Cultura dels sepulcros de fossa

La cultura dels sepulcros de fossa es va establir en el noreste de la península ibèrica, coincidint aproximadament en l'actual territori de Catalunya (Espanya), entre el 4200 i el 3300 a. C.

Cap a mediats de el VI mileni a. C. assistim en el noreste de la península ibèrica a la presència de les primeres evidències neolíticas. Estes primeres comunitats procedents de l'est del Mediterràneu ocupen tant les coves i abrics com les zones de planura a on construïxen els seus hàbitats a l'aire lliure (bon eixemple d'ells són els jaciments, per eixemple, de Guixeres de Vilobé o La Draga).

Les senyes arqueofaunísticos i carpológicos obtinguts en estos primers jaciments del Neolític Antic, encara que escassos, ya nos aproximen a un control consolidat de diverses espècies d'animals domèstics (ovelles –Ovis aries–, cabres –Capra hircus–, bóvidos –Bos taurus– i suidos –Les seues domesticus–), de cereals (blat i ordi –Triticum aestivum t. compactum, Triticum aestivum/durum, Triticum dicoccum, Hordeum vulgare nudum i Hordeum vulgare–), aixina com d'algunes leguminosas (faves –Vicia fava– i pésols –Pissum sativum–).

Les pràctiques funeràries

Les pràctiques funeràries durant el Meso-epipaleolítico i els inicis del Neolític són pràcticament inexistents. I és que si del Mesolítico no tenim fins al present restants humans pertanyents en seguritat a este moment, del Neolític Antic cal destacar la sepultura de la Plaça Madrit de Barcelona o el conjunt de sepultures descobertes en Ca Sadurní.

Esta situació comença a canviar de manera significativa a partir d'inicis del V mileni. És llavors quan els grups usen determinats espais com a coves i abrics per a fins sepulcrales o construïxen ex professe estructures funeràries que apleguen a formar part de necròpolis: coves i abrics com la Cova de l'Avellaner, la Cova dels Grioteres, la Cova del Pasteral o la Cova dels Lladres.

Contemporáneamente a l'us de les coves i abrics, en el Prepirineo central (Tavertet, Girona) assistim a la construcció de les primeres estructures de caràcter megalític. Es tracta d'estructures en cista i cambres rectangulars o trapezoidals (Rajols, Font de la Vena, El Padró, …), cobertes en grans túmulos.

A partir de la segona mitat del V mileni i fins a finals de el IV, els grups no solament deixen de freqüentar paulatinament les coves com a llocs de habitabilitat o en els que efectuar determinades activitats econòmiques, sino que també abandonen el seu us com a espais d'enterrament. En estos moments, tant en les zones de planura de les terres de l'interior com en les àrees pròximes a la costa mediterrànea, descolla la pràctica d'inhumacions en fossa i en cista, ya siga de manera aïllada o formant autèntiques necròpolis. Les primeres troballes pertanyents a este grup es varen fer en el XIX, pero fins a mediats de el XX no varen ser coneguts com a grup propi. Aixina Bosch-Gimpera les va considerar part de la cultura d'Almeria. A principis de el XX parlava de la "Cultura dels Sepulcros de Fossa". Varen ser M. Tarradell, A. M. Muñoz, Ripoli i Llongueras els que varen defendre este grup a partir de 1960. Més tart s'identificarien primer dos, més tarde tres grups dins dels sepulcros de fossa: Vallesiá, Solsoniá i Empordaniá. El Vallesiá es distribuïx en el Vallés a lo llarc de la costa mediterrànea des de Girona fins a Tarragona. El Solsoniá es troba en el Solsonés, Berguedá, Alt-Urgell i Andorra, en els terrats i altiplanos dels Pirineus i pre-Pirineus i El Empordaniá en la costa de l'extrem noroest de Catalunya.

Tombes de fosses de Ca Gambús. De Jordi Rig i Joan Manel Coll.

És el cas de Sant Pau del Camp en 25 sepultures, Camí de Ca Grau en 25, Puig d'en Roca en 16, Pla del Riu dels Marcetes en 8, El Solar en 5, El Llord en 7, Barranc d'en Fabra en 7, Hort d'en Grimau en 5, o l'espectacular complex arqueològic de la Bòbila Madurell-Ca Gambús en, per ara, més de 180 sepultures o estructures en restants humans (siges o fosses en rebujos). Es poden distinguir varis tipos de tombes: fosses simples rectangulars o ovales, rectangulars monumentals en repisa i cambra funerària central rectangular, retallada rectangular, pou semicircular i cambra en chicoteta cova, retallada rectangular i cambra funerària i retallada rectangular en pou lateral que dona accés a cambra funerària. En general s'observen diferències en l'aixovar entre els dos sexes, entre adults i chiquets, pero també en la riquea entre tombes

Durant el màxim apogeu de les pràctiques funeràries realisades en fosses o en cista (apareixen prou eixemples en les comarques catalanes del Solsonés, Bergadá i en països veïns com Andorra o França), a penes es coneixen poblats o cabanyes. En el Solsonés es troba ademés una gran cantitat de braçalets de closca, que deuria vindre del Delta de l'Ebre i d'atres punts de la costa. En El Vallés i en El Solsonés abunden ademés el sílex melado del sur de França en les tombes i les astrals alpines. Adquirix una gran importància l'explotació minera, i també eixos intercanvis a curta o llarga distància. Hi ha atres objectes que també demostren l'intercanvi, com és la ceràmica bruñida típica en un grup al sur de França, també els gots de boca quadrada, o la ceràmica en engobe roig.

En cada tomba hi ha dos individus, mai més de dos, i que són un home i una dòna. Estan colocats en la tomba en els braços i les cames flexionadas, pero no es creu que açò volguera dir que era una posició fetal buscada expressament. Les tombes i les ofrenes que trobem són totes molt similars, lo que indica l'inexistència de classes socials. Les ofrenes consistixen en ceràmiques planes sense decoració, puntes de flecha de sílex, gavinets, punzones d'os i alguna atra ferramenta de pedra, i collars fets en una pedra verda cridada callaita,^{cita requerida} potser portada de llunt (ya que no es troba en les rodalies).