Deu banyut
.jpg)
Un deu banyut és un terme sincrétic modern utilisat entre els neopagans influenciats per la religió wicca, el qual unifica a numerosos deus de la naturalea[1] d'una àmplia i dispersa série de mitologia com el cèltic Cernunnos, l'anglés Herne el caçador, l'egipcíac Osiris, l'indi Pashupati, el grec Pa, el romà Faune i el galaico Vestio Alonieco. Totes estes deïtats masculines sempre són representades en banyes i en associació en la naturalea.
El deu banyut és la principal deïtat adorada en la corrent espiritual Wicca, en contrapunt en la Triple Deesa.[2]
A pesar de que vàries figures del folclore britànic han segut representades sense banyes, li les considera relacionades:
Segons el hipòtesis històrica sobre el «deu banyut» o «deu cornut» que propon Margaret Murray (1863-1963), totes eixes figures de deus banyuts estarien relacionades i serien motiu d'adoració per part d'una religió paneuropea de caràcter pagà.[3] Quan la cristianisació va ser un fet, el deu banyut es va relacionar en Satán.
Desenroll de l'idea
A través de l'història, una gran cantitat de deus pagans i figures folklòriques varen ser representades en astes i en apariència animal, com a mascle cabrío o en traces de venados. Una pintura rupestre ancestral coneguda comunament com «l'hechicero», trobada en una cova en França, representa una figura mitat home, mitat venado, que podria ser la representació d'un chaman realisant un ritual.[4]
En l'Índia existix un deu astado conegut com Pashupati, que va terminar convertint-se en una mera representació del deu Shiva.[5]
En l'antiga Grècia es venerava al deu Pa, que apareix sempre en cap de mascle cabrío, aplegant-se a convertir en la figura del deu Faune en el panteón de deus de l'antiga Roma.[6]
El deu astado de la mitologia celta apareix sempre en totes les representacions en banyes de venado i sempre està associat a la fertilitat. El pilar dels Nautas de Lutecia li dona el nom de "Cernunnos".[7] El personage astado en el folclor anglés conegut com Herne podria haver-se originat en esta figura.
L'idea de que totes les imàgens astadas foren deïtats i que totes elles representen manifestacions diferents d'un únic deu astado, i que el catolicisme va intentar reiteradament suprimir la seua veneració per associar-ho en l'image de Satán, va anar originàriament desenrollada pels círculs ocultistes que es varen posar de moda en França i Anglaterra en el XIX. L'ilustració d'Eliphas Levi (1810-1875) sobre la figura de Baphomet, en el seu manuscrit dios astado (1855) (basat en la pintura de Goya sobre el sabbat de les bruixes, 1789) acompanyen les sugerències sobre este efecte.[8] L'image de Levi, «dios astado», s'ha utilisat en representacions sobre el Diable des de llavors. El simbolisme de dita representació té el seu orige en la carta «l'hechicero» del tarot de Marsella que es va popularisar en els sigles XVII i XVIII:[9] el rat penat en astes, piteus i pits de dòna, que es troba posat sobre el globo terráqueo; Levi va afegir el caduceo de Mercurio en el seu engonal, colocant l'antorcha de corona en el seu cap, i aportant-li un gest cap a unes llunes creixents damunt i davall.
Segons Levi, esta no era una figura maligna: tan sol un deu antic, pero que va ser tirat a la clandestinitat i condenat per ser una figura relacionada en la bruixeria per part d'atres religions. Margaret Murray va prendre esta sugerència i la va combinar en una adaptació de les antropologia culturals de James Frazer per a definir un deu de la fertilitat paneuropeo. A on Frazer vea folclore modern i costums populars com a ecos de rituals agraris oblidats, atres autors com Margaret Murray i els seus contemporàneus de la Folklore Society ho veen com una evidència de la supervivència d'un cult esotèric dedicat a la fertilitat, una tradició secreta mantinguda en la clandestinitat i oprimida per atres religions.
Margaret Murray va seleccionar i va editar copiosamente texts a on exponia l'argument de que les bruixes que es trobaven en els boscs en Satán eren una representació actual d'un cult a la fertilitat paneuropeo venerant al deu astado. Eixos temes es configuren entre l'image popular del diable i el concepte modern del deu astado venerat per alguns grups neopaganos (com la wicca) hui en dia. Pese a la seua influència ―les seues teories estaven presents en la coneguda «dios cornudo»― les teories de Murray han segut posteriorment desacreditades per la seua selecció de proves determinants.[10][1]
Associacions
Margaret Murray associava el deu astado en els boscs, els animals salvages i la caça. També estaria relacionat en la virilidad masculina.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Hutton, Ronald (1999). The Triumph of the Moon: A History of Modern Paguen Witchcraft (en anglés), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-285449-0.
- ↑ Gardner, Gerald B. (1954). Witchcraft Today (en anglés), Rider and Company.
- ↑ Murray (1921). The Witch-Cult in Western Europe (en anglés), Oxford: Clarendon Press.
- ↑ Clottes, Jean; Lewis-Williams, {{{nom2}}} (1998). The Shamans of Prehistory: Trance and Magic in the Painted Caves (en anglés), Harry N. Abrams. ISBN 978-0-8109-4182-3.
- ↑ Marshall (1931). Mohenjo-daro and the Indus Civilization (en anglés), Arthur Probsthain.
- ↑ Borgeaud, Philippe (1988). The Cult of Pa in Ancient Greece (en anglés), University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-06595-3.
- ↑ Green (1992). Dictionary of Celtic Myth and Legend (en anglés), Thames & Hudson. ISBN 978-0-500-27975-5.
- ↑ Lévi, Éliphas (1855). Dogme et Rituel de l'Haute Magie (en francés), Germer Baillière.
- ↑ Decker, Ronald; Depaulis, {{{nom2}}}; Dummett, {{{nom3}}} (1996). A Wicked Pack of Cards: The Origins of the Occult Tarot (en anglés), St. Martin's Press. ISBN 978-0-312-16294-8.
- ↑ Cohn, Norman (1975). Europe's Inner Demons: An Enquiry Inspired by the Great Witch-Hunt (en anglés), Sussex University Press. ISBN 978-0-8052-0388-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dios astado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.