Dehesa de la Vila

Dehesa de la Vila

La Dehesa de la Vila és un espai natural públic situat al noroest de la ciutat de Madrit (Espanya), concretament en el barri de Ciutat Universitària del districte de Moncloa-Aravaca. La seua principal característica és que manté el seu caràcter forestal, estant en la seua major part sense ajardinar. Ocupa una superfície de 64 hectàrees, despuix d'haver segut la seua extensió molt major en el passat. El ilustrativo "de la Vila" es deu a la condició de "Vila i Cort" que ostenta la ciutat de Madrit.

L'11 de decembre de 2024, La Comunitat de Madrit va declarar la Dehesa de la Vila Be d'interés cultural (BIC), en la categoria de Paisage Cultural, per ser l'únic espai forestal dins de l'armela central de la capital que oferix un relat del naiximent i evolució de la ciutat a lo llarc de casi nou sigles d'història.

Història

En l'any 1152, el rei Alfonso VII de León va ser el primer en registrar estos terrenys com a pertanyents a la Vila de Madrit. En esta dehesa l'arbre més comú era la carrasca i tenia abundant caça. La seua extensió era d'unes mil hectàrees formant part del bosc comunal de la Comunitat de Vila i Terra de Madrit. Uns anys despuix apareix dins dels territoris de la Dehesa i Eres de Amaniel, nomenades aixina per la seua guarda major, Lope de Amaniel, documentat com ballestero d'Enrique II de Castella.

En 1457 apareix per primera volta en un acta del concejo com a superfície acotada i com pastadero, en 1485 se li dona l'us de dehesa carnicera per a abastir a la vila de Madrit. Cinquanta anys despuix es varen destinar 1570 fanegas per a labranza. En 1608 es parceló i va arrendar gran part de la dehesa per a pagar el trasllat de la Cort a Madrit i la construcció del Palau Real.

Capirote de granit. Viage de l'aigua de Amaniel

Baixe el regnat de Felipe III, entre 1614 i 1616, es varen construir en la Dehesa part de les galeries del viage d'aigua de Amaniel o de Palau, que abastia d'aigua al Alcázar i posteriorment al Palau Real. Estes galeries encara existixen, podent-se vore els capirotes de pedra que indiquen el recorregut subterràneu de l'aigua. Este sistema de conducció de l'aigua no es deixarà d'utilisar fins a la posada en marcha del Canal d'Isabel II, ya en el XIX.

En el XVIII Fernando VI va vendre 327 fanegas per a establir una zona de seguritat al voltant del vedat de caça del Real Lloc del Pardo, en lo que l'extensió total es va reduir a 698 fanegas. El seu successor el rei Carlos III va arreglar varis camins, entre ells la Vereda de Carabineros, actual carrer de Francs Rodríguez, que comunicava els palaus del Bon Retir i d'El Pardo. De nou, Carlos IV va prendre atres 418 fanegas per a incorporar-les al Real Lloc de la Florida. En perdre els seus millors terrenys de pastura, es va vore sériament perjudicat l'us de la Dehesa com a zona de pastoreig per al ganado d'abast de la Vila.

Plantacions de pins en la Dehesa de Amaniel en 1890 (L'Ilustració Espanyola i Americana, dibuix al natural de Juan Comba, gravat d'Arturo Carretero).

En 1860 l'Eixèrcit d'Àfrica preparat per a defendre les colónies espanyols en Marroc, va acampar durant dos dies en els terrenys de la Dehesa.

Baixe el regnat d'Isabel II,sent ministre de Foment Bravo Murillo i davant la necessitat de proveir a Madrit d'aigua, es porta a terme l'obra del Canal d'Isabel II. El tram de la Séquia del Nort (o de l'Oest) del Canal va regar part de la Dehesa a partir de 1868, seguint el proyecte dissenyat en 1863 per Juan de Ribera Piferrer per a l'aprofitament de l'aigua sobrera en el rec d'horts, jardins ciutadans i atres indústries de l'extrarradi madrileny, obra que en el seu conjunt va ser popularment coneguda com El Canalillo.

Durant esta época es va vendre una parcela a la Beneficencia Pública per a construir un manicomio model que mai va aplegar a alçar-se pero el terreny no es va recuperar.

L'arrendament com a terra de llabor anava contribuint a la deforestació de la dehesa i s'escomencen a sembrar pins per a retindre el sol. Els successius proyectes de plantacions de carrasques, nogales i castanyers proposts durant la primera part de el XIX no varen aplegar a realisar-se perque el creiximent d'alguns d'estos arbres requeria d'a lo manco 5 anys, en els que no es permetria el pas del ganado. Fins que en 1883, sent alcalde el Marqués de Urquijo l'Ajuntament promou la creació de boscs en les afores de la capital per a favorir les condicions higièniques de la població i servir de zones d'espargiment per al veïnat, donant lloc a la campanya de 1890 en la que es varen plantar 10 000 arbres en la seua majoria pins piñoneros i carrascos.

En 1901 l'Estat va entregar la Dehesa de la Vila a l'Ajuntament de Madrit per a espargiment públic. A dia de hui seguix l'usufructe en poder de l'Ajuntament.

Dehesa de la Vila en 1975

En 1929 es va alçar la Ciutat Universitària de l'Universitat Central, que va ocupar 320 hectàrees de l'antiga Dehesa, reduint de nou la seua extensió.

Des de principis de el XX va ser lloc d'espargiment i diversió per al veïnat pero va adquirir major popularitat quan varen escomençar a celebrar-se allí les festes de l'1.º de Maig. A partir de 1931, quan el ministre de treball de la segona república Llarc Cavaller oficialise la data del Primero de maig com Dia dels Treballadors la Dehesa compartirà les celebracions en la Casa de Camp.

Per la seua situació estratègica durant la Guerra Civil es va convertir en una llínea de defensa de la ciutat i en els seus terrenys es varen desenrollar forts combats. Durant la lluita partix del Eixèrcit republicà s'atrinchere entre els seus pins, es varen construir túnels i búnkeres i es vigilava l'accés a la ciutat del bando sublevat. Junt a la propenca Casa de camp i anexa a la Ciutat Universitària, la dehesa va ser testic de les més dures batalles per la conquista de la capital en la batalla de Madrit. A dia de hui es poden vore els restants de les trincheres i dels búnkeres. El CEIA Centre d'Informació i educació ambiental Dehesa de la Vila organisa visites guiades recorrent les chafades que va deixar la lluita en estos terrenys.

Edificis emblemàtics del seu entorn

Colege d'Òrfens de ferroviaris

La construcció data de 1922 pero va ser inaugurat per Alfonso XII en 1930. Edificat en terrenys pertanyents a la Dehesa està dissenyat per Francisco Alonso Martos i finançat per l'Associació General d'empleats i obrers dels ferrocarrils d'Espanya. Atenia als òrfens dels treballadors del ferrocarril tant abans de la guerra civil i sobretot despuix de la guerra civil en el que el número d'òrfens aument considerablement. És una obra de gran envergadura en forma de hache, en un capacitat per a 250 alumnes i 250 alumnes. Per a ser admés el pare devia haver pagat a l'Associació una quota en vida. En l'actualitat forma part del campus de l'universitat Antonio de Nebrija.

Institut Verge de la Coloma

Artícul principal: Institut Verge de la Coloma:

L'inici de la seua construcció data de l'any 1901. En 1910 és inaugurat com a centre educatiu, activitat que salve durant la guerra civil espanyola i posterior reconstrucció ha seguit desenrollant fins als nostres dies.

Escoles Bosc

Proyectada en 1914 com a escola a l'aire lliure es construïxen 6 pabellons en capacitat per a 216 alumnes. En principi com a respal al colege-asil de la Coloma per a albergar als párvulos de 4 a 6 anys. L'Ajuntament costejava el menjar i la berena, aixina com roba i calcer. En els anys 70 és demolit i substituït per un nou. En l'actualitat solament es conserva un dels 6 pabellons originals que s'utilisa com a centre cultural. El restant seguix dedicat a l'ensenyança com a colege públic d'infantil i primària.

Institut Mèdic Fabiola de Mora i Aragó.

En 1960 s'inaugura este edifici com a hospital per a l'atenció d'urgències respiratòries, se li posa el nom de l'esposa del rei Balduino de Bèlgica, l'espanyola Fabiola de Mora i Aragó. En l'actualitat s'utilisa com a Centre de Prevenció de riscs laborals dels treballadors municipals i com cantón de jardineria.