegació marítima, l'Organisació Hidrogràfica Internacional («International Hydrographic Organization, IHO), considera l'estret de Bass com un mar. En la seua publicació de referència mundial, «Limits of oceans and sigues» (Llímits d'oceans i mars, 3ª edició de 1953), li assigna el número d'identificació 62A (el n.º 62 és la Gran Baïa Australiana) i ho definix de la forma següent:
El llímit oriental de la Gran Baïa Australiana (62). [Una llínea des de veta Otway, Austràlia, a l'illa King i després a veta Grim, l'extrem noroest de Tasmania.]
A l'est.
El llímit occidental de la mar de Tasmania (63) entre illa Gabo i punta Eddystone. [Llímit oest de la mar de Tasmania (63). Una llínea des d'illa Gabo (prop de veta Howe, 37°30'S) fins a la punta Noreste de l'illa East Sister (148°I) i des d'allí a lo llarc del meridiano fins a l'illa de Flinders, més allà d'esta illa una llínea que va cap a l'orient des dels bancs Vansittart fins a l'illa Agranen, i des de veta Agranen (el punt més oriental de l'illa d'Agranen) a punta Eddystone (41°S) en Tasmania, i des d'allí seguint la costa oriental a la veta suroriental, el punt sur de Tasmania].
Descobriment i exploració
[editar | editar còdic]Pels pobles aborigen
[editar | editar còdic]Els aborigen de Tasmania varen aplegar a Tasmania fa aproximadament 40.000 anys, durant l'últim periodo glacial, a través d'un ampli pont de terra prehistòric cridat Bassian Plain (Planura Bassiana) entre l'actual costa del sur de Victoria (des del Wilsons Promontory fins a la Veta Otway) i les costes del nort de Tasmania (des de la Veta Portland fins a la Veta Grim). Una volta finalisat el periodo glacial, el nivell de la mar va pujar i va inundar la planura de Bass per a formar l'estret de Bass fa uns 8.000 anys, deixant-los aïllats del continent australià. Els aborigen varen viure en l'illa Flinders fins a fa uns 4.000 anys.
Segons els grups llingüístics registrats, va haver a lo manco tres onades successives de colonisació aborigen.
Pels europeus
[editar | editar còdic]L'estret va ser detectat possiblement pel capità Abel Tasman quan va cartografiar la costa de Tasmania en 1642. El 5 de decembre, Tasman seguia la costa oriental cap al nort per a vore fins a on aplegava. Quan la terra viraba cap al noroest en el Eddystone Point,[4] va tractar de seguir per ell pero els seus barcos varen ser sobtadament colpejats pels Roaring Forties que aullaban a través de l'estret de Bass.[5] Tasman tenia la missió de trobar el continent austral, no més illes, per lo que es va desviar bruscament cap a l'est i va continuar la seua caça del continent.[6]
El següent europeu en acostar-se a l'estret va ser el capità James Cook en el Endeavour en abril de 1770. No obstant, despuix de navegar durant dos hores cap a l'oest en direcció a l'estret en contra del vent, va donar el regrés cap a l'est i va anotar en el seu diari que tenia "dubtes sobre si (és dir, la Terra de Van Diemen i Nova Holanda) són una sola terra o no",[7]
L'estret va rebre el nom de George Bass, en acabant de que ell i Matthew Flinders navegaren per ell mentres circunnavegaban Van Diemen's Land (en l'actualitat anomenada Tasmania) en el balandro Norfolk en 1798-99. Per recomanació de Flinders, el governador de Nova Gales del Sur, John Hunter, va denominar en 1800 "Bass's Straits" (Estret de Bass) a la franja d'aigua situada entre el continent i la Terra de Van Diemen.[8] Més vesprada es va conéixer com Bass Strait (Estret Bass). En espanyol es denomina Estret de Bass.
L'existència de l'estret havia segut sugerida en 1797 pel capità del baro de 1796 Sydney Cove quan va aplegar a Sídney despuix d'encallar deliberadament el seu barco i quedar varat en Preservation Island (l'Illa de la Preservació), en l'extrem oriental de l'estret. Va informar que el fort onage del suroest i les marees i corrents sugerien que l'illa estava en un canal que unia el Pacífic i el sur de l'oceà Índic. Aixina, el governador Hunter va escriure a Joseph Banks en agost de 1797 que semblava segur que existia un estret.[9]
Quan la notícia del descobriment de l'estret de Bass en 1798 va aplegar a Europa, el govern francés va enviar una expedició de reconeiximent comandada per Nicolas Baudin. Açò va fer que el governador Philip Gidley King enviara dos bucs des de Sídney a l'illa per a establir una guarnició en Hobart.[10]
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hendrich, J.H., Palmer, I.D., i Schwebel, D.A., 1992, Fortescue Field, Gippsland Basin, Offshore Austràlia, In Giant Oil and Gas Fields of the Decade, 1978-1988, AAPG Memoir 54, Halbouty, M.T., editor, Tulsa: American Association of Petroleum Geologists, ISBN 0891813330
- ↑ «Copia archivada» (en anglés).
- ↑ «On the West. The Eastern limit of the Great Australian Bight (62). [A line from Cape Otway, Austràlia, to King Island and thence to Cape Grim, the Northwest extreme of Tasmania.]
On the East. The Western limit of the Tasman Siga (63) between Gabo Island and Eddystone Point» [Western limit of the Tasman Siga (63). A line from Gabo Island (near Cape Howe, 37°30' S) to the Northeast point of East Sister Island (148°I) thence along the 14Sth meridian to Flinders Island; beyond this Island a line running to the Eastward of the Vansittart Shoals to Agranen Island, and from Cape Agranen (the Easternmost point of Agranen Island) to Eddystone Poinr (41°S) in Tasmania, thence along the East coast to South East Cape, the Souhern point of Tasmania].
La traducció a l'espanyol és pròpia. La versió original està disponible en llínea en el lloc oficial de la International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Sigues, 3rd edition» (en en). International Hydrographic Organization. Archivat des d'el original, el 7 d'octubre de 2009. Consultat el 18 de decembre de 2009. - ↑ Austràlia unveiled : the share of the Dutch navigators in the discovery of Austràlia (Austràlia desvelada: la part dels navegants holandesos en el descobriment d'Austràlia), Amsterdam: Theatrum Orbis Terrarum Ltd., p. 170. ISBN 9022199975.
- ↑ Oud en nieuw Oost-Indien, Dordrecht: J. van Braam, p. vol.3, p.47. ISBN 9789051942347.
- ↑ (2018) Lying for the Admiralty: Captain Cook's Endeavour Voyage (Mentir per al Almirantazgo: El viage del capità Cook en l'Endeavour), Sídney: Rosenberg, p. 105. ISBN 978-0-64804-396-6.
- ↑ (1955) The Journals of Captain James Cook on his Voyage of Discovery, vol 1, the Voyage of the Endeavour, 1768-1771 (Diaris del capità James Cook en el seu viage de descobriment, vol 1, el viage de l'Endeavour, 1768-1771), Londres: Cambridge University Press, pp. 298-99 (18,19 d'abril de 1770).
- ↑ Matthew Flinders (1814). A Voyage to Terra Australis'
- ↑ Blainey, Geoffrey (1966). Tyranny of Distance: How Distance Shaped Austràlia's History, Sun Books, lloc = Melbourne, pàgines = 73-4.
- ↑ Mentir per al Almirantazgo, Rosenberg, pp. 155-162. ISBN 9780648043966.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Broxam i Nash, Tasmanian Shipwrecks, Volums I i II, Navarine Publishing, Canberra, 1998 i 2000.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Tasmanian Department of State Development
- Telstra plans second Bass Strait optical fibre cable
- The Basslink Project
- History of the Atlantic Cable & Undersea Communications
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Estrecho de Bass» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.