Anar al contingut

Diploma

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Document en la revocació de l'Edicte de Nantes, 1685.

Per a les ciències històriques, el diploma[1] (del llatí díplōma, i del grec clàssic δίπλωµα, "diplomar", «doblat»)[2] és un document «redactat seguint unes normes que li donen credibilitat i validea»,[3] i emanat generalment d'una autoritat sobirana o d'un entitat oficial, que conferix o atesta un dret (palés, bula), un títul (nobiliario, professional), un reconeiximent (condecoració, premi) o un títul acadèmic (grau, màster, doctorat). Comporta elements d'autentificació per mig d'uns signes de validació com pot ser un sagell, un monograma, una firma manuscrita o un reconeiximent de l'escribano.[4] És part de l'objecte d'estudi de la diplomàtica.[5]


Diplomar com a instrument de la Diplomàcia

Pero un diplomar també, com a instrument de la Diplomàcia i el Dret internacional, era un document oficial, «una carta de recomanació o que otorgava una llicència o privilegi»,[6] remesa per l'autoritat suprema d'una entitat política sobirana a les autoritats d'una atra, per a informar-los que el posseïdor eixercitava funcions de representació oficial i per a solicitar-los certs privilegis per al funcionari en la jurisdicció del destinatari. Dit document es caracterisava per estar doblat,[7] i en algunes ocasions coser[8] en raó de que el contingut era una comunicació privada entre el remitent i el destinatari. «El document s'entregava doblat, i contenia una recomanació oficial —en certs poders o drets— per a aquells funcionaris que es dirigien a un atre país o província d'un imperi. El portador de el "plec" o diplomar era ipso facto un diplomàtic.»[9]


Diplomar com a objecte de les ciències històriques

Història

Bula papal sobre pergamí, de 1505.

En la seua accepció clàssica, els diplomar eren díptics (tabulae duplices), un instrument o document (com tablillas o plaques metàliques enganchades en dos) expedit per alguna autoritat pública per a otorgar als soldats llicenciats, que en molts casos es devia entregar en el domicili del premiat, certificant els anys de servici i els drets i privilegis concecidos com a gratificació.[10][11][12][13][14]

Entre els diferents noms usats antigament, es troben comunament els següents: cártula, carta o karta, instrument, testament, pàgina o escritura. Es dona el nom de cartulari, llibre, becerro o tombe al còdex que reunix les còpies lliterals dels diplomar o privilegis concedits a una iglésia o institució, i que es guarda en l'archiu de la mateixa. El terme pergamí és una atra denominació antiga, determinada pel tipo de soport material utilisat.


Elements d'un diplomar

En tot diplomar figuren tres elements personals:

  • el autor, en el nom del qual s'escriu
  • el destinatari, a qui es dirigix
  • el canceller o escribano que ho escriu o autentifica a pregària de l'autor o del destinatari


Criteris de classificació

Pragmàtica sanció del Cabildo de San Juan de Pasto, 1767. Archiu històric de l'Universitat de Nariño.

Els diplomar o documents es classifiquen per raó de:

  • el seu autor, es dividixen
  • el seu objecte o assunt. Els diplomar poden ser
    • autógrafs, originals autèntics. Els autógrafs es dividixen en:
      • hológrafs, escrits per la mà del seu autor
      • quirógrafos, obra d'un escribiente (amanuense) en la firma d'aquell.
    • apógrafos, simples còpies. Es dividixen en:
      • normals
      • autorisats o refrendats.
  • per l'objecte que els motiva poden ser:
    • decrets
    • edictes
    • constitucions
    • pragmàtiques
    • ordenances
    • cartes de privilegis, concessions de gran importància que l'Autoritat fa a particulars i corporacions.
    • cartes-pobles, com les anteriors pero que contenen repartiment de terres i atres concessions fetes per lor reis a els qui vagen a poblar ciutats conquistades.
    • actes i sentències judicials, donades en nom del poder judicial.
    • escritures notarials o actes, testament i contractes que autorisa un notari públic
    • actes capitulares i documents equivalents o actes de sessions.
    • eixecutòries, documents que atesten haver obtingut una persona en juí sentencia declaratoria de noblea de sanc
    • títuls civils i cartes credencials que donen fe del nomenament oficial o de la missió o embaixada que s'ha confiat a una persona i les últimes, sobretot, quan es donaven a un embaixador en nom del rei per a en el d'una atra nació.
    • cartes comendaticias, que recomanen oficialment al subjecte al que s'otorguen.
  • per les formalitat que acompanyen al document pot ser:
    • privilegi rodat, que du en dibuix o pintura un signe rodat
    • carta plomada, que té sagell de plom
    • bulas, breus i motu-proprios.
    • albalá, document real de mercé o p

rovisó o llicència per a coses d'interés secundari.

    • les simples cèdules reals que varen succeir als albalaes i que només es diferencien d'estos en estar escrites en lletra cortesana.
    • les cartes partides per a, B, C o escritures per duplicat en les que es posen dites lletres entre els dos eixemplars i es tallen a través per a que es dificulte la falsificació quedant-se cada una de les parts contratantes en la seua porció respectiva. Estos documents varen escomençar en Anglaterra ya en el IX. En França, en el XI i en Espanya durant la segona mitat del mateix pero es varen fer rares en generalisar-se l'ús del paper.


Matèria i forma dels diplomar

La matèria clàssica dels bons diplomar en l'Edat Mija, des del VII i encara en la moderna ha segut constantemtne el pergamí més o menys avitelado pero sense exclusió d'atres làmines en els primers sigles medievals. Fins a l'época de Carlomagno es va usar algunes voltes el metal i fins a el XI va obtindre algun favor el papir. Des del XIII es prepara millor el pregamino i es distinguix per la seua major blancor i en el mateix sigle o abans (des del XII en Sicília per Roger II) va començar a usar-se el paper comú en documents de menor importància la qual cosa es generalisa en el XV a pesar de lo grossera i fluixa que resultava dita matèria per llavors i que s'anava millorant de sigle en sigle. El document més antic en paper que es coneix en Espanya és un registre de l'any 1237 sobre el repartimiento del regne de Valéncia que va manar fer Jaume I d'Aragó.

La tinta empleada comunament en els diplomar és la negra llevat en menuts adorns de les lletres i en firmes o rúbriques d'antiquíssims documents imperials que la tenen roja. Alguna rara volta en documents imperials o reals de l'época de Carlomagno es va aplicar tinta áurea i més a sovint ho varen fer els Emperadors d'Orient. Pero no es referixen ad ella sino al sagell d'or els noms de carta áurea o bula áurea que es donen a certs diplomar regio i pontificis de l'Edat Mija. En els documents escrits en tinta negra des del XIII, s'observa a sovint notable palidez o color groguenc en les lletres per la descomposició química llentament produïda en l'anar del temps. En canvi es conserva negra la dels sigles XI i XII. S'atribuïx esta diferència a que en els sigles anteriors al XIII solia amprar-se la tinta de negre de fum i no la d'agallas que es va usar des de llavors.

La forma externa dels diplomar és la d'una làmina rectangular escrita per una de les seues cares (que en els pergamins, és l'interior o de carn) i disposta per a guardar-se enrollada o doblada pender de la vora inferior un o més sagells de cera o de metal en els documents més solemnes. Si estiguera escrit per abdós cares provaria en açò no ser original sino una còpia o un document fals a no ser en actes i eixecutòries quan tenen la forma de quadern, la qual cosa és rar abans del XIV.

En les antigues civilisacions assiri-caldeas i egipcíaques, lo mateix que en la grega i primitiva romana, va haver sense dubte, verdaders diplomar pero la seua matèria i la seua forma no es distinguien aparentment d'atres escrits nacionals consistint per tant en tabletas d'argila, papirs i làmines de bronze.


Llengua i escritura dels diplomar

En l'Edat Antiga i en l'Edat Moderna l'idioma usat en els documents era el propi de la nació respectiva, a lo manco, en esta última en els que no eren internacionals. Durant l'Edat Mija es varen redactar en general en llatí els documents de les nacions corresponents a l'Occident cristià i en grec, les d'Orient i per molts sigles, també les de Sicília i Sur d'Itàlia. Pero ya des del X es van mesclant cn el llatí frases vulgars o en romançada i des de fins del XII es redacten alguns documents por entero en llengua vulgar, per lo manco, en les nacions europees (en Provença, ya des del XI) quan no es tracta de comunicacions internacionals, que aumenta de tal modo en el sigle següent que aplega fins a fer-se exclusiu l'idioma vulgar per a documents eclesiàstics.

En els documents castellans i lleonesos va cessar el llatí des de mediats del XIII encara que alguna cosa més ho varen retindre els notaris, sobretot, en el formulisme de les seues actes. En la Corona d'Aragó va seguir el llatí fins a el XVII pero des de mediats del XIII es varen redactar en català alguns documents notarials. En Navarra es va adoptar el navarroaragonés i alguna volta, l'occità des del XIV.

L'idioma llatí dels documents medievals es presenta en totes les nacions molt decadent i ple de barbarisme i açò encara en la mateixa Cort Pontifícia des del VIII fins a mediats del XI. Pero des d'esta última data va millorant en Itàlia, majorment des del XIII imitant-li alguna cosa les demés nacions.

Sobre el tipo de lletra adoptat en els diplomar, segons la seua classe en general pot afirmar-se que en Occident es va usar la lletra capital i uncial romana fins a el VII. Varen seguir despuix les escritures nacionals i durant els sigles XIII, XIV i XV es va amprar la cridada escritura gòtica en les seues derivació, per a reemplaçar-la en la itálica des de finals del XV en els millors documents. A l'escritura acompanyen alguns adorns, sempre en sobrietat en els diplomar i s'allumenen en algun color les inicials i els signes rodats, pero en les còpies d'alguns diplomar de gran importància s'observa en freqüència major decoració pictòrica, ostentant a sovint el retrat de la persona regio que va otorgar el document.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ V, Eduardo (1887). José María Faquineto (ed.). Diccionario general etimológico de la lengua española (vol. 2) (en español), Madrid, p. 842. Consultat el 23 de marzo de 2019.
  3. ↑ Martínez de Sousa, 1989, pp. 233-234.
  4. ↑ «Un diplôme» (en fr). Vocabulaire international de la diplomatique. Archivat des de l'original, el 23 de marzo de 2019. Consultat el 2024-10-23.
  5. ↑ «La Diplomatique» (en fr). Vocabulaire international de la diplomatique. Archivat des de l'original, el 6 de diciembre de 2016. Consultat el 23 de marzo de 2019.
  6. ↑ «Diploma». The concise Oxford dictionary of English etymology.
  7. ↑ V, Anna (2005). Branding America: An examination of U.S. public diplomacy efforts after September 11, 2001, Medford, Estados Unidos: Tufts University.
  8. ↑ V, Pedro Habib (2004). El nuevo rol de la diplomacia parlamentaria en México: 1994:2002, Ciudad de México, México: Facultad de Ciencias Políticas y Sociales, Universidad Nacional Autónoma de México.
  9. ↑ V, Agustín (2001). «Capítulo XIX. Estructura, función y fines de la diplomacia», Filosofía del derecho internacional, Ciudad de México, México: Universidad Nacional Autónoma de México, p. 246.
  10. ↑ Martínez de Sousa, 1989, p. 234.
  11. ↑ «¿De dónde viene la palabra “diploma”? - 20000 leguas». Archivat des de l'original, el 27 de marzo de 2022. Consultat el 23 de marzo de 2019.
  12. ↑ «Origen de la palabra diploma - El blog de MCarmen CB».
  13. ↑ «Etimología de DIPLOMA».
  14. ↑ V, Víctor Hugo (1998). Ediciones del Sur (ed.). Introducción a la Paleografía (en español), Buenos Aires, p. 28. ISBN 987-20772-2-3. Consultat el 23 de marzo de 2019.

Enllaços externs