Escritura celtibérica

Escritura celtibérica

Un signario celtibérico occidental. Adaptat de Ferrer i Jané 2005.

L'escritura celtibérica és una escritura paleohispánica que és l'adaptació casi directa de l'escritura ibèrica nororiental a les particularitats de la llengua celtibérica. Sobre l'orige de les escritures paleohispánicas no hi ha consens: per a alguns investigadors el seu orige esta directa i únicament vinculat al alfabet fenicio, mentres que per a uns atres en la seua creació també hauria influït l'alfabet grec.

Descripció

Des del punt de vista de la classificació dels sistemes d'escritura no és ni un alfabet ni un silabario, sino una escritura mixta que s'identifica normalment com semisilabario. Com el restant d'escritures paleohispánicas, esta escritura presenta signes en valor silàbic per a les oclusives i signes en valor alfabètic, per al restant de consonants i vocals.

El signario celtibérico bàsic està format per 26 signes, en lloc dels 28 del signario ibèric nororiental original, ya que s'elimina una de les dos vibrants i una de les tres nassals: cinc vocals, 15 silàbics i 6 consonàntics (una lateral, dos sibilants, una vibrant i dos nassals). El signe que en ibèric es transcribe com a ‘’s’’ se sol transcribir en celtibérico com ‘’z’’ perque en ocasions sembla representar el resultat fricativo d'una antiga oclusiva dental, mentres que el signe que es transcribe com a ‘’s´’’ en ibèric es transcribe com a ‘’s’’ en celtibérico. El signario celtibérico té dos variants diferenciades pels valors dels signes nassals: en la variant oriental la nassal eliminada és la que en ibèric s'identifica en ‘’m´’’, mentres que en la variant occidental la nassal eliminada és la que en ibèric s'identifica en ‘’m’’, circumstància que s'interpreta com a prova d'un doble orige.

A pesar de les adaptacions realisades, l'escritura ibèrica no era adequada per a transcribir correctament la llengua celtibérica:

• Els grups de oclusiva + líquida, bl, br; pl, pr; kl, kr; gl i gr, no podien representar-se correctament.
• Les consonant oclusives finals, -b, -p, -d, -t, -k i -g, no podien representar-se correctament.
• La variant no dual del signario ibèric nororiental, en la que es basa la variant oriental del signario celtibérico, no diferenciava entre oclusives sordes i sonores.

Respecte al problema a l'hora de representar les consonant oclusives sordes i sonores, cal destacar que algunes de les inscripcions de la variant occidental presenten indicis d'us del sistema dual que permet diferenciar els silabogramas oclusivos dentals i velares sorts dels sonors en un traç afegit: la forma simple representa la sonora i la forma complexa la sorda. Finalment, també cal senyalar que en un reduït grup d'inscripcions es documenta la redundància vocàlica dels signes silàbics.

Esta escritura, de la mateixa manera que el seu model, s'escriu d'esquerra a dreta i el seu àmbit natural d'us és el vall de l'Ebre i les capçaleres del Tajo i Duero que corresponen al noreste de l'àrea de cultura cèltica, al territori dels celtíberos; del restant de poblacions celtes de Hispania solament tenim topònims i antropónimos conservats en les fonts clàssiques, pero no inscripcions autòctones.

Inscripcions

Les inscripcions celtibéricas apareixen sobre soports molt variats (monedes d'argent i bronze, de les que es coneix un centenar de cecas, téseres d'argent o bronze, plaquetes de bronze, ceràmiques de barniz negre, ánforas, fusayoles, plaques de pedra, etc.). El total de texts documentats s'acosta als dos centenars.

Destaquen pel seu número i llongitut els bronzes de Botorrita, trobats en la ciutat de Contrebia Belaisca, junt a Botorrita (Saragossa) a partir de 1970. Els bronzes Botorrita-I, Botorrita-III i Botorrita-IV estan en celtíbero, mentres que Botorrita-II està en llatí, i va ser publicat i traduït pel professor Guillermo Fatás en 1980. Botorrita-I va ser donat a conéixer per don Antonio Beltrán en 1971, pero no es va publicar fins a 1982. Botorrita-IV va ser trobat en 1994. En 1996 va ser trobat en el municipi turolense de Torrijo del Camp, a uns 400 m del jaciment de la Caritat en Caminreal, un bronze chicotet (9 x 14 cm) en 24 paraules celtíberas distribuïdes en onze llínees.

Destaca pel seu tamany (52 x 73 cm) i per la seua llongitut Botorrita-III, làmina de bronze escrita prop del 100 a. C. en més de tres mil signes que conté un tipo de cens d'aproximadament 250 persones. Va ser trobat en 1992, i publicat en "El tercer bronze de Botorrita (Contrebia Belaisca)"; autors: Francisco Beltrán, Javier de Hoz i Jürgen Untermann; va editar el Govern d'Aragó; Saragossa, 1996. Els contexts arqueològics de moltes atres inscripcions són desconeguts, circumstància que no permet precisar excessivament la cronologia real d'us d'este signario, encara que el seu us en monedes és clar en els sigles II i I

Bibliografia

• Ferrer i Jané, Joan (2005): «Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica dels oclusives sordes i sonores», Palaeohispanica 5, pp. 957-982.
• Hoz, Javier de (2005): «La llengua i l'escritura celtibéricas», Celtiberos. Despuix de l'estela de Numància, pp. 417-426.
• Jordán, Carlos (2004): Celtibérico, Saragossa.
• Jordán, Carlos (2005): «¿Sistema dual d'escritura en celtibérico?», Palaeohispanica 5, pp. 1013-1030.
• Rodríguez Ramos, Jesús (1997): «Sobre l'orige de l'escritura celtibérica», Kalathos 16, pp. 189-197.
• Schmoll, Ulrich (1960) : «Die iberischen und keltiberischen Nasalzeichen», KZ 76, 280-295.
• Untermann, Jürgen (1997): Monumenta Linguarum Hispanicarum. IV Die tartessischen, keltiberischen und lusitanischen Inschriften, Wiesbaden.
• Villar, Francisco (1993): Les silbantes en celtibérico, Llengua i cultura en l'Hispania prerromana, pp. 773-812.
• Villar, Francisco (1995): Estudis de celtibérico i toponímia prerromana, Salamanca.