Erythrina poeppigiana
_O.F.Cook_-_2013_005.jpg){kind=link}
Erythrina poeppigiana conegut com bucare ceibo,[1] cámbulo, písamo, poró, cachimbo i cachingo és un arbre caducifolio de la família Fabaceae natiu la zona intertropical de Centroamérica, Sudamérica i Antilles Majors. És usat pel seu valor ornamental per la seua àmplia floració i per a donar ombra a atres cultius.[1][2]
Descripció
_O.F.Cook_-_2013_001.jpg){kind=link}
Arbre de 10 fins a 30 m d'alt o més.[2] Tronc erecto, cilíndric; es ramifica més dalt de la mitat de la seua altura; pot aplegar a medir fins a un metro de diàmetro en la base.[2] La corfa és de color pardo verdoso o marró, alguna cosa plana i llaugerament acanalada, en barrugues i a voltes en espines grosses.[2] La corfa interior és grossa, relativament espessa ya que aplega a medir fins a 2 cm de gruixa, de color blancuzco i de sabor amarc. Les ramitas tendres són verdosas i estan cobertes de pèls. En el temps prenen un color gris –verdoso i presenten cicatrius dels fulls despresos. A sovint posseïxen espines escampades, d'entorn 1,5 mm de llarc.
Les fulls són compostes, alternes, de 20 cm a 30 cm de llarc, incloent els pecíols que són finament vellosos, de color vert-clar i de 6 a 20 centímetros de llarc. El full està compost de tres foliolos, anchament aovados, obtusos o llaugerament aguts en l'àpiç i anchament redonejats en la base; medixen de 6 a 18 cm de llarc per 5 cm a 15 cm d'ample, a voltes majors.[3] Peciols de 6 mm a 15 mm de llarc, en dos glàndules verts en la base del foliolo terminal i dels dos foliols laterals. Les fulles solen aparéixer en les branques tendres i es desprenen en el periodo de sequia tropical, de giner a maig; broten noves despuix de la floració.
Les flors s'agrupen en inflorescència de 10 a 20 cm de llarc, en gran cantitat de botons florals que es van obrint progressivament. A mida que s'òbrin cap a l'àpiç de l'inflorescència les flors es van desprenent i produïxen una verdadera estora baix de l'arbre. Les flors estan en posició vertical sobre les ramificacions horisontals de les inflorescència; tenen forma amariposada.
El càliç té forma de copa, de 5 mm a 10 mm de llarc per 5 mm a 8 mm d'ample en la seua part superior, cobert per vellositats, de color rojós en la part superior i verdoso en l'inferior. Corola composta de 5 pétals color roig-anaranjado; el superior, cridat estandart, medix de 3 cm a 6 cm de llac per uns 2 cm d'ample; els dos laterals, o ales, medixen de 7 mm a 14 mm de llarc i els dos ingeriores, que estan units i formen la quilla, medixen de 3 cm a 5 cm de llarc. Estams: 10 en total, 9 d'ells units en un tubo de color groc clar i un separat. Estil i estigma verdosos d'uns 4 cm de llarc.
_(14090567327).jpg){kind=link}
El color de les flors és prou variat, des de anaranjado-pélido fins a roig escarlata.[2][3] Generalment els Bucares que creixen en les zones més altes presenten una coloració roja més intensa. És durant l'época de sequia, de giner a maig, quan es cobrixen de flors roges abans de l'aparició dels fulls.
El frut és una baïna o llegum dret, de color marró obscur, de 12 cm a 25 cm de llarc per 1 cm d'ample, en un apèndix en l'àpiç i un brot prim en la base.[2][3] En el seu interior conté llavors de color marró en forma de renyó, d'1 a 2 cm de llarc.[2][3] No obstant, el frut és tòxic per al ganado, lo que restringix el seu us.
Presenta creiximent ràpit pero necessita de llocs frescs, humits i de terra fèrtil.[4] La seua vida és de mijana a llarga,[4][5] és polinizada per insectes i aus, florix de decembre a març, fructifica entre febrer i març i es propaga per llavors i estacas.[1][2][3][4] Algunes de les principals plagues que sofrix són per Rhizoctonia, Pythium, esclerotinia i atres foncs causants del mal del talluelo.[2]
Distribució i hàbitat
És originari d'Amèrica tropical, des de Guatemala fins a Bolívia, Brasil i Veneçuela. Es considera natiu del nort de Sudamérica provablement de les zones compreses entre Panamà fins al Equador i Brasil, en el XIX, des d'estes regions s'ha estés a les Antilles Majors: Guadalupe, Martinica, Trinitat i Tobago, és l'espècie més estesa del gènero i es dona en tres continents.[2]
És una espècie pionera que s'ubicada en les zones càlides i templades d'ambients secs i humits, es troba en els màrgens exteriors dels pantans aixina com també en terres baixes tropicals humides i subhúmedas, com els boscs ribereños i de terres altes del Amazones i les conques del Orinoco.[2] Es desenrolla en altituts entre els 0 i 2000 metros, temperatures entre 16 i 24 °C i precipitacions d'1.200 a 3.000 mm.[2] Resistix sols d'un nivell freàtic elevat i soporta inundacions, preferix sols de textura arcillosa a franca, pH de 4,5 fins a alcalinos i de fertilitat mija.[2]
Veneçuela
En Veneçuela està àmpliament distribuït des de 400 m s. n. m. fins als 2100 m s. n. m. en els Andes del Estat Mèrida, sent l'arbre emblemàtic de l'estat.[1] És precisament en les parts altes de les cordillera de la Costa i Andina a on existix en major abundància i a on les seues flors prenen una coloració més intensa.
És un arbre caducifolio en l'época de floració, la qual sol ser en el periodo de sequia (estiu tropical) de giner a maig, a on es qualla de flors roges o escarlates. Sent el bucare un arbre de gran tamany i altura, presenta una floració dividida en dos periodos: en Veneçuela, per eixemple, la part meridional de l'arbre florix de febrer a abril i la part septentrional entre abril i maig, per l'insolaació i a que el propi arbre llimita dita insolaació en el costat opost a l'indicat. L'image dels arbres en el Parc de l'Àvila només tenen flors en la part septentrional perque és la part exposta als rajos solars al final de l'época de floració al començament del més de juny.
Colòmbia
És la flor emblema del municipi colombià d'Ocaña.[6]En este municipi, la seua flor s'ampra com a ingredient d'alguns platillo típics.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Clots (2013). Arbres emblemàtics de Veneçuela, Veneçuela: Societat de Ciències Naturals La Salle, pp. 48-51. ISBN 978-980-235-044-5.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 «Erythrina sp. per a sistemes agroforestales en café».Cenicafé.ISSN 0120 - 0178.Consultat el 25-12-2022.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Erythrina poeppigiana» (en és). Arboretum | Universitat Francisco Marroquín. Consultat el 2022-12-25.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Cámbulo (Erythrina poeppigiana)». catalogofloravalleaburra.eia.edu.co. Consultat el 2022-12-25.
- ↑ Jesús Clots F. Guia d'arbres de Veneçuela. Caracas: Societat de Ciències Naturals de La Salle, Monografia N° 32, 1983
- ↑ «La barbatusca, flor emblemàtica dels ocañeros». wichosinforma.com, Wichos Informa, Kynverly Manzano. Consultat el 10 de febrer de 2023.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Erythrina poeppigiana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.