Casa de Osambela
.jpg)
La Casa de Osambela o Casa de Oquendo és una edificació construïda durant l'época virreinal del Perú. S'alça sobre l'antic noviciado dels pares dominicos, destruït pel terremot de 1746, i en part del horta, en front al carrer de la Veracruz (hui jirón Comte de Superunda) en el centre històric de la ciutat de Llima. És una de les casonas més grans del centre de Lima i és notable per la seua àmplia frontera i balcons d'excelent calitat.
Història
[editar | editar còdic]El terreny a on s'alça la Casa de Osambela era propietat del Convent de Sant Dumenge i, per a complir uns pagaments i acabar en unes obres de l'iglésia que havien quedat inconclusas, va ser venut a l'armador de bucs, banquer i comerciant espanyol Martín de Osambela, Marqués de Osambela i tinent coronel de milícies. El solar comprat per Osambela corresponia a la part arruïnada i casi destruïda del noviciado.
En l'Archiu Municipal de Lima, Bernardo Moravsky va trobar que Osambela va tindre carruage i calesa. Osambela en 1815 segons pareix va deure haver-se emmalaltit de gravetat, puix, va fer un primer testament declarant que no tenia hereus. Pero per un segon testament, fet en 1822, es dona a conéixer que va contraure matrimoni en Mariana de Ureta i Bermúdez, sent els fills de dit matrimoni: María Mercedes, Mariana, José Valentí, Dolores i Cayetano.
Osambela es va casar d'edat molt madura i duya molts anys d'edat a la seua esposa que era una dama de bellea excepcional. Quan va aplegar a Llima el libertador, dò José de Sant Martín, Osambela va posar la seua casa a la seua disposició per al gran ball que el libertador va oferir a la societat limeño, havent-se estajat en ella despuix de proclamar l'Independència del Perú. Osambela va morir en la Fortalea del Real Felipe del Callao, a on es va refugiar en uns atres en temps de José Ramón Rodil i Campillo.
A partir d'allí, la família Osambela es va vore precisada a llogar les distintes instalacions de la casa com a locals comercials i vivendes dels ingressos de les quals varen viure la viuda i els fills. En 1840 es va fer una taxació de l'immoble que va donar com a resultat: Casa baixa: 28 620 pesos. Casa alta: 41 364 pesos. L'esposa de Osambela va tindre que desfer-se de la propietat per a cancelar uns deutes i aixina, en 1854 l'immoble va passar a mans de José de l'Asunción Oquendo, qui era un home de molta figuració, raó per la qual la gent va començar a cridar a la casa com la Casa de Oquendo, nom en la que es coneix en l'actualitat.
.jpg)
Els Oquendo eren vascs i va haver entre ells vescomtes i marquesos. María Rebeca de Oquendo, filla de don José de l'Asunción Oquendo, va anar la seua última propietària i al seu decés en 1941 la casa va passar a ser propietat de la Caixa d'Aforros de Lima. Va ser declarada Monument Nacional en 1973. Durant el govern de Juan Velasco Alvarado va ser sèu de l'Empresa Nacional de Turisme del Perú, que en eixa época era l'organisme oficial del turisme en el Perú.
Per mig del Decret de Llei N.º 22677, publicat en el Diari Oficial El Peruà l'11 de setembre de 1979, es va convertir en local del Centre Cultural Inca Garcilaso de la Vega a on varen tindre la seua sèu institucions culturals com l'Institut Peruà de Cultura Hispànica i el Círcul Femení Hispà-Peruà.
Va ser restaurada entre 1982 i 1985 per l'arquitecte Chiquet de Guzmán, respectant el seu color original que era añil blau. És sèu d'events culturals, com la Bienal de Fotografia de Lima, i atres relacionats en la vida de la ciutat de Lima. Actualment és la sèu de l'Acadèmia Peruana de la Llengua i de l'oficina regional en el Perú de l'Organisació d'Estats Iberoamericans per a l'Educació, la Ciència i la Cultura.
Descripció
[editar | editar còdic]Frontera
[editar | editar còdic]La frontera de la Casa de Osambela és d'estil neoclàssic, en reminiscència del rococó. Mostra cinc balcons, d'estil Luis XVI, ornamentados en guirnaldas i acompanyats per tres balcons de antepecho. En lo alt té un mirador cobert per una chicoteta cúpula de silueta musulmana. Sobre ella l'arquitecte Héctor Velarde Bergmann apunta:
.jpg)
Interior
[editar | editar còdic]És una edificació colonial tardana en una mescla d'estils successius, la seua construcció data de finals de el XVIII i principis de el XIX. Va ser terminada entre 1803 i 1805. El seu estil arquitectònic és una fusió dels que es varen succeir fins a eixa época resaltant en la decoració l'influència francesa del rococó. La Casa de Osambela, crida l'atenció dels estudiosos per dos particularitats que la distinguien del restant de les construccions limeño de l'época.
En primer lloc, a diferència de la majoria de cases virreinales limeño, les habitacions de la casa estan distribuïdes en forma paralela al carrer la qual cosa fa que el seu frontera siga lo suficientment extensa per a albergar a cinc balcons de caixó i d'estil Luis XVI. D'igual modo la distribució dels seus patis era al revés diferenciant-se del restant de les construccions de l'época virreinal, que ordenaven les seues instalacions distribuïdes «en profunditat» i no en el sentit de la frontera.
La seua atra peculiaritat radica en els seus quatre nivells d'elevació, en lloc de dos, el quart nivell és un mirador de planta octogonal lo que estava prohibit al moment de la seua construcció, per precaució antisísmica. El pati principal és notable per la seua noblea sòbria i la magnífica escala que du al segon pis. El segon pati, al que s'aplega per un passera estret, és més chicotet i sembla més antic tal volta de el XVIII.
Vore també
[editar | editar còdic]- Història del Perú
- Arquitectura virreinal peruana
- Balcons de Lima
- Palau de Torre Tagle
- Palau de Goyeneche
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1973).
- 24-25.
- Acosta Burga, Felipe(1971).
- 37.
- Barrionuevo, Alfonsina(1981).Univers.
- 148-150.
- Velarde, Héctor(1971).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Casa de Osambela» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.