El Vallis Schröteri (Valle de Schröter) és la major clavill sinuosa de la lluna i la més fàcilment observable en telescopi des de la Terra. El nom de la vall procedix del astrònom alemà Johann Hieronymus Schröter.

Vallis Schröteri
Vallis Schröteri. En l'image pot observar-se el forcall del clavill primari i el clavill interior.

Es troba ubicat en una elevació del terreny continental cridada replanell de Aristarco, que està rodejada pel Oceanus Procellarum al nort, sur i oest, i el Mare Imbrium a l'est.

La vall té una llongitut de 155 km i una profunditat màxima d'uns 1000 m. Iniciant-se a 25 km al nort del cràter Heródoto, primer es dirigix cap al nort, després en llínea oblicua gira cap al noroest, per a finalment dirigir-se cap al suroest. El seu esgambi varia de 6 a 10 km.

La vall comença en un chicotet i profunt cràter de 6 km, conegut de manera informal com a Cap de Cobra (per la seua semblança en una serp), possiblement una fumeral volcànic. La vall en sí podria haver-se format o be per un fluix de lava que haguera manat del cràter volcànic, o ser un antic túnel de lava, el sostre de la qual s'hauria afonat en el temps, a semblança dels que es poden observar en la Terra als costats dels volcans hawaianos, pero en dimensions menors.[1]

Un clavill sinuós més prima, d'uns 600 m d'esgambi, recorre el fondo de la vall, separant-se d'ell casi al final,[2] per a continuar en solitari atres 49 km, tenint una llongitut total de 204 km.[3] La presència d'este clavill interior sugerix a lo manco una emissió posterior de lava.[4]

El Vallis Schröteri va ser seleccionat com el lloc de alunizaje de l'Apolo 18, posteriorment cancelat junt en l'Apolo 19 i 20 (Vore Programa Apolo).[5]


Referències

editar
  1. Lacroux Jean, Legrand Christian (2004). Descobrir la Lluna, Larousse, p. 115. ISBN 84-8332-548-9.
  2. NASA. Llunar Reconnaissance Orbiter. «Secrets of Schröteri» (en anglés).
  3. Llunar Reconnaissance Orbiter Camera. «Rille within a rille» (en anglés). Archivat des d'el original, el 30 de decembre de 2013. Consultat el 20 de giner de 2020.
  4. North, Gerald (2008). Guia per a observar la Lluna, Omega, p. 182. ISBN 978-84-282-1484-1.
  5. Department of Astronomy and Columbia Astrophysics Laboratory, Columbia University. «Llunar Outgassing, Transient Phenomena, and the Return to the Moon. I. Existing Data» (en anglés).