Centre històric de Lima
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
El centre històric de Lima és el núcleu urbà de la ciutat de Llima, capital del Perú. Es troba en els districtes de Lima i el Rímac, i la seua zona central comprén un àrea de 277.99 hectàrees, aproximadament. Va ser fundat pel conquistador espanyol Francisco Pizarro, en giner de 1535. Va ser la capital política, administrativa, religiosa i econòmica del virreinato del Perú i la ciutat més important dels dominis espanyols en Amèrica del Sur.[1] El procés de evangelización a fins de el XVI, va permetre l'arribada de vàries órdens religioses i la construcció d'iglésies i convents. l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, Decana d'Amèrica, es va fundar el 12 de maig de 1551, i va iniciar les seues funcions el 2 de giner de 1553 en el Convent de Sant Dumenge.[2]
Pese als greus danys sofrits pels terremots, posseïx numerosos monuments arquitectònics, com el Convent de Sant Francisco, el més gran d'esta part del món en el seu gènero.[3] Molts edificis limeño són creacions conjuntes d'artesans, artistes locals, arquitectes i mestres d'obres del Vell Continent.[4]
Es pot apreciar en el centre històric de Lima: la plaça Major de Lima, la Catedral de Lima, el Palau arzobispal de Lima, l'iglésia de Sant Dumenge, i el convent de Sant Francisco. Aixina mateix, es troben vàries obres públiques construïdes durant el periodo virreinal, com el Pont de Pedra sobre el riu Rímac, el passejada d'Aigües, l'Alameda dels Descalzos, la plaça de bous de Acho i el cementeri Presbítero Matías Mestre.[2]
Per esta riquea històrica, per mig de la Resolució Suprema N.º 2900-72-ED, promulgada el 28 de decembre de 1972, es declara com a Zona Monumental.[5] En 1988, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.[6] Si un camina pel centre històric, vorà que les fronteres de les cases i iglésies antigues posseïxen un logotip en blanc i negre, lo que significa que són edificis catalogats per l'UNESCO.[7]
Fundació
[editar | editar còdic]
Va ser elegida com Ciutat dels Reis pel conquistador espanyol Francisco Pizarro, el 18 de giner de 1535, en l'assentament de la zona coneguda com Lima, en relació en l'oràcul de la nomenada com Huaca de Santa Ana, poc despuix. Posteriorment, el topònim 'Llima' arrincona l'us del nom espanyol de la urbs. En els primers mapes del Perú, es poden vore conjuntament el nom de Lima en el de Ciutat dels Reis.
Patrimoni Cultural de la Nació
[editar | editar còdic]Per mig de la Resolució Suprema N.º 2900-72-ED promulgada el 28 de decembre de 1972, va ser declara a la ciutat antiga com a Zona Monumental aixina com als seus edificis en valor històric com a Monuments Nacionals.[8] També forma part del Centre històric de Lima, la zona monumental del Rímac que va ser delimitada per mig de Resolució Suprema N.º 2900-72-ED.[9]
Patrimoni de la Humanitat
[editar | editar còdic]
Durant les décades del 50 i del 60 de el XX, el centre històric de Lima va entrar en una etapa de modernisació en la construcció de numerosos edificis de departaments i d'oficines. No obstant, a partir dels anys 1970, l'àrea va travessar per un procés de deterioració despuix de l'invasió ambulatoria que va sorgir a mitan de 1975. Durant els anys 1980, el procés es va agravar, sofrint la zona l'aument de la circulació vehicular. No obstant, durant la gestió de l'alcalde Alberto Andrade a mitan dels noranta, el centre de Lima es va recuperar en la seua totalitat i novament alberga oficines i tendes comercials.
El 31 d'agost de 1961, la Municipalitat de Lima va crear la junta deliberante Metropolitana de Monuments històrics, artístics i llocs arqueològics en l'objectiu d'identificar i registrar els edificis en valor monumental, aixina com també de rescatar les característiques fisonómicas del centre històric de Lima. La junta es va constituir per un equip multidisciplinario conformat per 20 institucions que va realisar el primer pla de intangibilidad urbana a on es va classificar als monuments i ambients urbà-monumentals de Lima i Callao.
En 1988, l'Unesco va declarar el Convent de Sant Francisco. Posteriorment, en 1991, ho va fer extensiu al centre històric de Lima com Patrimoni de la Humanitat, per la seua originalitat i la concentració de 608 monuments històrics, construïts en l'época de la presència hispànica, especialment dins de l'espai cridat el Damero de Pizarro.
El 14 de juliol de 1994, durant la gestió de Ricardo Belmont, per acort del Consell N.º 168 de la Municipalitat de Lima, i l'Ordenança Municipal N.º 062 del 15 de juliol de 1994 es va crear el Programa Municipal per a la Recuperació del centre històric de Lima (PROLIMA) en l'objectiu de revalorar, recuperar i administrar adequadament el patrimoni del centre històric de Lima, inscrit en la llista del Patrimoni Mundial des de 1991, per impuls de l'extint Patronat de Lima. En 1999, el pla va continuar per l'alcalde Alberto Andrade.[10]
En giner de 2017, el Ministeri de Cultura del Perú va emetre la Resolució Ministerial n.º 029-2017-MC[11] per mig de la qual es crea un Grup de Treball encarregat de consensuar i propondre accions per a la recuperació del centre històric de Lima. Dit grup, estaria conformat per representants de les organisacions governamentals i entitats internacionals encarregades de velar per la preservació del patrimoni monumental de Lima.
El 5 de decembre de 2019, el Concejo Metropolità de Lima, que va encapçalar el exalcalde Jorge Muñoz, va aprovar per majoria el Pla Mestre del centre històric de Lima al 2019 en visió al 2035, i el Reglament Únic d'Administració que varen ser elaborats per PROLIMA en la finalitat de continuar en la recuperació integral, sostenible i humana d'esta part de la capital peruana.
Segons el mapa d'zonificación del districte de Lima, esta zona en la seua majoria pomes, conta en la zonificación ZTE1, ZTE2 i ZTE3.[12]
En 2023, es va ampliar en l'inclusió de la reducció de Santiago Apòstol de la Tancada, el conjunt Santa Rosa de Santa María, Quinta i Molino d'Assut, la Casa Prat, Hospital Sant Bartolomé, i iglésia i monasteri de La nostra Senyora del Prat.
Els balcons de Lima
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Balcons de Lima.
En el centre històric de Lima existixen moltíssims balcons de les époques virreinal i republicana, que otorguen a la ciutat de Llima, una característica molt singular. Els tipos de balcons que presenta la ciutat són els balcons oberts, balcons rasos, balcons de caixó, balcons correguts, entre uns atres. Per a conseguir la conservació dels balcons limeño, la Municipalitat Metropolitana de Lima, durant la gestió de l'alcalde Alberto Andrade Carmona, va invitar, a empreses privades i a persones naturals, a adoptar un balcó a fi de preservar-los tal com varen anar originalment. La profusió d'estos balcons donen harmonia i originalitat al caixco antic de la ciutat de Llima, el qual en el primer lustre de la década de 1990 de el XX, va ser declarat per la UNESCO com Patrimoni Cultural de la Humanitat.
La opulencia virreinal
[editar | editar còdic]En l'época del virreinato del Perú, es va crear un boato, una magnificencia, i una llegendària vida cortesana. L'autoritat del Virrey, com a representant de la monarquia espanyola era particularment important, ya que el seu nomenament suponia un ascens important i la culminació exitosa d'una carrera en l'administració colonial.
Les entrades a Llima dels nous virreyes eren especialment fastuosas. Per a l'ocasió, s'adoquinar els carrers en agranes d'argent des de les portes de la ciutat de Llima fins al Palau del Virrey.
Universitat de Sant Marcos i parc Universitari
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Casona de l'Universitat de Sant Marcos.
El parc Universitari es va construir despuix de derribades les muralles de Lima en 1870. Actualment, s'ubica allí la Casona de Sant Marcos, estructura que data de 1605, i que és actualment, el Centre Cultural de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, l'universitat més antiga d'Amèrica fundada en 1551. Aixina mateix, s'ubica allí la Cripta dels Héroes en l'antiga iglésia de Sant Carlos, que junt en la Casona de Sant Marcos varen ser l'antic convent dels jesuïtes, que en ser expulsats d'Amèrica, va ser ocupat pel Real Convictorio de Sant Carlos i finalment en el advenimiento de la República per l'Universitat de Sant Marcos. En motiu del centenari de l'independència del país en 1921, es enrejó i la colónia alemana va dispondre construir la Torre del Rellonge de 30 metros d'altura. A les 12.00 hores, les seues campanes toquen les notes de l'himne nacional, també s'ubica en el parc l'estàtua d'Hipólito Unanue. Despuix de décades de deterioració i abandó el conjunt de la Casona de Sant Marcos va ser objecte d'un important proyecte de restauració iniciat en 1991 en el respal de la Cooperació Espanyola, que despuix de casi dos décades de treballs va fer possible la seua recuperació i us actual com a Centre Cultural Sant Marcs de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, Decana d'Amèrica.
Plaça Major
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Plaça Major de Lima.
El 18 de giner de 1535, el conquistador Francisco Pizarro funda la Ciutat dels Reis i va establir com el seu centre neuràlgic la que hui és la plaça Major de la ciutat. En esta plaça s'han desenrollat alguns dels més rellevants fets de l'història d'este país. Inicialment, hi havia chicotetes tendes i comerços. Igualment, va anar l'escenari de corregudes de bous i empleada com a lloc d'eixecució dels condenats a mort pel Tribunal de la Santa Inquisició. En 1651, es va colocar en el centre de la plaça una pileta de bronze que perdura fins a la data.
Va ser en la plaça major a on es va proclamar, en 1821, l'Acta d'Independència del Perú. La rodegen el Palau de Govern, el Palau Municipal de Lima, la Catedral, el Palau Arzobispal i el Club de l'Unió, els quals en excepció de la catedral, si pròpiament colonial, formen un conjunt d'arquitectura Neo-Colonial de les décades dels 20 i 40 de el XX.
Plaça Sant Martín
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Plaça Sant Martín (Llima).
Esta plaça es va inaugurar el 28 de juliol de 1921, en motiu del centenari de l'independència del Perú. El disseny de la plaça va ser obra de l'arquitecte i artiste espanyol Manuel Piqueras Cotolí. En la part central, hi ha un monument en honor del general José de Sant Martín, l'obra del qual pertany a l'escultor espanyol Mariano Benlliure. Dels edificis que rodegen esta plaça destaquen el Gran Hotel Bolívar que en el XX va ser el més elegant de Lima, la Fanal de les Tres Gràcies, el Club Nacional, el Teatre Colón, l'Edifici Giacoletti i els portals de Zela i Pumacahua, totes les edificacions que ho rodegen tenen una gran unitat estilística neocolonial i academicista.
Plaça Itàlia
[editar | editar còdic]El seu traçat data des dels inicis de la fundació de Lima, a mitan de el XVI. Va ser coneguda com a plaça de Santa Ana en relació en l'iglésia del mateix nom situada front a la plaça. José de Sant Martín, en 1821, declara l'Independència del Perú en esta plaça; anteriorment ho va fer en la plaça d'Armes. Durant la República, i en honor a un dels seus més grans hostes, el naturaliste italià Antonio Raimondi, l'Estat peruà li canvia de nom a plaça Itàlia, despuix de l'inauguració del seu monument.
Quinta d'Assut
[editar | editar còdic]La Quinta d'Assut era la casa solariega de l'aristocràtica família Carrillo de Albornoz i Bravo d'Estanys Marquesos de Montemar i Monteblanco, ubicada en l'actual Districte del Rímac. Va ser construïda en el XVIII, fòra del perímetro de les antigues muralles de Lima, a l'atre costat del riu Rímac. L'immoble és d'estil barroc francés o rococó, adaptat al clima de la capital i a les condicions dels materials de construcció. Ha segut declarat monument històric nacional en 1972.
Tribunal de la Santa Inquisició
[editar | editar còdic]El Tribunal del Sant Ofici va ser establit en 1570, en la finalitat de sancionar herejías i atres delictes contra la fe. La seua abolició data de 1820. En la part externa d'esta construcció es pot apreciar un imponent pòrtic neoclàssic, i en el saló principal, un destacat sostre de fusta tallada, que és considerat el millor conservat de la capital.
Galeria d'imàgens
[editar | editar còdic]-
Edifici Popular i Pervindre
-
Casa de les 13 portes
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]- PROLIMA
- Barris Alts
- Barri Chinenc
- Museu d'Art Italià
- Història de Lima
- Museus de Lima
- Patrimoni de la Humanitat en el Perú
- Universitat Nacional Major de Sant Marcos
- Semana Santa en Lima
- Zona Monumental del Rímac
- Llima Centre
- Districte de Rímac
- Districte de Lima
Referències i precisió
[editar | editar còdic]- ↑ «Lima, la joya del virreinato del Perú» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2022-08-17.
- ↑ 2,0 2,1 https://catedraunesco.usmp.edu.pe/2018/08/21/centre-historico-de-llima-patrimoni-cultural/
- ↑ «seua-relacion-en-la-troballa-en-la-plazuela-sant-francisco-prolima-municipalitat-de-llima-notícia/ Els secrets d'una Llima subterrànea i la seua relació en la troballa en la plazuela Sant Francisco» (en és). El Comerç Perú. Consultat el 2023-04-11.
- ↑ https://whc.unesco.org/en/list/500
- ↑ «Centre Històric de Llima Patrimoni Mundial». cultura.pe. Consultat el 28 de decembre de 2023.
- ↑ https://whc.unesco.org/en/statesparties/pe
- ↑ https://freewalkingtoursperu.com/en/blog/historic-center-of-llima-peru/
- ↑ «Centre Històric de Lima». patrimoniomundial.cultura.pe. Consultat el 26 d'agost de 2024.
- ↑ «Pla Mestre del Centre Històric de Lima (al 2029 en visió al 2035)». munlima.gob.pe. Consultat el 26 d'agost de 2024.
- ↑ «Concejo publica pla mestre per a renovar Centre Històric». La República. Archivat des d'el original, el 2003-02-06. Consultat el 2023-11-11.
- ↑ «[1]». Consultat el 27 de giner de 2017.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 12 de decembre de 2020. Consultat el 16 de decembre de 2020.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Elliot, John H. (2001), «Perú, el llegat de l'història. Espanya en el sigle de la conquista». En: Ramón María Serrera; Luis Millons; José Vila Rodríguez (editors), La "Ciutat de Deu" en la ciutat barroca: macroconventos en el Perú colonial, Sevilla. ISBN 84-8455-026-5
- Vargas Ugarte, Rubén (1949). Història del Perú. Virreinato (1551-1600), Tom I, S.J. Tallers gràfics de A. Baiocco i Cía, S.R. Ltda.
- Vargas Ugarte, Rubén (1954). Història del Perú. Virreinato (sigle XVII), Tom II, Buenos Aires: S.J. Edicions, Llibreria Studium S.A.
- Wiesse, Carlos (1949). Apuntes d'Història Crítica del Perú (Época colonial), Llima, segona edició.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Versió del diari espanyol ABC sobre la Casa de Aliaga [2] archivat en Wayback Machine.
- La Casona rimense del Virrey Amat i Juniet [3] archivat en Wayback Machine.
- Sobre el centre històric [4] archivat en Wayback Machine.
- Religiositat en la Ciutat dels Reis del Perú
- Documents de la declaració del Centre Històric de Lima com a Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco (en anglés)
- Museu de l'Inquisició i del Congrés Vore Visita Virtual
- Biblioteca Municipal de Lima
- Pla en ubicació dels monuments del Centre històric de Lima
- Els patrimonis de la humanitat en el Perú ubicats en el mapa incloent informació rellevant. El Comerç, juliol de 2009
Video
[editar | editar còdic]- [enllaç trencat]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Centro histórico de Lima» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.