Anar al contingut

Erisipela

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


La erisipela[1] és una malaltia infecciosa aguda de la pell, produïda per estreptococs, fonamentalment el Streptococcus pyogenes, que afecta la dermis i els gots limfàtics subjacents.[2] Es caracterisa per una placa eritematosa d'extensió variable, de vores ben definides i que pot causar dolor i prurito i manifestacions sintomàtiques que inclouen febra i linfadenopaties. En general, l'infecció ocorre en les cames.


Introducció

La erisipela és una infecció bacteriana aguda de les capes superiors de la dermis causada principalment per estreptococs. Actualment no existixen proves de que atres bactèries puguen causar la erisipela típica. El paper de les toxines estreptocócicas és provablement d'importància en la patogènia de la malaltia. Durant 20 anys es va observar en molts països un recrudecimiento epidémico, pero les senyes es basen principalment en les séries dels hospitals i estan, per lo tant, subjectes a errors de biaix. En un departament de Dermatologia d'un hospital francés es va registrar un considerable aument del número de casos: de 5 pacients diagnosticats en 1978 a 40 en 1990. No existixen problemes de resistència i la penicilina és el tractament estàndar.

A pesar de que el diagnòstic clínic de erisipela és fàcil en la seua forma típica, en alguns pacients en els qui la malaltia és més profunda, este es dificulta per l'apariència clínica i la possibilitat de que estiga involucrada una atra bactèria. En França en 2000, es va portar a terme una conferència de consens que va cobrir tots els aspectes de la malaltia.


Definició

La erisipela es definix com un tipo clínic de celulitis (entenent com tal una inflamació cutànea) que pot afectar la dermis i el teixit celular subcutàneu (hipodermis).

En França els dermatólogos ya no usen el terme celulitis perque no és lo suficientment precís en la descripció de la localisació i definició d'este grup de malalties. No correspon a un teixit anatòmic o histopatológico. Més encara, atres formes no bacterianes d'inflamació de la pell es descriuen dins del terme celulitis. Actualment usen el terme de «dermohipodermitis bacteriana». Quant més dérmica és la localisació de la erisipela, més definits són els llímits del eritema i l'edema. En alguns pacients la localisació és més profunda en la hipodermis, lo que fa que tinga llímits més indefinits, en una coloració rosada. En estos subjectes, és freqüent un orige estreptocócico, pero no és l'única possibilitat, i pot haver atres bactèries associades.


Anatomia patològica

En la fase aguda s'observa un dens infiltrat inflamatorio dérmico compost per neutrófilos, menys intens en la hipodermis. Pot associar-se en pústules, abscesos o necrosis focal. L'edema dérmico, ric en fibrina, és important i pot contribuir al desenroll de bullas (ampolles) subepidérmicas. Els gots limfàtics dilatats contenen neutrófilos i macrófagos. També s'observen neutrófilos en les parets venulares i pot ocórrer trombosis.


Fisiopatologia

Streptococcus pyogenes.

La erisipela és una infecció bacteriana i la majoria dels investigadors consideren que la causa principal són els estreptococs. Es troben tres classes d'estreptococs: Streptococcus pyogenes en 58 % a 67 % dels casos, Streptococcus agalactiae en 3 % a 9 %, i S. dysagalactiae sp. equisimilis en 14 % a 25 %. En alguns pacients es poden trobar atres bactèries, en general associades a estreptococs, com Staphylococcus aureus en 10 % a 17 %, i Pseudomonas aeruginosa i enterobacterias en 5 % a 50 %.[3]

Existixen arguments indirectes que indiquen el paper únic d'estreptococs en la erisipela. El número de bactèries estreptocócicas és menut en la erisipela i els métodos que usen antígenos estreptocócicos han aumentat el percentage de casos de erisipela estreptococ-positiva. La colonisació bacteriana de la pell és freqüent i açò explica la presència de estafilococos i Pseudomonas sp. en les àrees intertriginosas. No es varen trobar hemocultivos positius per a estafilococos en les erisipelas. Finalment, la penicilina G, a la qual normalment són resistents els estafilococos, s'usa regularment en èxit en el tractament de la erisipela i el seu recurrencias.

Els estreptococs tenen molts factors protectors i de virulència, lo que pot explicar els síntomes clínics de la malaltia. La proteïna M i la càpsula retardan la fagocitosis i faciliten l'invasió tisular. La proteïna M i els àcits teicoicos aumenten la adhesividad celular. La difusió d'enzimes i exotoxina contribuïx a l'inflamació local. Les exotoxina SpeB i SpeC són les més freqüentment trobades en la erisipela, mentres que la SpeA (responsable del síndrome de shock tòxic) solament s'observa molt rara volta. Estos superantígenos estreptocócicos també contribuïxen a l'inflamació i mort celular.


Diagnòstic clínic

En el 90 % dels casos la erisipela es localisa en les cames. Atres llocs involucrats són la cara, els braços i les cuixes (pacients en cirugia de cadera). L'entitat es caracterisa per la presentació súbita, en febra unes hores abans de l'aparició dels signes cutàneus, que generalment és més alta en pacients en celulitis i fascitis. Pot estar no obstant absent en 15 % dels pacients. El eritema s'estén gradualment i s'acompanya d'edema i dolor. La placa és ben delimitada i s'estén uns 5 a 25 cm per dia, sense involució central.

En les cames, la porta d'entrada més freqüent és a través del peu d'atleta (tinya del peu). Este es troba en més freqüència en pacients en erisipela que en la població general. Atres portes d'entrada inclouen úlceres, dermatitis per estasis venosa i ferides. En la cara pot ser una complicació de sinusitis, processos o manipulacions dentarias, otitis i ferides.

Els síntomes generals associats a eritema creixent per lo comú són diagnòstics. Pot observar-se linfadenopatia regional, aixina com linfangitis. Al moment del diagnòstic és important tindre en conte marcadors clínics de gravetat, que poden indicar la necessitat d'hospitalisació. Estos inclouen síntomes i signes generals, com a febra alta i confusió mental, taquipnea, taquicardia, oliguria i hipotensió. També deuen valorar-se manifestacions locals de gravetat, com a dolor local intens, gran edema, ampolles hemorrágicas, necrosis focal, livedo reticularis i crepitacó. Finalment, també són motiu d'hospitalisació l'existència de comorbilidades com a diabetis mellitus i obesitat.

Els factors de risc són numerosos. Influïxen les condicions locals (peu d'atleta, úlceres de cama) aixina com les malalties associades (linfedema, diabetis, alcoholisme) o les condicions de vida. En l'únic estudi de casos i controls realisat es va vore que el linfedema i la porta d'entrada són els principals factors de risc per a erisipela.

En pacients en dermohipodermitis atípica és necessari considerar atres diagnòstic, de la mateixa manera que quan la malaltia no es resol despuix de 48 a 72 hores de tractament.

Les manifestacions més séries són la dermohipodermitis o erisipela necrotizante i la fascitis. Abdós entitats posen en risc la vida del pacient i requerixen tractament quirúrgic.

La erisipela necrotizante és una complicació greu en pacients en insuficiència arterial. En ells, la erisipela descompensa la malaltia arterial i provoca necrosis. S'observa especialment en vells i diabètics.


Laboratori

En la forma clàssica no es requerixen exàmens complementaris per al diagnòstic. Els anàlisis mostraran una malaltia infecciosa bacteriana en neutrofilia i nivells elevats de proteïna C reactiva. Les proves de laboratori per a estreptococs tenen varis nivells de sensibilitat. És imperiós realisar l'examen bacteriològic de la porta d'entrada, pero és positiu en menys del 40% dels pacients. Els resultats dels estudis serológicos demoren molt com per a ser útils. Els hemocultivos estan indicats en els pacients en ariçonada, febra elevada o signes tòxics.


Complicacions

Alguns signes associats no deuen ser considerats complicacions si estan localisats i resolen en el tractament. En ocasions s'observen ampolles a conseqüència de l'edema, aixina com púrpura en el centre de la placa.

Els abscesos localisats no són infreqüents i deuen sospitar-se quan la febra no respon als antibiòtics. Es pot palpar una zona blana i dolorosa. La punción de la lesió resultarà en l'emissió de pus, a sovint estèril.

La septicèmia i la bacteriemia són rares. Els cultius de sanc són positius en menys del 5 % dels pacients. En 1 % a 5 % ocorre tromboflebitis venosa profunda.

La recurrencia és relativament elevada, es produïx en un 10% dels pacients durant els sis mesos despuix del primer episodi i en un 30 % als tres anys. No sempre apareix en el mateix lloc. Els factors de risc de recurrencia són les úlceres en les cames, el peu d'atleta, el linfedema crònic i els traumes cutàneus. La erisipela recurrent és en la seua majoria deguda a la falta de tractament dels factors locals.


Notes


Enllaços externs

  1. ↑
  2. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada Moyano2014
  3. ↑ «A systematic review of bacteremias in cellulitis and erysipelas.» (en es). Epistemonikos. Consultat el 2022-03-30.