Boscs secs

La gramàtica catalana és l'estudi del sistema de l'estructura llingüística del català.

Descripció tipològica

Com el restant de llengües romàniques el català és una llengua flexiva fusionante. Això significa que les paraules canvien de forma segons accidents gramaticals (gènero, número, cas, temps, aspecte, etc). El caràcter fusionante es reflectix que un morfema pot dur simultàneament informació sobre vàries categories (per eixemple en la forma verbal verp cantaveus 'cantaves' la morfema -veu- indica simultàneament tant modo indicatiu, com a temps passat i aspecte imperfecte. Els artículs, noms i adjectius canvien de forma segons el valor expressat en les categories de gènero i número. Els verps canvien de forma segons un número encara major de categories, persona-número, temps-aspecte-modo (és en estes categories a on apareix el major grau de fusió o sincretisme).

Morfologia

Artícul principal → Morfologia llingüística.

En català, com en les demés llengües, tots els noms tenen gènero gramatical (encara que es tracte de sers inanimados o abstractes). En català els dos gèneros existents es denominen «masculí» i «femení». Si be per als noms que designen a sers animats, en especial persones, existix una alta correlació entre gènero gramatical i sexe. Per a noms inanimados o abstractes, l'assignació de gènero gramatical depén en alt grau de la fonologia de la paraula (terminació): el llibre (ellibre), la taula (la taula), encara que el gènero no és enterament predictible de la forma fonètica (com succeïx en les llengües romàniques). Els adjectius també distinguixen gènero i quan un adjectiu complementa a un nom estos deuen concordar en el valor assignat a la categoria de gènero.

En el singular molts femenins, de la mateixa manera que succeïx en moltes lengues romançes, terminen en -a, pero en general també són femenins atres noms que deriven de paraules llatines de gènero femení. Molts noms masculins es caracterisen per terminar en consonante o -i. En general els masculins terminats en consonante deriven de paraules llatines en -O(M), ya que en la llengua moltes vocals átonas finals (llevat la -A) es elidieron. Eixemples:

nen 'chiquet' / nene 'chiqueta'

gall < GALLU / gallina < GALLINA

La -i apareix com a terminació de masculí quan el seu elisió provocaria un grup consonàntic final, o despuix de certes consonante. En català com en atres llengües romàniques existixen alternances de gènero per a expressar terme semánticamente relacionades, en estes paraules les terminacions funcionen derivativamente i no flexivamente ya que existixen canvis de significat. Com en els següents parells a on alterna el gènero per a expressar significats propencs. Per eixemple:

• el cap (‘el cap’), la capa (‘la capa’)

• el roc (‘la pedra’), la roca (‘la roca’). Estos parells són parals a lo que succeïx en castellà en atres parells:
• l'avió / l'avioneta
• el bosso / la bojaca / la bossa

Hi ha noms que no canvien de formes quan passen del singular al plural. Per eixemple:

• el pols (‘el pols’) i els pols (‘els polsos’)
• el temps (‘el temps’) i els temps (‘els temps’)
• la tós (‘la tós’) i els tós (‘les tós’)

Els noms de sers animats no humans es poden dividir en quatre classes

• Masculins que es referieren a mascle o femella:
  • un cocodril (‘un cocodril’)
  • un rossinyol (‘un rossinyol’)
• Femenins que es referieren a mascle o femella:
  • una guineu (‘un rabosot’)
  • una sargantana (‘una lagartija’)
• Formes diferents per al mascle i la femella:
  • un cavall (‘un cavall’), una egua (‘una egua’)
  • un brau (‘un bou’), una vaca (‘una vaca’)
• Formes en la mateixa raïl:
  • un gos (‘un gos’), una gossa (‘una gossa’)
  • un lleó (‘un lleó’), una lleona (‘una lleona’)

Els noms referits a humans poden ser dividits en els següents grups:

• Solament masculins:

• • un fuster (‘un carpintero’)
  • un paleta (‘un albañil’)
• Solament femenins:
  • una pentinadora (‘una peinadora’)
• Abdós:
  • un modisto (‘un modisto/a’), una modisto (‘una modisto’)
  • un fraticida (‘un fratricida’), una fraticida (‘una fratricida’)
• Abdós formes en la mateixa, o similar, raïl:
  • un cuiner (‘un cuiner’), una cuinera (‘una cuinera’)
  • un mestre (‘un mestre’), una mestra (‘una mestra’)
• Abdós formes en diferents raïls:
  • un home (‘un home’), una dona (‘una dòna’)
  • un amo (‘un amo’), una mestressa (‘una ama’)
• Idèntica raïl en diferents terminacions:
  • un actor (‘un actor’), una actriu (‘una actriu’)
  • un mege (‘un mege’), una megessa (‘una meja’)
• Doble possibilitat:
  • un advocat (‘un advocat’), una advocada o una advocadessa (‘una advocada’)
  • un poeta (‘un poeta’), una poeta o una poetessa (‘una poetisa’)
  • un déu (‘un deu’), una dea o una deessa (‘una deesa’)
• Les paraules -iu poden prendre -iva.

Artículs

l'artícul definit presenten les següents formes:

Nom	Masculí	Femení
singular	el, l’	la, l’
plural	els	els

Ademés l'artícul indefinit típic de les llengües romàniques que presenta les següents formes:

Nom	Masculí	Femení
singular	un	una
plural	uns	unixes

Adjectius

En català, l'adjectiu té gènero i número com el nom al que califica. Els adjectius es poden dividir en tres grups:

• Quatre formes: singular masculí: blanc (blanc), singular femení: blanca, plural masculí: blancs, plural femení: blanques.
• Tres formes: singular: feliç (feliç), plural masculí: feliços, plural femení: feliços.
• Dos formes: singular: diferent (diferent), plural: diferents.

Pronoms personals

En català els pronoms personals tenen de la mateixa manera que en espanyol formes diferents segons la seua funció sintàctica:

Persona	Tònic		Clítico (dèbil)	Reflexiu	Possessiu
	Indep. (emfàtic)	Oblicuo			Forma 1	Forma 2
1.ª singular	jo	el meu	em, em m', 'm		(el) meu (la) meua	mon ma
2.ª singular	el teu		et, et t', 't		(el) teu (la) teua	ton ta
3.ª singular masc.	ell		el, lo l', 'l	és, es s', 's	(el) seu (la) seua	són sa
3.ª singular fem.	ella		la l'
1.ª plural	mosatros		ens, nos 'ns		(el) nostre (la) nostra	nostre nostra
2.ª plural	vosatros		us, vós		(el) vostre (la) vostra	vostre vostra
3.ª plural	ells, elles		els, els 'ls	és, es s', 's	(els) seu (els) seua	llurs

La forma independent és tònica i s'usa opcionalmente com en espanyol com a subjecte emfàtic o com a resposta a una pregunta. La forma clítica o dèbil apareix com clítico verbal per a objecte directe. La forma oblicua s'usa despuix de preposició. Les formes reflexives i possessives s'usen com en espanyol.

Pronoms dèbils (clíticos)

La forma dels pronoms dèbils depén de la posició que tenen respecte al verp, la persona, el gènero gramatical i, finalment, la funció sintàctica. El diagrama d'avall mostra totes les formes diferents. Els pronoms de la columna A s'usen quan el verp comença en consonant; els de la columna B quan el verp comença en vocal; els de la columna C quan el verp acaba en consonante; finalment, els de la columna D s'usen quan el verp acaba en vocal. Per eixemple: em sentiu (m'escolteu), m'agrada (m'agrada), no vol seguir-em (no vol seguir-me), dóna'm un llibre (dona'm un llibre).

Els pronoms li, ho, o hi, queden invariables, mentres que el pronom en té quatre formes: en, n', -ne i 'n. Per eixemple: en tinc, n'agafe, porta'n, porteu-ne.

Pronoms dèbils: diagrama

		Abans del verp		Despuix del verp
		A ! B	C	D
1		em	m’	’m
2		et	t’	’t
3	reflex.	és	s’	’s
	CD (masc)	l’	-ho	’l
	CD (fem)	l’	-la |-		CI	li		-li
	1		ens		-nos	’ns
2		us		vós	us
3	reflex.	és	s’	’s
	CD (masc)	els		-els	’ls
	CD (fem)	els		-els
	CI (masc i fem)	els		-els	’ls

• (a) Forma reflexiva i pronominal.
• (b) Complement directe (masculí).
• (c) Complement directe (femení).
• (d) Complement indirecte.

• (a) Reflexiu: La nene és renda (La chiqueta es neteja). Pronominal: Tothom és va penedir (Tot lo món es va arrepenedir).
• (b) Complement directe (masculí): Ahir el vaig vore (Ahir ho vaig vore), Anit els vaig convidar a sopar (Anit els vaig invitar a sopar).
• (c) Complement directe (femení): Ahir la vaig vore (Ahir la vaig vore), Anit els vaig convidar a sopar (Anit les vaig invitar a sopar).
• (d) Complement indirecte (masculí o femení): Li donaràs el llibre? (¿Li donaràs ellibre?), Els donaràs el llibre? (¿Els donaràs ellibre?).

Orde i combinació dels pronoms dèbils

Vore també: Combinació de pronoms dèbils en català

La fòrmula general de combinació és:

es	2a p / 1a p (CI/CD)			V
	2a p / 1a p (CI)	el, la, els, els, ho (CD)
	3a p: (li, els, CI)	3a p: el, la, els, els, ho (CD)	adverbials (en, hi)
	2a p / 1a p (CI)	adverbials (en, hi)

Seguint l'orde de la fòrmula, sempre cap a la dreta, qualsevol combinació de dos o més pronoms dèbils és gramaticalmente possible. No s'admet la combinació de ho + en (*n'ho), o hi (*ho hi); o de en + en, ho + ho o hi + hi. l'apòstrof en la combinació de dos pronoms dèbils sempre es coloca lo més a la dreta possible: es't, es'ns, es'm, es'n, et'm, et'ls, et'l, et'n, etc. Les combinacions de el i la en en s'escriuen l'en i la'n respectivament, per eixemple:

• No puc treure-l'en (el meu fill, del colegi) - No puc traure-ho (el meu fill, del colege)
• No puc treure-la'n (la meua filla, del colegi) - No puc traure-la (la meua filla, del colege)

Ortográficamente algunes combinacions usen hi encara que no procedixquen d'adverbials: li + ela > li'l /li+l/ > l'hi /li/ (la forma li'l s'usa en la comunitat valenciana, mentres que la forma ortogràfica l'hi és l'usada en català oriental estàndar (Catalunya oriental i Balears). Igualment en plural li + els > li'ls /li+ls/ > els hi /ls+i/ o 'li + els > li els > els hi.

El verp

Vore també: Conjugació de verps regulars en català i Conjugació de verps auxiliars en català

En català, el verp es comporta de manera similar al de les demés lengues romançes, posseïx tres modos (indicatiu, subjuntiu i imperatiu), dos veus (activa i passiva), tres temps (passat, present i futur) i dos aspectes (perfecte i imperfecte). Les raïls verbals s'agrupen en quatre paradigmes flexivos o conjugacions:

• Primera conjugació: acabaments en -ar. Eixemple: cantar (cantar).

• Segona conjugació: acabaments en -re, -er o -r. Eixemple: batre 'batre', coure 'còure' (dellatí cóquere), haver 'haver', témer 'témer', dur 'dur (lat. dúcere).
• Tercera conjugació: acabaments en -anar. Eixemple: sentir 'sentir', patir 'patir, sofrir' (lat. patīre < lat. clas patī). Algunes característiques específiques del català que ho diferencien de l'espanyol modern són:
• El participi dels temps composts (formes de perfecte) pot concordar en gènero en l'objecte directe:

  A la teua germana, l'he vista este matí / Al teu germà, l'he vist ...

  'A la teua germana, l'he vist este matí' / 'Al teu hermano ho he visto...'

• En català modern, el pretérito perfecte més usat és perifràstic:

  vaig anar-em'n de seguida 'em vaig ser [d'allí] en seguida'

  Sé que em va estimar molt 'sigues que em va amar molt'

Sintaxis

En general el català sintácticamente és molt similar a atres llengües romàniques, com les llengües iberorromances. No obstant, existix algunes chicotetes diferències per eixemple en la posició admissible per a un subjecte postpuesto: en català, és més restrictiu que l'espanyol, el portugués o el rumà, si be en espanyol són possibles oracions en orde "verp subjecte".

(1a) Hui comprarà Juan menjada.

(2a) Ahir varen resultar molts soldats ferits.

Les oracions equivalents en català no són possibles sense canvi d'orde:

(1b) *Avui comprarà en Juan menjar.

(2b) *Ahir van resultar molts soldats ferits.

Una atra característiques del català, compartida pel francés i l'italià, pero no per l'espanyol actual, és la concordancia del participi en l'objecte directe, en el cas de temps composts:

(3) A la Joana, no l'he vista avui / A en Joan, no l'he vist avui.

'A Juana, no l'he visto hui' / 'A Juan no ho he vist hui', encara que la perífrasis espanyola tindre + participi es dona sempre: 'Eixa película, ya la tinc vista' i 'Eixe documental, ya ho tinc visto'.

Dificultats ortogràfiques

Flexión de gènero i número en noms i adjectius

L'ortografia del català en ocasions és més fonètica que fonològica; això significa que l'escritura reflectix alternances fonètiques que els parlants natius realisen de manera natural, pero que poden no ser òbvies per als parlants d'atres llengües que deprenen l'ortografia de la llengua. Per eixemple, en català una oclusiva sonora en posició final es ensordece i per això s'escriu amic 'amic' front al femení amiga 'amiga'. Fonológicamente esta alternança és regular:

la seqüència fonològica /amig/, es pronuncia com [aˈmik] i s'escriu amic.

La seqüència fonològica /amig-a/ > [aˈel meuɣ̞ə], es pronuncia i s'escriu com a amiga. Una atra complicació procedix de que una vocal central [ə] (vocal neutra), que és la pronunciació del fonema /a/ en sílaba átona, pot escriure's com a en sílaba oberta (no travada) o com i en sílaba tancada (travada); aixina

en singular /amig-a/ > [aˈel meuɣ̞ə] escrit amiga, pero en plural /amig-a-s/ > [aˈla meuaɣ̞əs] escrit amigues.

Este sistema semifonético d'escritura ocasiona alternances (que reflectixen la variació alofónica), pero que fonológicamente són totalment regulars:

	Singular	Plural
Masculí	amic /amig-∅/ 'amic'	amics /amig-∅-s/ 'amics'
Femení	amiga /amig-a/ 'amiga'	amigues /amig-a-s/ 'amigues'

A on /-∅/ representa el morfo zero de masculí. Un atre cas similar es presenten en adjectius o noms la forma singular dels quals acaba en el díagrafo -ig (la forma en que es representa una /ʤ/ a final de paraula):

	Singular	Plural
Masculí	boig /bɔ́ʒ-∅/ > [ˈbɔʧ] 'loco'	bojos /bɔ́ʒ-o-s/ > [ˈbɔʒus] 'locos'
Femení	boja /bɔ́ʒ-a/ > [ˈbɔʒə] 'loca'	boges /bɔ́ʒ-a-s/ > [ˈbɔʒəs] 'loques'

Regles sistemàtiques

Estes alternances ortogràfiques mencionades poden ser resumides a modo de «regles per a la formació del plural» en noms i adjectius:

• Tots els plurals de noms i adjectius acaben en -s. En la majoria de casos, el plural es forma simplement afegint una -s a la forma en singular. Per eixemple:
  • roure (roure) → roures
  • fort (fort) → forts

• Les paraules acabades en -a átona en singular, canvien -a per -i, abans d'afegir la -s final. Algunes d'estes paraules requerixen en plural canvis ortogràfics:

Fonema(s)	Alternança ortogràfica	singular		plural
		masculí	femení	masculí	femení
/-s/	ç alterna en c	feliç 'feliç'		feliços	felicés
		dolç 'dolç'	dolça 'dolç'	dolços	dolcés
/-kw/, /-k(w)/	c alterna en qu	cuc 'cuc	cuca 'bicho'	cucs	cuqués
		esc 'sec'	esca	escs	esqués
/-kw/	c alterna en qü	oblic 'oblicuo'	obliqua	oblics	obliqüés
		inico 'inicuo'	iniqua	inicus	iniqüés
/-ʤ-/	j alterna en dg		plaja 'plaja'		platgés
/-ʒ/	ig/j alterna en g	roig 'roig'	roja	rojos roigs	roges
		boig 'loco'	boja	bojos	boges
/-g/	c alterna en gu	amic 'amic'	amiga	amics	amigues
/-gw/	gu alterna en gü		llengua 'llengua'		llengües
		ambigu 'ambigu'	ambigua	ambigus	ambigües

• Les paraules que acaben en vocal tònica, formen el plural afegint -ns:
  • va cantar (costat) → cantons
  • ple (ple) → plens

No obstant, unes poques paraules tenen la possibilitat doble de formes el plural en -s o -ns:

• • asos o àsens (rucs)
  • coves o còvens (cova)
  • freixes o fréixens (fresnos)
  • homes o hòmens (hòmens)
  • joves o jóvens (jóvens)
  • marges o màrgens (màrgens)
  • orfes o òrfens (òrfens)
  • raves o ràvens (rave)
  • termes o térmens (térmens)
  • verges o vèrgens (vérgens)

• S'exclouen de la regla anterior les paraules de procedència no llatina que fan el plural en -s:
  • sofà (sofa) → sofàs
  • café (café) → cafès

• Les paraules masculines acabades en -s, -ç i -x en accent en l'última sílaba, afigen -vos per a formar el plural. Algunes paraules acabades en -s doblen la -s final del singular abans de formar el plural, acabat en vos:
  • gas (gas) → gasos

No obstant, en certs casos es duplica la s:

• • gos (gos) → gossos
  • braç (braç) → braços
  • reflex (reflex) → reflexos
  • gris (gris) → grisos
  • espès (espés) → espessos'

En general, es pot dir que esta regla té numeroses excepcions.

• Les paraules masculines acabades en -sc, -st i -xt, en accent en l'última sílaba poden afegir -vos, o -s per a formar el plural.
  • bosc (bosc) → boscos o boscs'
  • impost (impost) → imposts' o impostos
  • text (text) → texts o texts

Les paraules post (lloc) i host (hueste) són femenines, només poden prendre -s o -és per a formar el plural: posts o postes.

• Algunes paraules masculines acabades en -ig poden formar el plural de dos maneres:
  • faig (hi haja) → faigs o fajos
  • passeig (passejada) → passeigs o passejos
  • desig (desig) → desigs o desijos'

Les formes en -gs' (faigs, passeigs, desigs) són les clàssiques i encara s'usen, pero en general s'utilisa la terminació -vos, exceptuant, per tradició, algunes paraules com raigs (rajos, com en raigs X, rajos X, o raigs ultraviolats rajos ultravioletas), plural de raig.

Vore també

• Conjugació de verps regulars en català

• Conjugació de verps auxiliars en català
• Lo neutre

Bibliografia

• Gramàtica Catalana, Francesc de B. Moll (Editorial Moll, Palma de Mallorca)
• Teach Yourself Catalan, Alan Yates (ISBN 0-8442-3755-8)

VV. AA., Gramàtica del català contemporani, dir. per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya. Barcelona: Empúries, 2002, 3 vols. 2.ª ed. 2008.

Enllaços externs

• Gramàtica catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, (en català)
• Gramàtica normativa valenciana, català estàndar de la Comunitat Valenciana, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (en valencià)
• Institut d'Estudis Catalans