El crisoberilo, també cridat crisópalo o crisolita, és la forma mineral de l'òxit de berili i alumini, BeAl2O4. El seu nom prové del grec χρυσός (chrysos, «dorat») i βήρυλλος (bēryllos, «berili») en referència al seu color i composició.[1] Les seues varietats cimofana i alejandrita són considerades pedres precioses.

Crisoberilo
Principals països productors de crisoberilo

Característiques

El crisoberilo és un mineral que pot tindre diverses tonalitats de vert, encara que també pot ser groc, parduzco o negre verdoso. Transparent o translúcido, té lluentor vítreo. En llum transmesa, és incoloro en ombres pàlides grogues, verdes o roges.[2] Mostra una opalescencia azulada, especialment en {010}.[1] De durea 8,5 en l'escala de Mohs, ralla el cuarzo i a la seua volta és rayado per l'espinela; la seua densitat varia de 3,59 a 3,75 g/cm³. Infusible al soplete, és insoluble en àcit i difícilment atacable per álcalis. El seu conductivitat elèctrica aumenta en la temperatura.[1]

Cristaliza en el sistema ortorrómbico, classe dipiramidal. El seu contingut d'alumini —com A el2O3— és propenc al 80%, mentres que el de berili —com BeO— és de casi el 20%; com a impurees pot contindre ferro, crom i titani.[2] L'anàlec de crom del crisoberilo (BeCr2O4) rep el nom de mariinskita.[1]

Morfologia i génesis

 
Macla de crisoberilo procedent de Colatina (Espirito Sant, Brasil)

El crisoberilo forma cristals tabular en {001} o prismes curts a lo llarc de [100], podent alcançar una llongitut de 22 cm. Són freqüents les maclas en {130}, produint formes planes en forma de cor o maclas pseudohexagonales i de penetració.[2]

Sobre el seu génesis, este mineral es troba generalment en pegmatites granítiques i menys freqüentment en alguns micaesquistos o gneisos. Pot també aparéixer en depòsits detrítics de tipo arena o grava. Sol presentar-se associat a cuarzo, moscovita, albita, berilo, columbita, turmalina, topacio, kyanita i estaurolita (en pegmatita granítiques).[2]

Referències