Demonología
.jpg){kind=link}
Demonología és la branca de la teologia que s'encarrega d'estudiar als dimonis i les seues relacions, fent alusions als seus orígens i la seua naturalea.
L'orige etimològic de la paraula demonología ho trobem en el grec i més exactament en l'unió de dos paraules. Per un costat, està daimon que significa “geni” o “dimoni” i per un atre logía, que vindria a traduir-se com a “ciència”. D'esta manera es determinaria que la demonologia és la ciència que estudia la naturalea o les qualitats que té el dimoni.
Este terme s'és amprat per a estudiar a profunditat el comportament de lo paranormal dins d'un marge bíblic en virtut dels paràmetros Sacerdotales en la majoria de les ocasions. Els llaics també poden estudiar esta branca pero és poc comú que succeïxca.
Orígens
[editar | editar còdic]La demonologia confecciona llistats que intenten nomenar i establir una jerarquia d'esperits maléficos. Aixina, la demonologia és l'opost de l'angelologia, la qual intenta recopilar la mateixa informació en referència als bons esperits.
En el cristianisme, els dimonis són àngels caiguts, aixina que es pot considerar la demonologia com una branca de l'angelologia. En Plantilla:Bíblia menciona que algunes de les seues seguidores (com María Magdalena) havien estat endemoniadas.
No obstant, moltes bases de senyes demonológicas són coneiximents a aquells supostament capaços d'invocar tals entitats, incloent les instruccions sobre cóm convocar-los i, en el millor dels casos, sometre'ls a la voluntat del conjurador.
Els grimorios de màgia amagada són aquells toms que contenen els coneiximents sobre esta faceta de la demonologia, més d'una volta estudiada per aquells que devien perseguir i jujar a diabolistas i bruixes.
La manifestació històrica més notable de la demonologia cristiana occidental va ser el Malleus maleficarum (1486) (del llatí: Martell de les Bruixes), dels dominicos inquisidorés Jakob Sprenger i Heinrich Kramer, que va sostindre l'existència i el poder de la bruixeria com a part integral de la fe catòlica i d'un perill real per als fidels, aparte d'oferir en el seu tractat tota classe de formes de reconéixer i processar una bruixa, convertint-se aixina en l'inspiració de les posteriors caces de bruixes realisades per catòlics i protestants durant els sigles XVI i XVII.[1]
És la primera font a consultar per a qualsevol comprensió de l'història i la naturalea de la bruixeria del satanisme.[2]
Demonología i religió
[editar | editar còdic]L'existència d'una entitat sobrenatural maléfica que actua en contraposició a la voluntat d'un Deu benévolo és un dels eixos centrals tant en el cristianisme com en l'Islam. Dits credos adopten la figura de Satán del judaisme, que per al islam és Shaytán o Iblís.
Tal contrast també s'aprecia en el zoroastrisme, en el qual un deu benévolo conegut com Ahura Mazda es troba envolt en una batalla còsmica en una deidad maligna cridada Angra Mainyu. Esta confrontació dualista, en verdadera igualtat de condicions, es manté intacta en el corpus del maniqueísmo i les doctrines de diversos grups heréticos com els bogomilos búlgars.
El Nou Testament afirma explícitament l'existència d'esperits adversos menors, aixina com també ho fa el Corán, si ben este últim fa menció a una tercera raça creada (ni àngels ni dimonis), els yinnūn (plural de yinn), de caràcter amoral i coneguts en Occident com genis, encara que no sempre són malignes.
El Antic Testament presenta a Satán com un àngel baix l'autoritat de Deu, que actua a modo de tentador, buscant el dubte sobre la virtut de Job, i provocant tots els mals. Açò es deu a que el mateix concepte del monoteisme, aixina com el judaisme prové del mateix àmbit d'influència cultural en atres cultures semíticas i el politeisme que varen compartir fins que varen ser coneguts com el poble elegit i varen abraçar el cult únic.
El territori denominat Sheol, analogable al infern, és, de fet, prou modern en la sistemàtica rabínica. En rigor, cal entendre al Sheol més en el sentit de tomba (en quant última morada que com l'infern).
Algunes branques del budisme postulen l'existència d'inferns habitats per dimonis que atormenten als pecadores i tenten als mortals, o actuen per a pertorbar el seu allumenament. També el hinduismo conté narracions de combats entre deus i una série d'adversaris, com el del deu Indra i l'asura Vritra.
En abdós casos citats no hi ha una especial atenció a l'organisació de les huestes que encarnen el mal, per lo que no es pot parlar de demonologia com a tal, si ben la seua història sagrada és tant o més rica que les tres grans religions monoteistes.
En l'antroposofía, el seu fundador Rudolf Steiner descriu la potència de Lucifer com alguna cosa que incita el humà a totes les exaltació, els falsos misticisme, l'orgull d'elevar-se sense frontera[3] i la del seu opost Ahriman (equivalent de Satán) com alguna cosa que incita el humà a les superstició materialistes.[3]
Doctrina sobre el diable en l'Iglésia catòlica
[editar | editar còdic]En el Concilie de Éfeso del 431, contra el nestorianisme, es parla de que el ser humà pot sofrir les insidias del diable encara que estiga batejat i que necessita l'ajuda de Deu per a véncer-les.[4]
En el VI el papa Vigilio va dictar una série de cànons contra certes creències d'Orígens, en els que s'especifica que Crist no tornarà a ser crucificado per a la salvació dels dimonis i que l'Infern per als hòmens impíos i els dimonis és etern.[5]
En l'II Concilie de Braga, del 561, es considera anatema a qui seguixca determinades tesis de Maniqueo i Prisciliano. S'especifica que Satanás va anar primer un àngel bo fet per Deu que es va rebelar i que no va sorgir com a substància del mal. També s'indica que Satanás no crea criatures i que no crea per la seua pròpia autoritat sequies o tormentes. Finalment, s'aclarix que la concepció de les persones com a sers carnals no és cosa del Diable i se subralla la creència en la resurrecció de la carn.[6] Esta creència en que lo material és cosa del diable va ser recuperada en el X pels bogomilos de Bulgària[7] i continuada pels càtars[8] en els sigles XII i XIII en Occitània.[9]
El papa Pelagio II va escriure, cap al 585, una carta a bisbes cismáticos d'Istria per a que tornaren a l'Iglésia catòlica, argumentant que la fe de Pedro no podia fallar pese a les accions del dimoni perque Jesucristo pregava per ell per a que la seua fe no desfalleciera, com s'indica en Plantilla:Bíblia. De la mateixa manera, es considera el cisma frut de la cizaña sembrada pel diable, com s'indica en Plantilla:Bíblia. En este document se senyala també que, com s'indica en Plantilla:Bíblia, les portes de l'infern no prevaldran contra l'Iglésia.[10]
En el Concilie de Letrán del 649 es va indicar que l'herejía monotelita era un operació del diable.[11]
El papa Adriano I va escriure en el 739 als bisbes de França i Espanya contra determinades herejías que rebaixaven a Jesús a la categoria de siervo i subjecte a les misèries humanes. En este document, titulat Si tamen licet, se senyala que Crist va lliurar a l'humanitat de l'esclavitut del dimoni.[12]
Vore també
[editar | editar còdic]- Anex:Dimonis coneguts en la tradició judeocristiana
- Dimoni
- Dimoni (religió)
- Demon (mitologia)
- Demonización
- Malleus maleficarum
- Categoria:Dimonis
- Categoria:Demonología
- Dimoni (desambiguaació)
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bàrbara Ehrenreich. «Witches, Midwives, and Nurses: A History of Women Healers, pág. 36». Consultat el 10 de maig de 2012.
- ↑ Heinrich Kramer i Jacobus Sprenger (1975). Pròlec del Malleus Maleficarum (El martell dels bruixos), Buenos Aires, editorial Orión, traducció Floreal Mazia.
- ↑ 3,0 3,1 Rudolf Steiner, Lucifer i Ahriman, Éditions Anthroposophiques Romandes, 1977, p.16
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, p. 134.
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, p. 135.
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, pp. 135-136.
- ↑ Labal, 1995, p. 30.
- ↑ Oldenbourg, 2002, p. 63-64.
- ↑ «Cathari». Enciclopèdia Britànica. Consultat el 3 de setembre de 2023.
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, p. 136.
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, pp. 136-137.
- ↑ Galisteo Leiva, 2024, p. 137.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Daemoniacum. Tractat de demonologia. José A. Fortea (2002) Belacqva edicions S.L. ISBN 84-95894-09-2
- Galisteo Leiva (2024). Demonología en el història cristiana, Almuzara. ISBN 978-84-10525-11-5.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Demonología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.