Anar al contingut

Esfigmomanómetro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Esfigmomanómetro de columna de mercuri. Sol ser un instrument precís, generalment amprat en els ensajos clínics. En l'actualitat, alguns estan sent retirats pel seu contingut de mercuri, element tòxic per a la salut, no biodegradable.[1][2]

Un esfigmomanómetro, tensiómetro o baumanómetro[3] és un instrument mèdic amprat per a la medició indirecta de la pressió arterial, proporcionant, per lo general, la medició en milímetros de mercuri (mmHg o torr).[4] La paraula prové etimológicament del grec σφυγμός [sphygmós] que significa pols i de la paraula manómetro (que prové del grec i es compon de μανός [manós], «rar, escàs, poc dens», i μέτρον [métron], «mida»). També és conegut popularment com tensiómetro o baumanómetro, encara que el seu nom correcte és manómetro. Es compon d'un sistema de braçalet inflable, un manómetro i un estetoscopi per a auscultar de forma clara l'interval dels sons de Korotkoff (sistólico i diastólico). La pren de la pressió arterial és una de les tècniques que més es realisa a lo llarc de la vida d'una persona, i igualment resulta ser una de les tècniques d'atenció primària o especialisada més habitualment empleades, aportant al personal mèdic una senya imprescindible per a saber cóm una persona es troba en relació en la seua supervivència (generalment associat a la seua funció circulatòria),[5] complint una missió fonamental en la medicina preventiva. També és l'instrument d'elecció per a realisar la prova de torniquet.


El esfigmomanómetro proporciona una mida indirecta de la pressió arterial. La mida directa es realisa en alguns casos clínics per métodos de cateterisme arterial (o canulaació). Ademés del método intraarterial o directe, les formes de medició de la tensió arterial es poden classificar en: canvi de color capilar, a través del pols, auscultatorio, oscilométrico i per efecte doppler en ultrasò. Existixen diversos esfigmomanómetros en l'actualitat: els tradicionals de columna de mercuri, els aneroides (d'agulla espentada per resorts interiors, en lloc de la columna de mercuri) i els digitals. Cada u d'estos sistemes posseïx característiques pròpies, sent els més precisos els de columna de mercuri (des de començos del XXI en desús en Europa.[1]). La precisió dels esfigmomanómetros de manómetro de dial circular depén de la seua ràdio. Els digitals posseïxen menys precisió que els de mercuri, pero són automàtics i fàcils d'operar.

El dispositiu en caràcter no invasivo que es coneix en l'actualitat va ser inventat per Samuel Siegfried Karl Ritter von Basch en l'any 1881.[6] El científic Scipione Riva-Rocci va introduir una versió de l'instrument més senzilla en 1896. En l'any 1901, Harvey Cushing va modernisar el dispositiu i ho va popularisar dins de la comunitat mèdica. El mege i investigador rus, pioner de la cirugia vascular Nikolái Korotkov va aportar en 1905 el método auscultatorio a l'esfigmomanometría, que seguix tenint vigència en l'actualitat.

Funcionament

En el cicle de bombeig, el cor i el sistema circulatori passen per un màxim de pressió que coincidix en el bombege de sanc (sístole o contracció). Despuix d'este punt de màxima pressió, el cor es relaixa i s'ompli de sanc procedent de les venes, alcançant un mínim de pressió (diàstole o relaixació), completant d'esta forma un cicle cardíac.[7] El esfigmomanómetro s'ampra com a instrument de mida d'estos valors extrems de pressió deguts al fluix sanguíneu, és dir de la pressió sistólica (de contracció del cor, o de bombeig) i de pressió diastólica, mides habitualment en milímetros de mercuri aixina com en kPa (quilo-Pascals). Els models solen indicar un ranc que va des dels 0 mmHg als 300 mmHg (que és ranc de la pressió arterial mesurable en els humans), existint models que permeten medir solament fins als 260 mmHg.

El esfigmomanómetro consistix en un braçalet (també cridat brazal) que és inflado en una perilla manual, o qualsevol atre dispositiu que bombege aire, inflando el braçalet fins que oprimix el braç. La pressió dins de l'aire del braçalet es medix per mig d'un manómetro que indica la pressió sanguínea. El manómetro i el braçalet es troben units per un manegueta de goma. L'opressió del braç s'eleva fins que, per oclusió, cessa el trànsit de sanc per l'artèria braquial (denominada també artèria humeral) en la seua fossa cubital; esta oclusió ocorre a uns 250 mmHg aproximadament. La perilla, o dispositiu de bombeig, posseïx una vàlvula de porga (o vàlvula de aeraació o en alguns casos vàlvules Check) que permet descendir la pressió del braçalet d'una forma controlada. La colocació de l'estetoscopi en l'artèria braquial permet auscultar els intervals d'oïment dels sons de Korotkoff.[8] Despuix es realisen les anotacions proporcionades per l'instrument.

Esfigmomanómetro digital

Esfigmomanómetro digital de braç.

Els esfigmomanómetros automàtics (denominats també digitals) poden ser de braçalet aplicable a la nina, al braç o inclús a un dit. Quant més distal és el punt de mida de la tensió arterial, major és l'influència de la vasoconstricció perifèrica sobre els resultats de la medició. El funcionament bàsic d'este dispositiu és similar: posseïx el seu braçalet i el seu manómetro; a voltes incorpora un compressor elèctric per a inflar el braçalet. Contenen també una chicoteta computadora que dispon de memòria i rellonge. El braçalet dispon ademés en el seu interior de sensors capaços de detectar els sons de Korotkoff, permetent conéixer l'interval de pressió diastólica i sistólica. Per regla general, solen medir la pressió arterial mija.[9] Generalment, este tipo d'aparats conté un sistema auscultatorio i un atre oscilométrico. El sistema auscultatorio es fonamenta en un micròfon ubicat en el braçalet i que interpreta els sorolls de Korotkoff, mentres que els dispositius oscilométricos analisen la transmissió de vibració de la paret arterial. El sistema oscilométrico no permet detectar els pulsus alternans i els pulsus paradoxus. La majoria dels venedors ampra el procediment oscilométrico, desplaçant al auscultatorio, existint alguns atres que ampren les dos tècniques de medició indistintament i aprofiten les ventages de cada una.

Els tensiómetros automàtics permeten als pacients hipertensos controlar diàriament i d'una forma senzilla la seua tensió i pols sense eixir de casa. L'operació bàsica consistix en aplicar-se el braçalet i, pulsant un botó, s'activen els processos de mida durant un parell de minuts. Les memòries d'estos instruments permeten gravar automàticament les mides, permetent fer un seguiment i evolució de la tensió arterial. No obstant, és necessari tindre en conte que no poden substituir a les visites al mege. Entre les desventages que tenen estos instruments de mida automàtica es troba la seua menor precisió, en comparació als esfigmomanómetros aneroides i els de columna de mercuri. Solen requerir de reajustament cada nou o dotze mesos. En casos de pressió arterial molt baixa (pacient en situació de choc) alguns equips automàtics poden donar llectures errònees.[5] Entre les seues ventages, es troba ademés pot ser usat en els ambients sorollosos de medicina d'urgència a on no pot efectuar-se una auscultació fiable. De la mateixa forma, resulten aconsellables en entorns a on hi ha elevada demanda assistencial tals com a clíniques, centres sanitaris, hospitals, etc. Els esfigmomanómetros electrònics o automàtics, no requerixen d'un estetoscopi adicional.

Mida de la tensió

Equip clàssic de esfigmomanómetro aneroide i el seu estetoscopi per a l'auscultació.

La part superior dels braçs es troba a l'altura del cor i és un lloc molt adequat per a la colocació del braçalet neumàtic, encara que també pot fer-se per damunt del plec del colze a dos centímetros, aproximadament. Al voltant del braç i a l'altura del cor és el lloc elegit per a colocar el braçalet inflable el qual és fixat per mig d'un tancament de velcro. Sol preferir-se el braç propenc al cor (esquerre) que el dret, pero no sol haver diferències en les mides en la precisió que dona l'instrument. A voltes se sol prendre la pressió en abdós braços, i si es troba una diferència superior a 10 mmHg es valora la diferència. A voltes es realisen dos prens de la pressió arterial separades entre sí per 2 minuts i es promedian els valors obtinguts. En els casos d'arrítmia se sol prendre la pressió a lo manco cinc voltes per consulta.


El pacient deu estar assentat en una cadira i relaixat durant a lo manco quinze minuts abans de la medició. Les postures aconsellades són decúbito supino o en sedestaació en el braç a explorar a l'altura de l'esternó i recolzat (sense tensió muscular).[5] Per a realisar la mida es recomana que el subjecte permaneixca relaixat, en una habitació tranquila i en temperatura confortable. En colocar el braçalet, la mà deu reposar en una superfície en la palma cap a dalt i en posició relaixada. L'aparat, en el cas de columnes de mercuri, deu estar a l'altura dels ulls de l'observador.

Procediment de mida

Es comença palpant el braç en busca del pols de l'artèria braquial, lloc en el que es colocarà el diafragma de l'estetoscopi. Dita artèria se situa entre els músculs bíceps braquial i braquial; en el seu trayecte inferior-lateral acompanya al nervi mijà. El braçalet es coloca anteriorment i s'eleva la pressió en la perilla fins a ocluir l'artèria; se sap quàn es realisa l'oclusió quan no hi ha pols, generalment a 30 mmHg per damunt de la desaparició del pols radial. Es coloca el diafragma de l'estetoscopi i es llibera la pressió del braçalet llentament (a uns 3 mmHg/s aproximadament) fins que la pressió del braçalet aplega a un punt llaugerament inferior a la pressió sistólica. A mida que ix l'aire no se sent res, pero a mida que disminuïx la pressió, comença a fer-se perceptible el clapit per mig d'auscultació dels primers sorolls de Korotkoff (fase I). En estar ocluida llaugerament l'artèria, la velocitat del fluix sanguíneu és elevada en els periodos de clapit i el seu fluix és turbulento. L'artèria permetrà cabal en la sístole i el soroll que se sent per l'estetoscopi és similar al del clapit. En eixe moment, es pren la pressió sistólica (o pressió de bombeig).

La pressió continua descendint llentament mentres es van escoltant els cinc tipos de sons de Korotkoff per l'estetoscopi. Alguns d'ells són similars a les remors. Quan s'escolten els últims clapits abans del silenci, s'anota la pressió diastólica (mínima). El fluix per baix de la pressió diastólica és perceptible com un continu soroll de fondo, per les turbulències del fluix sanguíneu (generalment les fases IV i V dels sorolls de Korotkoff), pero es distinguixen de les característiques cinc fases dels sorolls de Korotkoff en que no es detecten ya clapits, ni remors periòdiques degut a que l'artèria permaneix oberta durant tot el cicle del cor.

Factors que alteren la mida

Inici de la mida de la pressió arterial en la que es pot vore la disposició del diafragma de l'estetoscopi posat sobre l'artèria, el dial de l'anemómetro està a la vista de l'observador.
  • Com els nivells de tensió arterial varien a lo llarc del dia, sol recomanar-se que es prenga periòdicament a la mateixa hora i en el mateix lloc. Qualsevol variació en l'entorn favorix els canvis en la mida. La temperatura de l'habitació afecta a la mida, aumentant els valors unes unitats de mmHg si el habitació és freda i baixant la tensió si el habitació es troba calenta. És ideal que es trobe entorn als 20 ºC.
  • En algunes persones l'estrés emocional que supon estar en hospitals o centres de salut eleva els nivells de tensió en lo que es denomina hipertensió de bata blanca.
  • L'ingesta prèvia en un determini previ no superior a la mija hora de qualsevol beguda alcohòlica o excitant com pot ser el café altera les mides, podent aplegar a pujar una decena de mmHg.
  • El tamany del braçalet i la seua ubicació en el braç pot oferir dispersió de mides realisades en un mateix aparat. Si s'ubica llunt de l'artèria que deu comprimir per a impedir el pas de la sanc, prèviament té que comprimir atres teixits i açò fa que aumente la sifra de la pressió arterial. Existixen taules en diàmetros de braçalets en funció de l'edat del pacient.
  • L'ubicació del braçalet sobre la roba, sent aconsellable que el braç es trobe nuet.
  • Que l'aparat de mida puga estar/o no correctament calibrat. Un error de 5 mmHg permetrà decidir a un facultatiu, per error, que un percentage dels pacients siga diagnosticat erròneament com hipertenso/hipotenso. És per esta raó per la que este instrumental deu estar correctament calibrat.
  • En els ambients hospitalaris d'urgència pot haver entorns de nivell de soroll elevat i esta situació pot alterar la medició si es realisa auscultació.
  • Les mides que realisen sobre sí mateixes les persones (auto-auscultació) poden vore's someses a biaix que falsegen la mida: generalment biaixe d'auto-confirmació, encara que també pot ocórrer que els pacients hipertensos tendixquen a llegir baixes mides, mentres que els hipotensos les eleven.[10]
  • Al possible dèficit d'oïment, s'afigen errors comuns en la medició com pot ser el grosseig de sifres o preferència per determinats dígits [0 i 5], oblit de la llectura, influència de llectures prèvies, etc.

Vore també

Notes

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 «La normativa europea i el futur dels esfigmomanómetros de mercuri en les consultes».Medicina Clínica.120(12)
    460-463.Consultat el 13 de febrer de 2015.
  2. ↑ «Directiva 93/42/CEE del Consell de l'Unió Europea, de 14 de juny de 1993, relativa a normativa d'us de productes sanitaris». Consultat el 13 de febrer de 2015.
  3. ↑ «Partixes d'un baumanómetro» (en és). Canitas.mx. Consultat el 29 de maig de 2024.
  4. ↑ (2000) Física, 2a. ed. edició, Barcelona: Reverté. ISBN 84-291-4318-1.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 (2003) Primary cardiology, 2. ed. edició (en anglés), Filadèlfia, EE. UU.: Saunders. ISBN 9780721694443.
  6. ↑ (1977).«A short history of blood pressure measurement».Proceedings of the Royal Society of Medicine.70(11)
    793–9.Consultat el 6 d'octubre de 2009.
  7. ↑ (2009) Physical examination of the heart and circulation, 4th ed. edició, New York: McGraw-Hill Medical. ISBN 978-1-60795-023-3.
  8. ↑ «Take a reading on your blood pressure techniques.».Nursing.16(8)
    46-9.
  9. ↑ (2002) Guia de hipertensió arterial, 2a. ed. edició, Madrit: Norma-Capitel, pp. 14-16. ISBN 84-8451-005-0.
  10. ↑ Robert H. Fletcher, Suzanne W. Fletcher, Edward H. Wagner, (1990), Epidemiologia clínica: aspectes fonamentals, pág.11


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Esfigmomanómetro&oldid=1469478»