Anar al contingut

Base holonómica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En matemàtiques i física matemàtica, una base coordenada o base holonómica per a una varietat diferenciable M, és un conjunt de bases de camps vectorials {ea} definit en cada punt P d'una regió de la varietat com

𝐞α=limδxα0δ𝐬δxα,

a on s és el vector de desplaçament infinitesimal entre el punt P i un punt propenc Q la separació del qual de coordenades des de P és δxa a lo llarc de la curva de coordenades xa (ej. la curva en la varietat a través de P per a la qual la coordenada xa varia pero totes les demés coordenades són constants.[1]

És possible fer una associació entre tal base i operadors derivats direccionals. Donada una curva parametrizada C en la varietat definida per xa(λ) en el vector tangente u=uaea, a on ua=dxadλ, i una funció f(xa) definida en un entorn de C, la variació de f a lo llarc de C pot ser escrita com

dfdλ=dxαdλfxα=uαfxα.

Ya que tenim que u=uaea, l'identificació és comunament feta entre un vector de base de coordenades ea i l'operador diferencial parcial xa, baix l'interpretació de les relacions de tots els vectores com a iguals entre operadors actuant en cantitats escalares.[2]

Una condició local per a que una base {ek} siga holonómica és que (en esta interpretació) totes les derivades de Lie mútues, desapareguen:[3]

[𝐞α,𝐞β]=0.

Una base que no és holonómica, se li crida base no holonómica o base no coordenada.

És generalment impossible trobar una base holonómica que també siga ortogonal en cada regió oberta U d'una varietat M, en una òbvia excepció de l'espai coordenado real Rn, considerat com una varietat en la mètrica euclidiana δij en cada punt.[4]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Hobson, M. P.; Efstathiou, {{{nom2}}}; Lasenby, {{{nom3}}} (2006). General Relativity: An Introduction for Physicists (en anglés), Cambridge University Press, p. 57. ISBN 978-0-521-82951-9.
  2. Padmanabhan, T. (2010). Gravitation: Foundations and Frontiers, primera edició (en anglés), Cambridge University Press, p. 25. ISBN 978-0-521-88223-1.
  3. Penrose, Roger; Rindler, {{{nom2}}} (2008). Spinors and Space-Clave: Volume 1, Two-Spinor Calculus and Relativistic Fields Paperback: Two-spinor Calculus and Relativistic Fields (en anglés), Cambridge University Press, pp. 197–199. ISBN 978-0-521-33707-6.
  4. Schutz, Bernard F. (1980). Geometrical Methods of Mathematical Physics (en anglés), Cambridge University Press, p. 69. ISBN 978-0-521-29887-2.


Referències

[editar | editar còdic]