Cine asiàtic
El cine asiàtic es referix a les indústries cinematogràfiques i películes produïdes en el continent d'Àsia, i també se li coneix com a cine oriental. No obstant, s'usa en major freqüència per a referir-se al cine de l'est, surest i del surest. El cine d'Àsia occidental a voltes es classifica com a part del cine del Orient Mig, junt en el cine d'Egipte. El cine d'Àsia Central a sovint s'agrupa en Orient Mig o, en el passat, en el cine soviètic durant l'era soviètica d'Àsia Central. El cine asiàtic siberiano domina l'Àsia del Nort i, per tant, se li considera part del cine europeu.
El cine asiàtic oriental es caracterisa pel cine del Japó, China, Hong Kong, Taiwan i Corea del Sur, inclosa l'indústria japonesa del anime i les películes d'acció d'Hong Kong. El cine del surest asiàtic es caracterisa pel cine de Filipines, Tailàndia, Indonèsia i atres països del surest asiàtic. El cine d'Àsia Central i el Caucas meridional es caracterisa pel cine iraní i Tadjikistan. El cine d'Àsia occidental es caracterisa pel cine àrap, el cine iraní, cine israelita, el cine judeu i el cine turc. Finalment, el cine del sur d'Àsia es caracterisa pel cine d'Índia, que inclou les indústries cinematogràfica de Bollywood, l'Índia del Sur, Bengala Occidental i Punjabi, este últim també agrupat junt en el cine de Pakistan, mentres que el cine bengalí també està tipificat pel cine de Bangladés. Les películes nepalís estan tipificades pel cine del Nepal.[1]
Història
[editar | editar còdic]Precursors
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Precinematografía.
Un bol d'argila de 5.200 anys d'antiguetat trobat en Shahr-i Sokhta, en Iran, té cinc imàgens d'una cabra pintades als costats. Es creu que este és un eixemple d'animació dels més primerencs.[2][3][4]
Mozi, un filòsof chinenc de l'any 500 aC, va reflexionar sobre el fenomen de la llum invertida provinent del món exterior que resplandecía a través d'un chicotet forat en la paret oposta d'una habitació obscura. Les ombres varen aparéixer per primera volta durant la dinastia Han i més tart varen guanyar popularitat en tota Àsia. Prop de l'any 180, Ding Huan (丁緩) va crear un zootropo elemental en China.[5]
En 1021, Alhacén, un científic iraquí, va experimentar en el mateix principi òptic descrit per Mozi, i va escriure sobre els resultats en el seu Llibre d'Òptica, que va proporcionar la primera descripció clara,[6] i l'anàlisis correcte de la cámara oscura.[7] El seu experiment de llàntia, a on vàries fonts de llum diferents es disponen en un àrea gran, va anar el primer de proyectar en èxit una image completa des de l'exterior a una pantalla en l'interior en la cámara oscura.[8]
Películes mudes
[editar | editar còdic]Els primers curtmetrages d'Àsia es varen produir durant la década de 1890. Varen ser produïts en Japó per a Bake Jizo i Shinin no Sosei, abdós de 1898.[9] El primer curtmetrage indi també va ser produït en 1898, The Flower of Pèrsia , dirigit per Hiralal Sen.[10]
Al començament de 1900, les películes mudes israelites es varen proyectar en llocs coberts, cafens i d'atres estructures temporals.[11] En 1905, Café Lorenz va obrir en Jaffa Road en el barri judeu de Neve Tzedek. A partir de 1909, la família Lorenz va començar a proyectar películes en el café. En 1925, el cine Kess es va estajar allí per un curt temps.[12] El primer llarcmetrage de l'Àsia de l'Est, va ser The Life Story of Tasuke Shiobara (1912) de Japó. Li va seguir el primer llarcmetrage mut de l'Índia, un drama d'época Raja Harishchandra (1913), de Dhundiraj Govind Phalke, considerat el pare del cine indi. En la década següent, la producció de cine indi va tindre un promig de 27 películes per any. Per una atra part, en Filipines, la primera película produïda va ser La vida de José Rizal en 1912, d'Edward Meyer Gross. José Nepomuceno va comprar el seu primer equip de película a Albert Yearsley i Edward Meyer Gross el 15 de maig de 1917 i durant els dos anys següents, Nepomuceno va practicar l'us de l'equip com a preparació per a la producció del primer llarcmetrage de producció local de Filipines. La primera película produïda en Filipines va ser Dalagang Bukid. La película va ser llançada en subtítuls en anglés, espanyol i tagalo. Durant la seua carrera teatral, l'actriu principal Atang de la Branca va tindre que cantar Nabasag na Banga a -una cançó que és part de la película- per a cada proyecció de la película en Manila, junt en atres tres persones tocant un violí, una corneta i un piano.[13][14]
En la década de 1920, el recent naixcut cine soviètic va ser el més radicalment innovador. Allí, la destrea de l'edició, especialment, va alvançar, anant més allà del seu paper anterior en l'alvanç d'una història. Sergei Eisenstein va perfeccionar la tècnica del cridat montage dialèctic o intelectual, que es va esforçar per a fer que les imàgens no foren llineals, a sovint violentament enfrontades, expressaren idees i provocaren reaccions emocionals i intelectuals a l'espectador. Sergei Eisenstein va marcar una nota d'acort en «un enfocament dialèctic a la forma cinematogràfica» quan va notar que el montage és «el nervi del cine» i que «determinar la naturalea de montage és resoldre el problema específic del cine». Les teories cinematogràfiques soviètiques es basaven molt en el redireccionamiento del montage de l'anàlisis cinematogràfic cap al llenguage, una gramàtica lliteral del cine. Una comprensió semiòtica del cine, per eixemple, està en deute i per contrast en la descarada transposició del llenguage de Sergei Eisenstein «de maneres completament noves».[15]Metz, Christian (1974). Film Language; A Semiotics of Cinema, Oxford University Press.
Películes sonores
[editar | editar còdic]
Les películes sonores varen començar a produir-se en Àsia des de la década de 1930. Alguns curts de sò japonesos es varen fer en els anys 1920 i 1930, pero el primer talkie de Japó va ser Fujiwara Yoshie no Furusato (1930), que va utilisar el 'Mina Talkie System'. Les primeres películes sonores notables del cine de Japó de Kenji Mizoguchi inclouen Sisters of the Gion (1936), Osaka Elegy (1936) i Zangiku monogatari (1939), junt en Sadao Yamanaka Humanity and Paper Balloons (1937) i Wife, Be Like A Rose! (1935) de Mikio Naruse, que va ser una de les primeres películes japoneses en obtindre un llançament teatral als Estats Units. En 1935 Yasujiro Ozu també va dirigir An Inn in Tòquio, considerat el precursor del gènero del neorealisme.
Ardeshir Irani va llançar Alam Ara la primera película parlada de l'Índia, el 14 de març de 1931. Despuix de l'inici del talkie en l'Índia, algunes estreles de cine varen ser molt buscades i varen obtindre ingressos cómodos a través de l'actuació. A mida que va alvançar la tecnologia del sò, en la década de 1930 va tindre lloc l'apogeu de la música en el cine indi, en musicals com Indra Sabha i Devi Devyani que varen marcar el començ de la cançó i el ball en les películes de l'Índia.[16] Els estudis varen sorgir en ciutats importants com Chennai, Calcuta i Bombay a on el cine es va convertir en un art establit en 1935, ejemplificado per l'èxit del film Devdas, que havia conseguit captivar a les audiències de tot el país.[17]
Edat d'or
[editar | editar còdic]Despuix del final de la Segona Guerra Mundial a mitan de la década de 1940, el periodo des de finals de la década de 1940 fins a la década de 1960 es considera la «Edat d'Or» del cine asiàtic.[18][19][20]
Moltes de les películes més aclamades de tots els temps asiàtics es varen produir durant este periodo, incloent dels directors: Yasujirō Ozu Clapix Spring (1949) i Tòquio Story (1953); Akira Kurosawa Rashomon (1950), Ikiru (1952), Seven Samurai (1954) i Throne of Blood (1957); Kenji Mizoguchi The Life of Oharu (1952), Sansho the Bailiff (1954) i Ugetsu (1954); Satyajit Ray The Apu Trilogy (1955–1959), The Music Room (1958) i Charulata (1964); Guru Dutt Pyaasa (1957) i Kaagaz Ke Phool (1959); Fei Mu Spring in a Small Town (1948); Raj Kapoor Awaara (1951); Mikio Naruse Floating Clouds (1955) o Mehboob Khan Mare Índia (1957) (1962).[18][19]
El cine de Malàsia també va tindre la seua «Edat d'or» en el periodo de posguerra dels anys cinquanta i xixanta. El periodo va ser testic de l'introducció del sistema d'estudi del cine en Malàsia i d'influències d'Hollywood, el cine emergent d'Hong Kong i, en particular, les indústries cinematogràfiques índies i japoneses que estaven experimentant una Edat d'Or.[21][22]
La década de 1960 va ser la «edat d'or» del cine camboyano. Es varen iniciar vàries companyies de producció i es varen construir més sales de cine en tot el país. Més de 300 películes varen ser fetes en Camboya durant l'época.[23] En eixe moment, vàries películes en idioma jemer varen ser ben rebudes en els seus països veïns.[24]
Edat Contemporànea
[editar | editar còdic]A finals dels anys 60 i principis dels 70, el cine japonés havia començat a vore's sériament afectat pel colapse del sistema d'estudi. A mida que el cine japonés s'esgolava en un periodo de relativament baixa visibilitat, el cine d'Hong Kong va entrar en una renaixença dramàtica pròpia, en gran partix un efecte secundari del desenroll de la mescla d'acció, història i preocupacions espirituals de Wuxia. Vàries figures importants varen sorgir en Hong Kong en este moment, potser el més famós, King Hu, que el seu Menja Drink with Em en 1966 va ser una influència clau en molts desenrolls cinematogràfics posteriors d'Hong Kong.[25] Poc despuix, el nortamericà Bruce Lee es va convertir en un ícono mundial en la década de 1970.
A partir de 1969, la Nova Ona iraní va conduir al creiximent del cine iraní , que més tart conseguiria el reconeiximent internacional en els anys 80 i 90. Les figures més notables de la nova ona iraní són Abbas Kiarostami, Asghar Farhadi, Ebrahim Golestan , Bahram Beyzai, Darius Mehrjui, Mohsen Makhmalbaf Masoud Kimiay, Sohrab Shahid-Saless, Majid Majidi, Samira Makhmalbaf. Les característiques de la película iraní New Wave, en particular les obres d'Abbas Kiarostami, han segut classificades per alguns com posmodernas.[26]
La década de 1970 també va vore l'establiment del cine de Bangladés despuix de l'independència del país en 1971. Una de les primeres películes produïdes en Bangladés despuix de l'independència va ser Titash Ekti Nadir Naam en 1973 per l'aclamat director Ritwik Ghatak, la talla del qual en el cine bengalí és comparable a la de Satyajit Ray i Mrinal Sen. Una atra gran película de Bangladés de Mita és Lathial, varen ser les millors películes de l'any de 1975. Lathial va obtindre el primer premi nacional com la millor película, i Mita va obtindre el primer premi nacional com a millor director.
Durant la década de 1980, el cine japonés, ajudat per l'auge de la cinematografia independent i l'espectacular èxit del anime, va començar a fer alguna cosa com una reaparició internacional. Simultàneament, una nova generació de cineaste chinencs post- Mao Zedong va començar a guanyar atenció mundial. Un atre grup de cineaste, centrat al voltant d'Edward Yang i Hou Hsiao-Hsien, va llançar lo que es coneix com el Cine de Taiwan.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Carter, 2007, p. 315.
- ↑ CHTHO produïxes documentary on world’s oldest animation. Tehran Claves. 3 d'abril de 2008.
- ↑ First Animation of the World Found In Burnt City, Iran [1] archivat en Wayback Machine., Persian Journal, 2004
- ↑ Animation Magazine (ed.): «Oldest Animation Discovered In Iran». Consultat el 6 de decembre de 2018.
- ↑ Needham, Joseph (1962). Science and Civilization in China, vol. IV, part 1: Physics and Physical Technology. Cambridge University Press. pp. 123-124
- ↑ David H. Kelley, Exploring Ancient Skies: An Encyclopedic Survey of Archaeoastronomy: "The first clear description of the device appears en el Book of Optics de Alhacén."
- ↑ Wade y Finger, 2001, pp. 1157–1177.
- ↑ Bradley Steffens (2006), Ibn al-Haytham: First Scientist, Chapter Five [2] archivat en Wayback Machine.|data=13 de març de 2009}}, Morgan Reynolds Publishing, ISBN 1-59935-024-6
- ↑ «Seek Japan | J-Horror: An Alternative Guide». Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2011. Consultat el 6 de decembre de 2018.
- ↑ «Hiralal Sen (copyright British Film Institute)» (en inglésfechaacceso= 1 de novembre de 2006).
- ↑ Boeliem.com (ed.): «Cinemas in Eretz Yisrael» (en anglés). Archivat des d'el original, el 18 de maig de 2018. Consultat el 2 d'agost de 2011.
- ↑ The Jerusalem Post (ed.): «Reviving Tel Aviv's Valhalla». Consultat el 2 d'agost de 2011.
- ↑ Honorata "Atang" dela Branca [3] archivat en Wayback Machine. |data=10 d'octubre de 2006 }}
- ↑ business.highbeam (ed.): «Jose Nepomuceno Father of Philippine Cinema». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2014. Consultat el 20 de novembre de 2014.
- ↑ Metz, 1974, p. 133.
- ↑ Ruca, Rao, p. 253.
- ↑ Ruca, Rao, p. 254.
- ↑ 18,0 18,1 Totaro, Donato. “The "Sight & Sound" of Canons”. Offscreen Journal. Canada Council. Recuperate le 19 d'abril de 2009.
- ↑ 19,0 19,1 Kevin Lee. «A Slanted Cànon». Asian American Film Commentary. Archivat des d'el original, el 31 de maig de 2012. Consultat el 31 de maig de 2012.
- ↑ Tracy K. Daniels. «Hybrid Cinematics: Rethinking the role of filmmakers of color in American Cinema». Massachusetts Institute of Technology. Consultat el 22 de maig de 2009.
- ↑ Van der Heide, William (2002). Malaysian cinema, Asian film: border crossings and national cultures, Amsterdam University Press, pp. 132–45. ISBN 90-5356-580-9.
- ↑ White, Timothy. “Historical Poetics, Malaysian Cinema, and the Japanese Occupation”. Kinema: A Journal for Film and Audiovisual Mija. Recuperate le 13 de setembre de 2008.
- ↑ "Cambodian films llaure undergoing a rebirth", Associated Press, 6 de giner de 2006.
- ↑ [4]
- Archivat el 16 de juliol de 2011 archivat en Wayback Machine., Cambodia's film industry rebounds, but it's schlock vs. art NEWSGROUP
- ↑ King Hu en la HKMDB (en)
- ↑ «Abbas Kiarostami ? The Truth Behind Reality». Archivat des d'el original, el 12 de setembre de 2007. Consultat el 6 de decembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cine asiático» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.