Diadema de María Luisa
La Diadema de María Luisa és una peça de joyeria de diamants i turqueses que s'exhibix permanentment en el Museu Nacional d'Història Natural en Washington D. C.. Du el nom de María Luisa d'Àustria, l'esposa del emperador de Francía Napoleón Bonaparte.
Descripció
El disseny de la diadema és molt típic de les obres de Marie-Étienne Nitot d'aquella época. La peça, en forma de círcul tancat, és simètrica d'esquerra a dreta, més ampla en la part davantera i s'estretix cap a la part atrassera. Nitot va fer un us elaborat d'adorns d'estil rollwerk, de medallones i de palmetes i atres motius florals, realisats en argent i or. En açò és similar a les diademes i tiaras que va produir per a María Teresa de França i Augusta de Baviera. La peça central en la part davantera de la diadema era originalment una única esmeralda gran de brot quadrat, alineada en una de les seues diagonals en la llínea mija, que pesava 12 quilats (2,4 g). Una esmeralda més chicoteta de talla ovalada es va colocar directament baix de la pedra més gran i, a la seua volta, estava emmarcada per cinc esmeraldes més chicotetes en talla de rosa. Al voltant de la peça central hi ha una sola capa de diamants blancs també en talla de rosa. Vint esmeraldes grans es varen colocar en les decoració florals i de volutes simètriques, tallades en forma ovalada i briolette, i cincuenta y dos esmeraldes més chicotetes en talla de rosa i quadrades, també emmarcades per una mescla de diamants en talla de rosa i brilliante. La banda que forma la base de la diadema està decorada en una sola fila ininterrompuda de diamants en talla de rosa.
En total, la diadema de María Luisa contenia setenta y nueve esmeraldes colombianes "de la més alta calitat", procedents de les mines de Muzo, junt en 1.002 diamants de talla lluenta i 264 diamants de talla rosa de varis tamanys,[1] en un pes total de més de 700 quilats (140 g). Les setenta y nueve esmeraldes varen ser retirades més tart i reemplaçades per la mateixa cantitat de pedres de turquesa iranís, tallades com cabujones en lloc de facetadas com les esmeraldes originals. Estes turquesa pesen un total de 540 quilats (108 g).
Procedència
Marie Louise
La tradició dictava que una nóvia real que aplegava a França no devia conservar res de la seua terra natal, especialment la seua roba. En conseqüència, quan María Luisa d'Àustria va aplegar a França per a casar-se en l'emperador Napoleón, va ser despullada del seu vestit, corsé, miges i camisola, deixant-la completament nueta. Paulina Bonaparte, la germana de Napoleón, va fer que l'adolescent nueta es banyara. Després la varen vestir novament solament en la roba i les joyes que li va comprar el seu nou espós.[2] Per lo tant, sense joyes pròpies, María Luisa necessitava un conjunt nou complet per a ella. Entre estes joyes hi havia un parell de parures, una de diamants i ópal, una atra de diamants i esmeraldes. A este últim conjunt pertanyia la diadema que més tart es cridaria de María Luisa. Abdós aderezos varen ser entregats a María Luisa per a que els conservara com a part de la seua colecció personal. Per això, quan va abandonar París i es va anar a Viena despuix de l'exili de Napoleón, es va dur en si la diadema i les peces de joyeria associades, deixant les joyes de la corona en la capital austríaca.
La diadema va ser dissenyada per Marie-Étienne Nitot, el joyer oficial de la cort de l'emperador Napoleón, i produïda per la seua empresa en París, la Casa Chaumet. Nitot havia rebut anteriorment l'encàrrec de crear atres peces per a l'emperador, entre elles la coneguda com tiara papal de Napoleón, la seua corona de coronació, la seua espasa ceremonial i les joyes nupcials de la seua primera esposa, l'emperatriu Josefina. En este cas, la diadema encarregada anava a ser la peça central d'una parure per a la segona esposa de Napoleón, María Luisa d'Àustria. El conjunt també incloïa pendents a joc, un collar, una tiara en pentine i una hebilla de cinturó, tots dissenyats en argent i or, decorats en esmeraldes i diamants, i utilisant els mateixos adorns estilístics. María Luisa va lluir el conjunt en vàries actes oficials.
Existix cert desacort sobre la data exacta en la que se li va entregar la diadema a l'esposa de Napoleón. Els joyers Van Cleef & Arpels, que varen comprar la diadema a mitan del XX, varen informar a la revista Life que Napoleón li havia regalat l'adrece de diamants i esmeraldes per a celebrar el naiximent del seu fill, Napoléon François Joseph Charles Bonaparte, en 1811.[3] Tant l'Institut Smithsoniano com el Museu del Louvre, que més tart varen posseir peces de l'adrece, varen afirmar que el regal es va entregar el dia de la boda imperial en 1810.[4][5] D'us mixt com a prova circunstancial d'esta última teoria, Jean-Baptiste Isabey va pintar en 1810 un retrat de Marie Louise en una diadema d'este disseny (vore la dreta). No obstant, és possible que el pintor no haguera realisat el retrat del natural, ya que la pintura mostra la diadema formada per rubíes en lloc d'esmeraldes.
Família Habsburgo
Despuix de la mort de María Luisa en 1847, les seues joyes es varen dividir entre els seus parents de la Casa de Habsburgo, ya que el seu fill havia fallit abans que ella. Existix cert desacort sobre el camí exacte que varen seguir la diadema i el seu aixovar en l'arbre genealògic:
- l'Institut Smithsoniano seguix l'herència de l'aixovar de diamants i esmeraldes a través de la tia de María Luisa, Isabel de Saboya-Carignano. Isabel va morir tan sol nou anys despuix, en 1856, i li va passar les joyes al seu fill, Leopoldo Luis d'Àustria. Leopoldo a la seua volta no va tindre fills propis, per lo que, despuix de la seua mort en 1897, la diadema va passar al seu cosí, Carlos Alberto d'Àustria.[4]
- El Museu del Louvre afirma que l'aixovar va passar a Leopoldo II de Toscana, qui ho va llegar als seus descendents fins que finalment va aplegar a Karl Albrecht.[5]
La raó de la procedència poc clara entre María Luisa i Albrecht radica en la pèrdua dels papers i la documentació de la família quan Albrecht i la seua família varen fugir de Polònia despuix d'haver segut reclosos en un camp d'internament pel eixèrcit alemà durant la Segona Guerra Mundial. Despuix de la seua mort en Estocolm en 1951, la viuda de Albrecht (Alicia de Habsburgo) i el seu fill (l'archiduc Karl Stefan d'Àustria) varen escomençar el procés de venda de les joyes de la família, inclosa la diadema, a varis joyers. No obstant, com la documentació de les joyes es va perdre durant la fugida des de Polònia, trobar compradors va resultar difícil.
Despuix dels Habsburgo
Finalment, la firma de joyeria Van Cleef & Arpels, en sèu en Nova York, va comprar la diadema de María Luisa i la seua hebilla de cinturó a joc a la família en 1953, acceptant la declaració jurada firmada tant per Alicia com per Karl Stefan, que atesta la llarga història de les joyes dins de la família i la procedència original reclamada. Les peces restants del conjunt varen ser venudes més tart per separat per la família en vendes privades. Van Cleef & Arpels va exhibir tant la diadema com la hebilla de cinturó en l'escaparat de la seua tenda de Nova York. En algun moment posterior, la firma les va retirar de l'exposició per a llevar-los les esmeraldes i tornar a colocar-les en peces individuals de joyeria. La més gran de les esmeraldes es va dividir en sis peces: dos jocs de pendents, una polsera, un anell, un fermall i un collar. Estes peces es varen dispondre en ensellaments de platí i diamants de talla lluenta més moderns, i estaven valorats com a conjunt en al voltant d'un milló de dólars. Les esmeraldes més chicotetes de la diadema es varen montar una a una en peces individuals i es varen vendre a varis preus, alguns tan baixos com 300 dólars, publicitadas com "esmeraldes de l'històrica Tiara de Napoleón".[3] Despuix de l'artícul/anuncie de les esmeraldes en la revista Life en giner de 1955, el secretari de Van Cleef & Arpels, Fred Vermont, li va dir a United Press: "En 24 hores, se nos varen agotar les esmeraldes. I encara estem inundats de demanats... cartes i telegrames de tot el país".
Un d'estos fermalls, engastat en nou de les esmeraldes de la diadema, ha segut subastat en Christie's vàries voltes des de la seua compra original; es va vendre per 178.500 dólars en 1999,[6] i novament per 450.000 dólars en 2014.[7]
A mida que es venia cada esmeralda, Van Cleef & Arpels la reemplaçava en la diadema original per turquesa procedent d'Iran (llavors Pèrsia). Jeffrey Edward Post, Curador de la Colecció Nacional de Gemes i Minerals de EE. UU., especula que es va elegir la turquesa perque era relativament barata i fàcil de molejar per a que coincidira en els engastes originals,[8] mentres que el Louvre afirma que es va fer per demanat de Marjorie Merriweather Post.[5] Va ser en estes noves pedres en les que la diadema es va expondre en el Museu del Louvre en 1962, junt en el collar, els pendents i la tiara-peineta de la colecció original, com a part de l'exposició 'Dix Siecles de Joaillerie Francaise', que celebrava la joyeria francesa del mileni passat. El Louvre va comprar el collar i els pendents als seus propietaris en 2004 per 3,7 millons d'euros, el preu més alt pagat jamai per un museu per peces de joyeria individuals. Seguixen en exposició en la Galeria d'Apolo del museu parisenc.[1]
La diadema de María Luisa va ser tornada a Van Cleef & Arpels despuix de l'exposició de 1962. Li la varen prestar a Marjorie Merriweather Post per a que l'usara en una recaptació de fondos per a un ball per a la Creu Roja en Palm Beach (Florida) en 1967, a on va rebre una gran cantitat d'elogis.[8] Quan la firma va escriure més tart a Post en 1971 oferint-li l'oportunitat de comprar la diadema a través d'una venda privada abans de escomençar a buscar clients, donó els fondos solicitats a l'Institut Smithsoniano per a permetre'ls comprar-la al preu indicat.
L'Institut Smithsoniano ha tingut la diadema en exhibició en el Museu Nacional d'Història Natural des de llavors, en el Saló Janet Hooker de Gemes i Geologia. Va ser retirada temporalment de la seua exhibició compartida junt en el collar de diamants de Napoleón durant varis mesos en la década de 1990 mentres la diadema era transferida a un joyer expert per a la seua restauració. Durant eixa restauració, el marc antic va ser desmontat, netejat i tornat a montar, en les parts danyades de les soldadures netejades. Despuix de facilitar la compra, Post va preguntar sobre la possibilitat de reemplaçar les turquesa per esmeraldes una volta més, ya anaren artificial o, si era possible recuperar-les dels seus nous amos, les pedres precioses originals. No obstant, la fragilitat de la diadema va impedir qualsevol tongada posterior.[8]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Scarisbrick, Diana. "An Imperial Parure", Apollo (Vol. 160, Issue 511), Sept. 2004. pp. 80–83. Retrieved via TheFreeLibrary.com on December 29, 2022.
- ↑ de Saint-Amand, Imbert (2010). The Happy Days of the Empress Marie Louise. Miami: HardPress Publishing. ISBN 978-1-4076-4955-9.
- ↑ 3,0 3,1 "Napoleonic Tiara is Torn Up", Life. January 31, 1955; p.45. Retrieved via Google Llibres on December 29, 2022.
- ↑ 4,0 4,1 Institut Smithsoniano, "Marie Louise Diadem", Museu Nacional d'Història Natural dels Estats Units website. Retrieved December 30, 2022.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Dion, Anne, "Necklace and earrings of the Empress Marie-Louise", Museu del Louvre website. Consultat via Internet Archive el 30 de decembre de 2022.
- ↑ Bats, Rob, "Internally Flawless Ear Pendants, Napoleon Emerald Highlight Christie’s Ix", JCK Magazine, March 28, 2014. Retrieved December 29, 2022.
- ↑ "An Historic Emerald and Diamond Brooch, by Van Cleef & Arpels", Christie's website. Retrieved December 30, 2022.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Post, Jeffrey Edward (2021). The Smithsonian National Gem Collection Unearthed: Surprising Stories Behind the Jewels. Abrams Books (New York). ISBN 9781683359401
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diadema de María Luisa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.