Cap Bojador

Cap Bojador

La Cap Bojador (en àrap, رأس بوجدور ra's Būŷadūr) és un destacat cap de la costa atlàntica nort-africà, situat en la costa nort del Sahara Occidental, al sur-surest de les Canàries. La ciutat Cap Bojador es troba en el mateix.

Història

El primer navegant europeu conegut que va conseguir reglotar-ho va ser el marí portugués Gil Eanes en 1434, en la seua quinzena expedició, baix els auspicis del príncip Enrique el Navegant. La desaparició de molts barcos europeus que varen navegar per la zona havia donat lloc a mits com el de l'existència de mònstruos marins i el de l'impossibilitat de passar el cap Bojador cap al sur.

La principal preocupació en els viages de cabotage residia en els canvis dels vents que es produïxen en la zona pròxima al cap Bojador, a on comencen a bufar fortament del noreste en totes les estacions, espentant als barcos irremisiblemente cap al sur, sense possibilitat de tornada. Per una atra part les corrents marines discorren en sentit nort formant, ademés enormes bancs d'arena de tal manera que la profunditat de la mar a cinc quilómetros de la costa solament alcança els dos metros. Això ocasionava que els barcos embarrancaran en dits bancs i no conseguiren, en molts casos, retornar.

Finalment Gil Eanes va conseguir reglotar el també cridada «veta de la Por» alluntant-se de la costa lo que li va permetre seguir alvançant cap al sur, descobrint, ademés, que hi havia vents més favorables. Els alisios que, bufant en el sentit de les agulles del rellonge, permetrien als navegants dirigir els seus barcos de nou cap al nort i retornar aixina al seu punt de partida.

Este fet va permetre als portuguesos, a partir de 1434, obrir el camí a noves expedicions, primer cap a la costa occidental d'Àfrica i despuix fins a l'Índia. En 1455 el papa Nicolás V li va concedir a Portugal per mig de la bula Romanus Pontifex la propietat exclusiva de totes les terres i mars en les regions que s'estenen «des de les vetes de Bojador i de Não a través de tota Guinea i més allà fins a la vora meridional».

La navegació per estes aigües va ser motiu de disputa entre portuguesos i castellans fins que, en la firma del Tractat d'Alcáçovas en 1479, es va acordar el repartiment dels territoris descoberts per abdós regnes en l'oceà Atlàntic. Portugal va mantindre el control sobre les seues possessions de Guinea, Costa de l'Or, Madeira, les Azores, Flores i les illes de Cap Vert. A Castella se li va reconéixer la sobirania sobre les illes Canàries. La veta Bojador no apareix mencionat en el text d'este tractat encara que es presupon ya que abans i despuix les costes del Sàhara Occidental han tingut presència de marins i peixcadors espanyols.

En 1884 Espanya va declarar la zona costera al sur del cap Bojador com un protectorat baix la seua sobirania. Despuix de 1912 la veta va quedar totalment en el territori saharià espanyol. Espanya es va retirar en 1975, i despuix del Acort Tripartit de Madrit, Marroc va tractar d'obtindre el control sobre la zona, donant lloc a disputes entre Marroc i Argèlia, per reclamar-ho el Front Polisario, l'organisació que va proclamar la República Àrap Saharaui Democràtica en 1976.

Actualitat

Actualment en la veta Bojador es troba la ciutat de Cap Bojador. En el centre de la ciutat s'assenta el far homònim, construït durant el protectorat espanyol.