Camí Real de Granada a Conca
El Camí Real de Granada a Conca (o de Conca a Granada), és una important via de comunicació espanyola, consignada en dit nom a principis del XVI, pero que es considera que va unificar, en el seu traçat, diverses vies d'orige més antic.[1]
Traçat
| Etapa o Municipi | Província | Etapa o Municipi | Província |
|---|---|---|---|
| Granada | Granada | Mariana, Pobla del Príncip | Ciutat Real |
| Deifontes | Granada | Montiel | Ciutat Real |
| Iznalloz | Granada | Villahermosa | Ciutat Real |
| Venda Nova (Dumenge Pérez) | Granada | Ossa de Montiel | Albacete |
| Guadahortuna | Granada | Villarrobledo | Albacete |
| Venda del Duc (Huelma) | Jaén | Sant Clemente | Conca |
| Venda de Carvajal (Bélmez de la Moraleda) | Jaén | Venda Lomas (Honrubia) | Conca |
| Venda de les Guardes (Jódar) | Jaén | Honrubia | Conca |
| Pont d'Úbeda la Vella | Jaén | Pont de Talayuelas (sobre el riu Xúquer) | Conca |
| Torreperogil | Jaén | Valverde del Xúquer | Conca |
| Barca del Guadalimar | Jaén | Albaladejo del Cuende | Conca |
| Castellar | Jaén | La Parra de les Vegas | Conca |
| Venda dels Sants (Montizón) | Jaén | Valdeganga de Conca, pedania de Valdetórtola | Conca |
| Venda del Villar de Cecilia (Villamanrique) | Ciutat Real | Conca | Conca |
Història
En 1505, per part dels Reis Catòlics i despuix de la Reconquista, es va consumar definitivament el trasllat a Granada de la Real Audiència i Chancillería de Ciutat Real a la ciutat granadina. La Real Chancillería de Granada comprenia una vasta jurisdicció que incloïa els territoris de Granada, Andalusia, Extremadura, Regne de Múrcia i La Mancha fins al riu Tajo, que marcava el llímit en la jurisdicció de la Real Chancillería de Valladolit. Este fet va supondre la revitalisació d'una série d'antigues vies de comunicació, en molts casos d'orige romà i en uns atres inclús anterior, i la seua consideració com un tot homogéneu que unia la sèu de la Chancillería en un de les seues confines.[1]
La primera ocasió en la que es considera el camí real de Granada a Conca és en el Reportorio de tots els camins d'Espanya de Pedro Juan Villuga, en 1546;[2] no obstant, les mencions fragmentarias realisades en atres descripcions geogràfiques de principis de dit sigle, com l'inacabada Descripció i Cosmografía d'Espanya d'Hernando Colón, les senyes de la qual varen ser recopilats entre 1517 i 1523, permeten reconstruir el seu traçat.[4] Atres obres posteriors, com les Relacions topogràfiques de Felipe II (1575- 1578) arrepleguen abundants notícies sobre este camí, especialment al seu pas per La Mancha, i sobre el gran trànsit que tenia.[1] Inclús Théodore de Mayerne, en 1604, la considera com una més entre les principals vies europees i en la seua obra, i atres posteriors, s'unifica el seu traçat en el Camí Real de Burgos a Conca (part del Camí de Santiago de la Llana).[5]
La política de crear una Espanya unificada per part dels reis, queda també reflectida en la vertebraació viària de gran part del país, en iniciatives com la creació de la Real Cabanya de Carreters (1497) o l'acondicionament de camins de gran distància. Aixina, en 1495 ya es registren despachos reals als corregidors de diverses ciutats, entre ells els d'Úbeda i Granada, per a on transcorria dit camí, per a que s'acondicionaren i habilitaren les velles calçades que les unien.[5] És precisament eixe tram, entre Granada i el pont romà d'Úbeda la Vella, el que menys dificultats planteja per a considerar-ho d'orige romà i, inclús, anterior, ya que vertebra els territoris i les ubicacions de ciutats antigues com Ilurco, Iliberis, Acci Vetus (o Acatucci) -prop d'Iznalloz-, la Colónia Salaria -Úbeda la Vella- i Ilugo -hui Santisteban del Port-. Atres trams d'indubtable orige romà són aquells que este camí real amortisa part del traçat de la Via Augusta per la província de Jaén o uns atres, recentment estudiats, entre dita via i el poble de Montiel[1][5] o entre Villarrobledo i Sant Clemente, a on en documentació de 1318 i 1523, respectivament, es parla d'un camí calçat (Losilla)[5] i una "vya" que unia abdós poblacions. El traçat d'estos trams prerromanos i romans, va continuar en relatiu bon us fins a époques posteriors, pels importants restants de l'Antiguetat Tardana (tardorromanos, paleocristianos i visigodos) que s'han trobat en els voltants del seu traçat. No es va deure abandonar el seu us en época andalusí, inclús va poder revitalisar-se, ya que les principals poblacions que articula també varen florir en aquella época, sense anar més llunt, les pròpies Granada (Madinat Garnata), traslladada en el XI al seu actual emplaçament des de Madinat Ilbira, i Conca (Kwanka) ya citada en 784 i que, per la seua ubicació geogràfica, hereta l'importància de ciutats antigues com Santabariya (Ercávica) i Valeria.
Durant els sigles XII i XIII estes vies de comunicació antigues, el hereu de la qual és el camí real, varen jugar un importantíssim paper en la reconquista cristiana de tota La Mancha i el nort d'Andalusia, soportant un continu pas de tropes cristianes i musulmanes. Poblacions com Villarrobledo, Ossa de Montiel o Montiel són reconquistadas i repoblades en aquells anys. Inclús poblacions com Almedina i Montiel encara deuen soportar envestiments tardans dels Benimerines, cap a 1283 en incursions per esta via. Atres poblacions més al sur, com Bélmez de la Moraleda, varen sofrir este procés més tardíament (1317) pero l'us del camí real sembla comprovat en els moviments de tropes entre Jaén i Granada. Aixina, el tram del camí per Serra Mágina (Via del Jandulilla) queda com a pas principal fronteriç entre Castella i el regne Nazarí de Granada, durant casi dos sigles (1246- 1448). En la reconquista i el repoblament i fins a principis del XVI, en que ya es considera el seu traçat unitari, viu una etapa de relativa calma fins a la Guerra de Successió Castellana (1475- 1479) i la Guerra de les Comunitats de Castella (1520- 1522), a on torna a cobrar protagonisme com a via militar, especialment en La Mancha. Fins al XIX, el seu us civil es manté, pero és durant la Guerra de l'Independència (1808-1814) i durant la primera guerra carlista (1833-1840), quan torna a ser escenari de fets bèlics i continus moviments d'eixèrcits. Esta vocació militar, que alguns autors estenen a époques molt més antigues, queda extraordinàriament ben reflectit en poblacions com Villarrobledo, que va viure episodis ben certificats històricament i relacionats en estos acontenyiments, com el seu alçament en armes front al Marqués de Villena, en 1475, el seu incendi i saqueig en 1479, la contínua trascolada de tropes espanyoles i franceses, entre 1809 i 1811, en enfrontaments com la Batalla del Montecico de Cortapiernas, o en la Batalla de Villarrobledo. Per un atre costat, esta consideració estratègica té molta llògica si es considera que constituïx un corredor i un pas natural milenari entre Castella i l'Alta Andalusia, ben caracterisat ya des d'époques prehistòriques i molt més ventajós, orográficament, que atres passos com Despeñaperros. Tal és la ventaja geogràfica que oferix front a uns atres, que els traçats originals dels tendits ferroviaris entre el surest i el centre d'Espanya passaven per este corredor. De fet es varen proyectar i es varen adjudicar, a mitan del XIX, sengles tendits ferroviaris entre Conca i Villarrobledo i entre Villarrobledo i Còrdova, que no varen fructificar per diverses motivacions a pesar de contar en tots els informes tècnics favorables. Al final el nuc ferroviari es va traslladar a Alcázar de Sant Joan i el pas de Serra Morena al punt més complex i illògic.
En l'actualitat, el Camí Real de Granada a Conca ha segut substituït, en certs punts, pel traçat de molt diverses autovies (com l'A-43), carreteres nacionals (N-323 o N-310), regionals o locals. En atres trams continua en us com a camí local i en certs punts ha desaparegut completament.
Referències
Bibliografia
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Camino Real de Granada a Cuenca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.