Aristarco (cràter)
Aristarco (nom oficial Aristarchus) és un gran cràter d'impacte que es troba en la zona noroest de l'hemisferi sur de la cara visible de la Lluna. És considerat la més lluenta de les grans formacions de la superfície llunar: el seu albedo és pràcticament el doble que el de la majoria dels atres accidents geogràfics llunars. El cràter és suficientment lluent com per a poder ser observat a simple vista, i és imponent quan es contempla a través d'un gran telescopi. És també fàcil identificar-ho quan la majoria de la superfície llunar és allumenada per reflexió de la llum en la Terra.
El cràter es troba en la vora surest del replanell de Aristarco, un àrea elevada que conté varis elements volcànics, tals com rimes sinuoses. Esta àrea es destaca tant per haver-se detectat en ella un número important de fenomens llunars de caràcter transitori com també per les emissions recents de gas radón que varen ser medides per la nau Llunar Prospector.
Aristarco va ser designat en honor a l'astrònom grec Aristarco de Samos pel geógrafo italià Giovanni Riccioli. Riccioli en la seua obra Almagestum Novum, publicada en 1651, va designar a les taques característiques de la Lluna (posteriorment cridades cràters) en epònims de destacats astrònoms i filòsofs. Si ben el nom havia segut àmpliament adoptat, es va convertir en un estàndart oficial internacional quan l'Assamblea General de la UAI ho va aprovar en 1935.[1]
Selenografía
[editar | editar còdic]
Aristarco es troba sobre una elevació rocosa, denominada Replanell de Aristarco, en mig del Oceanus Procellarum, un gran mar llunar. Esta és un bloc de corfa inclinada, d'uns 200 km de llongitut, que en la seua zona surest s'eleva fins a una altitut màxima de 2 km sobre l'mar.[2] Aristarco es troba a l'est del cràter Heródoto i del Vallis Schröteri, i al sur d'una série de rimes sinuoses estretes denominades Rimae Aristarco.
La lluentor del cràter es deu a que és una formació jove d'uns 450 millons d'anys d'antiguetat, i per lo tant el vent solar no ha conseguit encara enfosquir el material expost per mig del procés d'erosió espacial. L'impacte que va donar orige al cràter va ocórrer despuix de la creació del cràter Copérnico i el seu sistema de marques radials, pero abans de l'aparició de Tycho.
El punt més lluent d'este cràter és el pronunciat pico central. Importants porcions del sol interior semblen ser planes, no obstant les fotografies preses pel Llunar Orbiter indiquen que la superfície està coberta per numerosos tossals menuts, marques veteadas en forma de gúbia, i algunes fractures menors. El cràter posseïx una paret exterior aterrazada, de forma aproximadament poligonal, i recoberta en una capa blanca de material eyectado. Este material s'obri en un sistema de lluentes marques radials cap al sur i el surest, sugerint que Aristarco va ser molt provablement format per un impacte oblicuo des del noreste, i la seua composició inclou material tant del replanell de Aristarco com de la mar llunar.[2]
Teledetección
[editar | editar còdic]En 1911, el professor Robert W. Wood va utilisar fotografia ultravioleta per a prendre imàgens del cràter. Wood va descobrir que el replanell presentava un aspecte anómal en el ranc del ultravioleta, i una secció en l'extrem nort semblava presentar evidència indicant la presència de depòsits de sofre.[3] Esta àrea coloreada a voltes és denominada "la taca de Wood", que és un nom alternatiu al replanell de Aristarco.
Varis espectres presos d'este cràter durant la missió Clementine varen ser utilisats per a realisar un mapa de distribució mineral.[2] L'informació arreplegada va mostrar que el pico central està format per una roca anomenada anortosita, que és un tipo de roca ígnea formada durant un refredat llent composta del feldespat plagioclasa. En canvi la paret externa és de troctolita, una roca composta per parts iguals de plagioclasa i olivino.
La zona Aristarco va ser estudiada en el 2005 pel Telescopi Espacial Hubble, mentres investigava la presència de sols vidriosos rics en oxigen, tals com es presenten en el mineral ilmenita. Les medicions de fondo es varen realisar en els llocs en que havien aterrisat l'Apolo 15 i l'Apolo 17, en els quals era coneguda la química, i estes mides es varen comparar en les realisades en Aristarco. La Cambra de Reconeiximent alvançada del Hubble va ser utilisada per a fotografiar el cràter en llum natural i en el ranc ultravioleta. Es va determinar que el cràter tenia abundància de ilmenita, un mineral d'òxit de titani que podria potencialment ser utilisat en un proyecte futur de colonisació de la Lluna, per a extraure oxigen d'ell.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ M. A. Blagg, K. Müller, W. H. Wesley, S. A. Saunder, J. H. G. Franz (1935). Named Llunar Formations, Londres: Percy Lund, Humphries & Co. Ltd..
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Aristarchus Region: Multispectral Mosaic of the Aristarchus Crater and Plateau». Llunar and Planetary Institute. Consultat el 8 d'agost de 2006.
- ↑ «Aristarchus: Llunar Transient Phenomenon History». L.T.P. Research. Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2006. Consultat el 8 d'agost de 2006.
- ↑ «Is There Oxygen on the Moon?». Clave Online. Archivat des d'el original, el 21 d'octubre de 2005. Consultat el 24 d'octubre de 2005.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Aristarco (cráter)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.