Cultura d'Europa

Cultura d'Europa

Frontera occidental del Partenón.

Catedral de la ciutat de Colónia.

La cultura d'Europa o cultura europea comprén l'arquitectura, els distints tipos de música, lliteratura, filosofia, tradicions i cinematografia provinents del continent europeu. El terme presenta certa ambigüitat, ya que el seu significat depén molt de l'época històrica a la que es referix i ademés pel fet de que Europa presenta internament diversitat cultural . Una llimitació del concepte de cultura d'Europa és que no deu necessàriament tindre en conte els llímits de la geografia (per eixemple, la civilisació grega es va desenrollar en part en terres de China en l'actual Turquia).

Llengües

Distribució actual aproximada de les diferents branques de les llengües indoeuropeas en Eurasia:

Helènic (grec)  Itálico (romànic)  Indoiranio  Cèltic  Germànic

Armeni  Bàltic  Eslau  Albanés  Llengües no-indoeuropeas

Les àrees rayadas indiquen àrees multilingües.

Des de l'I mileni abans de Crist (per lo manco), Europa va estar dominada per pobles indoeuropeos, que parlaven vàries llengües, pero unides per traces comunes. No obstant, existix evidència arqueològica i genètica de que abans dels indoeuropeos va haver aportes des de Próximo Oriente lligats principalment a l'expansió de l'agricultura. Existixen algunes poques evidències de les llengües preindoeuropeas d'Europa, si be és difícil classificar adequadament estes lenguasaña

Dins de les llengües indoeuropeas, molt tempranamente a partir del I mileni a. C. és possible distinguir la major part de grups moderns: les llengües llatines, germàniques, eslaves, celtes, bàltiques, aixina com el grec i l'albanés (per un atre costat el grup indoeuropeo també s'estenia àmpliament per Àsia, incloent Iran i el subcontinent indi). Entre els pobles moderns d'Europa seguixen existint les llengües no-indoeuropeas com: el vasc el hongarés, el finés i l'estonio. Si be sembla que l'idioma vasc és l'únic idioma preindoeuropeo (l'etrusc era una atra llengua preindoeuropea àmpliament documentada, i existixen vestigis d'atres llengües preindoeuropeas en Itàlia, Grècia, Creta i Chipre).

Des de l'introducció de l'escritura en Europa, les llengües europees s'han escrit usant alfabets derivats del alfabet fenicio, estos alfabets inclouen l'alfabet grec, l'alfabet llatí o l'alfabet cirílico (un derivat de l'alfabet grec adaptat als sons eslaus), entre uns atres (rúnic, glagolítico, etc.). En alguns països, especialment al nort i a l'est del continent, les versions locals de l'alfabet llatí tenen també una gran cantitat de signes "diacrítics" per a reproduir els sons locals.

En els llímits de l'est i del sur del continent existien atres alfabets: alfabet georgiano i l'armeni en el Caucas.

Història com es cultiva en el continent europeu

AP

Antiguetat i influència romana

Ademés dels factors llingüístics, religiosos i demogràfics, el principal factor d'evolució cultural han segut els canvis socioeconòmics. Durant el primer mileni a. C. en Europa varen predominar les jefatures i en el centre i nort d'Europa les societats poden considerar-se seminómadas, per lo que els processos migratoris varen ser importants durant el periodo protohistòric. Les condicions ambientals més favorables en el sur d'Europa i l'agilitat de la comunicació marítima front a atres formes de comunicació varen favorir l'aparició dels primers estats centralisats en la conca mediterrànea. A partir del Imperi Romà va existir un potent Estat centralisat en el sur d'Europa l'influència del qual s'estenia des del nort d'Àfrica fins al centre d'Europa i d'est a oest; açò va produir un important procés de convergència cultural. Prèviament els arqueòlecs i els historiadors registraven un cert número de societats guerreres matrillinials, pero al final l'aparició d'estats centralisats, la sedentarización i el procés de formació de ciutats va afiançar els models patrillinials i el patriarcat. Cap a l'inici de l'Alta Edat Mija Europa presentava una notable diferència entre el sur més urbà i densament poblat i el centre i nort, més rural i menys densament poblat. El procés de romanización va afectar fonamentalment al sur d'Europa, i en el nort l'Imperi romà va tindre un impacte no tant cultural sino comercial i en menor mida tecnològic.

Edat Mija i cristianización

En l'Edat Mija va haver una segona ona de convergència econòmica, tecnològica i social, en part impulsada pel procés de cristianización d'Europa central i septentrional, si ben políticament Europa va estar llavors políticament més dividixca que durant el periodo romà. L'existència de grans imperis com l'imperi merovingio, el Sacre Imperi Romà Germànic o l'Imperi Bizantí varen favorir el procés de uniformización cultural, en part ajudat per l'existència d'una religió comuna, que ocasionalment amortiguó els conflictes entre països rivals si ben també va donar lloc justificar numerosos conflictes com guerres de religió. En qualsevol cas, el procés de convergència cultural en Europa va ser molt més allà que en atres continents com Amèrica, Àfrica, Oceania o la major part d'Àsia septentrional.

François Guizot, historiador i polític francés, va propondre en el seu treball Història de la civilisació en Europa (1828) que va ser el feudalisme el punt d'arrancada de la civilisació en Europa, despuix de sobrepondre's del caos posterior a les diverses invasions produïdes entre els sigles V i VIII:

Els principis de civilisació han segut la necessitat d'orde, els recorts de l'Imperi Romà, l'Iglésia cristiana, els bàrbars. Tentatives d'organisació pels bàrbars, per les ciutats, per l'Iglésia d'Espanya, per Carlomagno, per Alfredo. L'invasió germànica i l'invasió àrap es detenen. Comença el règim feudal. (...) en el sigle X el règim feudal era necessari, era l'únic estat social possible, és l'universalitat en que es va establir. Allí a on cessa llavors la barbàrie, tot pren la forma feudal.

François Guizot, Història de la civilisació en Europa (1828)

Els historiadors medievalistas García de Cortázar i Sesma Muñoz senyalen en el seu treball Manual d'Història Medieval (2014) a l'etapa carolingia com a punt d'arrancada d'una futura consciència d'unitat europea:

Junt al seu discutit paper en el trànsit d'una societat a una atra, l'época carolingia va deixar un atre llegat menys discutible: una memòria històrica en la que el vocablo «Europa» escomençava a obrir-se pas com a idea-resumixen d'un nivell de civilisació, bens i valors que calia defendre front a enemics calificats com a bàrbars. Sense perfils geogràfics molt precisos, cada volta resultava més clar que eixa Europa era, davant tot, l'espai en que habitava una població disposta a escoltar els mensages difosos en nom d'una Iglésia romana. En eixa identificació d'un territori i una població en la Cristiandad llatina trobem, en vespres de l'any 1000, l'embrió d'Europa.

García de Cortázar, Sesma Muñoz, Manual d'Història Medieval (2014) p.166

Si ben el cas de uniformización cultural en Europa no és únic en el món. Baixe l'expansió de l'Islam en Àfrica i Àsia, atres regions com el nort d'Àfrica, Oriente Pròxim, Índia o el surest asiàtic aplegarien a experimentar processos de uniformización equiparables als trobats en Europa. I per una atra part, l'influix de la cultura i l'economia del món chinenc durien també a una certa uniformización cultural d'Extrem Oriente i les regions adjacents.

Edat Moderna i expansió europea

A partir de l'Edat Moderna, per una série de factors socials i econòmics, es va produir l'expansió europea cap a atres continents, inicialment cap a Amèrica i sur d'Àsia i posteriorment també cap a Àfrica. Abans d'eixe periodo l'economia europea era de tipo feudal pero a partir del periodo colonial es desenrollaria un canviant modo de producció típicament capitaliste. Va ser en eixe periodo colonial que va aparéixer una cultura europea més altament uniforme, i va aparéixer una consciencia eurocéntrica a on molts europeus imponien la seua cultura al restant de civilisacions del planeta. Prèviament, els europeus només havien confrontat la seua cultura front a la del món islàmic, de la cultura del qual en molts aspectes Europa era deutora. A partir de el XVII, Europa va escomençar a ser militarment hegemònica front a atres regions del planeta, encara que China i Índia posseïen economies més productives durant el XVIII. Només en el XIX, Europa va tindre una economia i un poder militar sense rival en atres regions del món.

Emer de Vattel, historiador i filòsof, va escriure en 1758 durant la Guerra dels Sèt Anys la seua opinió sobre els elements comuns a tots els europeus, l'orde i la llibertat:

Les contínues negociacions fan de l'Europa moderna una espècie de república, els membres de la qual, independents entre sí, pero units tots per un interés comú, s'unixen per a mantindre l'orde i conservar la llibertat. Açò és lo que ha fet sorgir el conegut principi d'equilibri del poder, el qual significa un apany dels assunts de manera que cap Estat tinga predomini absolut ni domine a tots els demés.

Emer de Vattel.

Edward Gibbon, historiador britànic, també va senyalar el caràcter unitari del continent: «es pot considerar que Europa és una gran república els distints habitants de la qual han alcançat pràcticament el mateix nivell d'educació i cultura». Montesquieu també es va referir a Europa com una entitat unificada en base en interessos comuns: «La situació en Europa és que tots els Estats depenen uns d'uns atres. França necessita la riquea de Polònia i Moscovia, de la mateixa manera que la Guiena necessita a la Bretanya i la Bretanya a Anjou. Europa és un sol Estat compost de vàries províncies».

Edat Contemporànea i democratisació

A partir de la revolució francesa (1789) i unes atres revolucions lliberals (XIX) va escomençar a emergir una nova classe social en Europa denominada burguesia. Fins a llavors el campesinado havia segut la classe social abrumadoramente majoritària. Durant el XIX el procés d'urbanisació i la revolució industrial varen alterar el pes econòmic i social del camp i les ciutats, lo que va carrejar a la seua volta canvis econòmics, socials, culturals i polítics. Quan a finals de el XX el sistema colonial europeu d'ocupació territorial va escomençar a ser abandonat, en les societats europees varen créixer els moviments polítics que qüestionaven el sistema patriarcal tradicional i es varen opondre als sectors més conservadors de les societats. La major part de sistemes polítics varen passar de ser sistemes autocràtics (monàrquics o dictatorials) a règims democràtics o lliberals a una escala que mai abans havia segut posada en pràctica.

José Ortega i Gasset, filòsof i ensagiste espanyol, va destacar en esta Edat Contemporànea d'Europa com a elements clau en la construcció del continent els elements democràcia lliberal i desenroll tècnic:

Encara que, en l'Antiguetat, l'Edat Mija i l'Edat Moderna, Europa s'havia caracterisat per l'existència de règims autocràtics, l'esclavismo, la servitut de l'campesinado o l'explotació de mà d'obra forçada en les colónies, l'alvanç de la noció de drets civils va dur a Europa i atres regions del planeta a advocar per sistemes democràtics, caracterisats per un Estat de Dret i un Estat Social que canviaria profundament els patrons culturals de les societats europees, i en particular va fer retrocedir enormement el conservadurisme clàssic típic de el XIX.