Dies natalis
Un dies natalis (o natale) és una locució llatina para natalici, dia del naiximent o aniversari d'un acontenyiment fundacional. Els romans celebraven anualment el natalici d'un individu, en contrast en la pràctica grega de marcar la data cada més en una simple libaació.
En la religió de l'Antiga Roma, el dies natalis estava relacionat en el cult pel geni.[1] Indicava el dia d'inici d'un event important i la seua celebració com el naiximent d'un individu i el seu natalici, la fundació d'una ciutat i el seu aniversari, la dedicació d'un lloc sagrat i la seua celebració, el principi del regnat d'un sobirà i l'aniversari de la seua ascensió al tro.
Una figura pública podia programar un acontenyiment important en el seu natalici: Pompeyo Magne ("Pompeyo el Gran") va esperar sèt mesos despuix de tornar dels seus campanyes militars en l'est abans d'escenificar el seu triumfo, per a poder celebrar-ho en el seu natalici.[2] La coincidència de natalici i aniversaris podia tindre un significat positiu o negatiu: la notícia de la victòria de Dècim Juny Brut Albino en Mutina va ser anunciada en Roma el dia del seu natalici, mentres que un dels assessins de César, Cayo Casio Longino en sofrir la derrota en Filipos en el seu natalici, es va suïcidar. Els natalicis també eren dates en que es commemorava als morts.[3]
També era un dies natalis la data en que era fundat un temple, o quan era rededicado despuix d'una gran renovació o reconstrucció i podia ser sentit com el "natalici" de la deidad que alberga. Les dates d'estes cerimònies eren triades pels pontífexos sobre la seua posició en el calendari religiós. El "natalici" o data de fundació de Roma se celebrava el 21 d'abril, dia de les Parilias, una festa pastoral arcaica a on s'oferia a Pales teas d'olivera, herbes aromàtiques, llet i pastiços de dacseta.[4] Com a part d'una série de restauracions i reformes religioses entre els anys 38 a. C. i 17, no menys de catorze temples varen moure el seu dies natalis a atres dates, a voltes en el clar propòsit d'alinear-los en la nova teologia imperial despuix del colapse de la República.[5]
Els natalicis dels emperadors es commemoraven en cerimònies públiques com un aspecte del cult imperial. El Feriale Duranum, un calendari militar de la guarnició romana en Dura Europos de les festes religioses, conta en gran número de natalicis imperials. Augusto va compartir el seu natalici (el 23 de setembre) en l'aniversari del temple d'Apolo en Campus Martius i va elaborar la seua conexió en Apolo desenrollant un estatus religiós especial.[6]
El dies natalis més famós, és el del Sol Invictus, el Dies Natalis Solis Invicti, introduït per Heliogábalo (emperador romà del 218-222) i oficialisat per primera volta per Aureliano en el 273, a on se superpon a la Nadal cristiana.
A la commemoració d'un natalici també se li cridava natalicium, que podia prendre la forma d'un poema.
Cristianisme
[editar | editar còdic]Poetes cristians primitius com Paulino de Nola varen adoptar els poemes del natalicium per a honrar als sants.[7]
El dia en que moren els màrtirs cristians es considera com el seu dies natalis o natale. La data del seu martiri era el dia del seu natalici per a la vida eterna.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Denis Feeney, Caesar's Calendar: Ancient Clave and the Beginnings of History, University of Califòrnia Press (2008) p. 148.
- ↑ Feeney, Caesar's Calendar, pp. 148–149.
- ↑ Regina Gee, "From Corpse to Ancestor: The Role of Tombside Dining in the Transformation of the Body in Ancient Rome," en The Materiality of Death: Bodies, Burials, Beliefs, Bar International Séries 1768 (Oxford, 2008), p. 64.
- ↑ Gary Forsythe, A Critical History of Early Rome: From Prehistory to the First Punic War (University of Califòrnia Press, 2005, 2006), p. 131.
- ↑ Michael Lipka, Roman Gods: A Conceptual Approach (Brill, 2009), p. 47.
- ↑ Denis Feeney, Caesar's Calendar: Ancient Clave and the Beginnings of History, University of Califòrnia Press (2008) p. 149.
- ↑ Patricia Cox Miller, "'The Little Blue Flower Is Ret': Relics and the Poeticizing of the Body," Journal of Early Christian Studies 8.2 (2000), p. 228.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Luciano Leandro Orsini. Natalis dies, en Dizionario vaig donar mitologia greca i llatina. Torí, UTET, 1999. ISBN 88-7750-754-3.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dies natalis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.