Conveni de Lucca

Situació de la ciutat de Lucca en l'actual Itàlia.

El conveni de Lucca (15 d'abril de 56 a. C.) va ser l'acort informal al que varen aplegar en eixe municipi romà Juliol César, Pompeyo i Craso per a reactivar el primer triumvirat, que despuix d'una série de tensions es trobava sériament amenaçat. En ell varen participar no solament els tres dinasta, sino que va tractar d'un verdader cim que va reunir a més de doscents senadors: un terç del Senat.

César va convocar la conferència en Lucca, situat en la frontera de la Gàlia Cisalpina en Itàlia, ya que com procònsul de les Galies no podia abandonar la seua província sense renunciar a la seua imperium. El resultat va ser la renovació efectiva del pacte de amicitia política entre Juliol César, Pompeyo i Craso: les tres parts es recolzarien mútuament per a obtindre magistratura i aprovar lleis, a fi d'aumentar el seu poder i beneficis. De tal manera, César va avalar la candidatura de Pompeyo i Craso per al consulat de l'any següent, aixina com un imperium proconsular extraordinari en les dos Hispanies i en Síria, respectivament (leges Trebonia i Licinia). Abdós varen correspondre concedint a César una pròrroga de cinc anys en el seu mandat com a procònsul en les Galias (lex Licinia Pompeia). L'estratègia cesariana estava pensada per a alluntar del centre polític als seus eventuals amics, pero en realitat màxims rivals polítics. Mentres que Craso va partir a Orient en busca de la glòria marcial, Pompeyo va preferir permanéixer en Itàlia recaptant respals i reclutant tropes en anticipació de la tornada triumfal de César, deixant el govern de Hispania en mans dels seus llegats. Este fet va dur a Jerôme Carcopino a considerar que el futur dictador va ser el principal beneficiari de l'acort, burlant als seus colegues.

El triumvirat renovat en Lucca pronte va quedar en dubte en el distanciament de Pompeyo i César i la mort de Craso en la batalla de Carras (53 a. C.), fet que els optimates varen aprofitar per a atraure a Pompeyo a la seua causa.

Antecedents

Bust de Pompeyo, còpia d'época augústea. Els malifets de Clodio varen fer dubtar a Pompeyo de la conveniència de seguir participant en el triumvirat.

Despuix de l'èxit inicial del primer triumvirat, que s'havia plasmat en el consulat de Juliol César de l'any 59 a. C. i les lleis aprovades en benefici de Pompeyo i Craso, els membres de l'acort varen ser alluntant-se poc a poc. El principal problema radicava en una figura que havia prestat grans servicis als triunviros, pero que s'havia convertit de facto en un poder a tindre en conte: Publio Clodio. Este havia organisat una banda de matones que utilisava en freqüència per a coaccionar i intimidar als seus contraris, per a rebentar votacions o reunions i, inclús, per a l'assessinat. Els triunviros havien tractat de neutralisar el poder dels optimates desmantellant les bases tradicionals del govern i s'havien servit de Clodio per als seus fins. Roma va quedar convertida en una ciutat sense llei i els optimates varen organisar una banda, similar pero favorable a la seua causa, dirigida per Tito Anio Milón.

No obstant, les ambicions de Clodio li havien decidit a acabar en Pompeyo, per ad açò va amprar tot tipo de tàctiques: des de les llegals, recolzant a Craso, fins a les intimidatorias, fent creure a Pompeyo que hi havia un complot contra ell per part de hòmens decidits a assessinar-ho. Esta manera d'actuar va dur a est a pensar que, en realitat, era Craso qui finançava a Clodio i, segons Cicerón, Pompeyo havia confessat que pensava que Craso volia matar-ho i es preguntava si era necessari que seguira recolzant a César, lo que en la pràctica equivalia a dubtar de la seua aliança.

El conveni

Bust de Juliol César, datat en época augústea. Juliol César va ser el principal impulsor de la renovació del pacte, necessari per a les seues ambicions polítiques.

Davant esta situació, César va decidir passar a l'acció i convocar a abdós prohombres a una reunió per a evitar que el pacte, que tan bons resultats li havia donat, es vera abocat el fracàs. Pero, com a procònsul, li estava vetada el seu regrés a Roma a no ser que renunciara al proconsulat i al seu imperium, cosa que evidentment no estava dispost a fer. Aixina, no li va quedar un atre remei que organisar la trobada en una localitat situada dins de la seua governació, per a lo que va elegir l'actual ciutat italiana de Lucca, per damunt del riu Rubicón, que marcava el llímit dels seus províncies.

Craso estava interessat en parlar en César sobre els intents de Cicerón per a que el Senat recolzara les intencions de Pompeyo, mentres que este últim també volia parlar en César de lo que creïa una conspiració en contra seua favorida, si no decididament finançada, per Craso.

Es varen trobar, per tant, en la ciutat proposta per César. Al lloc de la trobada, si hem de creure a Apiano i a Plutarco, també varen acodir més de doscents senadors als que acompanyaven cent vint lictors. Si es té en conte que en eixa época el Senat tenia siscents membres, cal concloure que a la reunió es va desplaçar res menys que la tercera part dels senadors i, ya que la màxima autoritat eixecutiva, el cònsul, anava precedit de dotze lictores, el pretor de sis, els sacerdots d'un, es pot traure una idea de l'importància de les figures que es reunien.

No es coneix el contingut de les conversacions entre els dignataris romans, encara que se supon que va haver moltes negociacions. Al final es va aplegar a un acort que bàsicament consistia que Craso i Pompeyo es presentarien al consulat a l'any següent i César obtindria una pròrroga de cinc anys en el seu proconsulat, eliminant la possibilitat de que el seu enemic Lucio Domicio Enobarbo accedira al consulat i després reclamara el govern de les Galias. El historiador Adrian Goldsworthy opina que l'arquitecte de l'acort tal volta fora el propi César, que ya no era un soci minor, sino d'igual categoria que els atres dos components del triumvirat.

A primera vista pot semblar que el tracte no era res extraordinari, pero no és aixina. Com a cònsuls, Craso i Pompeyo guanyaven en capacitat d'acció, en ser el poder eixecutiu més alt de l'Estat, i en seguritat personal contant en dur una guàrdia de dotze lictores a tots llocs; ademés, com a procònsuls a l'any següent, contarien en províncies riques i, sobretot, en un imperium proconsular i un eixèrcit a les seues órdens. En quant a César, la pròrroga de cinc anys li permetria acabar la conquista de les Galias i portar a terme els seus plans de preparar el terreny per a un nou consulat que li ajudara a defugir les més que previsibles demandes que ya s'estaven gestant contra ell.

En resum, es va conseguir aplegar a una equiparació entre els triunviros, de tal manera que en l'any 54 a. C. els tres tindrien imperia i sengles eixèrcits al seu mando.

Vore també

• Govern de l'Antiga Roma