Enverinament per bolets
Es diu intoxicació per bolets (o micetismo)[1] als síntomes resultants de l'ingestió de substàncies tòxiques presents en certes bolets o foncs venenosos, les quals poden anar des de molèsties gastrointestinals lleus fins a la mort. Aquelles toxinas són subproductes generats pels propis foncs.
L'enverinament per bolets és típicament el resultat d'ingerir bolets selvats tòxics erròneament identificades com a comestibles. Degut a que alguns bolets selvats comestibles i alguns bolets selvats ponzoñosas tenen apariències molt similars, tals errors solen deure's a una mala identificació basada en característiques superficials. Inclús recolectors de bolets molt experimentats poden resultar enverinats en ocasions per menjar espècies tòxiques, a pesar de conéixer be els riscs.
Mit i realitat
[editar | editar còdic]Hi ha molt folclore que proporciona pistes enganyoses respecte a les característiques que presenten els bolets venenosos,.[2][3] tals com:
- Tenen colors chillones i lluents. (Fals: algunes espècies molt tòxiques són totalment blanques, com la Amanita virosa).
- Absència de infestación per caragols o insectes. (Fals: els foncs poden ser inocuo per als invertebrats i tòxics per als humans. Per eixemple, la Amanita phalloides sol estar perforada per larvas d'insectes.)
- Es tornen negres al contacte en coberts d'argent o en una ceba. (Fals: la majoria dels bolets solen enfosquir-se a mida que es marchitan.)
- Oloren i saben molt mal. (Fals: alguns bolets venenosos són delicioses, segons les víctimes. És el cas de la Amanita phalloides).
- És segur menjar-les si es cuinen lo suficient. (Fals: l'estructura química d'algunes toxines és molt estable, inclús a temperatures altes).
En realitat, no existixen regles simples que permeten identificar els bolets venenosos. L'única regla completament fiable per a evitar el emponzoñamiento, per supost, és l'abstinència. Una regla comuna seguida pels recolectors de bolets és que en cas de dubte, es rebuja el bolet. En general, l'única forma de minimisar els majors riscs és contar en experiència, tindre coneiximents taxonómicos i de distribució, i ser prudents. Lo ideal és consumir aquells que són coneguts o cultivats per a fins comestibles. Els recolectors de bolets selvats deuen seguir algunes normes pràctiques (vore recolecció de bolets).
Lo que no es deu fer
- No menjar bolets que no han pogut identificar sense lloc a dubtes.
- Per cap motiu permetre que els chiquets arrepleguen bolets per a consumir-les.
- Mai mesclar espècies comestibles en atres dubtoses quan recolecten, puix poden trencar-se i entremesclar-se les parts. Un sol bolet venenós pot contaminar una cistella completa.
- Mai ingerir foncs recolectats crus
- Mai ingerir foncs menuts o en mal estat.
- No arreplegar foncs que no han completat el seu desenroll.
Ademés:
- És més segur cuinar be els bolets abans de consumir-les.
- El consum d'alcohol deu llimitar-se quan es mengen nous bolets salvages degut a que algunes espècies, notablement certs coprino entintados (Coprinus atramentarius), poden provocar una reacció adversa (els bons llibres sobre bolets documenten esta reacció per a les espècies involucrades).
Recolecció en Europa
[editar | editar còdic]Un micólogo o recolector de bolets experimentat sabrà que espècies tenen un aspecte fàcil de confondre, provocant un enverinament. En Europa, especialment en les zones boscoses, molta gent coneix un o dos tipos de foncs locals que han segut recolectats i consumits durant generacions, aixina com usats en la cuina regional. En Itàlia i França, per eixemple, algunes varietats de Boletus edulis (porcini en italià, cèpe en francés) han segut recolectades i consumides des d'a lo manco l'época romana. Estos foncs són membres del gènero Boletus, que pot ser identificat en part pel fet de que tenen poros en lloc de làmines, característica present en pocs bolets ponzoñosas similars.
En algunes regions d'Europa els bolets no es consumixen, pero en unes atres, com Finlàndia, Escandinavia i Rússia, que han sofrit tradicionalment d'escassea d'víveres en els hiverns, existix un ampli coneiximent local sobre els bolets comestibles i estes constituïxen una part destacable de la seua cuina. No obstant, molts entusiastes dels bolets es llimiten a arreplegar només les fàcilment reconeixibles, com les cantarelas i boletus, evitant els agáricos. La falsa colmenilla (Gyromitra esculenta) es diu a sovint el «fugu de la cuina finesa» i no sense raó: és mortalment venenosa crua, pero deliciosa quan es prepara adequadament.
Com s'ha mencionat, no obstant, els espècimen que tinguen aspectes semblats a bolets comestibles locals poden ser varietats mortals en atres zones, per lo que no deuen recolectar-se sense un bon coneiximent del biota local. Per eixemple, la deliciosa cantarela (Cantharellus) es consumix àmpliament en Escandinavia, a on no hi ha risc de confondre-la en espècies venenoses. No obstant, se sap que en Norteamérica este fonc de terra ha segut confòs en el bolet d'olivera (Omphalotus illudens), que creix en el sol a on hi ha fusta en putrefacció enterrada. També hi ha informes recents de confusió entre el bolet dels cementeris (Volvariella speciosa), una espècie comestible popular en Àsia, i la cicuta verda (Amanita phalloides), una espècie ponzoñosa mortal en Norteamérica i Europa.
Un atre problema freqüent sorgix del fet que les amanita malolientes (Amanita virosa) en formació s'assemblen molt al conegut champiñón, molt consumit. Esta similitut entre abdós espècies és la causa de vàries morts a l'any només en Escandinavia.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «micetismo». Real Acadèmia Nacional de Medicina d'Espanya.
- ↑ «Califòrnia Poison Action Line: Mushrooms» (en anglés).
- ↑ Ian Robert Hall (2003). Edible and Poisonous Mushrooms of the World, Timber Press, p. 103. ISBN 0-88192-586-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Envenenamiento por setas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.