Jurament
Un jurament[1] és una declaració per a oferir la màxima garantia personal sobre la veritat d'un fet o el compliment d'un propòsit.
També:
Jurament, del llatí iuramentum, és l'afirmació o negació d'alguna cosa, generalment anteponent testic(s) de màxima significació: davant Deu, davant els meus pares, davant els meus fills...; o, ofrendando penyora(s) de màxim valor: per la meua pàtria, per la meua bandera, per la meua Vida, per la meua salut, pel meu Honor... Un jurament, per lo tant, és una promesa o una declaració invocant a alguna cosa o algú de màxima importància personal.
Resenya
En els temps primitius era desconegut el jurament per la senzillea i cordialitat entre els hòmens. Els jurament varen nàixer al mateix temps que els hòmens es varen enganyar. Hesíodo va dir: «la Discòrdia, filla de la Nit, du en si les querelles, les mentires, els embrollos, les paraules capciosas i per fi el jurament».
Pitàgores i els seus discípuls creïen que el jurament calia buscar-ho en el sí de la mateixa Divinitat ya que opinaven que tot lo que subsistix en la naturalea es troba en Deu i des de l'eternitat Deu s'havia determinat voluntàriament a fer la Creació, en l'acte de la qual es va obligar, per jurament fet a sí mateixa, a conservar-la en cert orde. Pretenien que este jurament era el model dels que s'havien fet en tots els temps.
En Egipte, l'home diviniza les seues passions i els seus vicis, el jurament va seguir la sòrt de la religió i els egipcíacs no només juraven pels seus deus Isis i Osiris en forma humana, pel Bou Sagrat Apis i el cocodril Sobek, sino també per l'all i atres yerbas i llegums, fàcils deïtates, que sembraven i agarraven en els seus jardins.
Els perses en els seus jurament posaven de testic al sol com a astre vivificador.
Els escitas juraven pel aire com a principi de la vida i image de la llibertat i pel ferro de les seues armes com una de les principals causes de la mort com a poble guerrer que era.
Els grecs i els romans juraven per tots els seus deus tant els seus com els importats de les seues conquistes i recorrien als semidioses i juraven per Cástor i Pólux, Hèrcules, etc.
Pero els que presidien més els seus jurament era la deesa Fidelitat i el deu Fidius. També es jurava en estos pobles pel cap com la part principal del cos i assent de l'inteligència i per la ich bin dummuraba per les persones dels emperadors, per la seua vida, pel seu geni, per la seua fortuna, per la seua estabilitat pero En la tradició judeocristiana, en l'Antic Testament nos trobem en els quatre jurament formulats en térmens senzills i en els que es promet baix la fe de l'home o es invoca a Deu solament sense mescla de idolatría; tals són el d'Abraham al rei de Sodoma, el de Abraham al rei Abimelec, el que Eliezer va fer al mateix Abraham i el de Jacob a Laban.
En el advenimiento del cristianisme, la Creu significa símbol diví entre l'Antic Testament i el Nou Testament i ya el jurament va ser considerat en el seu genuí punt de vista i el jurament té tanta força com tot lo que reconeix el seu orige i base en la mateixa font de tota veritat i de tota justícia.
Els cristians del IX, X, XI, li varen donar una aplicació illimitada comprenent-ho entre les proves judicials que designaven en lo piadós del Juí de Deu. La prova del jurament nomenada també ordalía o purgacó canònica es feya de varis modos.
En Espanya estava en us la que es verificava posant la mà sobre els sepulcres o altars dels sants, per a que ells mateixos anaren testics de la veritat o vengadores del perjuro.
S'amprava tant per a confirmar un contracte com per a porgar-se dels indicis o sospites d'un delicte i per a justificar algun dret.
En este objecte existien certes iglésies nomenades juraderas com la de Sant Vicente d'Àvila, de Santa Gadea de Burgos i unes atres i existia la piadosa tradició de que al perjuro se li secava la mà dreta.
Els Reis Catòlics varen abolir estes pràctiques pero sense desenterrar el jurament dels actes judicials com a prova i afianzament de la paraula.
El jurament com a acte públic i solemne
El jurament s'ha prestat com a acte públic i solemne des dels temps més remots pels monarques cristians en rebre l'investidura de la seua dignitat suprema, en l'objecte d'assegurar el compliment dels seus deures polítics respecte al poble, el govern del qual i protecció se'ls confiava, com pels súbdits en les assamblees públiques en garantia de fidelitat al monarca. En les Corts Espanyoles s'ha vingut usant el jurament des dels primers temps de la seua institució en l'acte d'obrir-se els debats per a la formació i reforma de les lleis o tractar qualsevol greu assunt d'interés general lligant la consciència a la gestió del ben.
En Castella, des de temps molt remots, ha segut costum convocar les corts quan ocupava el tro un nou sobirà per a que els prelats, magnats i procuradors d'algunes ciutats principals que tenien vot en elles prestaren el jurament de fidelitat i d'obediència, i feren homenage al que anava a tindre al seu conte la sòrt del regne.
Açò ocorria no solament al principiar cada regnat sino també quan naixia el príncip o princesa a qui tocava la successió del regne, primer segons la costum i despuix segons les lleis fonamentals de la monarquia.
Els godos no varen tindre idea jamai de lo que va vindre a cridar-se mayorazgo molt temps despuix d'haver passat la seua dominació.
La seua monarquia era electiva i quan moria el monarca reinante es juntaven els prelats i els pròceres per a elegir al que havia de succeir-li per vot i consentiment general haver segut designat.
Va haver tentatives d'alguns príncips godos encaminats a perpetuar la corona de la seua família (Leovigildo va tindre com a companyer en el mando al seu fill Recaredo, Wamba va renunciar la corona en favor d'Ervigio, etc.), pero en tots estos casos va quedar fòra de perill el dret a elegir sobirà.
Cal tindre per veritat històrica que despuix de la [[ batalla de Guadalete]] i alçat don Pelayo rei d'Astúries es va donar principi a la monarquia hereditària.
Pero la raó mou a lo contrari ya que no hi ha document històric que ho prove i la reforma d'eixa constitució política dels godos es va fer poc a poc i en força d'acontenyiments que no podien menys que produir alteracions en l'antic estat social.
Aixina que com la monarquia d'Astúries era visigota, com les lleis dels concilios insertes en el Fur Juge no havien segut derogades i com es volia que els fills i parents més propencs del príncip reinante li succeïra en el regne es va tindre per mig eficaç per a assegurar-los la successió el fer que anaren reconeguts com a successors. Per a això prestaven anticipadament el jurament de fidelitat i d'obediència.
He ací puix l'orige de el jurament o jura dels príncips d'Espanya (Adosinda dòna de Sija va fer que anticipadament anara reconegut per immediat successor el seu nebot don Alfonso; el rei Cast va cridar a corts per a que es declarara l'immediata successió a favor del seu cosí don Ramiro; Ordoño I va ser associat al govern i reconeiximent per rei en vida dels seus pares).
El jurament aplicat en el dret
- Artícul principal → Declaració jurada.
El jurament es dividix en asertorio i promisorio i tant un com un atre pot ser simple o solemne, judicial o extrajudicial.
Con relacó a els negocis judicials pot ser concernent be a les persones dels litigantes be a la decisió del negoci mateix. Baixe el primer aspecte es dividix en jurament de calúmnia, en jurament de malícia i jurament de dir la veritat. Baixe el segon aspecte en jurament decisori de pleit, en jurament estimatorio o decisori en el pleit i jurament supletorio.
- Per jurament asertorio o afirmatiu s'entén aquell en que s'afirma o nega la veritat d'algun fet passat o present.
El jurament estimatorio, també denominat "jurament in litem", és una figura processal per mig de la qual, a falta d'atres mijos de prova, el juge permet que el demandant estime baix jurament el valor del perjuí sofrit, especialment en matèria de responsabilitat civil o en processos d'indemnisació. La seua aplicació varia segons la llegislació de cada país de parla hispana. En Espanya, està previst en l'artícul 386.3 de la Llei d'Enjuïciament Civil com un mig supletorio en absència de prova directa. En Argentina, l'artícul 165 del Còdic Processal Civil i Comercial permet el seu us com a mecanisme excepcional, senyalant que la seua eficàcia depén del verosimilitut de l'estimació i de la seua eventual impugnació per la part contrària. En general, esta figura busca facilitar l'accés a la justícia en contexts a on és difícil acreditar danys en exactitut, encara que ha segut objecte de crítiques pel seu potencial us estratègic. En Colòmbia, el Còdic General del Procés (Llei 1564 de 2012), en el seu artícul 206, va introduir el jurament estimatorio com a requisit d'admissió de la demanda en casos d'indemnisació de perjuïns, fruts o millores, lo que marca una diferència en règims previs que ho concebien únicament com a mig de prova. Segons el juriste J.D. Arenes Correja, esta evolució normativa ha generat conseqüències indeseadas en l'etapa preprocesal, en introduir càrregues asimètriques per al demandant que poden ser utilisades estratègicament pel demandat per a obtindre ventages en la conciliació o negociació prèvia al litigi. El seu anàlisis conclou que esta figura, en aumentar el risc patrimonial per a qui presenta l a demanda, pot dissuadir litigis llegítims i afectar l'equilibri en la resolució de conflictes.[2]
- Per jurament promisorio el que es referix a dir en certes voltes de manera amagada a fets futurs. Té lloc en els contractes sempre que el jurante no es trobe en impossibilitat de complir lo jurat i no es varie l'estat de les coses sobre les que es jura i que l'atra part este també a lo promés.
- Jurament simple és aquell que es fa per la sola invocació del nom de Deu. Jurament solemne aquell en que esta mateixa invocació es fa davant una persona constituïda en dignitat i en certes fòrmules de paraules o de cerimònies per a la seua major validació.
- Jurament de calúmnia el que fan en juí tant l'autor com el reu en entaular l'acció o en propondre l'excepció per a corroborar que no ho fan per calúmnia o vexar al seu adversari sino perque creuen que la justícia els vares agarrar en cinc punts particulars que els llegisladors antics varen comprendre en les següents frases llatines: Illud juretur, quod lis sibi justa videtur; Et si queretur, verum senar inficietur; Nil promittetur; nec falsa probatio detur; Ut lis tardetur, dilatio nulla petetur.
- Jurament de malícia és aquell que tot litigante deu prestar sempre que ho demane el seu contrari per a confirmar que no procedix en malícia ni engany en algun punt o qüestió sobre els que vore's el litigi de forma particular.
- Jurament de dir la veritat és aquell pel que una persona s'obliga a manifestar lo que sap sobre el fet o negoci de que se li pregunta. Ho presten els litigantes, els contraris, els pèrits, els testics.
- Jurament decisori és aquell que l'una part diferix o oferix a l'atra obligant-se a passar per lo que esta jure, terminant les seues diferències.
- Jurament decisori de pleit té lloc en tota classe de controvèrsia pero en restriccions.
- Jurament estimatorio decisori en el pleit in litemen temps
dels romans és aquell que per falta d'una atra prova exigix el juge a l'actor sobre el valor o l'estimació de la cosa que demanda per a determinar la cantitat en que ha de condenar al reu. Es dividix en real, sobre l'afecció i sobre el perjuí.
Diferents formes de rebre el jurament segons la religió que confesse
- En la religió catòlica al catòlic secular se li juramenta per Deu El nostre Senyor i una senyal de la creu formant-la al mateix temps en la mà dreta.
- A l'eclesiàstic regular in verp sacerdotis o per les sagrades órdens que ha rebut. Segons el seu estat fent que pose la mà dreta sobre el pit. Igual els bisbes pero sobre els Evangelios.
- Al religiós per l'hàbit que vares vore.
- Al cavaller d'Orde Militar, per Deu i per la Creu del seu hàbit que du al pit i la qual tocarà aixina mateix en la mà dreta.
- Als militars, baixe paraula d'honor i tenint la mà sobre la creu de la seua espasa.
- Al cismático per Deu Totpoderós, pels Sants Evangelios i per lo que creu de l'Antic i Nou Testament.
- Al practicant de la religió hebrea, per un sol Deu totpoderós, que va crear el cel i la terra traent-la del no res i per la llei de Moisés.
- Al practicant de la religió islàmica, per Allah, per Muhammad i pel sagrat Corán, tenint-li en el rostre tornat cap a Orient.
- En les religions paganes pels deus o deeses en que puga creure.
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
- Firma
- Promesa
- Jurament de Buenos Aires
Bibliografia complementària
Bibliografia complementària de documents que utilisen el jurament són els següents:
1. Arenes Correja, José David. «Jurament estimatorio: influència sobre les negociacions prèvies al procés». Fòrum del Juriste, n.º 34, Cambra de comerç de Medellín per a Antioquia, juliol de 2019, pp. 22–41. ISSN 2665-5500.
2. Diputació del General de Catalunya. Discurs i memorial fet per F. Francisco de Copons, don Luis de Copons i Fr. Joseph de Calders.... Barcelona: per orde dels Senyors Diputats, en l'imprenta de Estevan Liberos, 1622. 12 h. Text en postilles marginals i ilustrat en un escut xilográfico en la portada.Google Books+2AbeBooks UK+2AbeBooks+2
3. Costantini, Francesco Maria. Vota decisiva in causis in quibus.... Roma: sumptibus Caroli Giannini, 1760. Obra en sis toms, editada per Cosmo Mathia Constantino, en adició i decisions de la Sacra Trencada Romana.Google Books
4. Aduertiments sobre la assistencia, lo dia que jurara el bisbe.... Barcelona, 1622. Descriu el jurament públic i solemne de Joan Sentiu, bisbe de Barcelona, nomenat capità general per Felipe IV.
5. Hurtado de Mendoza, Antonio. Ceremonial que s'observa en Espanya per al jurament del príncip hereditari o convocacó de les Corts de Castella. 1789.
6. Nicolay, Fernando. Història de les creències. 3 vols., Montaner i Simón (editors).
7. Febrer, José. Llibreria dels escribanos.
Referències
- ↑
- ↑ José David Arenas Correa. «Juramento estimatorio: influencia sobre las negociaciones previas al proceso». En: Foro del Jurista, n.º 34, Cámara de Comercio de Medellín para Antioquia, julio de 2019, pp. 22–41. ISSN 2665-5500.
