Anar al contingut

Art marginal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Art marginal
Per a atres usos d'este terme vore art independent.

El terme art marginal (Outsider art en anglés) va ser falcat pel crític d'art Roger Cardinal en 1972 traduint a l'anglés el concepte de Art Brut, que havia segut concebut per l'artiste francés Jean Dubuffet per a descriure l'art creat fòra dels llímits de la cultura oficial. Mentres que el terme de Dubuffet era prou específic, puix el seu interés es dirigia especialment cap a les manifestacions artístiques portades a terme per pacients d'hospitals psiquiàtrics, el terme outsider art es feya extensiu als artistes autodidactas o naïf, encara que mai hagueren segut internats en una institució psiquiàtrica.

L'artiste marginal és per tant aquell que desenrolla la seua llabor creativa sense contacte algun en les institucions artístiques establides, responent a una forta motivació intrínseca i fent us freqüentment de materials i tècniques inèdits. Una gran part de l'art marginal reflectix estats mentals extrems, #idiosincràsia particulars o elaborats móns de fantasia. Des de l'any 2000 el Premi Europeu EUWARD, que guardona a artistes mentalment discapacitats, ve proveint a este tipo d'art en un fórum internacional.

El Art Brut és un terme falcat en 1945 per Jean Dubuffet per a referir-se a l'art creat per gents alienes al món artístic sense una formació acadèmica. Dubuffet va començar a reunir una colecció d'esta classe d'obres i a divulgar-les per mig d'exposicions i de publicacions despuix de la Segona Guerra Mundial per a llevar-li a les obres el ròtul d'art de malalts mentals.

Dubuffet afirmava que tots duem un potencial creatiu que les normes socials actuals anulen. Açò s'observa en les creacions de persones que es mantenen al marge de la societat, tals com: interns d'hospitals psiquiàtrics, autodidactas, solitaris, inadaptados o vells. Des de 1945 Dubuffet arreplega estes obres, fundant en 1948 la "Compagnie d´Art Brut" junt a André Breton, Michel Tapié i uns atres. La colecció formada aplega a les 5000 obres, que s'exponen per primera volta en 1967 en el Museu de les Arts Decoratives de París, instalant-se definitivament en 1976 en el Château de Beaulieu de Lausana. La colecció està formada en la seua majoria per obres de malalts psiquiàtrics, generalment esquizofrènics; pese a això, Dubuffet va rebujar sempre l'idea de "art psiquiàtric" afirmant que "no existix un art dels locos". El art brut constituïx un aspecte fonamental del primitivismo (encara que es tracte d'una expressió molt revaluada en l'actualitat) assumit a lo llarc de tot el XX per certs artistes que permaneixen al marge de la modernitat.

Orige

[editar | editar còdic]

Des de mediats de el XX, expressions com Art Brut i outsider art han encorajat una distinció problemàtica entre l'art realisat per artistes professionals i acreditats i el fet per persones «al marge de la societat», en molts casos malalts mentals, delincuents, visionaris, autodidactas i médiums, entre atres individus presuntament «excèntrics». L'interés per l'art marginal, o outsider art, ha seguit de prop l'evolució de la siquiatria i els esforços per comprendre els misteris de la ment humana a finals de el XIX i començos de el XX. Dins dels círculs artístics, artistes com Paul Klee i Pablo Picasso varen buscar un art espontàneu, no adulterat pel saber, en contrast en lo que para ells era una tradició occidental excessivament sofisticada i centrada en sí mateixa. El seu interés creixent per l'art dels malalts mentals va coincidir en els «redescubrimientos» de l'art tribal, l'art popular i els dibuixos infantils. Els expressionistes varen donar prioritat a l'intuïció i l'espontaneïtat sobre la raó i el coneiximent, explorant les profunditats de la psique per a la creativitat autònoma. Les descripcions de l'art marginal han tendit a basar-se en factors sociològics i sicològics, i en la diferència fonamental dels artistes respecte d'una «norma» cultural dominant. Eixe tipo de categorisació és cada volta més discordante en la sensibilitat posmoderna.

L'aparició de la noció de Art Brut s'inscriu de forma precisa en la revolució artística de principis de el XX. Marcat des de el XVI en que es construïx el mit de el “bon salvage”, l'interés pel primitivismo s'expandix per tota Europa cap a 1890 i altera profundament el pensament intelectual i estètic. Els artistes senten la necessitat de lliberar-se de la tradició i busquen valors i referències nous. Delacroix es marcha a Orient en busca de salvajismo i refinament, Gauguin s'enamora dels esplendors de les mars del sur, Picasso s'apassiona per estranyes produccions tribals i Kandinsky es maravella davant la purea dels gravats populars. El exotismo, lo primitiu i el folklore favorixen, a diferents nivells, una tornada a les fonts liberador. Alguns artistes s'orienten cap a atres pols de alteridad, en virtuts regeneradoras: la creació infantil, l'art espiritista i la producció dels asils. Este entusiasme per la alteridad ocupa un lloc determinant en l'història del Art Brut.

Art i locada

[editar | editar còdic]

Possiblement puga parlar-se de certa assimilació entre atres nocions d'art i locada des de l'antiguetat, pero la #lligam d'estos dos conceptes s'establirà fonamentalment en el romanticisme (finals de el XVIII), quan en relació en el racionalisme ilustrat s'exalta la fascinació per la locada com a font d'inspiració artística. En el temps adquiriria un valor paradòxic com a sinònim del geni creador, i inclús passaria per ser pedra de toc de l'originalitat artística. L'associació entre malaltia mental i art, en un sentit més estricte, escomença a establir-se a primers de el XIX en el desenroll de la siquiatria com a disciplina autònoma, en l'encabotament de comprendre els múltiples misteris de la ment humana. Les postures de les vanguardes històriques, posen un émfasis especial en els rumbs dadaístas i surrealista, corrents que veuen en la locada una via privilegiada cap a una creativitat lliure de traves que impon la civilisació burguesa.

Qualsevol associació de l'art en la locada és sumament problemàtica, puix no cap dubte de que l'accés psicótico pot ser una experiència absolutament perturbadora i extenuante; ademés, és de todo punto fals que la locada de per sí conferixca talent artístic. Lo que val la pena observar és que el nexe metafòric entre eixes dos classes de «possessió», la condició psicótica i el trance creatiu, ha segut pres molt en sério per molts practicants de l'art, aixina com per crítics de les seues obres, i per lo tant és un fet cultural que no es pot defugir.

Característiques

[editar | editar còdic]

La sancera concepció d'un Art Brut o art marginal descansa, en efecte, sobre la premissa d'un individu creador que opera en gran mida despreocupado (i idealment desinformado) de les expectatives dels demés. L'interioritat és, en efecte, la clau de la mentalitat de l'autèntic marginal, l'obra del qual sorgix principalment d'imaginar i elucubrar. Navegant a colp d'intuïció, el creador espontàneu solament atén al seu rumbo particular, i salpa sense pilot en una direcció que prescindix alegrement de #convencionalisme tals com les regles de la perspectiva, la tècnica «correcta» o els materials tradicionals. Assumint el ple control del proyecte formatiu, el subjecte creador orquesta els continguts psíquics del mateix segons els seus dissenys personals, desenrollant un repertori característic de motius i elements que passen a ser els components d'una arquitectura tancada. Eixa activitat autònoma i apassionada implica també un esforç sostingut d'auto-constitució i auto-consolidació, que equival a un esforç d'auto-estabilisació terapèutica. Eixe és el sentit en el que l'obra d'art afirma la seua existència davant tot com a refugi, ciutadella defensiva, niu íntim. Més encara, pot entranyar una accentuació casi autista de lo privat sobre lo comunicatiu, de suerte que el ocultamiento i els còdics secrets vengen a ser marcadors afegits d'un compromís creatiu intens. Eixe afany hermètic pot alimentar un llenguage acusadamente idiosincrático, que faça que totes les obres d'un artiste es vegen com una miqueta d'una peça, casi invariablement reconeixible com a fet per eixa persona i constitutiu en la seua totalitat d'un món privat o microcosmos personal. L'estudiós de l'estètica Henri Focillon va escriure (en el context d'un anàlisis general de la forma artística) que «les relacions formals que existixen dins d'una obra i entre obres distintes componen un orde, una metàfora de l'univers». La característica inequívoca dels millors artistes marginals estreba en estructurar un món alternatiu integral, per aixina dir-ho una cosmologia pròpia.

Dubuffet i Art Brut

[editar | editar còdic]
"Clar que este art està loco ¿Quin art no és loco? Quan no està loco no és art"
Dubuffet

Per a les idees acadèmiques tradicionals de lo bell, Jean Dubuffet va ser implacable en el seu despit. Rebel inveterado, fustigó l'idea de bellea per ser l'antítesis de tot lo vital i estimulant. «la bellea és pura secreció de la cultura com els càlculs ho són del renyó», clama en el seu opúsculo de 1968 sobre lo que califica de «cultura asfixiant». La cultura oficial, sosté, establix condicions tan rígides d'apreciació i evaluació que senzillament ofega l'invenció i estigmatiza com a carent de valor tot lo que no entre dins dels seus excloent llímits. És molt més sà, insistix, prescindir del concepte dictatorial de bellea, i en el seu lloc parlar d'art com alguna cosa «interessant, apassionant, capaç de sacsar l'esperit». El pintor francés Jean Dubuffet escomença les seues prospeccions d'obres marginals durant l'estiu de 1945. El terme Art Brut s'impon en la seua ment en juliol d'eixe any, en el transcurs dels seus viages per Suïssa i per França. Esta noció de Art Brut consistix en l'absència de formació artística, ignorança de tota tradició cultural, reinvención de les etapes de l'acte creador, elaboració de l'obra en l'anonimat i en el desenroll autàrquic de les produccions.

“Estic convençut de que l'art és ací més viu i apassionant que les manifestacions de l'avorrit art oficial catalogat –encara que siga de vanguarda-“
Dubuffet

l'eclecticisme que mostra Dubuffet a principis de la busca, manifesta que la “llínea” del Art Brut no està clarament definida en la seua ment. Més tart, terminarà excloent del seu programa el conjunt d'obres pertanyents a l'art primitiu, l'art popular, l'art naif i l'art infantil. Aixina mateix, els autors que hagen tingut una formació artística, que varen ser integrats a les seues coleccions en un primer moment, seran apartats. Dubuffet es concentrarà en creadors europeus i orientarà les seues perquisicions al voltant dels alienats i els aïllats socials.

"El verdader art sempre està a on no se li espera. Allí a on ningú pensa en ell ni pronuncia el seu nom. L'art odia ser reconegut i saludat pel seu nom. S'escapa en seguida. L'art és un personage apassionadament enamorat de l'incògnit. En quant algú ho descobrix, ho senyala en el dit, llavors s'escapa deixant en el seu lloc un figurante laureado que du sobre els seus muscles una gran pancarta en la que posa ART, que tot lo món rocía en seguida en champaña i que els conferenciants passegen de ciutat en ciutat en un rogle en el nas. […]¡ El verdader senyor Art no hi ha perill de que carregue en una pancarta! Per això ningú ho reconeix".
Dubuffet

Dubuffet no s'enganya fins al punt de vore en tota producció d'asil una expressió artística de valor. No és la locada lo que crea a l'artiste, l'artiste lo és a pesar de la locada. “El cas d'un verdader artiste és casi tan rar en els locos com en la gent normal”. Ademés, Dubuffet ignora la locada en matèria d'expressió artística, afirmant que “no hi ha art dels locos com no hi ha art dels dispépticos o dels malalts del genoll”. La definició de Art Brut no es fonamenta puix en l'estat mental del creador. Per a ell, tota expressió artística verdadera implica necessàriament febra, tensió i violència; es codea en la desviació i té una miqueta de “deliri inspirat”.

La llar i la companyia Art Brut

[editar | editar còdic]

Inaugurat en 1947 en els sòtols de la galeria René Drouin, en París, la llar del Art Brut presenta, les figures reals i principescas dibuixades per Aloïse, els sílex tallats de Juva i els baix relleus esculpidos en corcho per Gironella. Les exposicions de la llar tindrà un punt de subversión. Un any més tart funda la Companyia del Art Brut junt en André Breton, Jean Paulhan, Charles Ratton, Henri-Pierre Roché, Michel Tapié i Edmond Bonsel. Despuix de 10 mesos en els sòtols de la galeria, recolzat per un grup d'amics-colaboradors, la llar és transferida a un edifici no menys singular: un chicotet pabelló prestat per l'editor Gastón Gallimard, situat en el cor de París. Ells establixen una política d'abstenció sobre tota operació comercial, el caràcter no lucratiu constituïx una regla essencial segons els fundadors. En 1949, la companyia organisa una gran exposició de Art Brut, en la galeria René Drouin, en París. Dubuffet utilisa esta exposició i la publicitat que comporta per a portar a terme una ofensiva contra les institucions: en el catàlec, firma un text panfletari, que té valor de manifest, “El Art Brut preferit a les arts culturals”. Assembla el Art Brut a la contracultura, al contrapoder.

En 1951 escriurà a Pierre Matisse “Deixe el Art Brut en espera; no vullc seguir absorto en esta empresa com ho he estat enguany passat; només vullc ocupar-me de la meua pintura, i per lo demés sumergir-me en una bona tranquilitat apacible”. D'esta manera, abandonarà la seua llabor de coleccionista, i se centrarà en la seua activitat artística. En esta época viajarà a Nova York invitat pel pintor americà Alfonso Ossioro qui li propon a Dubuffet instalar la seua colecció en la seua luxosa residència, a on esta colecció viurà un exili new-yorquino de dèu anys. En 1962 expondrà la seua colecció en la galeria Daniel Cordier i Michel Warren… i despuix de l'exposició les obres seran repatriades a França, seguint la voluntat de l'artiste. D'esta forma en 1962, la companyia del Art Brut renaix en París, reprenent les prospeccions que va portar a terme en l'época de la primera companyia, establint la seua sèu en un palauet que el propi artiste adquirix en París. Vinculant este periodo en un any clau en l'activitat artística de l'artiste, elegirà una orientació radicalment nova, que donarà pas al cicle de “L’Hourloupe” a través del que desenrollarà un treball de dimensions pictòriques, esculturals i monumentals.


Com en els temps de la primera companyia, el coleccioniste decidix guardar estes produccions baix el signe de la confidencialitat, per a preservar-les de tota corrupció. Encara que la visita a l'establiment seguix estant vetada al gran públic, l'entrada és permesa prèvia cita a les persones que mostren un real interés per este tipo de creacions. Dubuffet califica intencionadament el lloc de “laboratori d'estudis i d'investigacions”. En esta tornada, es troba en noves dificultats per a seguir ampliant la seua colecció degudes a la creació de tallers a on es pràctica l'art-teràpia, a on l'objectiu que perseguixen és, conduir al malalt de regrés a les convencions comunament admeses i és puix una acció que s'eixercix en sentit contrari a la producció de Art Brut. A pesar de la seua aversió per les institucions museístiques, en 1967, Dubuffet consentix en expondre les produccions per les que sent el major respecte en el museu de les Arts Decoratives, en París, a on presenta una selecció de les cinc mil peces de la colecció, eixecutades per uns doscents artistes. En esta exposició la seua intenció no és buscar la consagració d'estos treballs, sino la de crear polèmica. Dubuffet considera eixa exposició com la seua missió més bella i el seu atentat més bell.

“Collection de L’Art Brut”

[editar | editar còdic]

En 1976 serà inaugurada la “Collection de L’Art Brut” en la ciutat de Lausana, Suïssa. A través d'este fet l'artiste es vorà immers en les seues pròpies contradiccions, encara que serà una recopilació d'obres baix l'idea d'anti-museu. L'instalació de la mateixa en la ciutat suïssa li sembla a Dubuffet una justa tornada a les fonts: no solament varen escomençar en Suïssa les seues perquisicions en 1945, sino que varis creadors importants són d'orige Helvètic o han vixcut en el país: Wölfli, Müller, Aloïse, el Presoner de Bâle, Jules Doudin, els pacients del Dr. Ladame, entre uns atres. Ademés Suïssa li inspira confiança: “Sembla […] regnar en Suïssa més que en una atra part una disposició per a abordar produccions d'art desprovistas de paleses, en tota la frescor de la mirada, fent intervindre menys que en atres parts, les incidències de notorietat dels autors, del prestigi i de la competició. [...] El condicionamiento cultural és allí, sembla ser, una miqueta menys apremiante que en atres nacions i el juí personal més respectat”. En esta colecció els autors de Art Brut es distinguixen dels artistes consagrats: se'ls denomina com a “autors” o “persones” i les seues creacions es califiquen de “llabors” o “treballs”. Este vocabulari es desmarca de la terminologia institucional que posa de relleu als “mestres” i les seues “obres mestres”. Dubuffet elegix intencionadament una semàntica de la dissidència. Autodidactas, els creadors són definits com a “persones estrangeres a la cultura i que no han rebut d'ella cap informació ni influència”. La seua ignorança de l'escena artística és, segons ells, altament benèfica, ya que du a cada u d'ells a inventar totalment el conjunt del seu procediment creador.

Exposicions

[editar | editar còdic]

En 1900 l'hospital londinenc de Bethlm montarà la primera exposició d'art psicótico de la que es té constància, exposició que es repetix en el mateix centre en 1913 i que té lloc immediatament despuix d'una atra exposició celebrada també en Londres baix el títul de Postimpresionista, a on es mostren obres d'autors com van Gogh, Matisse o Picasso, lo que dona lloc a certa controvèrsia en els mijos conservadors, ya que aprofitaran la coincidència per a ridiculisar l'art modern.

En 1911, en Munich, el grup expressioniste Der Blaue Reiter expondrà junt a les seues obres treballs realisats per malalts mentals.

En 1919, Max Ernst s'interessa per la producció dels malalts mentals decidint-se a adinsar-se pels espais situats en els confines de la locada, lo que li du a publicar Bulletin D, un catàlec d'una exposició organisada en Baargeld en Colónia que conté obres seues mesclades en obres de malalts mentals i d'analfabets aixina com “objects trouvés”.


També cal destacar l'exposició celebrada en el Geberwe museum de Bele en 1929 i en el Museu d'Art i Història de Ginebra en 1930. O les organisades en el curs de distints congressos, una d'elles, titulada Exposició sobre plàstica psicopatológica, que té lloc en Madrit en 1935.

Cal citar l'instigada pels nacional-socialistes en Alemània en 1937, Entartete Kunst («Art degenerado»), que presentava obres d'artistes coneguts, com Paul Klee, Oscar Kokoschka i Wassily Kandinsky, junt a atres de malalts mentals presa de la Colecció Prinzhorn de Heidelberg. L'intenció era desacreditar a la vanguarda cridant l'atenció sobre les seues similituts en l'art dels «locos».

En 1946 i 1950, en el marc del primer congrés mundial de siquiatria, es poden visitar en l'hospital de Sainte-Anne, en París unes mostres que reunixen més de mil cinccentes obres provinents de coleccions i tallers de dèsset països. Eixemples més recent han segut en 1972, la documenta 5 de Kassel, a on es va exhibir a Wölfli al costat de Georg Baselitz, Joseph Beuys i A. R. Penck i documenta 6 en 1977 en Nam June Paik i Wolf Vostell.[1] En 1980, “Paris-Paris 1937-1957” en el Centre Pompidou de París En 1992 Parallel Visions: Modern Artists and Outsider Art en el Los Àngeles Country Museum of Art i el Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia de Madrit. O la Fundació la Caixa de Madrit en el 2006 en “Móns interiors al descobert”.

Coleccions

[editar | editar còdic]

Des de començos de XIX, en un context de reforma de les institucions mèdiques que entre atres coses propon la creació d'asils públics per a locos, alguns alienistas es posen a coleccionar estes mostres de geni en un principi simplement com a peces estranyes, curioses, que des de mediats d'eixe mateix sigle, en el desenroll de la siquiatria com a disciplina autònoma, es convertixen en instruments clínics per al diagnòstic establint #correlació entre certs caràcters formals i estilístics de l'obra dels malalts i les diferents formes de malaltia mental. Les primeres coleccions les varen fer meges adscrits a clíniques psiquiàtriques, i es varen concentrar en obres de pacients, per una doble raó. Considerats com a mig de diagnòstic, els dibuixos de pacients psiquiàtrics eren, per a alguns meges, una ruta d'accés a les activitats de l'ànima humana més directa que res de lo que pogueren manifestar verbalment. Els dibuixos de malalts mentals presentaven ademés certes característiques comunes que els feyen útils com a part de la «topografia» necessària per a establir una sintomatologia de la malaltia mental que resultara efectiva i d'aplicació general. El principi subjacent era que, si be les pautes de comportament podien diferir molt, les ments eren iguals en lo fonamental. El primer autor que es referix a les obres dels malalts com a verdader art és Pinel Benjamin Rush, fundador de la primera colecció d'art psiquiàtric del món, datada en 1812, quan escomença a coleccionar treballs realisats per malalts de l'hospital de Filadèlfia a on treballa. Cap a 1890 el mege i criminólogo italià Lombroso inicia una colecció de treballs artístic de malalts mentals que comprén tant dibuixos com a pintures i mobles, i per a la que obri un espai expositiu que pot visitar-se hui en dia en el Museu d'Antropologia de Torí. El primer museu dedicat a este tipo d'art va ser inaugurat en 1905 pel mèdic cap de la clínica de Villejuif en França, Auguste Marie, per al que treballava Paul Meunier. Ademés, Marie va publicar un artícul en numeroses ilustracions en una revista divulgativa en motiu de l'obertura de la seua “Musée de la folie”.

L'hospital universitari d'Heidelberg posseïx un depòsit d'obres d'art de malalts mentals que apareix mencionat per primera volta en 1906, havent-ho iniciat Emil Kraepelin en la seua etapa com a director de la clínica, entre 1890 i 1903. En 1919 fa la seua entrada el següent esclavó d'esta cadena de alienistas en inquietuts artístiques, Hans Prinzhorn, psiquiatra, historiador de l'art i filòsof alemà, que per orde de Kart Wilmanns, des de 1918 director del Hospital de Heidelberg, reunix les pintures dels locos del centre en una colecció per a transformar-la en un “museu d'art patològic”. El seu interés per les obres d'art dels malalts mentals estava molt més determinat per lo que en elles havia d'artístic precisament, que de malaltiç. El fet és que Prizhorn solament va permanéixer dos anys en la clínica de Heidelberg, pero en tan curt espai de temps va conseguir expandir notablement i sistematisar la colecció representativa de material visual que posseïa l'universitat. Lo que és més important, va poder completar el treball de fondo per al libreo que encara hui es considera seminal per a l'estudi de l'art dels alienats, Bildnerei der Geisteskraken, que per primera volta es va difondre com a publicació acadèmica en 1922.

L'atmòsfera dels tallers d'art-teràpia provocarà una devaluación artística generalisada (que Dubuffet criticarà) sobre l'art dement, puix l'intervenció dels terapeutes en els processos de creació coarta la llibertat artística de l'autor, neutralisa l'espontaneïtat, el compromís personal i l'esperit contestatario. Pero més allà d'esta apreciació, s'obriran multitut de centres dedicats a l'estudi, exposició i creació d'este tipo d'art, aplegant a crear grans coleccions. En este terreny nos trobem el “Centre de recherche et de diffusion sur l’art en marge” en Brusseles, provinent del Art & marges; el Créahm (Créativité et Handicap Mentale) en Lieja, que hui conta en filials en ciutats com Brusseles, Friburgo i Provence, ademés del museu MAD (Musée de art différencié). El “Centre de la Pommeraie” en Bèlgica; el centre de l'hospital Sant Giacomo en Verona o el Creative Growth Art Center de Callifornia, a on trobem els ya famosos casos de Dwight Mackintosh i Judith Scott. També podem citar el famós Art Brut Centre Gugging en Viena.

Artistes marginals famosos

[editar | editar còdic]

Pintors Art brut

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Beuys Brock Vostell. Aktion Demonstration Partizipation 1949-1983. ZKM - Zentrum für Kunst und Medientechnologie, Hatje Cantz, Karlsruhe, 2014, ISBN 978-3-7757-3864-4.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Lucienne Peiry (ed.), "Collection de l'Art Brut, Lausanne", Skira Flammarion 2012.
  • Roger Cardinal, Outsider Art, London, 1972.
  • Roger Cardinal, Art Brut. In: Dictionary of Art, Vol. 2, London, 1996, p. 515-516.
  • Turhan Demirel, "Outsider Bilderwelten", Bettina Peters Verlag, 2006, ISBN 3-939691-44-5
  • Jean Dubuffet: L’Art brut préféré aux arts culturels [1949](=engl in: Art brut. Madness and Marginalia, special issue of Art & Text, N.º 27, 1987, pp. 31-33).
  • Hal Foster, Blinded Insight: On the Modernist Reception of the Art of The Mentally Ill. In: October, N.º 97, Summer 2001, pp. 3-30.
  • Deborah Klochko and John Turner, eds., Create and Be Recognized: Photography on the Edge, Sant Francisco: Chronicle Books, 2004.
  • John M. MacGregor, The Discovery of the Art of the Insane. Princeton, Oxford, 1989.
  • John Maizels, Raw Creation art and beyond, Phaidon Press Limited, Londres, 1996.
  • Lucienne Peiry, Art brut: The Origins of Outsider Art, París: Flammarion, 2001.
  • Lyle Rexer, How to Look at Outsider Art, New York:Abrams, 2005.
  • Colin Rhodes, Outsider Art, spontaneous Alternatives, London, 2000.
  • Michel Thévoz, Art brut, New York, 1975.
  • Maurice Tuchman and Carol Eliel, eds. Parallel Visions. Modern Artists and Outsider Art. Exhb. cat. Los Angeles County Museum of Art, Los Àngeles, 1992.
  • Allen S. Weiss, Shattered Forms, Art Brut, Phantasms, Modernism, State University of New York, Albany, 1992.
  • Self Taught Artists of the 20th Century: An American Anthology San Francisco: Chronicle Books, 1998
  • Collection de l'Art Brut, "Art Brut: geni i deliri", Catàlec sala d'exposicions kubo, kutxa, 2006.
  • Angel Cagigas, "Art dement", edicions del llunar, 2011.
  • Obra Social Fundació "la Caixa", "Móns interiors al descobert", Catàlec, 2006.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Art_marginal&oldid=1363224»