Curs d'aigua

Curs d'aigua

Archiu:FILE 0

El Aubach (Wiehl), curs d'aigua en Alemània

Archiu:FILE 1

Riu Lomná, curs d'aigua de la República Checa.

Un curs d'aigua o curs hídric és la denominació genèrica en la que es designen les aiguas corrents que discorren per un caixer. Pot tractar-se d'un riu, un riera, etc.

Tot curs d'aigua està alimentat per una conca les aigües de la qual avena. Els torrents i les rieres formen els afluents dels rius principals que desemboquen en el mar o en un llac. El règim d'un curs d'aigua depén essencialment de les condicions de la seua alimentació, dels paràmetros de la seua conca (extensió, clima, pendents del relleu i de les característiques de la seua llit: esgambi, traçat, perfils llongitudinal i travesser, etc. Per lo demés, les formes del llit no cessen de canviar, ya que en certes parts sofrixen una erosió més o menys intensa, mentres que en unes atres es depositen torrentades que eleven el fondo i regularisen el seu perfil. Inclús les majors cascadas acaben per desaparéixer, puix en anar retrocedint disminuïx la seua altura fins al punt de suprimir-se el desnivell.

La potamologia estudia numerosos fenomens relatius als cursos d'aigua. Entre estos els cal concernixen a la dinàmica fluvial i uns atres constituïxen la hidrologia fluvial pròpiament dita.

Corrent fluvial

Quan en "curs d'aigua" es referix a la escorrentía pel caixer d'un riu de les aigües procedents de la arroyada, la fusió del gèl o de la neu o els manantiales, es parla d'una corrent fluvial.

Velocitat del fluix

Es medixen les corrents fluvials recorrent als mijos materials i als métodos i fòrmules de la hidrodinàmica fluvial. La velocitat dels hilillos d'aigua varia considerablement a lo llarc del caixer, pero també en cada punt de la secció mullada, tant d'una vora cap a l'atra com del fondo a la superfície. La velocitat depén també de la pendent, la profunditat i la rugosidad del llit, les irregularitats dels màrgens, etc. Els hilillos d'aigua són tant més ràpits quant més llunt circulen dels màrgens i del fondo. La major rapidea es dona en la zona subsuperficial, per damunt dels punts més profunts. Les llínees d'igual velocitat es denominen isodromas o isotaquias. La velocitat mija de tota la secció mullada és inferior a 10 i fins a 20% a la velocitat de la capa superficial. en la superfície s'observa que la màxima velocitat registrada reglota entre 25 a 45% la velocitat mija calculada entre els dos màrgens.

Quan el règim del riu és normal, en un cabal mig, la velocitat sol ser inferior a 1 m/s en els cursos d'aigua de pendent suau; s'incrementa en el curs inferior si aumenta molt la profunditat del caixer. En els rius de molt cabal i de pendent accentuada, la velocitat sol ser d'1,5 a 2 m/s. Durant les creixcudes excepcionals la velocitat aplega a ser de 4 m/s en els rius més caudalosos i de 5 a 10 m/s en alguns afluents.

Turbulències

La corrent és sempre turbulenta: en lloc de discórrer paralelament, els hilillos d'aigua se separen uns d'uns atres, s'entrecreuen i es enrollan sobre sí mateixos fins a formar tribulins moltes voltes visibles en la superfície (quan el seu eix és vertical). Eixa turbulència està provocada per les irregularitats del llit i la presència d'obstàculs (pilars dels ponts, construccions en els màrgens, arbres, etc.). Això té per efecte frenar considerablement la corrent fluvial.