Contrabaix





El contrabaix[1][2] és un instrument musical de corda fregada o pulsada de tesitura greu. Sol tindre quatre cuerdo. El músic que toca el contrabajo rep el nom de contrabajista, i es toca en un arc gran. Està compost d'una caixa de resonància en forma de 8 gran en un màstil llarc en clavilles.[3][4]
En atres instruments de la família del contrabajo, com el violí, la viola, el violonchelo i l'octabajo, les cordes es afinan per quintes ascendents. En el contrabajo es afinan per quartes ascendents: el meu-la-re-sol.
També els hi ha de tres cordes i de cinc. En els de tres, la més greu sol afinarse en la o en sol; en els de cinc, en un do o un si més greu que la quarta.
Descripció
És el segon major i més greu dels cuerdo|instruments cordófonos. El més greu de tots és l'octabajo, que dona sons dos octaves més greus encara.
Per raó de el seu tesitura greu, fins a temps relativament recents molt poques voltes s'usava el contrabajo com a solista. El primer contrabajista virtuós va ser Domenico Dragonetti; el segon, Giovanni Bottesini.
El sò del contrabajo es produïx per la vibració de les cordes en ser fregades en un arc, encara que pugues també produir-se pulsant-les en els ulls dels dits, al modo del baix elèctric o el tololoche, tècnica que rep el nom de pizzicato o pessic.
Es toca recolzant-ho en el sol igual que el violonchelo, pero a diferència d'aquell, que es toca assentat i té un puntal per a recolzar-se, el contrabajo se sol tocar de peu, donat el seu major tamany.
Història
Els orígens del contrabajo es remonten a el XVI, época en la que ya existia un instrument cridat violone, del com sembla derivar. No obstant, fins a el XVII no va adoptar la forma i les característiques actuals, una combinació d'elements propis del violí i de la viola dona gamba. També durant eixe sigle es va incorporar definitivament a l'orquesta, en la que eixercitava un paper secundari; es llimitava a reforçar la part del violonchelo. Les dificultats de l'interpretació derivades de la seua gran envergadura varen llimitar el seu bot als escenaris. A pesar de tot, a finals del XVIII i durant tot el sigle següent alguns compositors varen depositar la seua confiança en l'instrument, que es va ser guanyant el respecte de músics i del públic. Va caldre esperar a la segona mitat del XX per a assistir al verdader auge del contrabajo de la mà d'instrumentistes, pedagogo i, sobretot, del jazz, que va brindar l'oportunitat de lluir-se en solitari i va possibilitar l'adopció de noves tècniques interpretatives.[5]
Orige
L'orige del contrabajo, el major membre de la família de la cuerdo fregada, ha suscitat enardides discussions entre els experts. No existix unanimitat quan es tracta de decidir de quin instrument deriva, encara que sí està clar que a partir del XVIII va adquirir entitat pròpia dins del grup de les cordes. No obstant, la seua emancipació en l'àmbit musical pot considerar-se certament tardana en relació en atres instruments. Potser tot això es dega al fet que, inicialment, forma, tamany, afinación i arc –és dir, les traces que ho definien- eren variables. La viola dona gamba, la silueta del violonchelo o la característica forma de pera constituïen alguns dels models tipo en els que els luthiers s'inspiraven per a la seua construcció. El contrabajo pot definir-se com el quint instrument més greu de la família dels violins, encara que presenta notables diferències en relació en ells.
El seu orige es remonta a el XVI i va ser una evolució de la viola dona gamba i de el violone baix. El seu gran tamany, llavors major que l'actual, ho va deixar al marge del quartet de corda, format per dos violins, una viola i un violonchelo. Hi ha qui afirma que el contrabajo no pot considerar-se un verdader membre de la família del violí. I és que a finals del XV la seua forma era la de el violone a corde, el membre més gran de la família de la viola, que tenia unes setze cordes. A mitan del sigle següent, un intermig florentino compost per Stiggio i Corteggia dedicava una de les seues parts a un «sotto basso vaig donar viola», sense que puga afirmar-se si es tractava d'un sol de contrabajo de viola dona braccio o de viola dona gamba.
A principis del XVII, el musicólogo Michael Praetorius va descriure un instrument de cinc cordes cridat violone. També conegut com contrabajo de viola dona gamba o contrabajo de violón, sembla ser l'antecedent immediat del contrabajo actual. La afinación d'este enorme prototip, que media més de dos metros, era similar a la del contrabajo actual. Els sons que produïa eren una octava inferior als que l'intérpret llegia en la partitura, particularitat que s'ha mantingut fins a hui.
Aixina que, pot afirmar-se que el contrabajo deriva d'una combinació d'elements propis del violí i de la viola dona gamba. Del prim ero conserva, entre uns atres, les característiques obertures de resonància en forma de “f”, l'inclinament cap a arrere del mànec, el número de cordes generalment quatre i la terminació en voluta del clavijero. De la viola dona gamba, el contrabajo ha heretat el cos en ànguls discrets, el adelgazamiento central i els muscles caiguts.
Les característiques físiques que ha presentat històricament el contrabajo no es reduïxen únicament a les pròpies de l'evolució temporal. La seua procedència geogràfica ha marcat l'existència de diversos models que encara perviuen. En general, pot afirmar-se que en Alemània es va adaptar la silueta de la viola a la construcció del contrabajo. El resultat va ser un instrument en els muscles del caixco biaixats i el fondo pla. En Itàlia, en canvi, es varen construir numerosos eixemplars en cantons propis del violí i fondo curve, a pesar de que va seguir mantenint la silueta de les violes. Els contrabajos dels sigles XVI i XVII posseïen habitualment quatre o cinc cordes, encara que en ocasions podien aplegar a tindre sis. No va ser fins a mediats del XVIII, en que finalment es va establir la afinación per quartes, que el contrabajo va succeir de forma definitiva als violones i violes dona gambes. A pesar d'això, els compositors no li varen prestar massa atenció durant eixos sigles i en moltes obres, com les simfonies (fins a mediats del classicisme), es llimitava a imitar la part del chelo, doblant-la a l'octava greu. El seu gran tamany, aixina com les grosses cordes de budell, ho feyen poc manejable. Estes cordes donaven un sò profunt i estaven enrolladas en el clavijero, que llavors era de fusta d'ébano. Posteriorment, l'inclusió de cordes més fines va fer possible la reducció del cos de l'instrument i, per tant, va facilitar l'interpretació.
La situació del contrabajo en l'àmbit musical del XVIII distava molt de ser satisfactòria. Esta agonia es va prolongar fins a l'entrada en escena de Domenico Dragonetti (1763-1846), que va promoure la seua inclusió definitiva en l'orquesta i es va convertir en el primer virtuós. Pese als seus enormes guanys, l'italià no va conseguir vore en vida cóm el contrabajo s'independisava progressivament del chelo en les composicions per a orquesta, encara que sí va poder assistir a la proliferació de sonates, duos i trios específic s per a contrabajo (Duo para viola i contrabajo de Sperger, Trio per a violí, viola i contrabajo de Haydn).
Durant els sigles XVIII i XIX l'instrument va guanyar notorietat en els salons de concerts de les principals capitals europees i va passar a ocupar definitivament un lloc destacat en l'àmbit musical gràcies a les innovacions en l'orquestació portades a terme per Beethoven, Wagner, Chaikovski, les composicions de la qual li varen concedir un major lirisme a este instrument. En 1839, Achile Gouffe va dur el contrabajo a l'Òpera de París, va escriure el primer método per a l'instrument, el número del qual de cordes s'havia fixat en quatre, i va introduir notables innovacions tant en el contrabajo pròpiament dit com en la forma de l'arc.
En els sigles XVIII i XIX varen coexistir tres baixos de corda (a sovint afinados en la (segona), re (tercera) i sol (tercera)), que sobreviuen en la música folklòrica de l'Europa de l'est. Els antics baixos dels sigles XVI i XVII tenien quatre o cinc cordes (excepcionalment sis). Les orquestes de ball modernes afigen una corda aguda als contrabajos, afinada en do (tercera). Fins a el XIX els contrabajistas varen usar arcs en la vara curvada cap a fòra en relació en el encordado; molt despuix de que fora normal l'arc curvat cap a dins en el violí, la viola i el violonchelo. L'arc antic seguix en us junt als arcs moderns desenrollats en el XIX. Entre els virtuosos del contrabajo devem incloure a l'italià Domenico Dragonetti, autor de concerts, sonates i diverses reduccions per a l'instrument; Giovanni Bottesini, el virtuós per excelència del contrabajo; al director rus Sergei Koussevitzky, que també ha escrit per a contrabajo; i al contrabajista de jazz nortamericà Charles Mingus.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Real Academia Española. violón. Diccionario de la lengua española.
- ↑ «A Brief History of the Double Bass, Lawrence Hurst,Professor of Double Bass, School of Music, Indiana University» (2009-10-27). Archivat des de l'original, el 2009-10-27. Consultat el 2012-07-21.
- ↑ Maitland, José Alexander; Wodehouse, Adèle H. (1879). A Dictionary of Music and Musicians (1480-1880), p. 458.
- ↑ Melómano digital: El contrabajo, por Fernando Poblete, de 28 de marzo de 2012, consultado el 3 de diciembre de 2019