Argent esterlí

Argent esterlí

El argent esterlí o argent de llei és una aleació d'argent que conté 92.5% per pes d'argent i 7.5% per pes d'atres metals, normalment coure. L'estàndart esterlí d'argent té una llei de per lo manco de 925. L'argent fi, per eixemple 99.9% argent pur, és relativament blana, aixina que el argent és normalment aleada en coure per a aumentar la seua durea i resistència. L'argent esterlí és propensa a tacar-se, i se solen utilisar atres elements distints del coure en aleacions per a reduir les taques. Tals elements inclouen el germani, zinc, platí, silici, i bor. Eixemples recents d'aleacions que utilisen estos metals inclouen argentio, esterlio, esterilita i silvadio.

Etimologia

Una de les atestació més primerenques del terme és el vocablo francés antic esterlin, en una carta de l'abadia d'Els Préaux, datada ya siga a 1085 o 1104. El croniste anglés Orderic Vitalis (1075 – c. 1142) utilisa les formes llatines libræ sterilensium i libræ sterilensis monetæ. La paraula en orige referix al penic d'argent normando.

Segons el Diccionari anglés Oxford, la més creible etimologia es deriva del vocablo en anglés antic steorling (en (o com) una "estrela menuda"), ya que alguns penics eren impresos en una estrela menuda. Hi ha un número d'hipòtesis obsoletes. Una sugerix una conexió en starling, perque quatre pardals (de fet merletas) varen ser gravats en un penic d'Eduardo I.

El numismàtic britànic Philip Grierson està en desacort en la "etimologia" d'estrela, ya que les estreles varen aparéixer en els penics només durant tres anys de 1077–1080 (els normandos canviaven el disseny de la moneda cada tres anys). Grierson va propondre l'alternativa de que "sterling" es deriva de "ster" que significa "fort" o "dret", per analogia en l'bizantino solidus, originalment conegut com el solidus aureus significant "or sòlit" o "or fiable". En apoyo de açò ell cita el fet de que un dels primers actes dels normandos varen ser restaurar les monedes al pes compatible i purea que tenien en els dies de Offa, Rei de Mercia. Açò va ser per a contrastar al progressiu debase per 200 anys, i per tant seria una font provable per a una denominació.

SE Rigold nega que l'orige siga normando, afirmant que "encara que les monedes britàniques medievals rara volta copien o són copiades per les de França, tenen moltes conexions tipològiques en les de les terres de l'est: els Països Baixos, el Bàltic, Alemània i inclús regions d'Europa central ".

Treballat de l'argent

L'aleació esterlina es va originar en Europa continental i se sap que ya en el XII li l'utilisava en el nort d'Alemània.

Els plateros colonials varen utilisar moltes de les tècniques desenrollades en Europa. La fundició era freqüentment el primer pas per a fabricar peces d'argent, els treballadors d'argent fonien argent esterlí en lingots més fàcilment manejables. Ocasionalment, creaven components menuts (p. eix. pates per a teteras) en fondre argent en mòles de ferro o de grafit, pero era rar que una peça sancera fora fabricada per mig de fundició. Per lo general, un platero forjava un lingot a la forma desijada, a sovint colpejant l'argent contra troquelar en formes especials per a "produir en massa" formes simples com per eixemple extrem ovalat d'una cullera. El martillado realisat a temperatura ambiente com qualsevol procés de conformació fret, causava l'enduriment de l'argent, la qual es tornava cada volta més trencadiça i difícil de treballar. Per a restaurar la ductilitat, el platero recocía la peça, o siga la calfava al roig viu i després l'amerava en aigua per a aliviar les tensions en els materials i retornar-la a un estat més dúctil. El martilleo requeria més temps que tots els atres processos de fabricació d'argent, i per tant era la principal component del cost del treball. Els plateros després sueldan parts per a crear elements complexos i artístics, sagellant els buits en una soldadura de 80 wt% argent i 20 wt% bronze. Finalment, polien el seu treball per a que no es notaren les soldadures, acabant fòra en el gravat i estampant la marca del platero.

El revolucionari nortamericà Paul Revere va estar considerat un dels millors plateros d'esta “Época dorada de l'argent nortamericà.” Després de finalisar la Guerra Revolucionària, Revere va adquirir un molí de laminado per a argent en Anglaterra. El molí no solament li va permetre aumentar el seu volum de producció ya que la producció de planches d'argent demandava molt temps d'un platero, sino que laminaba argent de gruixa apropiada i uniforme, i la venia a atres plateros. En lo que va fer una gran fortuna en part gràcies a esta inversió estratègica. A pesar de que li'l reconeix per les seues boniques salseras, cazuelas i soperes, Revere va fer la seua fortuna principalment per mig de la producció de bens simples produïts en ajuda del seu molí, com cubertería. En l'inici de la primera Revolució Industrial, l'ocupació d'artesà platero va declinar.

D'aproximadament 1840 a 1940 en els Estats Units i Europa, la cubertería d'argent era un element de rigueur quàn es devia servir una taula distinguida. Va haver un aument significatiu en el número de companyies de treballs en argent que varen emergir durant dit periodo. El pico d'esta moda per l'us d'elements d'argent va ser durant el periodo de 50 anys de 1870 a 1920. Els conjunts de cubertería durant este periodo varen aplegar a tindre fins a 100 tipos diferents de peces.

Un número de factors varen convergir per a que caiguera la preferència per peces d'argent cap a la Segona Guerra Mundial. El cost de la mà d'obra va aumentar (les peces d'argent eren encara majoritàriament fetes a mà, en solament uns pocs elements bàsics fets a màquina). Només les persones de gran fortuna contaven en el gran número de sirvientes requerit per a atendre un sopar elegant de dèu platillo. Ademés els canvis en estètiques varen resultar que les persones desijaven coberts de taula més senzills i més fàcils de netejar.