Batalla de Samarra (363)

Batalla de Samarra (363)

La batalla de Samarra va tindre lloc en juny de l'any 363, despuix de l'invasió de la Pèrsia sasánida pel emperador romà Juliano el Apóstata. La lluita va ser indecisa, no obstant, en una gran escaramuza, Juliano va ser ferit de mort en la batalla. Els romans, varats en el territori persa i en falta de suministraments, es varen vore obligats a acceptar les condicions de pau.

Context

Juliano va invadir l'imperi sasánida en una força de 95.000 hòmens, esperant en la seua victòria canviar l'equilibri de poder en l'est, a on els romans havien sofrit recents revessos baix Constancio II, i tal volta per a reemplaçar a Sapor II pel seu germà Hormisdas. Segons un historiador modern, Juliano va cometre dos greus errors al començ de l'invasió. Va dividir la seua força en dos, una baix el mando del seu cosí Procopio en 30.000 hòmens, que es va dirigir al nort de Mesopotamia, i una atra de 65.000 hòmens baix el seu propi liderage. El seu segon error va ser no derrotar al principal eixèrcit sasánida abans d'atacar la capital, lo que finalment duria al fracàs de l'expedició en l'any 363. Al principi Juliano va obtindre una victòria tàctica en la batalla de Ctesifonte, el 29 de maig del 363, en les afores de la ciutat, pero no va poder prendre la població. Pijor encara, Procopio no va poder unir-se al seu eixèrcit, per la traïció d'Arshak II, rei cristià d'Armènia, que devia secundar els moviments del contingent del nort. Juliano va manar incendiar la flota que havia seguit a l'eixèrcit pel riu fins a Ctesifonte, i gran part de l'equipage que no podia ser transportat, deixant un suministrament de tres semanes. Després va dirigir la seua marcha cap a l'interior, al cor dels dominis de Sapor, en l'esperança de forçar una batalla. Varis dels escritors cristians que varen relatar els events, aixina com el historiador Amiano Marcelino (llibres 23-25), varen atribuir a esta decisió els desastres subsegüents.

David S. Potter, sugerix que els principals fallos de Juliano varen ser que va fer una campanya molt arriscada i que no va dur un tren de sege adequat. Per lo tant, va tindre que retirar-se despuix de donar-se conte de que la ciutat de Ctesifonte estava massa defesa per a ser atacada mentres el seu eixèrcit s'estava quedant sense suministraments. Segons Edward Gibbon, els recaptes que la flota podia proporcionar eren, en qualsevol cas, insuficients, i Juliano esperava que les províncies interiors més fèrtils de Pèrsia li donaren al seu eixèrcit un ampli suministrament de menjar i forraje. No obstant, el absolutista Sapor va implementar una política desapiadada de devastación del sol, incendiant cultius, llars i recaptes a on els romans dirigiren la seua marcha, de modo que l'eixèrcit pronte es va vore llimitat per falta de sustente. Juliano, en donar-se conte de que el seu eixèrcit no podia ser abastit o reforçat, va tractar de forçar una batalla en el seu enemic, pero Sapor ho va eludir, i les seues guies únicament es varen equivocar i varen confondre els seus passos.

Per lo tant, es va prendre la decisió reticent de retirar-se a través del districte de Gordiene al nort, a on hi havia esperança de trobar suministraments adequats. Despuix d'uns dies d'alvançar pel país enemic, a pesar de derrotar les escaramuzas perses i infligirles grans pèrdues en la batalla de Maranga, l'eixèrcit desmoralizado, que tenia l'intenció de derrocar a la monarquia persa, va ser casi agotat en recaptes i per la calor del clima i la lluita contínua.

La Batalla

Despuix de tres dies tranquils, l'eixèrcit romà va ser emboscat durant el seu alvanç cauteloso en formacions quadrades a través d'un terreny inclinat al sur de la ciutat de Samarra. La batalla va escomençar com una escaramuza persa, contra la retaguàrdia de la columna romana. Un gran cos de cavalleria i elefants va caure llavors en el centre de l'ala esquerra romana, comandada per Anatolio. Segons el relat d'Amiano Marcelino, l'emperador Juliano es va afanyar a reunir les seues forces contra els perses, sense dur la seua armadura, que s'havia llevat per la calor. Va conseguir alçar-los la moral i repelir l'atac principal de l'enemic de l'esquerra, pero el seu guàrdia personal es va dispersar durant els combats i Juliano va ser travessat en el costat per una llança, que va penetrar en el seu fege. Lo més provable és que la llança fora tirada per un auxiliar sarraceno (lájmidas) al servici persa, com va concloure el seu mege Oribasio. L'emperador, mortalment ferit, va ser tirat del seu cavall i tret desmayat del camp de batalla. La lluita va continuar de forma indecisa, fins que l'obscuritat de la nit va posar fi als combats. L'ala esquerra de l'eixèrcit romà va ser derrotada i Anatolio assessinat. No obstant, en un atre lloc, els perses varen ser derrotats, els seus elefants i les seues enormes tropes de cavalleria varen ser derrotades, i els seus generals principals assessinats. Segons el punt de vista, els romans podrien ser cridats victoriosos, o es podria dir que varen ser derrotats per les forces perses, Juliano va morir de la seua ferida a mijanit, en la seua tenda en els seus oficials al seu entorn.

Bibliografia

• Gibbon, Edward, The Decline and Fall of the Roman Empire, The Modern Library, 1932, Nova York.
• Ammianus Marcellinus' works in English at the Tertullian Project with introduction on the manuscripts
• Browning, Robert, The Emperor Julian, University of Califòrnia Press, 1976, ISBN 0-520-03731-6
• David S. Potter, The Roman Empire at Bay AD180-395, Routledge, 2004