Una benedicció[1] és l'expressió d'un desig benigno dirigit cap a una persona o un grup d'elles. Gramaticalmente, es tracta d'oracions en modalitat desiderativa (lo mateix que el seu contrari, les maldiccions). Aixina, són bendicions típiques Que Deu et guarde o Que et vaja bonico.

Isaac beneint a Jacob.

Les bendicions tenen un paper destacat en les creències judeues i cristianes. En especial, té gran importància la bendició que un pare o una mare dirigixen als seus fills. En la Bíblia, es conta cóm Jacob enganya al seu pare cego, Isaac, per a obtindre d'ell la bendició paterna, que Isaac desijava donar al primogènit, Esaú. La bendició diu aixina: Deu et done del rocío del cel i de lo més preciós de la terra: blat i vi en abundància. Que els pobles et servixquen, i les nacions es postren davant tu. Sé senyor dels teus germans, i póstrense davant tu els fills de la teua mare. Siguen malaïts els que et maldixquen, i beneïts els que et beneïxquen (Génesis 27:28-29).

Trobem també bendicions en la lírica tradicional (com la cançó sefardí Bona semana nos done Va donar / alegres i sans) i inclús en la música pop, en eixemples com Forever Young de Bob Dylan, bendició dirigida als seus fills (May you stay forever young/Que permaneixques sempre jove), o la vora que tanca A Very Cellular Song, de l'Incredible String Band: Sinònim: Génesis

May the long clave sun shine upon you,
all love surround you
and the pure light within you
guide you all the way on.

Traducció a l'espanyol

Que el sol lluïxca molt temps sobre tu,
tot l'amor et rodege,
i la llum pura dins de tu
et guie tot el camí.


Història

La costum de donar la bendició es remonta a l'antiguetat. Els patriarques en el llit de mort beneïa als seus fills i a la seua família; els profetes i els hòmens inspirats beneïa als servidors de Deu i al seu poble. Moisés va dir al gran sacerdot Aarón:

Quan beneïxques als fills d'Israel, els direu: Faça el Senyor que resplandezca en vosatres la llum, del seu diví rostre i compadeciéndose de la vostra sòrt vos torne els seus ulls compassius i vos concedixca la seua pau.

El pontífex va pronunciar estes paraules de peu, en alta veu, en les mans esteses i els ulls alçats cap al cel. Els salms estan plens de bendicions o de vots en favor dels israelitas. Deu va ordenar que quan este poble haguera aplegat a la terra promesa, li'l reunira entre les montanyes de Hebal i de Garizim, i que sobre esta es pronunciara bendicions en favor de tots els que observaren la llei, i maldiccions contra els prevaricadors: lo que va eixecutar fidelment Josué.

 
Bendició a unixes campanes

Des de temps inmemorial les bendicions es verifiquen entre els catòlics per mig d'aspersins d'aigua beneïda, signes de creus i oracions conformes a l'assunt que és objecte de la cerimònia. Quan hi ha unció, llavors es diu consagració: aixina és que es consagra el cáliz, i es beneïx el copón, perque s'ampra l'unció per al cáliz. Estes paraules es confonen a voltes en l'ús. Els bisbes, quan travessaven les iglésies o al seu pas pels carrers, donaven la seua bendició al poble. En un atre temps, quan anaven pels carrers de la ciutat o entrabar en algun poble o llogaret, es tocava una campanilla per a advertir als fidels que vingueren a rebre la seua bendició. Quan anaven a la cort no es tornaven sense haver donat la bendició al rei. En l'iglésia es beneïx als fidels al temps d'acabar-se la missa.

 
Bendició de la mar, Alphonse Legros, 1872

Hem dit que la pràctica de la bendició eclesiàstica o de la consagració s'havia estés molt en l'Iglésia catòlica i en efecte, la pietat l'havia aplicat al principi a tots els objectes del cult diví, a les vestidures sacerdotales, als llenços i got s dels altars, al pa i al vi, als ciris, a les palmes i rams, a la cendra, a les campanes, a les fonts bautismales, als edificis mateixos en que se celebraven els sacrosants misteris: pot vore's el detall de totes estes bendicions en el Bendicionario o llibre de les cerimònies eclesiàstiques imprés en el temps de León X i en els rituals i ceremoniales de les diferents iglésies que s'han reunit en l'obra del pare Martène, sobre els ritos i la disciplina de l'iglésia.

Esta pràctica religiosa es va estendre considerablement, anant els temps, fins a a els objectes més estranys al cult diví: es varen beneir les banderes, les armes, els fruts i els bens de la terra. De la bendició nupcial otorgada als recién casado (vejau més avant) es va aplegar en alguns països a la bendició del llit nupcial; es varen beneir també els camps, els jardins, els pous, les fonts, les cases acabades de fer, els equipages dels viagers, els ganados, els fruts de totes classes, com els raïms, el formage, la llet, la mel i una atra porció d'objectes que fora prolijo enumerar.


Bendicions en l'Iglésia Catòlica

Bendicions reservades al Papa

Artícul principal → Urbi et orbi.

El Papa dona dos voltes a l'any la bendició Urbi et orbi: el Dumenge de Pasqua i el dia de Nadal, 25 de decembre. Està dirigida a la ciutat de Roma (urbi) i al món sancer (orbi).


Bendicions reservades als bisbes

Artícul principal → Bendició episcopal.

No a tots els eclesiàstics correspon el fer algunes bendicions; les que es diuen consagració perque van acompanyades d'alguna unció, estan reservades exclusivament a l'orde episcopal. Tals són les consagració dels reis, la del cáliz i la patena, la de les iglésies i la de les llaures i la dels altars fixos o portàtils. La bendició dels abad i abad, la dels cavallers i la dels Sants olis es va reservar també als bisbes. Totes les demés bendicions que els pertanyen les poden encarregar a qualsevol eclesiàstic, com són la bendició dels corporals i manteles d'altar, la dels ornaments sacramentals, la de les creus, les images, les campanes i els cementeris. Poden donar també comissió per a reconciliar les iglésies profanes.

Bendicions permeses als presbíteros=== Les bendicions permeses als presbíteros, sense llicència del bisbe, són les dels esponsales, les dels matrimonis, dels fruts de la terra i la de l'aigua beneïda. El pontifical romà té la fòrmula de tota espècie de bendicions; pero cada eclesiàstic deu seguir aquelles que li estan prescrites en el ritual de la diòcesis en a on eixercix el seu ministeri.

Tots els bisbes i presbíteros poden donar la seua bendició al poble pero solament als primers pertany fer-ho alçant la mà en la senyal de la creu i acompanyant-la en oracions. Els presbíteros solament poden tirar-la d'esta manera quan celebren misses, fan rogativas solemnes, o administren els sacraments; pero abstenint-se sempre de fer us de la fòrmula sic nomen domini benedictum, etc., humilliate vós ad benedictionem, reservada en exclusiva als bisbes. Per un privilegi emanat de la Santa Sèu, tenen alguns abad la facultat de tirar la bendició al poble d'un modo solemne com els bisbes encara que solament poden usar-ho en les seues pròpies iglésies despuix de vespres, de la missa i dels maitines. Per tant, no poden tirar la bendició en particular com ells en els carrers i fòra de la seua iglésia, perque els està prohibit per un decret de la Sagrada Congregació de 24 d'agost de 1609; i com és una regla en matèria de bendicions que el que està en un orde inferior no la done al poble en presència d'un atre eclesiàstic més digne que ell, segons ella, no poden els abad fer us del seu privilegi en presència d'un bisbe o d'un prelat superior a no ser que tinguen per a fer-ho un permís particular.

Bendició d'un predicador

 
Sant Antonio Abad beneint als animals

En moltes catedrals i encara en algunes iglésies, hi havia la costum de rebre el predicador la bendició abans d'escomençar el sermón; esta bendició va donar orige a moltes qüestions entre els retors propis i els vicaris perpetus; pero es va decidir que els retors propis, en els dies que podien oficiar, tenien dret a tirar la bendició al predicador con exclusó de el vicari perpetu.


Bendició dels abad i abad

Com ya hem dit més dalt, la bendició que reben els abad despuix de la seua elecció i confirmació és pròpia dels bisbes diocesans. La fòrmula de la bendició dels abad està en el pontifical pero té algunes diferències, segons el modo en que es fa, si és per autoritat apostólica, si en virtut d'un rescripte o per l'autoritat ordinària; la bendició no afig, per lo demés, cosa alguna al caràcter de l'abad i encara no es mira com a indispensable perque els abad consuedalarios no estan en us de rebre-la.


Bendició en el Santíssim Sacrament

Té ademés l'iglésia una atra bendició que es fa mostrant als fidels la Eucaristía fent al propi temps la senyal de la creu. Poden donar-la els presbíteros, pero no deuen fer-ho sino en els dies que l'iglésia senyala. Si els fidels la desigen fòra d'este temps es necessita un permís particular del bisbe, la qual cosa es fa per a que, concedint-la en menys freqüència, la reba el poble en major respecte.


Bendició que el papa dona per escrit

És prou coneguda la bendició que dona el papa per escrit als seus fidels en el principi de el seu bulas, que diu aixina: Salutem et apostolicam benedictionem (salut i bendició apostólica); esta l'omet quan escriu als que no estan en el sí de l'iglésia. Quan es dirigix en estos térmens a algun excomulgado, se li considera des de despuix absolt per estes paraules de benevolència i caritat. Sol enviar-la també el sant pare algunes voltes als que estan en l'artícul de la mort; pero els bisbes no poden usar-la.


Bendició nupcial

 
Bendició nupcial, de Pascal Dagnan-Bouveret

La bendició nupcial és una cerimònia que s'observa en totes les comunions cristianes en l'acte de celebrar-se el matrimoni. En l'Iglésia catòlica du el caràcter de Sacrament; en la grega té el nom de coronació i entre els protestants el de bendició. Abans de l'establiment del cristianisme no s'usava esta cerimònia, puix segons Fleury, no es veu que en el matrimoni dels judeus intervinguera cap cerimònia religiosa, i si hi havia alguna era únicament la bendició paternal.

En la major part dels països cristians l'acte celebrat pel ministeri eclesiàstic en el matrimoni, és acte religiós i civil al mateix temps. Des dels primers sigles de l'iglésia la bendició nupcial va ser considerada com un mig pel que esperaven els desposados cridar sobre si l'unció de la gràcia celest, bendició que va ser recomanada als fidels pels discípuls dels apòstols, com pot vore's en Sant Ignacio, que en la seua epístola a Policarpo, diu: Nubat in ecclesia benedictione ecclesiae ex domini precepte. Pero no tots els fidels seguien este precepte i la bendició nupcial no es confonia en el contracte del matrimoni. Este es contrau, segons el còdic romà per mig d'un simple jurament que l'espós prestava a l'esposa posant la mà sobre l'Evangelio.

Este mig tan fàcil que entregava el pudor d'una verge inocent a les mans d'un pérfido que l'abandonava per satisfer atres desijos, va cridar l'atenció de l'emperador Justinià, el que va manar en la novela 24, cap. 4.º, que el jurament sobre els Evangelios es tinguera que proferir davant testics. Al pronte va semblar que esta precaució evitaria els fraus en este punt, pero per una connivència en els testics, que ordinàriament es buscaven jóvens, es va eludir esta disposició, tornant la cara arrere dits testics en l'acte de proferir-se el jurament; i més tart quan una mare abandonada per un traïdor, reclamava davant el bisbe la fe d'aquells testics; dien que ells no parlen vist res. Veent estos abusos, va caldre buscar garanties més eficaces i prenent en això partix l'iglésia per orgue del mateix emperador, va manar este en la novela 74, c ap. 14, que l'espós devia conduir a la seua futura a l'iglésia i declarar formalment davant el sacerdot i alguns testics que la prenia per companyera i mare dels seus fills, de lo que s'alçava un acta que s'archivava en l'iglésia; i diu el mateix emperador que el motiu de dictar aquella disposició, va ser perque dubtava de la poca fe dels testics. Est va ser l'últim mètoto de matrimonis celebrats en l'iglésia als que se'ls va afegir la bendició nupcial.


Vore també

Referències

Enllaços externs